dijous, 27 de desembre de 2012

Res no s'oposa a la nit

Carai.

No fa ni tres minuts que he acabat la lectura d'aquesta novel·la. Seria delicte, tal com veig jo això de la lectura i la necessitat que tinc d'enfrontar-me a les històries sabent-ne el mínim possible, que us expliqués gaire cosa però també ho seria passar de puntetes per damunt de tant de patiment. Només per la destrossa anímica que a mi em suposaria descriure un passat com el que se'ns explica aquí, només per l'esforç de ser fidel a la veritat tot i el dolor que pots causar-te (a tu i a d'altres que t'estimes), ja només per això, estic d'acord amb totes les bones crítiques que pugui llegir d'aquest llibre. L'Espolsada va ser qui em va posar en la pista , però també al Nosaltres llegim ha tocat la fibra aquest homenatge escrit a la mare de l'autora.

I no m'estranya. A mi m'ha deixat una mica trasbalsada. El primer pensament ha estat el de buscar alguna altra cosa de la Delphine de Vigan però la veritat és que em caldrà fer net, primer, de tot el que he llegit aquí i del procés que he seguit durant la lectura; l'esboç d'una familia nombrosa, feliç, poc convencional, et captiva des de l'inici, i quan ja hi ets, aleshores pam! tot aquell esboç es va convertint en una altra cosa, en un "res no és el que sembla" que angoixa i sorprèn. Però ja és massa tard per aturar-te. Aleshores, vols més. Ho vols saber tot.

No és una novel·la fàcil, ni lleugera, ni apta per a tothom, penso. És complexa, dramàtica, burxa molt endins de les persones i de les veritats que sempre ens han venut com universals.

Potser per això, tot i l'esforç que et deixa baldat, crec que val tant la pena.

El llibre és: Res no s'oposa a la nit. De Vigan, Delphine. Trad. Oriol Sánchez i Vaqué. Barcelona, 2012. Edicions 62. ISBN 978-84-29769708.


diumenge, 23 de desembre de 2012

Un post...



...en un llibre. En un llibre de debò!
Em fa vergonya i gràcia a parts iguals.
És una idea de l'Aula d'Escriptors, editada per la seva editorial Los hijos del hule.


dimarts, 18 de desembre de 2012

Criadas y señoras

I penso en escriure:
"Senyors, qui va organitzar el món, ho va fer amb el cul!"
Però tothom pensaria que a bones hores desperto i m'adono de la realitat número u de la nostra existència.
I no. Ja ho sabia. Però, com tots de tant en tant, ho oblido per no viure en estat permanent d'indignació.

Sovint, tot allò que no hauria de ser normal és tan corrent que ja ni et planteges que existeix una possibilitat de canvi.

"Criadas y Señoras" és una historia de persones que en un moment determinat de la vida, en una situació adversa, fan el poc (o molt) que tenen a l'abast per fer saber a la resta de la gent com són les coses. No intenten canviar-les elles soles, però troben la manera de fer saber a tothom que alguna cosa no va com hauria.

Me'l vaig començar a llegir tot i que no el tenia a la llista de pendents. Lectura impulsiva, que en diuen. I ha valgut la pena seguir l'impuls (que de vegades acaba en un monumental xurro). Aquesta vegada m'he trobat uns personatges amb ànima: les dues minyones protagonistes m'han robat el cor, una tan tranquil·la i continguda, l'altra expansiva i impulsiva. Les senyores són tremendes, tant, que podrien semblar caricatures però no em sorprendria gens comprovar que tots en podem conèixer alguna avui en dia.

Al cap i a la fi avui en dia segueixen havent prejudicis de tants tipus que la història que explica "Criadas y Señoras" és universal i atemporal.

El llibre és: "Criadas y Señoras". Stockett, Kathryn. Trad. Álvaro Abella. Maeva. Madrid, 2011. 560 p. ISBN 978-84-15140-56-6.

dimecres, 12 de desembre de 2012

Rebeca

Acabo "Rebeca" i torno a pensar que porto massa lectures encertant-la. De segur que hi deu haver un nom per aquesta síndrome.

La pel·lícula d'en Hitchcock ja em va agradar. La novel·la m'ha enganxat del tot. Una història que porta per títol el nom d'un personatge que no apareix en cap moment, i una protagonista que, en canvi, no ens desvetlla com es diu; on les flors del jardí representen tota la bellesa d'un entorn privilegiat i tota la malícia d'un passat amenaçador; un mar que es veu i no es veu, que se sent a estones; protagonistes que callen, que amaguen, que temen, que treuen conclusions equivocades. Tota una novel·la de misteri que podria haver caigut en la vessant romàntica i ensucrada però que les complicades ments dels personatges mantenen a cobert del color de rosa.

He pensat, també, que de vegades en parlem poc de les novel·les antigues. No clàssiques: aquells "novel·lons"  que s'han guanyat un lloc a la biblioteca de la història. No. Dic les històries (m'arriscaria a dir que ben escrites, però tots sabem que això pot arribar a ser molt subjectiu) que van ser un èxit (un altre concepte relatiu) en el seu moment i que poc a poc, hem anat deixant en l'oblit.
Amb la aquesta lectura m'he convençut per rescatar algunes d'aquestes novel·les i endinsar-me en el present de temps passats.

El llibre és: Rebeca. Du Maurier, Daphne. Trad. Fernando Calleja. ePub base v.2.0.
En paper i en català podeu trobar aquesta edició en català de La Butxaca.

divendres, 7 de desembre de 2012

Els peixos no tanquen els ulls

He de reconèixer que m'agraden els llibres gruixuts però d'un temps cap a aquí, m'he adonat que hi ha un tipus de llibres prims que m'han agradat moltíssim. El meu problema amb els llibres prims no és un altre que que s'acaben aviat, però sé que això és sovint un avantatge. S'acaba quan s'ha d'acabar; no s'allarga innecessàriament convertint la lectura en un tedi.

Penso en llibres com 84, Charing Cross Road, Signatura 400 o Amb una mà al davant i una altra al darrere que són bombonets de lletres.

Recordo que em va impressionar molt fer deu anys, a mi. Fins i tot em va agobiar una mica. De cop i volta, tenir deu anys era tenir-ne un munt (això de fer servir tots els dits de les mans, em va semblar una cosa molt seriosa), i  vaig començar a pensar que m'havia de fer gran així, de sobte, perquè amb deu anys ja tocava.

Per això, suposo, el protagonista d'aquesta història m'ha despertat molta tendresa. Però en general, tota la història m'ha semblat molt dolça. No diré que hagi estat un llibre que m'hagi fet reflexionar però sí que m'ha picat l'ullet en moltes ocasions amb el record de sensacions que jo també vaig tenir, aquella idea que se't comença a passar pel cap un dia de que potser t'han demanat que juguis la partida però no t'han explicat les regles que regeixen el joc. No et queda una altra, doncs, que anar-les descobrint tu mateix, treure les conclusions que puguis i anar avançant caselles: intentar entendre els adults, intentar entendre els altres i, sobretot, intentar treure l'entrellat de tu mateix.
Una lectura d'una tarda de sofà i manta. A mi m'ha agradat molt.

I la coberta també m'ha agradat molt. És de Carles Barrios.

El llibre és (molt maco): De Luca, Erri. Trad. Anna Casassas. Bromera. Barcelona, 2012. 120 p. ISBN 978-84-15-390503.

dijous, 6 de desembre de 2012

Todo Sherlock Holmes

De les primeres idees que em van venir al cap llegint totes les històries d'en Shelock Holmes va ser que és un llibre farcit de formatgets de Trivial. Sí. Vaig trobar que hi ha moltes preguntes d'aquelles que et poden fer guanyar una partida d'aquest joc de sobretaula: Com es deia el germà de Sherlock Holmes? A qui es referia el detectiu amb el sobrenom de "La Dona" i per què? Què era el "Club Diògenes"? Quantes vegades diu Holmes a la seva obra completa "Elemental, mi querido Watson"?. Formatgets i partida.La lectura de "Todo Sherlock Holmes" l'has de fer, realment, per gust. Se't podria fer pesada ràpidament si t'interessa de debò.
A mi em venia de gust de feia temps. 

