dilluns, 29 d’agost de 2011

Per què llegir els clàssics, avui

La meva lluita amb el sentiment de no estar llegint o no llegir, en general, el que en teoria "hauria de" llegir o "hauria d'haver" llegit, ja fa molt que m'acompanya. Ja us n'havia parlat fa un parell d'anys i fa uns dies em tornava a atacar. Enmig d'aquesta última batalla, em vaig topar amb aquest llibre i vaig pensar: sí, per què? Dóna'm alguna raó, si us plau.

Ha estat una sort llegir-lo en versió electrònica perquè m'hagués fet tips de prendre notes de certs passatges tant de la presentació del llibre com de la primera introducció que ens parla de "Crítics, clàssics i cànons". Després ens fa una sel·lecció d'alguns llibres i ens els comenta d'aquella manera que et venen ganes de llegir-los només perquè algú te n'ha parlat i els ha llegit d'una manera que tu (jo) series incapaç; esprement-los, despullant-los, regirant-los com si fossin un mitjó.

Recordo la primera vegada que vaig tenir aquesta sensació: COU, primer trimestre de literatura catalana, amb la pressió de la sempre present Selectivitat dels nassos, llegiem Solitud. I aquell professor (Joan Anton, es deia, si no recordo malament) que va agafar aquella obra de la que jo no podia, no sabia, extreure'n res més que el que llegia, i de cop i volta la va convertir en una altra cosa, treia significats de sota les pedres. Per a mi va ser un descobriment màgic.

M'ha agradat per:

- ...aquesta declaració d'intencions (pàg. 6)

Un viatge en el decurs del qual mirarem d'entendre i mirarem d'aprendre què és la literatura però, sobretot, intentarem gaudir-ne, sense més (...)
- ...haver descobert coses que no sabia que pensava (pàg. 12)

Només podem parlar de les nostres lectures si aquestes han passat per nosaltres, si ens han travessat, si sorgeixen de nosaltres mateixos (...) Per tant, em sembla més honest parlar del que és el llibre per a mi, que no pas afirmar què diu el llibre.

- ...per trobar el meu mantra escrit a la pàgina 21

Penso que la lectura ha de ser, en major o menor grau, sinònim de felicitat
En resum, m'ha agradat perquè el to en què està escrit no pretén res més que compartir una visió sobre què són i què amaguen, per a l'autora, certes obres i no adoctrinar-nos sobre què i com s'ha de llegir.

Virgina Woolf (...) en el seu assaig Com s'han de llegir els llibres, ens adverteix: "L'únic consell que una persona pot donar a una altra sobre llegir és que no es deixi aconsellar". (pàg. 13)
El llibre és: "Per què llegir els clàssics, avui". Borràs, Laura. Badalona. Ara llibres, 2011. 137 p. ISBN 978-84-92907-97-7.

dijous, 25 d’agost de 2011

I ja en fa dos!

Dos.
L'any passat en va fer un i ara, no falla, en fa dos. Un. Dos.
Ostres. Si que m'enrotllo.
Miro enrere, així, per sobre, i ho tinc tot bastant fresquet. Dos anys no són res.

Més gràcies a tots els que us passeu a veure què llegeixo.

dimarts, 23 d’agost de 2011

Ampliación del campo de batalla

Quan em passen aquestes coses amb les lectures, és quan em dóna per pensar que hi ha alguna cosa a la meva, diguem-ne, "cultura lectora" que no acaba de funcionar.

En el seu moment, no recordo quan (la memòria no és un dels meus forts), vaig llegir Plataforma. I no em va agradar. Tot i així, aquests dies que rondava per casa aquest altre llibre del Houellebecq, i havent acabat el que tenia pendent, vaig atrevir-me a començar-lo.

