dimecres, 27 de juliol de 2011

L'altre dia, tot sopant amb gent maca que ronda per les xarxes socials (que n'hi ha), una dona intel·ligent, divertida i que té un dels somriures més dolços que he vist en molt de temps, deia que sovint passa per ser "seca" o "contundent" o el mal dit "borde" perquè acostuma a dir el que pensa sobre les coses que li venen o no de gust. "Potser és una cosa molt tonta, però si em pregunten si ho vull fer i no em vé de gust, ho dic. No".
Un altre dels comensals, un home simpàtic i amable, amb molt sentit de l'humor, d'aquells a qui segurament deu costar dir que no si et demana un favor, deia que ell es veia en l'obligació de fer aquest cap de setmana una, diguem-ne, "performance" molt curiosa perquè no va saber dir que no a una amiga. I li feia fins i tot vergonya fer-ho, però "no em va sortir dir-ho".

Jo acostumo a dir que no. Però, de vegades, ho faig amb retard. Com si tingués el cervell a les Canàries. Vull dir que d'entrada potser dic "sí" i després em trobo mastegant una bola d'indecisió i d'arguments en contra, com quan de petita el bistec se m'amuntegava a la gola i no podia empassar. I l'acumulava tot a la galta. Un rau-rau al pensament que et va dient "t'estàs fent un llit on no vols dormir".

Li he estat donant voltes a això de dir que no i he arribat a la conclusió que el problema és que existeix una llista de persones a qui, d'entrada, m'és molt difícil dir que no. Tot i que sàpiga que no en tinc ganes, o que no puc fer-ho, o que no em convé: em demanen alguna cosa i la resposta per defecte és "sí". Després arriba tot allò del bistec a la galta. I, finalment, el "no" amb el seu corresponent argumentari. És així.

Total que, com de tot se n'aprèn, n'he extret una lliçó i una mena de pseudo-consell: si vosaltres també teniu una "Llista De Persones A Qui Diria Que Sí Sempre"...primer, el meu condol i, segon, dissimuleu i no els ho feu saber mai.

Si més no, que pateixin una mica abans de fer la proposta, no? Una mica. Una mica petita. El vostre orgull us ho agrairà.




dimarts, 19 de juliol de 2011

La història d'una fugida

Va marxar de cop. Sense previ avís. Sense donar cap senyal que fes preveure el final.

Ell no podia fer res per evitar-ho. Ni per fer-la tornar. Quan ella marxava, no hi havia marxa enrere. Ho sabia molt bé, perquè ho havia fet altres vegades. Quina ironia: no hi havia marxa enrere, però sempre tornava.

I també sabia que tornaria. Que, en el millor dels casos, trigaria unes hores. En el pitjor, potser uns dies. Però sempre acabava per tornar, de la mateixa manera inesperada que desapareixia.
Així que va fer la única cosa que podia fer: seure i esperar-la.
Sense ella, no s'hi veia. Era la nit més fosca del món, del temps. I ell seia al sofà, mirant un punt invisible i comptant els segons. Es controlava per no enfadar-se, per no cometre errors que ja havia comès abans: perdre la dignitat i trucar i trucar sense parar. Trucades que no rebien resposta. Però ell era impacient i no entenia aquestes repentines fugides.

Va seguir comptant (quaranta-dos, quaranta-tres, quaranta-quatre...) i durant una estona va aconseguir deixant la ment en blanc. Quin plaer, quin descans, no pensar en res. Però alguna cosa, sota les parpelles, li deia que no s'enganyés. Que sabia perfectament que, quan obrís els ulls, ella encara no hi seria.

Havia plogut fort, aquella nit. Estrany, per ser el juliol. Ell havia obert els ulls un moment, havia mirat l'hora i ella encara hi era.
Al matí, s'havia llevat, havia arrossegat el seu cos adormit cap a la dutxa i, quan havia anat cap a la cuina a fer-se el cafè, ho havia notat: ella havia marxat. Havia deixat estar el cafè. S'havia vestit, i havia fet via cap a la feina, baixant les escales i creuant-se amb el veí del cinquè, que havia murmurat un "bon dia" sense esma i l'hi havia afegit un:

- Ja ha tornat a marxar la llum!