La novel·la negra m'agrada molt i em semblava que mai havia donat una oportunitat a alguna de les fonts, a algun dels clàssics del gènere del crim. Així que vaig triar el Sherlock.
Fa molts anys, en una d'aquelles lectures obligatòries, vaig llegir la "Vall de la por" però no en recordava res. Així que ha estat una immersió total en unes històries que acostumen a tenir sempre denominadors comuns (Baker Street, la Sra. Hudson, la fascinació que Watson sent pel seu amic, el caràcter una mica absent i poc empàtic del protagonista i el seu mètode de deducció de les coses més inversemblants) i que creen una atmosfera que ha aconseguit que m'estigui costant sortir-ne. En aquests casos, sempre opto per canviar radicalment de gènere, com qui passa per sota la dutxa després d'un migdiada massa profunda.

Aquesta edició que he triat m'havia cridat l'atenció sovint des dels prestatges de les llibreries. És un llibre contundent de 1600 i escaig pàgines que conté comentaris del Sr. Jesús Urceloy de cadascuna de les històries. Les ha ordenat cronològicament i en els comentaris sovint hi inclou curiositats (l'edat d'en Holmes i Watson a cada cas, quants dies va trigar Holmes a solucionar el cas, si la història té alguna peculiaritat respecte a la resta, on va ser publicada per primer cop...) que m'han semblat molt interessants.

No és un llibre que es pugui recomenar alegrement perquè crec que hi arribes una mica per desig, per curiositat. Però, per si algú té la idea de submergir-se en algun clàssic properament, jo només diré que a mi aquest m'ha agradat força.

El llibre és: "Todo Sherlock Holmes". Conan-Doyle, Arthur. Preparació de Jesús Ulceroy. Catedra. Madrid, 2003. ISBN 978-84-376-2991-9.

dimarts, 27 de novembre de 2012

Una cara la té qualsevol

- No t'imaginava així. Pensava que eres...diferent.
(Diferent? Diferent és bo, dolent...diferent?)
Això és el que em va dir fa uns dies una companya de feina a qui no coneixia personalment. Només haviem parlat per telèfon; molt, però només per telèfon. No sé mai què dir, quan algú em diu això (què vols fer-hi? Doncs sóc així) però jo també ho dic. Sovint, parlant per telèfon, t'acabes dibuixant un físic i després, inexplicablement, et sorprèn no haver-la encertat.

Amb els personatges literaris passa una mica el mateix.
Tot i que normalment no acostumo a veure les versions cinematogràfiques dels llibres que m'han agradat molt, per pànic a la decepció, no puc evitar associar el personatge a algún físic que em resulti conegut, sigui un actor o una persona que conegui.
Sovint ni me n'adono que he fet l'associació, però em passa això que quan veig l'actor o actriu que han triat per determinat paper penso que no encaixa gens ni mica amb l'idea que jo me n'havia fet.

Moltes vegades he dit que no imagino millor Mr. Darcy que Colin Firth. És una associació que em va néixer al cervell com un cop de puny, fins i tot abans de saber que ell mateix havia interpretat aquest personatge.
M'ha passat també amb aquest actor de la fotografia, Benedict Cumberbatch, que dóna vida a la moderna versió del Sherlock Holmes que n'ha fet la BBC. Ni de broma em dóna per un Sherlock (que sempre durà una capa, una gorra, una pipa i fins i tot una lupa si m'apures!) però és el Dorian Grey que vaig imaginar quan vaig llegir "El retrat d'en Dorian Grey" d'Oscar Wilde.
En canvi, ningú no em farà creure de cap de les maneres que la Keira Knightley pot ser Anna Karenina (a la fotografia), com tampoc no podia ser l'Elizabeth Bennet d'Orgull i Prejudici (i en canvi m'encanta en aquesta escena de "Love Actually").
Per mi, D'Artagnan sempre tindrà l'aparença d'en Gene Kelly i el meu Tengo de 1Q84 del Murakami  em va sorprendre fa uns pocs dies en aquest vídeo: s'assembla molt, molt, al noi de la dessuadora vermella que balla tan somrient a primera fila (tot i que el Tengo que jo imagino mai no hagués ballat).

Us passa, a vosaltres, això de posar cares al protagonistes dels llibres? Digueu-me que sí, ni que sigui per quedar-me tranquil·la pensant que sóc d'allò més normal.

dilluns, 19 de novembre de 2012

diumenge, 11 de novembre de 2012

dissabte, 10 de novembre de 2012

El redemptor

Ser lector et permet prendre't un tipus de capricis fantàstics. Inútils, segurament, però fantàstics.

Deixant de banda la possibilitat de llegir-te la darrera pàgina primer (uh!), avançar pàgines sense llegir mentre dius en veu alta "palla, palla, més palla", tornar enrere, llençar-te damunt del Google per buscar de quina peça de música parla la història en aquell moment, com és el quadre que esmenta l'autor, fer esquemes dels personatges de la història, decidir que un d'ells és el teu preferit...deixant de banda aquestes,dic, que són les que se m'acuden com a més normaletes, els capricis lectors es poden arribar a sofisticar tant com ens vingui de gust.

Normalment, jo me'n permeto uns quants (llegir la darrera pàgina primer? Estaràs fent conya, no?) però no ha estat fins aquesta setmana (una setmana d'aquelles que quan acaben defineixes com "de merda" i perdoneu la poca finura de l'incís d'opinió personal) que m'he adonat que jo també sóc capaç de sofisticar les meves tonteries preferències. I encara m'ha sorprès més comprovar que me n'he sentit orgullosa. Crec que aquesta setmana he madurat com a lectora (com a persona, segurament també).

Aquesta setmana he decidit que no tornaré a llegir mai més cap llibre d'aquest autor, perquè per sempre més el relacionaré amb aquesta setmana. I com he decidit que no vull recordar mai més aquests dies, li he agafat una mania tremenda al Jo Nesbo dels nassos, que enlloc de mantenir-me la ment ocupada i distreta quan més ho necessitava, s'ha dedicat a endinyar-me un argument amb tantes giragonses que podria ser una atracció de Port Aventura.

M'ha fet enfadar tant i tant que he decidit deixar-lo a 30 pàgines del final.

Poc útil us pot resultar aquesta ressenya (com tantes d'altres que corren més enrere), i en canvi per a mi ha suposat un aprenentatge vital: si no pots venjar-te del que el destí t'havia embolicat per regal, venja't d'algun símbol que te'l recordi. Sé que algú em dirà "Laura, i et servirà de res, aquesta venjança?" Doncs sí. Ni que sigui per no tornar a llegir llibres que em recordin coses que val més oblidar.

dissabte, 3 de novembre de 2012

Que ningú no et salvi la vida

Tres coses:

No deixeu que, sota cap concepte, ningú us expliqui RES d'aquesta novel·la si per un moment teniu la temptació de llegir-la. RES.

Sabeu que odio les descripcions de les cobertes. En aquest cas, especialment. Com dic més amunt, si teniu la temptació de llegir-la, no cal que gireu el llibre per veure-li el cul. NO CAL.

Busqueu l'estona per, si més no, llegir sense parar cadascuna de les parts. Si heu de fer pauses entre parts, us en dono permís, però un cop dins de cada part, NO PODREU PARAR.

Avisats d'això, aquesta novel·la m'ha deixat amb la boca oberta. No m'ha agradat; m'ha entusiasmat. A la vista està, a més, que l'he devorat. Té un ritme àgil, els molts diàlegs que hi ha formen part de pensaments interns dels  personatges, d'altres converses, de manera que no ens trobem davant de pàgines i pàgines amb guionets, sinó que son pàgines plenes de pensaments, de sensacions, de dubtes. 
Oh! M'ha encantat!

Em quedo amb les ganes de poder-la comentar amb algú que l'hagi llegit i debatre sobre (no seré més explícita) "coses" de la història, visions i opinions.

Senyors: quan trobo llibres com aquest, és quan sento una miqueta de llàstima per tots aquells a qui no els agrada llegir. Pobres.

El llibre és: Que ningú no et salvi la vida. Company, Flavia. Proa.Barcelona, 2012. ISBN 978-84-7588-324-6-3.

divendres, 2 de novembre de 2012

Signatura 400

(Dos posts en un dia. Lecturina pels aires. A veure quant dura...)