I m'ha tornat a passar. Culpa meva per insistir, jo, que no sóc precisament la reina de les segones oportunitats. El Houellebecq sempre té bones crítiques i m'agrada com escriu...però no el que explica. Em deixa que no em fa ni fred ni calor i tampoc m'entreté especialment en el procés, així que em quedo amb la sensació que no n'he extret res.

En general, les persones propenses a fer la croqueta arrebossada en la seva misèria, em cansen. Amb els personatges dels llibres em passa igual: que sí, que et sents molt desgraciat, que la vida et sembla un nyap, que ningú no t'entén...Ai, rei. Em canses. M'avorreixes. Em xucles l'energia i em fas mandra.

Tornant al que us deia al principi, quan amb una lectura que se suposa que és tan "bona"- segons aquella mena de puntuació abstracta i desconeguda, que no sabem d'on ha sortit, que avalua els llibres i els autors - jo m'avorreixo soberanament, em dóna per pensar que potser hi ha alguna cosa que no faig bé, amb això de la literatura.

Però després se'm passa.

És impossible fer-ho o no fer-ho bé. Només es tracta de llegir i passar-t'ho bé. Si no, per a mi, no té cap sentit. Com pot ser que de vegades me n'oblidi?

El llibre és: "Ampliación del campo de batalla". Houellebecq, Michel. Tr. Encarna Castejón. Barcelona. Anagrama, 1994. 176 p. ISBN 978-84-339-0883-4.

dissabte, 20 d’agost de 2011

Lectura sense cobertura (i II): El contracte

M'he rellegit el comentari que us vaig fer sobre la novel·la anterior d'aquest "autor" abans de redactar aquest. Sóc tota una dona de principis, com podreu comprovar (llegiu aquesta frase amb molta, molta, molta ironia, si us plau).

Hola, em dic Laura i no tinc paraula (i algú que conec somriurà pensant que té raó quan m'ho diu).

Aquesta és la història d'una Laura que havia calculat malament el que trigaria en acabar el llibre que tenia a mitges quan va marxar a passar uns dies a un jardí que no té res més que gespa, formigues, mosquits que m'han deixat les cames destrossades, una piscina i quatre cadires per seure. Total, que se li va acabar la lectura i la "llibreria" més propera era la secció de papereria d'un supermercat, així que d'entre el que va veure (que no ens enganyem, no era gaire) va fer una aposta covarda però segura.

I no es va equivocar.

Té tot el que esperes, passa de la manera com esperes que passi, es deixa llegir sense demanar-te gaire concentració (no ens enganyem), i com l'anterior, tampoc és que et deixi amb ganes de més.

Una sorpresa: la traducció. No recordo que l'anterior em fos, a estones, incòmode de llegir per la repetició de paraules al text ("a gambades", "gargamellejar" són les que recordo ara mateix. Es podien arribar a repetir fins a tres vegades en paràgrafs no gaire extensos...Que no, que no entenc el suec i no puc comprovar si al text original també es repeteixen, però m'ha cridat l'atenció).

Resumint, que si us agrada llegir aquest tipus de novel·la, crec que us agradarà. Però si esteu buscant enganxar-vos al gènere, seguiu buscant.

El llibre és: "El contracte". Kepler, Lars. Tr. Gemma Fabrés i Segalés. Badalona. Amsterdam Llibres, 2011. 528 p. ISBN 978-84-92941-33-9.

Lectura sense cobertura (I): El mayor Pettigrew se enamora

Quatre dies sense cobertura. Cap drama, ja. He enganxat dues lectures que m'han tingut penjada de les pàgines durant hores i hores.

Se permitió imaginarse a sí mismo entrando en la tienda al final del día, oliendo a pólvora y cuero mojado, con un magnífico pato iridiscente asomándole en el zurrón. Sería la ancestral ofrenda de alimento de un hombre a una mujer, y una declaración de intenciones satisfactoriamente primitiva. Sin embargo, hoy en día no se podía estar seguro de que una persona no fuera a ofenderse si le ofrecían un pato sangrante con el pecho lleno de plomo y el cuello pringado de baba de perro.(pàg. 228)

Un protagonista que es planteja un dilema com aquest, bé mereixeria que haguessin traduït el títol original de la novel·la (Mayor Pettigrew's last stand) d'alguna manera que no tirés tan enrere quan el veus per primera vegada.

