dilluns, 20 de febrer de 2012

Si Moby Dick aixequés el cap...

Una volta per aquests internets del Senyor i una es troba que parlen d'ella, sense avisar ni res.

Tingues amics....

Amb el vostre permís, contesto:

Ei,tu!


Quina poca iCultura que tens! No són “balenes”, així, com si parléssis de Moby Dick i la seva familia. Quin poc glamour. Es diuen IPhone Whales. I són moda. Mo-da. Com pot ser que puguis seguir respirant sense saber això?


Balenes…


(Nota mental: Un dia hem de parlar dels AppleManniacs. Sí? Sí? Un dia que estiguem així, especialment alterades, que és quan millors arguments i insults proferim. No em diguis que no és de bufetada inventar-se un terme per a una xorrada com les balenes del xat de l’Apalabrados)


Les llegendes urbanes! Oh, quin gran tema! Ricky Martin i l’armari, la noia del revolt, la carn de rata de les hamburgueses del Mc Donald’s, la de gos dels restaurants xinesos o l’arxiconegut Gran Germà o Senyor que llegeix els nostres correus al despatx. Poc li paguen, si vols que et digui el que penso. Poc li paguen per llegir segons quines xorrades de dilluns al matí.


La noia del revolt és, amb diferencia, la meva llegenda urbana preferida. Això de que la morta faci auto-stop, és molt lògic; no pot treure’s la targeta del transport públic i per tant necesita fer auto-stop per no colar-se al metro. És morta, però honesta. Això està molt bé. Trobo que és una historia que acollona ( a mi, que no sóc especialment valenta, molt) però que és molt alliçonadora. No hi ha excusa per fer ús del transport públic sense pagar. Ni la mort.


La gent que es cola al metro (per morro, no per necessitat) em fa ràbia. De fet, crec que tenen un infern especial esperant-los. Com els que et demanen passar davant teu a la cua del super perquè només han comprat uns donuts. I a mi què. Si vas al súper, toca fer cua. No em diguis que els teus donuts no es mereixen una mica d’espera. Va, home va…


Creus en l’infern? Jo, sí. Crec que tota la gent que conec (va, la majoria de gent que conec. Tu sí, per descomptat) anirà a parar allà. I hi haurà una festa tan divertida i s’estarà tan calentet, que prefereixo de totes totes, anar a l’infern que a tocar l’arpa tot el sant dia. I a més, prefereixo que em surti una cua acabada en forma de punta que unes ales blanques, plenes de plomes, que deuen agafar tota la pols i que necessitaran que em faci forats a l’esquena de tots els meus vestits per poder-les treure. Ni parlar-ne. Una cua, molt més pràctica, que segur que la pots fer servir per agafar coses, com els dits dels peus.

No em pensava que fossis capaç d'exposar les nostres converses personals. Jo et confio el gran secret de les IPhone Whales, i tu el malmets fent-lo públic. Em penso que haurem de revisar el contracte que regeix la nostra amistat.

Una abraçada forta i asfixiant,

La.

Imatge: IPhone Whales via Pinterest.

2 comentaris:

  1. Per tenir ales d'àngel has de foradar roba, però per tenir cua de dimoni també.

    ResponElimina
  2. Anònim: No sé per què m'he eliminat el comentari jo mateixa. Sóc així d'hàbil. Deia que tinc més faldilles que pantalons per la qual cosa seria més fàcil treure la cua sense necessitat de foradar res. ;)

    ResponElimina