Si teniu un trajecte en transport públic una mica llarg per anar a treballar, aquest és el llibre per començar-lo a l'anada i acabar-lo a la tornada. 

És un pim pam encantador.

Una parrafada-monòleg (sense ni un punt i apart si no m'he malfixat) d'una bibliotecària anònima que deixa anar tots els pensaments i opinions pels quals ningú mai no li ha preguntat. Sembla que hagin obert l'aixeta i no pugui aturar-se.

Com tots els llibres que parlen de llibres o de lectors, fa que t'identifiquis en algun moment, que t'avergonyeixis, que t'hi vegis i que et preguntis (mai abans ho havia pensat) què deuen pensar els bibliotecaris de tu veient els llibres que treus de les biblioteques.

M'ha fet somriure, exclamar "quanta raó tens!" i he vençut la temptació d'apuntar cites perquè eren tan llargues, que no valia la pena.

I què me'n dieu de la coberta? Doncs això. Una moneria tot plegat.

El llibre és: Signatura 400. Divry, Sophie. Tr. María Enguix Tercero. Barcelona. Blackie Books, 2011. ISBN: 978-84-93874544

La vident

Què dir, quan primer em vaig fer la dura i vaig dir això, després em vaig mig desdir deixant entreveure que la saga no m'acabava de convèncer...i així que surt la tercera part...pam!, hi caic de quatre grapes?

Crec que, a aquestes alçades, el més intel·ligent és reconèixer que segurament hi tornaré a caure perquè, ara sí, la trama que va lligant un llibre amb l'altre (la història del detectiu protagonista) m'encurioseix al màxim.

Dels tres que he llegit, aquest és amb diferència el que més m'ha agradat: m'ha mantingut interessada des del principi, sense baixons, sense trucs injustos en l'argument ni treure personatges del barret a darrera hora, un títol que apunta un camí que d'entrada m'hagués fet arrugar el nas si fos la clau de tot plegat però que no deixa de ser un element més, tangencial.

Bé. Bé. Força bé. Fins i tot llegit amb lector electrònic. Molt de mèrit.

PERÒ (en majúscules), posem-nos seriosos: a aquestes alçades...NO als infinitius sense erra final (Oh!), NO als plurals amb "-as" (Uh!) i NO a paraules on falten lletres (SMS d'adolescents!). Senyors d'Amsterdam, amb les cobertes tan xules que feu, aquesta mena d'errades amb la llengua fan molt de mal. Us ho perdono perquè la traducció és molt, molt, però molt millor que la del llibre anterior però ens hi hem de mirar més, eh?

Resumint, que és el millor Lars Kepler que he llegit.

El llibre és: La vident. Kepler, Lars. Tr. Marc Delgado i Casanova. Badalona. Amsterdam Llibres, 2012. 576 p. ISBN 978-84-92941-77-3.

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Crim de sang

Aquest és un d'aquells llibres amb els que he tingut diverses fases. De primer vaig dir que no me'l llegiria (vampirs-buf-mandra),després vaig llegir alguna crítica i vaig pensar "doncs mira, potser encara t'agradaria" i el vaig posar a la llista, però d'altres van anar passant al seu davant. Finalment, quan vaig fer comanda de llibres el vaig incloure i la veritat és que m'ha agradat força.

"Crim de sang" és una història que barreja gèneres (novel·la gòtica, novel·la negra, novel·la històrica) però que trobo que ho fa amb sentit, amb gràcia i estructura.

No puc dir que m'hagin agradat totes les trames (la del cavall, per exemple, temptava les meves ganes de passar pàgines) però el conjunt m'ha agradat. I l'escena final, on totes les històries es troben en un final brutal m'ha encantat.

M'agrada com està escrita, de bon llegir, amena i entretinguda. Però sí que crec que has de ser lector "del gènere" (bé, d'algun dels tres si més no) perquè t'entri.

No és una novel·la que recomenaria a tothom (ara que hi penso, rarament recomenaria una novel·la a tothom): més aviat a un lector més aviat ociós, algú que tingui ganes de passar l'estona entretingut. 
Vaja, algú com jo.

El llibre és: Crim de sang. Alzamora, Sebastià. Proa. Barcelona, 2011. 280 p. ISBN 978-84-7588-290-1

dissabte, 13 d’octubre de 2012

Amb una mà al davant i l'altra al darrere

Alan Bennet volia explicar-nos una història i va triar el número de paraules justes. Ni una més. 

Aconsegueix el seu objectiu de manera concisa i, a més, et fa llegir-lo amb una mena de mig somriure a la boca que, de tant en tant, es torna rialla.

Però no ens enganyem. En el fons, no és un missatge per riure. Hi pots trobar reflexions de tota mena: començant per com de lligats estem a les coses que tenim, passant pels prejudicis sobre les persones que no coneixem, les rutines que ens faciliten la vida però que ens impedeixen viure altres coses...Total, que sí, que molt "hahaha" però en el fons hi ha teca per pensar-hi.

He trobat que "Amb una mà al davant i l'laltra al darrere" és molt televisiva; tot el que ens explica és molt visual i els personatges serien el típic matrimoni que podria protagonitzar una sèrie que portés per títol el seu nom.

Jo m'hi he allargat perquè últimament la lecturina m'abandona, però és una novel·leta curta que pots llegir-te una tarda. I, mira, si tens un parell d'horetes, val molt la pena diria jo.

El llibre és: Amb una mà al davant i l'altra al darrere. Bennet, Alan. Trad. Elisabet Ràfols. Empúries. Barcelona, 2012. ISBN 978-84-9787-774-9.

diumenge, 7 d’octubre de 2012

El sueño eterno - ABANDONAT

No podia ser. Ja duia massa llibres seguits tenint sort. A més, si tots els llibres que vaig agafar de la biblioteca m'haguessin agradat i ara els hagués de tornar, estaria molt deprimida.
No.
Aquest l'he hagut de deixar. La versió cinematogràfica ja no la vaig entendre: em vaig perdre entre personatges i trames. Però, si més no, amb imatges és més fàcil identificar de quin personatge parla cada vegada.
Aquí, tot i que els capítols són curts i l'estructura és molt lineal, al final m'he cansat de tornar al començament, on a una de les primeres escenes et presenten els personatges i la relació que tenen entre ells.
Així doncs, a la meitat del llibre, vaig arribar a aquell punt de "ja n'he tingut prou".
De tota manera, no negaré que escenes com aquesta em fan somriure.

Ai, en Humphrey... 

El llibre és: El sueño eterno. Chandler, Raymond. Trad.José Luís López Muñoz. Alianza Editorial. Madrid, 2001. ISBN 978-84-206-8449-9.

divendres, 28 de setembre de 2012

La casa cantonera

Recordo la sensació de repressió que traspuaven tots els personatges d' "Olor de Colònia". Ara, una història diferent, uns personatges diferents però la mateixa sensació. "La casa cantonera" salta endavant i enrere com qui es dediqués a saltar de pedra de en pedra d'un riu. Els personatges coneixen les pedres on han estat però els falten altres pedres per entendre ben bé la grandària del riu per on viatgen.
Ha estat un petit plaer, una d'aquelles novel·les que et diu tantes coses amb tot el que t'explica com amb tot el que no, amb el que només t'insinua. 
M'agraden els llibres que, com aquest, et demanen un esforç per ordenar la història que et proposen i et presenten l'argument en petits retalls penjats en un suro que no acabes d'entendre fins que els tens tots penjats, t'enretires una mica enrere, i els veus tots en perspectiva.

El llibre és: La casa cantonera. Alcàntara, Sílvia. Barcelona, 2011. Edicions de 1984. ISBN 978-84-92440-58-0.

