dissabte, 26 de novembre de 2011

Lamentaciones de un prepucio

Por amor de Dios, Le decía (a Dios) desde la ventanilla de recogida en el Pizza Hut. No són más que unas tristes rodajas de salchichón. ¿Es que vas a "odiarme en este mundo y torturarme en el otro" por un poco de salchichón? Por eso no le caes bien a nadie. (Pàg. 152)

De la història que explica "Lamentaciones de un prepucio" se'n podria haver fet una pel·lícula d'aquelles on s'enraona poc, d'aquelles que la crítica adora per "la seva suggerent fotografia" i "els emocionats silencis i diàlegs sobreentesos". No sé si m'explico. D'aquelles que queden premiadíssimes a Cannes i que, embadalida per les excel·lents crítiques, te'n vas al cine i quan en surts, et maleeixes per haver pagat l'entrada.

Però no. 

És un llibre. Un llibre d'humor. I està escrit per algú que ha sabut fer conya dels seus temors: un jueu criat en una comunitat jueva i bastant aïllada de la realitat del món, ens confessa com, malgrat anys i anys d'educació jueva familiar i acadèmica, odia tot el que té a veure amb la religió, però no pot evitar la por a un càstig diví en cada ocasió en què sap que està transgredint les normes d'un Déu (a qui sempre fa menció amb majúscules), que sembla que no té altra cosa a fer que matar-lo a ell o a la seva família. Ho he trobat divertidíssim.

Mis profesores me decían que para un judío es un pecado punible con la muerte desde lo alto avergonzar a un judío, (...) que es lo que me preocupa que consigan estos relatos. Pero respiro profundamente y recuerdo que a Aaron Spelling le va bastante bien, y si él no es una vergüenza para el pueblo judío, ya no sé qué puede serlo. (Pàg. 27)

La història se'ns va explicant en dos moments diferents de la vida del protagonista: la seva infantesa i adolescència i el seu present, on espera l'arribada del seu primer fill. És cert que el que explica no és, d'entrada, motiu per riure-se'n massa (com pot viure algú tota la seva vida atemorit?) però Auslander ha aconseguit que no hagi pogut evitar aquella sensació tan ridícula de riure sola pel que llegeixes, amb passatges com aquest:

Es posible, me pregunté (...) que todas las creaciones sean accidentes? A lo mejor Dios solo pretendía crear unos lagos y unos cuantos pájaros, pero luego los pájaros necesitaron árboles para impresionar de verdad, y los árboles necesitaron sol, y al tercer día las cosas se habían descontrolado completamente. Él tenía todo el maldito planeta en sus manos. Hay gente que no sabe cuándo hay que parar(...). (Pàg. 169)

Un cop llegit, rigut i digerit, te n'adones que el missatge que queda és dramàtic. L'autor et confessa que li han quedat danys irreparables, greus i profunds en la manera com viu i estima fruit de l'educació rebuda per qui, en un principi, hauria de convertir-te en un adult fort i feliç i això no fa riure. Però lluny de voler-ne fer un drama lacrimògen, ens ho explica amb molt d'humor aconseguint, segurament, que el missatge t'arribi molt endins.

El llibre és: Lamentaciones de un prepucio. Auslander, Shalom. Tr. Damià Alou.298 p. Blackie Books. Barcelona, 2010. ISBN 978-84-937362-7-9.

dimecres, 23 de novembre de 2011

Sobre allò del llegir i perdre l'escriure

De vegades, al cervell, em sorgeixen personatges i històries així, com bolets.

Començo a jugar-hi, tontejo amb el teclat escrivint, sense gaire estructura, el que em passa pel cap...i de cop i volta, em passa: allò que escric deixa de ser el que estic pensant, agafa embranzida i personalitat pròpia i em supera tant i tant la manera com es va teixint sol tot plegat, que no tinc recursos per explicar-ho.