No te n'adones i de cop i volta et trobes envoltat d'una història que té absolutament de tot: humor (com m'agrada que les novel·les em facin riure inesperadament!), ironia, sarcasme, reflexió, passió i alguna enveja també. I sí, hi ha amor. Però no és una història ensucrada ni romàntica en el sentit cursi de la paraula. L'amor és més aviat una excusa per parlar de moltes altres coses.

Si penseu llegir-lo, no deixeu que us n'expliquin gaire cosa. Per posar-vos en antecedents i salvant les distàncies de l'època i d'argument, m'ha recordat molt, moltíssim, a La hija de Robert Poste. És d'aquelles històries que és millor deixar que et sorprenguin, anar-hi entrant poc a poc i enamorar-se'n a mida que avances.

El llibre és: "El Mayor Pettigrew se enamora". Simonson, Helen. Tr. Sonia Tapia. Barcelona, 2011. Salamandra. 384 p. ISBN 978-84-9838-381-2.

dimecres, 10 d’agost de 2011

M'han dit que diuen que dius que dic

Es miren els quadres atentament, d'un en un, aturant-se cada vegada. Oferint al retrat el mateix temps que han regalat a l'anterior, com si no volguéssin ofendre cap de les obres.
Són un grup de cinc dones, d'uns seixanta anys, de les quals una sembla ser que s'ha preparat a consciència la visita a l'exposició dels Retrats de la Belle Époque. La sala està atapeïda de gent que mirem les cares enmarcades penjades a les parets i parem més o menys atenció depenent de no sé ben bé quins criteris.

A mi, m'ha cridat l'atenció la repetició del retrat, amb nou anys de diferència, d'una noia. Encuriosida, em miro el nom dels dos quadres, que es troben a la mateixa paret, separats tan sols per un retrat. Ella, la noia que es repeteix, és la mateixa; Cléo de Mérode, al 1901 i al 1910. Com si ho hagués dit en veu alta, la senyora que s'ha preparat l'excursió, aporta una dada de gran valor antropològic al seu grupet d'acompanyants:

- Es veu que aquesta - fa, assenyalant amb el dit el quadre de la Cléo de 1901 - era una prostituta d'altu standing a París.

La resta se la miren, mig sorpreses mig satisfetes que aquesta informació hagi arribat, tants anys després, al seu poder. Es fa un silenci. Elles assimilen la informació. Jo faig veure que observo extasiada l'obra que separa els dos retrats de la Cléo de Mérode i em demano a mi mateixa no perdre el fil de la conversa, mentre imagino com us ho explicaré.

Finalment, una trenca el silenci i mig molesta etziba, sense deixar de mirar el retrat:

- Carai...doncs semblava una gran senyora.

No ho puc evitar. Somric. Rebusco el telèfon dins la bossa i apunto el diàleg per enviar-me'l per correu i poder-lo reproduïr tal com l'he sentit. Apunto també els autors i el nom de la retratada per fer una consulta a Sant Google que m'aclareixi qui era la Cléo de Mérode que es va meréixer dos retrats en nou anys que han passat a la història de l'art, han arribat a una exposició a Barcelona l'any 2011 i la fan passar per una scort del 1900.

Ja a casa, Google en mà als dits, la decepció arriba en forma de 211.000 resultats: Oh. La Cléo de Mérode va  ser una ballarina d'origen belga. Ballarina, vaja. Sembla ser que era molt maca i que per la seva bellesa, fora dels cànons del que s'estilava durant la dècada del 1900, diversos pintors la van retratar. Ostres, no trobo res de prostitució d'altu standing. Llàstima, m'havia emocionat, jo, amb la meretriu que trencava cors de pintors.
Total, que fa més de 110 anys, algú, a cau d'orella d'algú altre, abaixant la veu i amb to de confidència, va encetar un "Ballarina...ha! Ara n'hi diuen ballar!". I mira tu.