(Sí. Un altre "Post de divendres" que coincideix amb post de llibre. De vegades ja passa, que les coses coincideixen...)

divendres, 21 de setembre de 2012

El comte de Montecristo

Aquesta novel·lassa és la història d'una venjança. Jo em pregunto: si aquestes alçades de la meva vida m'hagués de posar a venjar-me dels que durant la meva vida m'han fet la guitza seriosament, per a quantes pàgines donaria el tema? Estic segura que no podria allargar-ho tant. Em cansaria de venjar-me cap a la pàgina 80, em fa l'efecte.
Com m'acostuma a passar en totes les novel·les llargues, sempre hi ha algun trosset que m'ha costat d'empassar. Però ara que feia tant de temps que no llegia novela d'aventures (quan dic "tant de temps" em refereixo a vint anys), que he de dir que no recordava la sensació de llegir una història com si anés a cavall: trotant a estones (aquelles de "sí, ja ho hem entès, està molt trist i ressentit") i al galop a moltes d'altres (on no paren de passar coses i més coses amb cada paràgraf que llegeixes).
Estructuralment, crear aquesta història ha de ser molt complicat: personatges que deixes en un punt i retrobes un munt de pàgines i successos més endavant, més o menys relacionats; fets aïllats aquí que signifiquen un punt d'inflexió dues-centes pàgines més endavant i que, sorprenentment, recordes perfectament.A més, la traducció del Jesús Moncada trobo que és molt encertada: no se t'ennueguen les frases com passa de vegades amb aquestes obres relativament clàssiques. És de bon llegir i això sempre s'agraeix. Moltes peces van encaixant a mida que vas avançant i arrodoneixen la que es diu que és una de les millores novel·les de la història. Jo no ho sé, això, i ja sabeu que tendeixo a dubtar d'aquestes grans, espatarrants, fantàstiques i magnifíques lloances gratuïtes amb què s'etiqueta els llibres. 

Com sempre, només puc dir que m'ha agradat força, que m'ha entretingut, que m'ha sorprès, que estic d'acord amb els que diuen que hi ha moltes habilitats del comte que sorgeixen de manera espontània i que de vegades no t'ho creus, però m'ha interessat i la sensació de conjunt del final ha estat molt bona.

I també puc dir que m'ha fet una ràbia tremenda, cada cop que recordava que l'exemplar que estava llegint era de la biblioteca i que, per tant, l'hauré de tornar.

El llibre és: "El comte de Montecristo". Dumas, Alexandre. Trad. Jesús Moncada. Barcelona, 2007. La Magrana. . 1118 p. ISBN: 84-7871-372-X

dilluns, 17 de setembre de 2012

Libres en format inspiració

Poc a poc, com amb tot, vas descobrint coses que t'agraden de les coses que creies que ja coneixies. D' internet, per exemple. Hi entro cada dia, des de molt d'hora pel matí per feina, per buscar plans d'oci, per comunicar-me amb les meves amigues, per aprendre a cuinar plats, o fer pentinats, per copiar vestits, per comprar gangues, per triar què llegeixo...Suposo que no us estic descobrint res de nou.
Últimament, i amb la descoberta dels milers de taulons que porten el títol "Books" al Pinterest, he anat trobant blogs d'imatges (molts de la plataforma tumblr que mai no sé com pronunciar) que, a l'hora de desar-los dins de les meves adreces d'interès, no van trobar una altra carpeta més apropiada que els definís que la que diu "Inspiradores".
Us en xivo unes quantes per si, com a mi, us agraden els llibres fins i tot per mirar-vos-els en fotografia:

Women Reading Va ser la primera que vaig trobar. Fotografies de dones llegint llibres. No té més misteri.

Bookporn Que no us espanti o us confongui el títol. De tot i força sobre llibres, llegir, cites famoses...

Bookfessions Pecats ridículs de lector, manies i altres disbarats amb els que segur que podreu sentir-vos identificats. N'he triat una per il·lustrar el post però n'he trobat una pila que podrien aplicar-se'm. Va, confesseu-vos...

Teaching literacy Una mena de recull de fotografies romàntiques de llibres i lectors i moltes frases sobre el llegir.

Seguirem informant...


dimecres, 5 de setembre de 2012

Tinc una cita

*Edito per afegir que no he vist com ho han traduït al català els que en saben. Més o menys, amb totes les reserves possibles, m'atreviria a traduir, així per sobre i que quedi entre nosaltres: "M'he esforçat en va. No ho faré més. No reprimiré els meus sentiments. Ha de permetre que li digui com d'ardentment l'admiro i l'estimo".
Si algú comença a sagnar pels ulls i s'estima més fer una bona traducció, endavant. :)

dissabte, 25 d’agost de 2012

Tres. Three. Trois.

3 anys, 368 posts, 50.292 visites i 1001 comentaris.
En números, la meva paradeta seria això.
Per un dia, no parlaré amb ni de lletres.

Felicitats blog!

dimecres, 8 d’agost de 2012

LA foto

Arribem al restaurant i un munt de gent fa cua per seure a la terrassa. A nosaltres ja ens està bé estar-nos a dins, així que, amb aquella mena de sentiment de superioritat que dóna saltar-se una cua, entrem dins del menjador.
De fa uns anys cap aquí que he après que tinc una debilitat per les coses "mones". M'és igual que no sigui útil o que n'hi hagi de millors; si és "mono" m'agrada. I no hi puc fer més. Així doncs, seiem en aquella tauleta mínima però "mona", amb uns seients folrats d'un escai estampat amb homes i dones vestits amb barrets en forma de con, on se't queden enganxades les cuixes però que són molt "monos" i ens disposem a triar plats de la carta.
Per si encara no estava totalment enamorada del lloc, el sostre completa la meva passió. No puc evitar treure el mòbil i fer aquesta foto:
El local no està gaire ple i tampoc no és gaire tard, així que segueix arribant gent i les tauletes que tenim aprop es van omplint. Just al nostre costat, el que semblen una mare i una filla 100% guiris, miren embadalides al seu voltant; els seients d'escai, la bicicleta xinesa que hi ha aparcada al costat de la barra i vessen "beautifuls" cada dues o tres paraules. Finalment, la filla treu el mòbil i click! fa una foto.
Perdó. Fa LA foto. La mateixa foto que jo.
Somric.
Segueix entrant gent, les taules s'omplen mentre nosaltres ja degustem els primers que hem demanat. M'agrada el lloc, m'agrada el menjar. En comparació, és molt més bonic l'interior que la terrassa de fora i tampoc crec que s'estigui més fresc fora que dins. Suposo que els fumadors sí que hi deuen trobar algun alicient, a estar-se fora, però jo sopo encantada amb els fanalets.
Fins que m'arriben les postres, compto cinc persones més que fan LA foto i no puc evitar pensar en quanta gent més la deu tenir i quantes fotos debem tenir iguals que les d'altra gent (monuments, decoracions de restaurants, llunes plenes, fotos del mar...)
Quan marxem, encara veig un parell més de persones que fan LA foto amb la mateixa cara de pàmfiles que jo.

Si és que tots plegats, som d'un original...

diumenge, 5 d’agost de 2012

La ternura de los lobos

Un poble de colons escocesos al Canadà del segle XIX, un assassinat i la desaparició d'un jove de disset anys són els punts de partida d'aquesta novel·la que em va cridar (“Eh! Estic aquí! Aquí!”) fa uns dies des del prestatge de la biblioteca. Recordava haver-la tingut a la llista dels "vull llegir" temps enrere i que, en alguna de les purgues que vaig fent, havia desaparegut.

Ha estat una lectura compulsiva. Si li hagués de trobar una pega, tan sols diria que el final no ha estat, pel que jo esperava, a l'alçada de la resta de la narració. Però en conjunt, m'ha agradat moltíssim.

Diversos personatges amb les seves històries ens endinsen en la trama des de diferents punts de vista, per acabar conformant un cabdell en el que és molt senzill identificar quin personatge segueixes a cada capítol. Els paisatges nevats i la sensació que tots amaguen secrets, creen una atmosfera que t’atrapa, on ve de gust submergir-s'hi i que et fa sentir una satisfacció especial quan les peces que has anat llegint, comencen a encaixar.

Una lectura molt recomanable, trobo.

Nota: Últimament, l’encerto molt amb les tries i ja em fa una mica de por, el tema. La tempesta d'abandonaments lectors em ronda, ho noto. Quan l'encerto tant i seguit, ho acabo pagant.


El llibre és (de la biblioteca, snif, snif): “La ternura de los lobos”. Penney, Stef. Tr. Ana Mª de la Fuente. Barcelona, 2009. Salamandra. ISBN: 978-84-9838-203-7.

diumenge, 29 de juliol de 2012

La muerte llega a Pemberley

Quan us vaig parlar d' "Orgull i prejudici" no sabia de l'existència d'aquest experiment: resulta que P.D. James agafa l'Elizabeth i el Darcy, sis anys després del punt on els deixa la Jane Austen i crea una història amb un assassinat pel mig. 