(Tan romàntica que semblava que m'havia posat, eh?)

dimecres, 13 de juliol de 2011

La cuina de l'escriptura

Podria parlar-vos sobre aquest manual i explicar-vos la de coses que t'explica i com ho fa, i en quines parts es divideix i totes aquestes coses que se sol fer quan es parla de llibres.

Però no.

Només us diré que és un llibre que m'ha fet treballar força. I per demostrar-vos-ho, transcric a continuació algunes de les parrafades que he escrit fent els deures que et posa la lectura.


Sobre per què escrivim. Què és el que més ens agrada. El que menys. Raons. Motius.

M'encanta escriure. M'agrada com em sento mentre penso en el que escriuré, mentre redacto el que escric i fins i tot, i amb una mica de sort, el que sento quan llegeixo el que he redactat. De vegades, el text em fa pensar que no sóc jo qui ho ha escrit, sinó més aviat algú altre que, mira tu per on, pensa o sent igual que jo. Hi ha vegades , també s'ha de dir, que és molt frustrant: tens coses (moltes!) al pap i no trobes la manera, les paraules. Això és el que menys m'agrada. Sovint, escric coses que resulta que necessito dir i que fins que no he escrit, no sabia que les pensava. Totes allà, torturant-me, que sembla que s'ho passin tan bé...

Sobre freqüències i maneres

Escric molt sovint. De fet, diria que escric cada dia ara que hi penso. No només no em fa mandra; ho necessito. Com la dutxa del matí per espavilar-me. Doncs igual. Necessito buidar el cap (o l'ànima, no ho tinc massa clar) de tot el que hagi acumulat. De vegades més, de vegades menys. I m'és indiferent escriure un correu electrònic a un amic, que un missatge a la meva mare...bé, no. Com més llarg em pugui permetre el text, més ho gaudeixo. I me'l rellegeixo i hi torno, i vinga, i som-hi...
Intento escriure de la mateixa manera que penso o que parlo i és per això que, tot i que rellegeixo molt, intento canviar més aviat poc. M'agrada pensar que com menys reescric, més autèntic és el text  i més real és la Laura que s'hi troba (tot i que una part de mi sap perfectament que això no és cert; ni el text és més real ni els trossos de mí que s'hi poden trobar tampoc). Així doncs diria que si hagués de posar adjectius als meus textos serien espontanis, arrauxats i, sovint, mancats de prou qualitat.
Els moments i les formes.
  
No tinc moment idoni per escriure. O preferit. No. El que sí que tinc és la certesa absoluta de quan una idea que em ronda pel cap necessita ser escrita; aquell moment en què les paraules són més grans que l'espai disponible al cervell i necessito deixar-les anar. Reconec la sensació: és una mena d'eufòria, no sempre agradable.Quan arriba aquest moment que deia, ho he d'escriure. Ni esborranys, ni esquemes, ni res...teclat, bolígraf, més igual el què, i ho escric. Si al final no em convenç pel motiu que sigui, sí, serà un esborrany pendent d'altres moments d'eufòria. Si és massa real, massa verídic, si m'hi veig massa, em fa por i l'acabo llençant.L'ordinador acostuma a ser el mitjà, per comoditat i perquè en tinc un a les mans gran part del dia. Però escriure a mà m'encanta i amb els anys m'he anat tornant una mica primmirada (que si aquests bolígrafs, que si aquest paper...). També em passa que no totes les pàgines en blanc (digitals o analògiques) m'imposen per igual i les paraules em flueixen millor, per exemple, en un correu electrònic (encara que el que pretengui escriure no ho sigui) o en un full ratllat, que en un full en blanc d'un processador de textos o un DIN A4 impol·lut.

La satisfacció (són els pares).

Poques vegades em sento satisfeta 100% amb el que escric, perquè poques vegades em sento satisfeta 100% amb el que penso: simplement és com és.


No és que m'hagi agradat, només. És que m'ho he passat pipa seguint al peu de la lletra totes i cadascuna de les reflexions a les que et convida: un llibre que et fa escriure!!! El paradís.

