dimarts, 13 de setembre de 2011

Connexions corporals desconegudes

Torno a tenir una guerra declarada a la meva mà. A la dreta, aquesta vegada. Aquesta boleta minúscula que es veu al dit gros, entre la segona i la primera falange, s'ha inflamat. I fa mal. No un mal de "Ooooh! Per favor, quin mal! Aaaaahhhh!".

No.

És més aviat un mal persistent i contiuat que et fa impossible oblidar-lo. "Pensa en mi, pensa en mi, pensa en mi..." així, tot el dia. A més, és la mà dreta, jo sóc dretana, tinc un ordinador al davant tot el dia, escric força... Vaja, que es fa difícil inutilitzar la mà per molt que ho intenti.

Aquest vespre, però, una mica vençuda, he fet servir una canellera (lletja a matar, que no em combina amb el pijama) que immobilitza el dit gros. He pensat, doncs, que si no podia moure la font del dolor, el problema quedava solucionat i que, per tant, podia seguir fent servir el teclat per la meva dosi d'escriptura de la nit.

I sí. El puc fer servir. És un pèl incòmode perquè estic acostumada a escriure amb tots els dits i la canellera no em permet col·locar bé la mà (tot i que també és cert, que això de col·locar-la malament, ho sé fer sola), que no em deixa fer servir el dit gros, queéselquefaigservirperpicarlatecladel'espai, i que m'equivoco molt més del que acostumo, però el puc fer servir.

Però no és de les meves desgràcies dactilars del que us vull parlar: és d'un descobriment que acabo de fer gràcies a la meva invalidesa digital temporal (esperem). Resulta que si no em deixen moure el dit gros quan teclejo, per alguna mena de connexió corporal que no m'explico, la meva llengua surt de la boca a la recerca del meu llavi superior. I quan el troba, es queda allà quieta fins que aturo l'escriptura.

La qual cosa no millora la imatge, ja de per si desconjuntada, que tinc amb la canellera.

I fins aquí, nens i nenes, la classe d'anatomia d'avui. De res.

diumenge, 11 de setembre de 2011

D'aquelles coses que no aporten felicitat, diuen.

Corren un munt de teories pel món que vénen a dir que no és important posseïr coses (partint de la base, està clar, de que dius això tenint les necessitats més bàsiques cobertes. No fos cas que Maslow aixequés el cap i repartís cops amb la seva piràmide), que és important gaudir de la vida i les persones i bla, bla, bla.

I la part racional que inevitablement viu en mi, assenteix amb seguretat mentre em renya: que les coses no són importants, que he de lluitar més sovint contra aquesta petita síndrome de Diògenes que tinc en algun racó del meu organisme i que dificulta enormement el procés de llençar a la brossa objectes que no he fet servir en anys. Aquell "per si de cas" traïdor que acaba sortint en el darrer moment. Que la sensació d'optimisme irrefrenable que m'envaeix sortint d'una botiga amb una bossa que conté unes sabates noves, no és més que un engany. Que el que gaudiré seràn les circumstàncies del dia en què vesteixi aquelles sabates i no les sabates en sí. 

Ahà.

Total que sí, que els objectes no fan la felicitat i tot això. La teoria me la sé.

Per això estic gens-feliç i gens-impacient per tenir a casa, procedents de la botiga de marcs, aquests dos dibuixets que estic segura que no m'aportaràn gens de felicitat quan els vegi decorant la paret de la sala.

Gens. Ni mica. Ni zero.


Les obres són:

  • La solista
  • Viene

Totes dues de Didier Lourenço. He extret les imatges de la seva web.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Les croquetes Inditex

Té uns set o vuit anys i passeja de la mà de la que podria ser sa mare, arrossegant els peus i resseguint amb la mà que li queda lliure totes les peces de roba que pengen anunciant una nova temporada a la botiga. La mare observa, tria, remena, analitza possibilitats. El nen, somicant, s'encarrega d'anunciar a la clientela que té més a prop, que la mare ha fet una promesa que no està acomplint:

- Marxem? Has dit que seria entrar i sortiiiiir!

Com a tota resposta, ella se l'emporta més endins, lluny de l'entrada (o la sortida). I el nen la segueix, quin remei. Crec que ha après una lliçó, avui: al Zara, no s'hi entra per "entrar i sortir". Recorda-ho sempre. I qui t'ho digui, menteix.

Aquestes coses que aprens de tant petit, se't queden al cos, al cervell i a l'ànima per sempre. Aquest noiet no podrà evitar entrar a les botigues del grup Inditex sense que un calfred li recorri l'espinada quan senti dir "només un moment", "he de mirar una cosa", "serà entrar i sortir".

De la mateixa manera que jo em quedo callada quan algú em serveix menjar al plat. Trauma Aprenentatge infantil. L'escena: jo amb el cap encara humit, acabada de sortir de la banyera, amb el pijama, asseguda a la taula del menjador que m'arribava a les espatlles, davant d'un plat on la meva mare hi estava deixant, una a una, croquetes de pernil. Quan ja en tenia tres, em queixava:

- Tres? No! Jo no en vull tres! Tres són mol...

Interrompia la frase. Ma mare, desafiant, havia col·locat una quarta (¡!) croqueta. El meu món s'enfonsava.

- No! Quatre?! Però jo no...

Cinquena croqueta. Uh.

- Però...

I llàgrimes. 

Havia après. Aquella nit em menjaria cinc croquetes. Com diuen els Manel "I senyors, tan bo és insistir, com saber-se retirar". I les que no m'acabés per sopar, apareixerien al dinar de l'endemà, sense cap mena de dubte. Més valia callar. I encara era hora que ma mare obrís la boca. En plan Jedi; tot amb el poder de la ment.

Total, que el nen ha seguit a sa mare endins de la botiga, llàgrimes galtes avall. I a mi m'ha vingut un desig irrefrenable de menjar croquetes de pernil. El que és la ment, tu.



diumenge, 4 de setembre de 2011

Dublineses - ABANDONAT

No n'aprenc. No, no.

Us explico això i, mig seduïda per la idea que ara que el relax de les vacances potser m'ha obert el cervell i ha fet espai per encabir-hi nous tipus de lectures, i pel record d' haver escoltat això al principi de les vacances (escoltar algú parlar amb convenciment d'un llibre és de les pitjors coses que et poden passar...t'acaben convencent) vaig i agafo Dublineses amb la intenció d'estrenar-me amb Joyce.

No serà per no intentar-ho.

Em llegeixo els dos primers relats (és un recull de contes) i...mmm...com ho diria...que no. Que ni fred ni calor. Ni res. 

D'acord. Apostem sobre segur: decideixo anar directament al relat titulat "Los muertos", que sembla ser que és el més emblemàtic del llibre.

I tampoc.

Tot passa leeeeeeeeeentaaaaaameeeeeeeent, i sigui el que sigui el que intenten explicar-me, no m'arriba el missatge. No. No m'arriba res.
Així que, vençuda, torno l'exemplar al prestatge de la llibreria de casa. Potser en una altra ocasió. D'aquí un temps.

O no.

El llibre és: Dublineses. Joyce, James. Tr. G. Cabrera-Infante. Lumen. Barcelona, 1993. ISBN 84-26-1084-7.