L'assassinat, en sí, jo m'atreviria a dir que és el de menys. El que em meravella és el valor per agafar dos personatges com aquests (amb "com aquests" em refereixo a coneguts, estudiats, idolatrats, interpretats i reinterpretats...), i situar-los en un argument que poc (o res) té a veure amb el que ens va servir per saber qui eren.

Però anem a pams, que m'embalo.

D'entrada, per a aquells que no heu llegit "Orgull i prejudici", P.D. James us regala un complet i ràpid resum a l'inici de la novel·la, per posar-vos en situació. Jo l'havia llegit no fa pas gaire, però tampoc em va anar gens malament que em fessin memòria. Un cop fet això, he trobat molt encertat que no hi hagi cap altra descripció ni dels personatges "manllevats" ni de Pemberley; penso que és una manera molt fina de dir-te que si en vols més, te'n vagis de cap a l'obra d'Austen.
L'argument és entretingut i és una història que es llegeix fàcil i ràpid. D'entrada podries pensar que vol seguir amb les intrigues amoroses i d'alcavota però ràpidament t'adones que no anirà pas per aquí.
No sé si P.D. James pretenia fer un homenatge a Jane Austen o simplement jugar, literàriament parlant,  amb dos personatges arxifamosos. Fos quina fos la intenció, jo crec que se n'ha sortit i m'imagino que, com a escriptora, ha de ser molt divertit.

El llibre és: "La muerte llega a Pemberley". James, P.D. Tr. Juanjo Estrella. Barcelona, 2012. Bruguera. 331 pàgines. ISBN: 9788402420985

dijous, 26 de juliol de 2012

Parabens, aspartam i gallines felices

- ¿Y has mirado que no tenga parabenos?
Fa mesos, molts, molts mesos, l'heroi dels melindros va deixar anar aquesta frase, així, sense avisar. Jo comentava que m'acabava de comprar una nova crema per a la cara, d'aquelles que prometen treure't vint anys del damunt, escombrar-te la porteria i omplir-te la nevera un cop per setmana. Tot sense esforç i per un mòdic preu.
Parabens. Així d'entrada, i sense saber què eren, sonava fatal que una cosa amb la que m'empastifo la cara en portés. Però vaig decidir desconnectar de l'explicació posterior i vaig seguir sense saber què eren aquelles coses...

...fins que uns mesos després, van aparèixer en una altra conversa, amb una altra persona:
- Pues ayer vi un reportaje en la tele...y son lo peor. Lo peor de lo peor. Y luego miré por internet...y buf....
Tots sabem que el que surt per la tele és veritat absoluta i total però és que, si a més, internet en va ple, aleshores ja sí que pots esborrar qualsevol ombra de dubte que t'hagués pogut quedar. I si resulta que algú de confiança t'ho descriu com "lo peor de lo peor"...quines alternatives et queden, eh? Quines!?
Els parabens havien arribat a la meva vida per quedar-se (perquè òbviament, ni pensaments tenia de llençar tots els cosmètics que tinc i en porten. Tan macos que són en els seus potets i la bona olor que fan!)
Quan per fi vaig arribar a la conclusió que no podia deslliurar-me dels parabens i que estava caminant a bon pas pel camí cap una mort segura, va aparèixer l'aspartam.
- És millor que t'empassis la sucrera sencera que que et prenguis una coca-cola light, que té edulcorants com l'aspartam. És verí.
Osti tu. Seriosament, amb la coca-cola light no s'hi juga. He renunciat a la cafeïna (sí, jo sóc de les rares que pren coca-cola light, sense cafeïna. El que havia estat el Tab), només em faltaria haver de renunciar també a la coca-cola! És que ningú no havia pensat que sóc una pobra noia que fa servir cremes amb parabens, que prou desgràcia tinc?
Derrotada, arrossegant els peus, quan ja pensava que no em podia passar res més, la persona que menys m'espero, ma mare, acaba per enfonsar-me amb un comentari tan ridícul com aquest:
- Quan compris ous, t'has de fixar que el número que porten escrit comenci per zero. Això vol dir que les gallines viuen lliures i no tancades en gàbies. Fixa-t'hi, eh?
Carai, quanta pressió. Parabens, aspartam...i ara he de mirar pel benestar de les gallines, pobres bèsties. Ningú m'ho va explicar que fer-se gran era això!
Total que tinc els prestatges del lavabo plens de parabens, no he renunciat a l'aspartam i puc concloure que sóc feliç. 

Com les gallines dels ous que compro.


Nota: Que això de la crema, que és mentida, eh? Que no t'omple la nevera. No, jo us ho dic per si de cas algú estava pensant en entregar la seva vida als parabens a canvi de no haver de tornar al super mai més.

dimarts, 24 de juliol de 2012

Camí de sirga: per què l'he abandonat.

Em sembla curiós que un llibre que m'estava explicant una història que d'entrada m'agradava, hagi aconseguit que el deixi.

Normalment, quan deixo els llibres, acostuma a ser perquè allò que m'expliquen, ras i curt, no m'interessa. Amb aquest, no ha estat així i em sap greu.

En aquestes cent vint pàgines que he llegit, he tingut la sensació d'estar lliurant una batalla contra l'estil, o contra el vocabulari, o contra les desenes de personatges que apareixen i desapareixen...i jo volia!

Però no he pogut.

Total, que al final, he entès que tampoc calia lluitar contra la mandra immensa que em feia agafar-lo cada dia i tornar a entrar en el batibull de paràgrafs que em feien tornar enrere un cop i un altre, la son que m'entrava tan bon punt l'obria...

Així doncs, guanyadora dels premis Joan Crexells, Fundació d'Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, Nacional de la Crítica, Ciutat de Barcelona, Crítica «Serra d'Or» i finalista del Nacional de Literatura...em sap greu, però no ets una novel·la per a mi.

 

dijous, 12 de juliol de 2012

Lectura sense cobertura (i II): Hipnofòbia

La sola idea d'imaginar-me una vida sense dormir m'horroritza. No perquè si no dorms t'acabis morint (que també, no us diré que no) sino perquè dormir m'encanta.

Vist així, doncs, no és d'estranyar que la història d'Hipnofòbia m'inquieti, ja d'entrada. I els tres elements de la coberta, ni us ho explico...amb aquests ullets blancs, fan una angúnia!

Però més enllà del fet de privar de dormir als individus per magnificar un suposat poder, m'ha agradat la manera en que Salvador Macip ens parla de com es pot arribar a manipular al personal en benefici d'uns quants (sonats) a través d'una història amb algun puntet fantàstic. 
Se m'ha fet fàcil llegir-la i de seguida em va enganxar l'argument, tot i que he de confessar que la part de l'escola és, amb diferència, la meva preferida.

Vaig triar llegir-la perquè n'havia llegit bones opinions per la xarxa i perquè, d'entrada, se sortia una mica de la classe de llibres que acostumo a llegir. Mai he llegit ciència-ficció i, tot i que em vaig enganxar a Fringe, pensava que potser llegir una història d'aquesta mena em costaria de seguir. He de dir que Hipnofòbia no suposa un esforç enorme de concentració per a una novata en la literatura de ciència-ficció com jo. De seguida que entres en l'estructura, ja entens de què va la història i no és gens complicada de seguir.

Una lectura vacacional molt gustosa.

Primer capítol i video a la web de Proa.

Nota: Com sóc així i de vegades em patinen les neurones, no vaig caure, senyores i senyors, que el Salvador Macip que apareix a la coberta del llibre, era aquest Salvador Macip (confesso que no acostumo a llegir-me les fitxes dels autors als llibres. Ara que me l'he mirat, he vist la referència al blog i, un cop al blog, m'he trobat la coberta del llibre sota un títol que diu "Els meus llibres", que ha estat una pista definitiva. Aleshores les meves dues neurones han fet sinapsi, pobretes)

El llibre és: "Hipnofòbia". Macip, Salvador. Barcelona, 2012. Proa. 224 pàg. ISBN 978-84-7588-304-5.

dimecres, 11 de juliol de 2012

Lectura sense cobertura (I): Deixa en pau el dimoni

Primer vaig dir això.
Després vaig dir això.

