dimecres, 19 d’octubre de 2011

Jo per tu...

La cua de la caixa del super serà des d'avui, i ja per sempre més, la meva font d'inspiració preferida.

Hi ha una cua llarguíssima a la única caixa que hi ha oberta, d'aquelles que envaeix el passadís dels productes d'higiene personal i que aconsegueix que et plantegis si, realment, les quatre coses que has entrat a comprar vint minuts abans que tanquin el super, són tan necessàries com per no poder-te esperar a l'endemà.

Quan ja he decidit que ja que hi sóc, m'espero, escolto l'avís de la caixera a una companya per tal que obri l'altra caixa "Sali por favor, acuda a caja. Sali acuda a caja". La tal Sali triga en arribar així que provo d'entretenir-me amb alguna altra cosa.
Com és habitual en mi,  escolto l'animada i profunda conversa que tinc més a prop; en aquest cas la de dos adolescents. Un noi i una noia. Sembla que ell està demanant-li consell per aconseguir una cita (entenc que és una cita, el que vol, tot i que ell es refereix al que sigui que busca amb un críptic "lo que quiero es liármela") amb una companya de classe i ella, tota assenyada li diu que "tienes que ser adulto sin dejar de ser tu". Carai. No sé d'on l'ha tret, però fins i tot si l'ha pensat ella sola, es nota que li queda forçada. Com si fos un vestit que li anés gran. Ell respon amb un lacònic "ya" que igual pot significar que no ha entès què li ha dit ella, com que realment ja ho ha intentat i no se'n surt. Ella remata "pues eso".

Aleshores, després d'un segon de silenci reflexiu, ell li explica ("que quede entre nosotros") que un tal Eric ("el Eric") li ha dit que el que ha de fer per atraure aquella noia és "no hacer tonterías cuando ella está delante" la qual cosa a ell li sembla complicada perquè "yo soy así", diu. I aleshores es defineix com "yo soy el típico que en medio de clase, delante de todo el mundo cuando están callados, le digo...(obro les cometes de cita important, perquè la frase cau pel seu propi pes)

Yo por ti, mato una cabra a balinazos

Mai m'hagués pensat que avui, en ple segle XXI, a finals del 2011, matar una cabra pogués representar una mostra d'amor incondicional. Suposo que afegir-hi el mètode "a balinazos" és el nou "Et vols casar amb mi".

Visca el super. Visca!

Imatge: Pinterest

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Pors i pànics

Una idea aterridora m'envaeix des de dilluns per culpa d'haver vist la galeria fotogràfica del restaurant on vaig sopar dissabte.

La idea aterridora: I si la Belén Esteban i jo coincidim en gustos literaris, ho vull saber?

El causant de la idea aterridora: L'apartat "Nuestros amigos" de la galeria fotogràfica que us deia.

El procés pel qual vaig arribar de la galeria fotogràfica a la idea aterridora:

Si em preguntes "On vas sopar dissabte?" és molt possible que, a més d'informar-te d'on vaig sopar dissabte, et doni detalls addicionals que - segons les experiències que he viscut - trobaràs accessoris i pesats si ets un home, i de gran utilitat i interés si ets una dona. A saber: què em vaig posar, què vaig menjar, què vaig beure (i amb "v" també), què celebràvem, com era el lloc, què duia la dona cridanera que va seure a la taula de la meva esquerra... Coses així.

Dilluns, escrivint aquests detalls (a una dona que els troba interessants, rellevants i necessaris), vaig intentar aportar un plus de realisme a la meva descripció del lloc i vaig enllaçar l'explicació amb la galeria fotogràfica. Quan vaig obrir la pàgina per a fer-ho, vaig veure un apartat que, a més d'ensenyar les millors fotografies del restaurant, presentava el que ells anomenen "Nuestros amigos": fotografies en blanc i negre del Javier Bardem, la Victoria Abril, el Toni Soler i l'Andreu Buenafuente, el Jordi González,...entre d'altres, (alguns que sé qui són i d'altres que no) assegudets a diferents taules del restaurant.

Suposo que l'esperit de penjar aquestes fotografies és el d'atraure persones anònimes amb la popularitat d'aquests que pengen (els seus "amigos"). Però a mi em va donar per pensar que si algú et cau molt malament i te'l veus allà assegut, doncs que potser la reacció és justament la inversa: "Si Fulanet de Tal ha anat allà, me'n guardaré prou d'anar-hi, jo".