La sensació és ben bé com que la història i els personatges fan camí sols, m'utlitzen només perquè tinc dits i puc escriure però no perquè sigui jo la que els crea.

Me'ls imagino confabulant d'amagat, enviant-se correus del tipus:

De: Personatges
A: Argument
CC: Cervell de la Laura - Departament de dits hàbils amb teclats
Assumpte: Reunió escriptura de la història

Ei!

Hauriem d'anar trobant un forat per seure i decidir què fem amb allò que li corre pel cap a la Laura. No sé què us sembla, però jo tampoc crec que sigui necessari avisar-la, no? Crec que ja fem sols. He copiat en aquest correu el Departament de dits hàbils per assegurar-nos que no ens falta cap i que ens poden proporcionar una quantitat òptima de polsacions per minut, però tampoc caldria fer-ne un casament, d'això. Pocs i escollit, més aviat. Cerimònia íntima.

Bé, ja direu quan us va bé però no ho allarguem gaire, que ja sabeu que avui ens té al cap i demà, no se sap ben bé com, ja no hi som.

Salut.

Personatges.

De: Argument
A: Personatges
CC: Cervell de la Laura - Departament de dits hàbils amb teclats
Assumpte: Re: Reunió escriptura de la història

Hoooola!

A mi em té més o menys llest per la qual cosa, quedem quan vulgueu. Però aviso que tinc forats en blanc en moltes parts per la qual cosa jo, tiraria milles i faria el que ens sembli a nosaltres. Si ens hem d'esperar a que la senyoreta es decideixi a vestir-me, anem llestos.

Feu-me un truc i acabem de concretar. Crec que ens té el correu punxat. Vosaltres mateixos.

Aquesta indecisió seva, m'enerva.

Argument.


I així.

Crec que qui va dir allò de "Que el llegir no ens faci perdre l'escriure" ho deia per això.

dimarts, 8 de novembre de 2011

La casa de Riverton

Deuria tenir deu o onze anys, i em recordo estirada damunt del llit, amb la porta de l'habitació tancada i intentant allargar mentalment els minuts que passaven entre crit i crit de ma mare que m'avisava per dinar, mentre intentava acabar el capítol d'un llibre de "Los Cinco" (no estic segura que sigui un sol moment, aquest record. Potser és un compendi de varies lectures i varies situacions similars, agrupades en una sola memòria). Crec que va ser en aquella època, tot i que havia començat a llegir per gust feia tres o quatre anys, que vaig descobrir la sensació d'estar completament dins d'un argument, d'una història, de conèixer uns personatges i oblidar-me completament d'on era jo físicament.

Amb "La Casa de Riverton" he recordat aquells dies d'estar segrestada per una novel·la. Secrets, morts, amors, amos i servei, lleialtat...Una barreja, en versió literària, de "Arriba y abajo" o la més moderna "Downton Abbey", per l'atmosfera i l'època, i "Tomàquets verds fregits" per la manera com se'ns explica la història.
Havia tingut aquest llibre a les mans mil cops: allò que, a la llibreria, tries i remenes i vas agafant allò que et crida l'atenció per, abans de marxar, decidir que o falten mans o sobren llibres. Aquest sempre havia perdut respecte als demés per la por a que acabés per ser una novel·la romàntica disfressada.

No us enganyaré, no és res de l'altre món: la història, segurament, l'hem vista i l'hem llegida mil cops, però s'ha de reconèixer que els personatges i la trama tenen un no se què que enganxa des de la primera pàgina, que passa sense que te n'adonis i, tot i que veus sense gaire esforç per on anirà tirant tot plegat, no he pogut evitar endur-me el llibre a la cuina mentre feia el sopar perquè si no, havia de deixar un capítol a mitges fins l'hora d'anar a dormir. I no.