I ara aquí estic. Després de les 1000 pàgines del "Jo confesso" és molt arriscat posar-se a triar un llibre que et desconnecti del novelón i, a més, no et decebi. Total, que tal com ho veig jo, millor anar a preu fet i assegurar-se el tret.

Així doncs, persones a trossets. Un clàssic vacacional.

Podria allargar-me i explicar-vos això i allò i el de més enllà i tal...però vindria a ser una mica del primer (sense la supercoberta que em va encantar), bastant del segon (però un punt més fàcil de seguir, potser) i molt del tipus de llibre que és: protagonista superllest al que ningú fa cas les tres quartes parts del llibre i que ho acaba solucionant tot perquè és molt fort i molt valent.

Mira què ràpid us l'he resumit, eh?

M'ho he passat bé llegint-lo perquè m'agrada el gènere però no deixa de ser el que és: Sang i fetge, morts, un dolent dolentíssim i un bo boníssim.

Al web de Proa, hi podeu llegir el primer capítol.



El llibre és: "Deixa el dimoni en pau". Verdon, John. Tr. Esther Roig i Anna Llisterri. Barcelona, 2012. Proa. 480 pàg. ISBN: 978-84-7588-318-2.

divendres, 6 de juliol de 2012

Jo confesso

...que vaig pensar "millor no triguis gaire a llegir-te'l, que tothom està dient que l'ha trobat taaan bo, que al final et decebrà".

I no. Però he llegit opinions per aquests internets del Senyor, i n'hi ha molts a qui sí que ha decebut. Així que, xafardejeu força, que trobareu opinions de tota mena (n'hi ha fins i tot que te'n fan un resum que no cal ni que te'l llegeixis, si no ho vols. I sense avisar d'spoiler!)

Jo he de dir que el que més m'ha agradat i reagradat (i que en el fons el que crec és que em moro de l'enveja sana) ha estat l'estructura. No és la primera novel·la que llegeixo que té diversos eixos narratius que es van creuant però sí que és la primera on aquests eixos, no només es creuen, es trepitgen i/o es complementen; no. És que aquí comences una frase en un eix i acabes la frase en un altre, amb un altre punt de vista, un altre narrador. M'ha semblat brutal. Tan brutal que em temo molt que si m'ordenen les històries, el llibre no m'agrada. Bé, tampoc és això. Però sí que em sembla un llibre més.

Pel que fa a aquestes històries que us dic, jo confesso...que m'he perdut. N'hi ha algunes que m'han quedat penjant, tot i que crec que el conjunt el tinc més o menys ben lligat. També he de dir que algun personatge m'ha semblat fluix, o poc real. No ho sé ben bé. 

La lectura ha estat ràpida (jo confesso que he estat de vacances, la qual cosa facilita no deixar la lectura a mitges. Que, d'altra banda, no sé jo si llegint-lo a estones curtes, me l'hagués acabat perquè m'hagués perdut, SEGUR) i que he anat assimilant el que llegia de forma estranya, amb pensaments que m'anaven assaltant, del tipus:

"M'agradaria ser una de les alumnes d'una classe que portés per títol Estructura de Jo confesso"

"I què llegiré després d'això?? Ja hi tornem a ser amb aquella sensació de quedar-se orfe quan t'acabes un llibre..."

"M'he perdut. No sé de qui m'està parlant...Ah, sí. Ah, no. O sí? Ai, no ho sé. Però mira que està ben escrit això..."


Tot això per dir-vos: Jo confesso que m'ha agradat.

Els amants de les relectures, teniu aquí una joieta.

El llibre és: Jo confesso. Cabré, Jaume. Barcelona, 2011. Proa. 1008 p. ISBN 978-84-7588-253-6.

dijous, 28 de juny de 2012

Gent letal

- La perdem! La perdem! Ràpid, un desfibril·lador!!!

El metge, molt hàbilment, substitueix el llibre de Los hijos de la Tierra – Vol. 4 de la meva tauleta de nit per aquest exemplar de Gent letal.

Pip.
Pip.
Pip.

- L’hem recuperat. Uf, ha anat de poc!

Vaig començar a llegir la saga de “Los hijos de la Tierra” per casualitat. Als prestatges d’una oficina on treballava fa alguns anys, hi havia un exemplar del primer volum que havien donat amb algun diari. Un dia, que m’hauria quedat sense lectura, el vaig recuperar i el vaig començar. Em va encantar. Vaig seguir amb la saga i la cosa va anar baixant...amb trossos que m’agradaven molt i d’altes que, directament, me’ls saltava.

El volum 4 ha estat més del que la meva capacitat de saltar-me paràgrafs i pàgines senceres ha pogut suportar. Al final, vaig deixar de llegir del tot.

Quan em passa això, només hi ha una solució: enganxar un bon thriller dels que passen coses des de la pàgina 1 fins a la darrera.

Tatxàn!

Gent letal. Tanqueu els ulls, penseu en tots els tòpics que es diuen dels thrillers. Obriu-los. El llibre en què heu pensat és aquest. N'estic segura.
M'ha enganxat al principi (és el que necessitava, alguna cosa que em traiés de la desidia lectora en què havia caigut) i m'ha semblat completament increíble al final. Increíble de no creure-s'ho gens. Però bé, m'ha fet somriure en alguna ocasió, m'ha fet seguir-lo, es llegeix en un plis...és entretingut però totalment prescindible.

El llibre és: Gent letal. Locke, John. Trad. Frederic Vázquez-Fournier. Barcelona, 2012. Ediciones B. 331 p. ISBN: 978-84-666-4997-1

dimecres, 13 de juny de 2012

Dos minutets

- Relaxa’t – m'ha dit.

He mirat al meu voltant mentre respirava fons. Molt, molt fons.

- Relaxa’t – hi ha tornat – Que és la primera vegada?

Estiava estirada. Mirava el sostre, blanc. Les parets, d’un gris molt clar.

- Tinc gairebé trenta-tres anys. No, no és la primera vegada.

- Doncs per què estàs tan tensa?

En aquell moment no he pogut respondre. Em passa sovint, que les respostes a les preguntes m’arriben tard, com si el camí entre el meu cervell i la boca fos una carretera d’aquelles de port de muntanya. Segurament, els pensaments s’aturen al voral a vomitar, marejats pels revolts, i acaben arribant tard.

No he pogut respondre aleshores, però m’encantaria que ara em tornés a fer la pregunta perquè li respondria...

...que estava tan tensa perquè havia deixat la meva roba en un minúscul lavabo, i m’havia posat una bata enorme de color blau marí completament oberta pel darrere. Estava tan tensa, també, perquè en aquell moment tenia una cama a Xina i l’altra a Amèrica i, no sé per què, em costa relaxar-me en aquesta posició. Ves que no sigui, també, perquè el gurú de la calma m’acabava d’introduir una cosa gelada i metàl•lica entre cama i cama, intentant que allò no es tanqués, com qui bloqueja unes portes automàtiques. Estava tensa, en resum, perquè una no demana hora per una citologia anual pensant “calla, que ara sí que em relaxaré de debò”.

En un moment concret, ha afegit:

- Ara notaràs un mal d’ovaris lleu, només un parell de minutets.

Ara que fa hores i els “dos minutets” encara duren, em pregunto per què m’he mossegat la llengua i no he preguntat quants mals d’ovaris ha tingut, ell. O que si considera que un diminutiu com "minutets" és correcte si el posem a la mateixa frase que "un mal de testicles" i l'acompayem amb l'adjectiu "lleu". No ho sé, que hi pensi profundament.

Suposo que és que no em trobava en situació d’exhibir el meu sarcasme. Tot i que, fet i fet, estava exhibint la resta de coses que tinc al cos.

Doncs això; que sempre penso les respostes tard, tu.

dijous, 10 de maig de 2012

Mutació

A aquella hora del vespre, al carrer s'hi respirava la pressa de la gent que entre setmana té ganes d'arribar a casa. Ell pujava per la Travessera Gran de Gràcia sense massa pressa i, en alguns trams, semblava que s'hagués equivocat de vorera i anés contracorrent. Grups de gent, molts estudiants, baixaven per la mateixa vorera que ell i es feia realment difícil avançar, però no va fer cap esforç per apartar-se’n. Quan s'anava acostant a la parada del metro de Fontana, va entendre que les marabuntes intermitents coincidien amb arribades del metro a l'estació. Es va preguntar si tindria res per sopar quan arribés a casa però tampoc no el va amoïnar massa; estava de molt bon humor. S'hi estava tan bé al carrer, ara que ja semblava que la primavera hagués arrencat de debò, que fins i tot li va saber greu arribar al metro i, tot i que ja veia l'estació a tocar, va alentir el pas per gaudir de la temperatura uns minuts més.