Imatges: 
A l'esquerra: Cléo de Mérode - Giovanni Boldini (1901)
A la dreta: Cléo de Mérode - Manuel Benedito (1910)

dilluns, 8 d’agost de 2011

No obris els ulls

Per variar, començo les vacances amb persones fetes a trossets. Això és vida!

La segona novel·la d'en John Verdon ho ha tingut difícil i tot i així m'ha entretingut, que crec que és el màxim que acostumo a demanar a aquest tipus d'històries. Difícil perquè, si recordeu, la primera va ser una mica sí però no, una mena de quedar-se a mitges, literàriament parlant. 

Difícil, també, perquè ha estat el segon llibre que llegit amb lector electrònic (d'acooord, té coses bones però no m'acabo de trobar del tot bé).

Però aquesta ha estat bastant de sí, sí, sí, vull més. No ens enganyem, per això, segueix havent-hi aquest tant per cent (comú, crec, a totes les històries del gènere) de "Però que n'arribes a ser de llest!" i també de "Però que retorçadament dolent que arriba a ser el dolent" però...ja seria això.

M'ha entretingut, he tingut ganes que arribés el moment de poder-m'hi tornar a posar i se m'ha fet curta. Ratifico la meva simpatia pel protagonista i m'he perdut una mica en el grup de gent involucrada a la investigació (diguéssim l'equip dels bons), tot i així, una lectureta d'estiu que ha acomplert perfectament amb el que jo esperava.

No dubto pas que si en surt una tercera, hi torni a caure.

El llibre és: "No obris els ulls". Verdon, John. Tr. Mercè Santaulàlia i Esther Roig. Barcelona, 2011. Proa. 544 pàg. ISBN: 978-84-7588-250-5.

dimarts, 2 d’agost de 2011

Ell

Ell és la raó de moltes coses. De moltes. En si mateix, és la raó que hi hagi gent que desconegui o que dubti que existeix; és massa valuós com per anar-lo repartint. La fa més dèbil que la gent conegui el seu taló d'Aquil·les. Les persones som així d'incomprensibles i ella ho pot ser tant com el que més.
En ella hi ha moltes coses d'ell. Deu anys i mig d'aprendre a ser millor persona. Per començar. I moltes altres coses tan importants que si les expliqués hauria de matar qui conegués la informació. Grans secrets d'estat.
Aquesta fotografia diu molt d'ell. La hi va fer al menjador de casa, mentre ell mirava distret per la finestra observador, encantadorament tímid, prudent, humil, callat, seriós, intel·ligent.
Coincideixen en mil coses. Dissenteixen en algunes poques que no són gens destacables. Són increíblement forts quan estan junts.
Sona Sinatra mentre ella escriu una ínfima part del que podria dir sobre ell, asseguda a les taules que comparteixen al despatx de casa seva, una davant de l'altra. I no pensa pas dir-li. Sap que ell llegeix el que ella escriu, no sap amb quina freqüència i tampoc si li agrada o no. Un lector anònim més. El seu lector.

Però si algú li dirà que el que ha escrit no s'entén, és ell. 
I ella, que té un mal acceptar les crítiques (i els afalagaments), se'l creurà perquè sap que és cert.

Poques coses ha escrit ella de les que n'estigui tan convençuda. De la forma. Del contingut. De la certesa absoluta del text. D'haver deixat la veritat en cada paraula que ha escrit.
I en aquest cas, l'opinió d'ell, excepcionalment, no tindrà cap valor.

Ella sóc jo. I una de les millors coses de ser jo, és ell.