No ho sé. Potser.

Aleshores, el cervell, per lliure, va fer una associació d'idees: una pàgina web sobre un llibre, una galeria fotogràfica de "Nuestros amigos". Segons quines fotos hi veiessis, et sagnarien els ulls.
I d'aquí, vaig caure en l'abisme del dubte: segurament, hi deu haver llibres que a mi m'han encantat, que estàn a la meva llista de "Preferits"...i que li poden haver agradat, per exemple (en el supòsit que llegeixi, que espero sincerament que no) a la Belén Esteban, per parlar d'algun cas que em faria arrancar-me els cabells de desesperació.

Us ho imagineu? "Nuestros amigos". Pam, Belén Esteban. I tu amb el llibre a la tauleta de nit. Uuuh.

És o no és aterridora, la idea? Ostres, a mi m'ho sembla.
Crec que gairebé m'estimo més no saber-ho.

Senyors de les pàgines web dels llibres, no feu mai dels mais aquest apartat "Nuestros amigos". Per favor. Que sóc molt sensible.

Detalls accessoris de lectura lliure:
Què em vaig posar: Un vestit blau, una jaqueta prima de color beige. Sense mitges. Unes sabates planes. Vaig passar fred perquè l'aire condicionat estava un pèl fort.
Què vaig menjar: Gaspatxo de cirera. Gambes de Vilanova. Unes postres que es deien "Chocolates" que no crec que necessitin gaire més explicació. Nyam.
Què vaig beure: Vi blanc, no en recordo el nom. Memòria de peix.
Amb "v": Molts estrangers i que tots els cambrers tenien cara de bones persones.
Què celebràvem: 40 anys de persona. :)
Com era el lloc: Maco.
Què duia la dona cridanera: Una samarreta blanca molt, molt, molt, molt ajustada. D'aquelles que pots veure el forat que fa el melic.

Imatge: Ups. Rondava pel meu ordinador. No sé d'on la vaig treure.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Middlesex

Vaig pensar que després d'haver parlat amb mi, conclouria que jo era una persona normal i que em deixaria estar. Però llavors jo començava a entendre una cosa sobre la normalitat. La normalitat no era normal. No ho podia ser. Si la normalitat fos normal, no caldria que ningú se'n preocupés. Tothom es podria plegar de braços i deixar que la normalitat es manifestés sola. Però la gent(...) tenien dubtes sobre la normalitat. No estaven segurs que la normalitat estigués prou preparada per sortir-se'n. I per això tendien a fomentar-la.(Pàg. 498)


Curiós que porto gairebé més d'un mes amb aquest llibre entre les mans. Tinc la lecturina vaga, perquè he de dir que el llibre m'ha agradat, m'ha fet pensar, m'ha fet escriure i m'ha fet recordar que he de donar les gràcies a la Sil, la propera vegada que la vegi, que va ser qui me'l va recomenar ferventment (que de vegades sí que faig cas dels espontanis...).

Jeffrey Eugenides ens parla de tabús. Tabús que passen de generació en generació i evolucionen en d'altres tabús, forjant tota una nissaga que viu en la vergonya autoimposada per considerar que no entren dins dels cànons de la "normalitat". Herència en forma de vergonya. Com un gen.


M'agradaria parlar de la vergonya que sento. No la tolero. Encara m'esforço en superar-la. (Pàg. 123)

I tot plegat per no haver nascut "normal". "La normalitat està sobrevalorada" és una de les anotacions que han quedat a la meva llibreta de notes durant la lectura d'aquest llibre. Matissaria aquesta afirmació, però és una idea de les que m'ha quedat un cop acabada la lectura.

Middlesex m'ha parlat de la identitat (us heu plantejat alguna vegada per què us sentiu dones o homes? Perquè heu nascut així o perquè us han pujat com a tals? Es fan, encara, diferències en la manera de pujar les criatures en funció del seu gènere? Cotxes o cuinetes? Blau o rosa? ), del somni americà, de l'amor, dels tabús, de la vergonya,de la importància que tenen en les nostres vides, fets que van passar quan no existíem. De tot això. I ho ha fet amb un ritme que no m'ha semblat ni ràpid ni lent, amb una prosa que no m'ha semblat gens feixuga sino àgil i fàcil de llegir.