Va deixar que les escales mecàniques que baixaven fins l'andana el portessin. Normalment, hagués baixat a peu per la banda esquerra fins allà on els desordenats que s'aturaven a la que havia de ser la via ràpida de l'escala l'haguessin deixat. Però aquell vespre estava estranyament relaxat i no tenia pressa per arribar enlloc. Així que, amb tota la parsimònia del món es va quedar dret i aturat, a la banda esquerra de l’escala, allargant el braç fins al passamà de la banda dreta, bloquejant absolutament tota l’escala, fins que va arribar a baix.

"Clec,clec,clec,clec"

De lluny, mentre recorria lentament l'andana fins la punta oposada, va sentir rere seu uns talons que repicaven amb rapidesa. Cada cop més a prop, a prop, a prop. La pressa dels demés sovint és molt còmica vista amb els ulls de qui no en té gens.

"Clec, clec, clec, clec"

Va sentir que tenia les passes just al darrere i va saber que la noia (era una noia segur, amb aquell soroll de talons) l’avançaria en pocs segons. Així que tenia pressa…Vaja…Ja era mala sort per a ella que s’hagués trobat amb ell, just en aquell moment, just amb aquell humor. Imperceptiblement, va caminar una mica en diagonal, cap a l’esquerra, situant-se en línia amb el soroll de les passes del seu darrera. Va sentir com la noia alentia el pas, vacil•lava, i com virava cap a la dreta recuperant el ritme. “A la dreta, d’acord” va pensar ell. Novament, va modificar la seva direcció tallant-li deliberadament el pas a la noia, que ara ja va esbufegar i va avançar-lo abruptament per l’esquerra, passant-li tant a prop que amb la bossa que duia penjada de l’espatlla dreta, va tocar-lo i el va desequilibrar.

Era una declaració de guerra, allò?

- Escolta, no cal anar amb tanta pressa, eh? Vigila.

La noia se’l va mirar amb ràbia.

- Estaves al mig. Dues vegades. I tinc pressa.

Ell va arronsar les espatlles i assenyalant la via buida amb la mà dreta, va somriure mentre deia:

-Pressa per? Per agafar el metro fantasma?

Ella es va sentir ridícula quan va entendre que, en part, ell tenia raó però no pensava pas reconèixer la derrota. Així que va tancar els ulls, va respirar fons descartant la idea d’estampar-li la mà oberta a la galta i va caminar uns metres més endavant per perdre’l de vista.

Ostres, trobava enormement divertit haver-la fet enfadar. Volia més. No s’ho explicava. Una noia a qui no coneixia, de qui no tenia cap interès per saber-ne res, com podia ser tan entretingut molestar-la? Seria allò el que motivava a tants torracollons impertinents que corrien pel món? A tots els que es trobava ell cada dia, per exemple? Era possible tornar-se a addicte a la impertinència? Podia ser un virus latent que alguns portessin al cos i que un bon dia, per art d’unes passes ràpides d’una desconeguda a l’andana d’una estació de metro, el virus es manifestés? Hi havia manera de revertir el procés? Era mortal?

Es va angoixar. Potser s’estava tornant imbècil en aquell mateix moment i no n’era conscient. No en sabia res, del procés pel qual et tornaves imbècil. Ara es penedia de no haver buscat més informació, de no haver preguntat a tots els imbècils que coneixia com era que se n’havien tornat, com se n’havien adonat. Potser podia fer teràpia. Desgravava?

Va veure com entrava el metro a l’andana i va caminar uns metres calculant on s’aturaria la porta d’algun vagó. Tenia ganes de marxar, ara. S'havia atabalat. Es va haver d’esperar mentre les portes buidaven el metro de gent, a l’espera que una altra munió hi entrés. Quan va entrar la persona que tenia al seu davant, semblava que l’espai disponible no pugués acollir més passatgers.

Quan va descobrir que la persona que havia entrat davant seu,  era la noia de la pressa va ser massa tard. De cara a la porta, va mirar-se’l fixament i va semblar que somreia.

- Espero que no intentis entrar, imbècil. No ho aconseguiràs. Si no tens pressa, no et vindrà d’esperar el proper.

No hi havia res a fer. Ja era oficial. Era un imbècil.

dilluns, 7 de maig de 2012

Brooklyn

El tenia a la meva llista de "Vull llegir's" i el meu cavaller Sant Jordi particular en treu profit, d'aquesta llista, en ocasions com la de la Diada. Les princeses, ja ho tenim això, que fem les coses fàcils als cavallers.

Amb un definitu "el tenies a la teva llista" s'assegura el tret tant si m'acaba agradant com si no. Si sí, ha tingut bon ull per escollir dins de la llista. Si no, sóc jo que no trio bé. :)

I m'ha agradat. El desig de llegir-me'l havia sortit de la ressenya de la Fe, caçada al vol com faig amb totes les que afegeixo a la llista de pendents. Si us sóc sincera, no sóc mai conscient de què hi tinc fins que no me la reviso.

"Brooklyn" és una novel·la de coses petites, de gestos, de sentiments, de la lluita interior d'algú que busca la seva independència i, a més, no decebre ningú amb el que tria. Difícil. No és d'aquelles novel·les de les de "passen coses" (que en passen, però no són grans coses); és de les que els personatges conformen gran part del que et queda un cop l'has acabat. No és només l'Eilis, una noia irlandesa que emigra als Estats Units, i tot el que la vida li va oferint i traient a mida que passa la novel·la, és l'ambient que Tóibín crea amb un coixí fantàstic de personatges secundaris i escenaris: la botiga Bartocci's, la dispesa i les companyes que hi té, la familia italo-americana del Tony, la juventut de principis del anys cinquanta, una mare i una germana amb una relació d'un munt de silencis...Tot plegat, és "Brooklyn".

Una lectura ben xula.

El llibre és: Brooklyn. Tóibín, Colm. Trad. Ferran Ràfol. Barcelona, 2010. Amsterdam. ISBN: 978-84- 92941-05-6



Nota: Us deixo aquí una entrevista amb Colm Tóibín que vaig trobar a "El País".

dilluns, 23 d’abril de 2012

Crímenes exquisitos

De la mateixa manera com tinc assumit que, de tant en tant, l'organisme em demana una hamburguesa d'aquelles de les que n'obtindria més beneficis menjant-me'n el paper que l'embolica que no pas la carn en si, he començat a comprendre que al meu cervell li cal una dosi de sang i fetge sense tenir gaire present com està escrit. Potser, se li fa estrany al principi de començar la lectura, però després obvia el fet que els diàlegs siguin massa forçats (la gent no enraona així, per favor!) i que parli repetidament (insistentment, obsessivament) de foradar mugrons amb unes pinces de plata (pobres mugrons! Quina necessitat hi ha?) i es deixa vèncer per l'assassí que es va carregant el personal a cada capítol.

"Crímenes exquisitos" es un totxo de primera categoria (800 pàgines), d'aquells que si els enganxes a l'estiu sense res més a fer que respirar i llegir, et dura un matí i us ben asseguro que si sou del gènere (com sempre passa amb això) és de lectura fàcil.

No negaré que he tingut pensaments impurs del tipus "Aaaalça aquí! Però on vas?! Això no calia que fos tan, tan, tan sàdic!" , que hi hagut moments en què he pensat que l'ús abusiu i, al meu entendre, exagerat que es fa del sexe parla, potser, d'alguna mancança dels autors (nota: no necessito saber com són els pits de la detectiu, ni com es mouen quan fa segons què). Com us deia més amunt, alguns diàlegs m'han fet una miqueta de mal al ulls i no me'ls he cregut. Sí. I que penso que sobren ben bé 150 o 200 pàgines al mig, també. No és, ni de bon tros, de les millors novel·les policíaques que he llegit.