Sortia de llegir el Murakami (i esperant amb ganes que m'arribi la tercera part) que m'ha encantat. Això és una altra història; més lleugera, més de devorar pàgines sense pensar gaire res. No busqueu gran cites ni passatges per apuntar i rellegir, que no. Però també m'ha agradat moltíssim i m'ha deixat aquella sensació de molts best sellers, d'estar consumint un llibre més que no pas llegint-lo, però també de no voler que s'acabi i de saber que miraré amb enveja a aquells que se'l llegeixin després de mi, preguntant-me per on van, què està passant...

El llibre és: La casa de Riverton. Morton, Kate. Tr. David Fernández Jiménez. 498 p. Amsterdam llibres. Barcelona, 2008. ISBN 978-84-9366-035-2


dijous, 3 de novembre de 2011

1Q84 (Llibres 1 i 2)

Uau!

(Juro que deixaria en aquestes tres lletres el meu comentari sobre aquest Murakami i us ho estaria dient tot. De debò.)

Tal com anticipava, se'n va a la Llista directe.
Podria dir que m'ha agradat tot: el ritme, l'univers que crea Murakami, tot el personatge del Tengo, tota l'Aomame sencera, la gossa que menja espinacs, fins i tot totes aquelles coses que no he arribat a entendre però que, si algú me les expliqués ara, farien perdre una mica de màgia a tota la història.
Jo venia d'haver llegit, fa anys, "Tòquio Blues". I em va agradar. Molt. Però res comparable amb com m'ha agradat 1Q84.

Ja que "uau!" pot arribar a no ser del tot descriptiu, us diré per què m'ha agradat 1Q84:

Perquè va alternant les històries de l'Aomame i en Tengo. I quan deixa una, tu la voldries seguir. Però aleshores t'endinses en l'altra i quan s'acaba el capítol, tornes a tenir les mateixes ganes de retrobar-lo un capítol després.
Perquè no se m'ha fet pesat (i, senyors, estem parlant de gairebé 800 pàgines, que és un totxo de primera divisió). És d'aquells de "Va, una pàgina més i apago el llum". Signaria davant de qui fos que no li sobra ni una sola pàgina.
Perquè hi ha cuina. Perquè hi ha música i sons i soroll.
Perquè he acabat la darrera pàgina i ja he encarregat la tercera part. I friso per començar-la.
Perquè m'agrada quan veig el que m'expliquen. I amb aquest, ho he vist.

Ara bé, perquè m'ha agradat tantíssim, hi ha un parell de coses que m'emprenyen (una de seriosa i l'altra de tonteria):
  • (La seriosa) L'edició en català, està farcida d'errades. Estic segura que n'hi ha més de les que jo he vist, però us asseguro que n'he trobat una pila. I no m'ho explico, sincerament. Parlo de pífies del nivell d'inifinitius sense erra (concretament, recordo el cas sagnant de "trucar" sense erra final. Molt de mal als ulls).
  • (La tonteria) La coberta que se n'ha fet tant a Empúries com a Tusquets, trobo que no fa per a la història. M'agrada molt més la de la versió americana (a la foto) o la versió anglesa (1-2 i 3). La Q aquesta, en verd, no m'agrada gens. I m'estalviaré l'opinió de la Q en taronja del llibre 3.

Resumint, que trobo molt, molt, molt díficil recomanar llibres, sempre ho dic. Que tot depèn del moment, de les estones que tinguis per llegir, de què et vingui de gust i de mil variables més que vés a saber tu quines són, que potser la manera que té d'escriure el Murakami no entri igual de bé a tothom...ara bé, si coneixeu algú de qui us refieu en qüestions de gustos lecturils i us diu que us llenceu a llegir-vos el 1Q84, no cal ni que repasseu què se'n diu a la coberta, ni què diu la crítica, ni res. Llegiu-lo. Ja.

El llibre és: 1Q84 (ichi-kyû-hachi-yon). Murakami, Haruki. Tr. Jordi Mas López. 784 p. Empúries. Barcelona, 2011. ISBN: 978-84-9787-686-5