Bé, coincideixo amb el primer que va dir que més val tard que mai (la novel·la és del 2003) i me n'alegro, d'haver invertit aquest últim mes en la lectura de Middlesex (Un mes! Això sí que m'ha de fer vergonya! A què m'estic dedicant? Eh? Eh?)

El llibre és: Middlesex. Eugenides, Jeffrey. Tr. Albert Torrescasana. Empúries. Barcelona, 2003. ISBN 84-9787-0000-X.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Els que llegeixo per triar què llegir

La meva carpeta d'adreces d'interès és un calaix de subcarpetes que parlen de mil coses: decoració (una droga, això de les pàgines de decoració), de cuina (per què no hi fan constar allò de "Qualsevol semblança d'aquestes fotografies de plats esplendorosos amb la realitat que tu faràs, és pura coincidència"), de Photoshop (oberta en un moment d'optimisme en què vaig pensar que podria arribar a aprendre'n de forma autodidacta. Realment, no tinc la paciència necessària), de feina (bastant testimonial, he de dir), de moda, inspiradores (així, en general) i, està clar, de lectura.

Fujo de les recomenacions espontànies. Ui, quina por! Em refereixo al típic que et coneix justet, que et veu amb un llibre a les mans i automàticament t'engega "Jo em vaig llegir [aquí el títol, que normalment no trindrà res a veure amb el llibre que tu tinguis a les mans] i em va agradar molt. Llegeix-te'l, que està molt bé". Doncs me n'alegro que t'agradés. Però així, a pèl...mira, que no.
En canvi, repasso religiosament les opinions de molts de vosaltres que volteu per la xarxa i simplement compartiu com us ha quedat el cos després de certes lectures.

Que quina és la diferència amb l'espontani que comentava abans? Fàcil. A vosaltres us llegeixo sovint però quan vull i l'espontani m'engega l'opinió quan li sembla.
Tan sols amb ànim d'assegurar-me que no us esteu perdent cap dels meus preferits per no saber que existeixen, heus aquí una llisteta dels meus imprescindibles:
 
 1. Els orfes del Senyor Boix: El nom amb la referència al (desaparegut! increíble) programa del canal 33 ja em va fer riure i es va guanyar un lloc a la carpeta.








2. Lectures de l'Espolsada: La Fe. Crec que és qui s'emporta el rècord absolut de recomenacions que he seguit. Per a mi, un luxe total que les faci gratis. Si tingués un compte premium, jo el pagava. :)






3. Librosfera: Tot el material sobre llibres i la lectura que comparteix l'Sfer em fascina. Una altra per la que pagaria compte premium. La capçalera del seu blog em té el cor robat de fa molt de temps, ho confesso.







4. Llibres, i punt!: No sempre coincideixo en opinions amb el XeXu però m'agrada molt com parla dels llibres tanT si li han agradat com si no i això fa que el tingui sempre molt present quan parla d'algun llibre que tinc en ment llegir.






5. PequeñaSaltamontes: M'agrada llegir què llegeix l'Iris perquè sempre parla de llibres que no acostumo a conèixer. I en parla tal com raja, si és que sí, és sí. Si és que no, doncs no. I no en farem un drama, que no cal.








6. Que el llegir no em faci perdre l'escriure: La velocitat de lectura de la Núria és tremenda. Tremenda. Ja només pel volum de comentaris sobre llibres que comparteix, seria una de les meves habituals. Però a més hi ha varietat i em resulta molt útil per fer les meves tries.








7. Terra de llibres: Amb la Bajoqueta em passa que coincidim en gustos, sovint. Per tant, si trobo que estic espessa, deixo que triï per mi. Llei del mínim esforç.







8. Un altre invent: La Mireia i el Martí són molt dels assassinats, com jo. Són, doncs, una visita molt recurrent per fer-me una idea de què puc trobar amb sang i fetge i quina pinta fa.








9. Un racó per llegir: Sovint, em fan por les ressenyes que em trobo per la xarxa perquè, sense voler, t'acaben explicant el llibre. La Núria posa tots els elements damunt la taula, però no m'explica res del que no vull saber i, en canvi, em permet fer-me una molt bona idea de si el llibre pot o no interessar-me. Una altra de les meves visites habituals.






I vosaltres? Us animeu a compartir el vostre top ten (jo en tinc 9, només!) de recursos lecturils?