Però, i què? S'ha de reconèixer que té molt de mèrit mantenir el lector pendent fins al final tot i el munt de coses que no m'han agradat i els "tomba i gira" de l'argument.

Quan compro una hamburguesa d'aquelles que us deia, no busco que m'alimenti. Busco que em tregui la gana. Crec que "Crímenes exquisitos" vindria a ser una hamburguesa; oliosa, greixosa, en general poc memorable i de digestió pesada però ràpida i entretinguda de menjar.

El llibre és: "Crímenes exquisitos". Garrido, Vicente; Abarca, Nieves. Barcelona, 2012. Ediciones Versatil. 800 pàg. ISBN: 978-84-92929-52-8.


dimecres, 18 d’abril de 2012

L'anàlisi

Descobriment del dia: Sota pressió sóc capaç de creure en el destí. O pitjor: en l'horòscop!

Aquest matí, quan he arribat a la consulta del metge on m'havien de treure sang (treure sang! treure sang meva, del meu braç!), algú havia banyat el pany amb silicona de forma que no s'obria la porta. Els pacients ens esperàvem a fora, en dejú (inconscients, no saben el que és tenir-me a mi acabada de llevar i privar-me de menjar) a que vingués el serraller per obrir la porta i així poder entrar.

Total, que en aquells minuts d'espera al carrer he pensat que potser allò era un senyal. Un senyal del destí que m'estava dient que no m'havia de fer l'analítica. Que no m'havia de fer l'analítica perquè si fos normal que ens traiessin sang, no ens haurien de punxar la vena, sino que tindriem unes petites aixetes al braç que deixarien fluir la sang indolorament i sense necessitat d'agulles. Que segur que, si hagués tingut temps de llegir-lo, el meu horòscop d'avui deia que res de res que tingués a veure amb les agulles.

I no vulgueu saber com de ràpid m'he convençut a mi mateixa que, potser, si no es podia entrar, per alguna cosa seria.

Llàstima que de seguida han pogut obrir la porta (he de millorar el meu temps de presa de decisions ràpides!) i he acabat asseguda en un seient d'escai blau marí responent preguntes d'un qüestionari a una de les infermeres ("et saps de memòria el teu DNI?" Sí, me'l sé. I com em dic, també. M'intentes distreure, me n'adono) mentre l'altra aprofitava que estava despistada per punxar-me el braç dret tot dient-me "ara sí que ja no t'escapes". Evident; eren dues contra una. Ja em diràs!

I d'acord; no és tan greu (que segur que ja està el típic milhomes llegint això i pensant que, carai, una punxadeta no és per tant...bla,bla,bla, És clar, com no estem parlant del teu braç!), però em fa tanta angúnia que la propera vegada que m'hagi de tornar a fer una analítica, us explicaré una altra vegada que durant uns minuts he estat temptada de creure en tots aquells que alguna vegada m'han dit "Ets la típica cranc".

Horoscopòlegs, va per vosaltres!

dimarts, 10 d’abril de 2012

El que resta del dia


Aquests dies, llegint "El que resta del dia" he caigut en que es pot ser una persona totalment mutilada i tenir tots els membres, he reafirmat la meva creença que la gent que es pren massa seriosament resulta molt còmica (dramàticament còmica, diria) i que el servilisme com a actitud em repugna perquè crea monstres que creuen que el món sencer té com a finalitat satisfer-los.

Dit això, la novel·la m'ha agradat moltíssim. No ha estat fins ben bé l'última part que m'he adonat que parla d'algú que ha deixat de tenir totes les qualitats que podrien definir-lo com a persona per passar a ser, tan sols i exclusivament, un majordom d'allò més prototípic, una figura sense sentiments que espera que els demés reprimeixin els seus, una mena d'ens sense capacitat de tenir una opinió pròpia, un pensament independent. En certa manera, un malalt.

És curiós que mai se m'hauria acudit de veure-ho des d'aquesta perspectiva. Normalment, les persones d'aquesta mena que he tingut la desgràcia de tractar, m'enerven; aquest abaixar el cap per tot el que vingui de dalt però tiranitzar els que treballen per a ells, magnificar la importància de detalls insignificants, actuar sobre la base del "què diran" o del "què queda bé" i buscar constantment l'aprovació d'algú altre, normalment d'un ésser sense escrúpols que idealitzen. Pobres.

El retrat que en fa Ishiguro és esfereïdor, més quan és un relat en primera persona; algú que explica amb tota la normalitat possible què significa per a ell un concepte com "dignitat" en uns termes que s'allunyen del tot dels que jo faria servir per definir-la.

El llibre és: "El que resta del dia". Ishiguro, Kazuo. Tr. Xavier Riu i Camps. Barcelona, 2001. Edicions 62 (Butxaca). ISBN: 84-297-4944-6



dijous, 5 d’abril de 2012

dimarts, 3 d’abril de 2012

Ei, Sol!

- Y ahora vamos a hacer lo que se conoce como "Saludo al sol".

Per coses estranyes que passen les setmanes estranyes, com ho és aquesta (vas al despatx, però falta gent i gairebé no trobes ningú a qui necessitis trobar. I la gent va a mig gas i moltes coses se't queden penjades) ahir vaig acabar per saltar-me la meva rutina (oh! sacrilegi! saltar-se la rutina! oh!) i em vaig veure en una classe de ioga.

Tot anava força bé (em faltava moviment i música que em rebentés els timpans en mil trossos, però també tenia el seu què entretenir-se mirant al mirall de la sala, les cares que se'ls quedaven als que ens miraven des de fora, veient-nos moure com si juguessim a l'Enredos, però drets; "mano derecha al talón izquierdo y brazo izquierdo al omoplato derecho". I així. Poc còmode, diré) fins que va tocar fer el que em van dir que era el "Saludo al sol".

Ens vaig veure per un moment saludant al Sol com ho feia el Yeral de Vinagre (tots en cercle, "Hooooola, Sooool!") i, inevitablement, en mig del silenci concentrat de la classe, a mi se'm va escapar el riure. Afortunadament, la majoria tenien els ulls tancats i només el monitor, obrint un ull, em va cridar l'atenció com si jo tingués deu anys.

- Cállate, mujer, que si no le saludas bien el sol no saldrá mañana.

Avui miro per la finestra i sé que tots els meus companys de ioga d'ahir m'odien.

Ho sento.

No ho faré més.

Paraula.

dimecres, 28 de març de 2012

El gran Gatsby


Ja torno a estar aquí amb aquella sensació d' "Un altre clàssic-magistral-que-t'hi-cagues- que-a-mi-ni-fu-ni-fa".

No és que no m'hagi agradat, d'allò de "m'estic llegint un pal de llibre". No.
Però tampoc és que m'hagi emocionat, d'allò que dius "ostres, tu, m'estic llegint un llibre espectacular". Tampoc.
Seria un "anar fent", que és aquella frase tan catalana que no diu absolutament res.

Per començar, em torno a trobar amb les maleïdes etiquetes "Una de les millor obres de la literatura del s.XX", bla, "Obra mestra de F.S. Fitzegerald", bla bla, i bla, bla, bla. Bla.

Puc arribar a estar d'acord si algú em diu que, forçosament, un llibre escrit el 1925 que t'aguanta una lectura l'any 2012 ha de ser perquè, ni que sigui parlant de temes universals, aquest els tracta. D'acord. Però no deixa de ser una història d'amor, ja em perdonaran; amb gàngsters, i amb injustícia social i amb rics i pobres, i amb festes. Sí. Però és una història d'amor i gelos com n'hi ha trenta mil.

M'ha agradat el fet que les realitats que es presenten a la història, o tenen matisos o són parcials i la manera com ho transmet. I l'exemple més clar, per a mi, és Gatsby.
He de reconèixer que em sembla digne d'admiració que es pugui crear un protagonista com Gatsby: un personatge de qui acabes la novel·la sabent, gairebé, tant com quan la comences. No us sé dir si m'agrada o no (de moment, estic més pel no) però ho trobo sorprenentment difícil.

Total, que ja me l'he llegit.

El llibre és: "El gran Gatsby" Fitzgerald, Francis Scott. Tr. Ramon Folch i Camarassa (revisada per Rosina Nogales). Edicions 62. Col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Universal (MOLU). Barcelona, 2008. ISBN 978-84-297-6122-1.