El llibre és: La cuina de l'escriptura. Cassany, Daniel. Empúries. Barcelona, 2002. ISBN 978-84-7596-913-8.

dilluns, 11 de juliol de 2011

No tinc res a dir

No tinc res a dir.

- Hola, hi ha algú?... Ei?... Ei, va, ja podeu sortir!... Eh, que ja no fa gràcia la broma... Vaaa, sortiu! M'esteu espantant... I per què esteu tan a les fosques?... És una sorpresa?... Que sí, que ja m'heu sorprès. Va, sortiu...Hola?

No tinc res a dir.

- De debò no hi ha ningú? Ostres...sembla que no. Però si això sempre està ple...és molt estrany. M'espanta tanta foscor. On deuen ser? Potser fan vacances...Però tenia entès que fins l'agost, no tocava. Potser han enviat una circular i jo me l'he perduda. No, no, n'estic segur, fins l'agost res.
Aniré allà on els sarcasmes, que sempre hi ha unes cues de cal Déu. Sí, segur que està tothom allà...Carai. Està buit. I les ironies? A les ironies també acostuma a arreplegar-se una bona colla...doncs no. Tampoc. I què són aquestes volves? Pols? Se sent xiular el vent. Tinc por.

No tinc res a dir.

- Què ha sigut això? He sentit...

No tinc res a dir.

- Ai! Ho he sentit una altra vegada! Fa eco i tot. És ella? Uau! Mai havia pogut sentir el que pensava. Així que és cert! Si estàs prou en silenci, aquí dins pots sentir el que pensa! I què diu que no té...

No tinc res a dir.

- Sí, que sí que tens! Que estic aquí! Eh! Tu! La de fora! Estic aquí preparat per transformar-me en el que tu vulguis! Que sí que tens coses per dir! Fes-me servir! Jo! Jo! Aquí! Sóc un pensament qualsevol però puc sortir pels teus llavis en forma de paraula o baixar fins les mans i que escriguis amb mi el que prefereixis. Ei! Aquí! Jo! Tria'm a mi.

No tinc res aCalla, que sembla que se m'acudit una cosa.

Vaig a encendre a l'ordinador, abans que se m'escapi.

diumenge, 3 de juliol de 2011

Un dia - ABANDONAT

Pel proper truc, necessitaré un argument avorrit, un personatges que no m'agradin, i un lector electrònic. Tatxàn! 

Heus aquí, un llibre abandonat.

Ho he provat. L'he tingut dies macerant, per si de cas era jo que no estava inspirada i, si bé pot ser que jo no tingui la lecturina als nivells més alts de la història, no hi hagut manera d'entrar en aquesta història; la relació d'amistat de l'Emma i el Dexter durant 20 anys.
Pffff.

El tema del lector electrònic...no ha ajudat (no m'agrada no tenir el llibre a les mans, no saber quant pesa ni quan ocupa, ni com són les cobertes. M'acabaré acostumant, però d'entrada...em costa). Tot i així, jo, que no sóc de donar gaire segones oportunitats a les coses, ho seguiré intentant, ho prometo.
I sobre el llibre en sí: els personatges no m'han agradat i aquest joc de gat i gos que es porten em cansa molt. En 236 pàgines (de les 376 que té el llilbre) no els he llegit ni una sola vegada dient-se les coses clares i trobo que la gent, ni que sigui poc, això de parlar clar ho fa de tant en tant.
La gràcia se suposa que és que els protagonistes es neguen a reconèixer que el que tenen és més que una relació d'amistat i ells mateixos es van boicotejant tots els moments en què estan junts, disfressant-ho d'una amistat descreguda. D'entrada no està malament, però arriba un moment que tot s'acaba fent massa repetitiu 

Val a dir, però, que va tenir força bones crítiques de la gent que se suposa que en sap molt més que no pas jo (les podeu llegir aquí) així que apliqueu-me un descompte que a mi el que em passa és que sovint el sucre m'embafa.

El llibre és: Un dia. Nicholls, David. Columna. Barcelona, 2010. ISBN 978-84-6641-231-5.