dimecres, 25 de gener de 2012

Composició de l'odi

Ho diré clarament, perquè no hi hagi dubte: no m'agrada el futbol. Sense reserves. Sota cap condició, no hi ha cap partit de final de megacopa de res, de cap equip contra cap equip del món que aconsegueixi interessar-me. (El nivell de desinterés és "Anar voluntàriament al teatre una nit de final de la Champions" que en una escala de l'u al deu, jo crec que és un mil).

Sempre ha estat així, mai ha aconseguit cridar-me l'atenció. Però d'un temps cap aquí, a més, em provoca un odi irracional, només comparable a la F1 i a les cròniques diàries de l'NBA només perquè un parell o tres (o quatre, vaja, que no m'importa...com si són deu) de catalans hi juguen.

El meu odi tòxic pel futbol porta una etiqueta d'aquestes grosses, mida llençol, i que pica, com les de la roba en general, que explica la seva composició:


L'etiqueta s'actualitza de manera constant, gràcies a uns mitjans de comunicació pesats i insistents que consideren que el futbol és importantissim i rellevant. He de reconèixer que és gràcies a ells, als mitjans, que aquest esport aconsegueix posar-me d'un mal humor agressiu i venjatiu que de vegades es tradueix en unes ganes irrefrenables de derrota generalitzada.

Que perdin, que perdin, tots! I així ens estaviarem els mils i mils d'hores de "Déu del futbol",  jugades que són "obres d'art" i aquests sobrenoms ridículs que els locutors radiofònics s'inventen pels jugadors.

I avui, què,  sant tornem-hi, no?

Pesats.

6 comentaris:

  1. Ai, el futbol... Quin cansament. Igual que la F1, de la qual em vaig queixar al servei corresponent de la Nostra: la resposta va ser que sí, que d'acord, però que i què? Que continuarien canviant la programació per emetre la F1 sempre que els rotés. En fi.

    Això sí, visca el Barça. I a llevar-se ben d'hora, que això ens fa imparables. (Bé, a mi, llevar-me a les sis cada dia em fa emprenyar, però és el que hi ha).

    ResponElimina
  2. Ferran Moreno: Però ben d'hora, ben d'hora :)

    ResponElimina
  3. Diu una cançó de Mazoni:

    Quan el davanter enganya a l’àrbitre i aconsegueix un penal pel seu equip
    tothom el considera un heroi però no és res més que un mentider mal parit.
    Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca
    vint segles d’història i estem igual: pa, circ i molta xerrameca.
    Tant em fa, si el teu equip va de verd, de vermell o de blau.

    DPG

    ResponElimina
  4. Tens raò satura bastant el tema (i això que a mi m´agrada el futbol)
    ;)
    literarysuicide

    abraçada!

    ResponElimina