dimecres, 15 de febrer de 2012

Una dona de fiar

Jo llegeixo perquè de tant en tant, trobo llibres com aquest. Perquè em sap greu cada pàgina que avanço perquè sé que s'acabarà. Perquè em fa una enveja enorme pensar que hi ha gent que se sentirà com jo quan el llegeixi. Perquè m'admira que la descripció d'una habitació plena de cortines i vellut pugui fer-me venir ganes d'esternudar.  Perquè em sorprenen els girs de l'argument, i dono per fet que sé què passarà per acabar veient que estava equivocada.

Sí, jo llegeixo per llibres així.

Si la culpa fos un llibre, és molt possible que fos aquest. El sentiment de culpa pel que s'ha fet, pel que un creu que ha fet sense fer-ho, i, fins i tot, pel que s'hauria d'haver fet però no es va fer mai. Crec que no hi ha ni un sol personatge en tota la història que no arrossegui una culpa que no vulgui redimir d'alguna manera. Les formes que troben d'expiar les culpes acaben per ser ben difícils de comprendre, vistes des de fora.

Aquest llibre m'ha recordat, molt i molt, en Wilkie CollinsCims borrascosos, i aquest gust per les casasses enormes de la Jane Austen. Ara; sucre zero. Els personatges fan servir la veritat com si fos un punyal i les històries d'amor estan a anys llum de la dolçor. Són cops de puny i de peu (i escopinades, si m'apures) al romanticisme. Parla de culpa, de pecats, de secrets, d'enganys, del que som capaços de fer per sobreviure.

Situada a Wisconsin, a principis del s. XX, els paisatges nevats i el fred que decoren l'argument semblen haver-se posat d'acord amb la meteorologia que patim aquests dies, però són el contrapunt perfecte a l'interior d'uns personatges que cremen de tant com senten i callen.

Bé. Ara si em permeteu, em quedaré aquí sola amb aquella sensació de buidor de quan m'acabo un llibre que m'estava agradant tant  i pensant que no tornaré a trobar mai més cap llibre que m'agradi així. (Sí, què passa, de vegades em donen cinc minuts de Reina del Drama).

Nota: A mitja lectura, ja totalment fascinada per l'argument i els personatges, llegeixo "un abric de caracul". En la meva incultura, sense saber que es poguessin fer abrics de caraculs, em venen a la ment uns quants caraculs que conec i començo a imaginar-los a trossos, formant part d'un abric. I me'n sobren. I en faig uns guants. I un jersei. I uns peücs...Després miro al diccionari i descobreixo que és un tipus de pell d'animal.Vaja. M'agradava molt més la meva opció.

El llibre és: "Una dona de fiar". Goolrick, Robert. Tr. Rosa Borràs.Edicions 62. Barcelona, 2011. ISBN:
978-84-29767612


4 comentaris:

  1. M’has convençut, sense posar-hi resistència. Encara que les lectures siguin subjectives, la sensació que t’ha deixat, posa el llibre en un llistó molt alt. Acabo de llegir “La dama de blanc” , un bon llibre, amb alguns peròs.

    M’encanta que els llibres transmetin sensacions tan i tan properes, com fer-te esternudar, passejar una tarda de tardor mentre veus com cauen les fulles o tastar un te en l’exquisida tassa de porcellana. L’apunto com a pendent. Gràcies per l’entusiasta ressenya.

    ResponElimina
  2. Quadern de mots: Que bé i quina por, tot junt, haver-te convençut! :)

    ResponElimina
  3. Em sembla que li donaré una oportunitat!

    ResponElimina
  4. La meva llista de llibres per llegir està augmentant per moments!
    La teva descripció fa que donin ganes d'anar-lo a buscar ara mateix, me l'apunto, gràcies!

    ResponElimina