dimarts, 20 de març de 2012

Cada cop que reescric, algú mata un gatet

Una cortina densa, espessa, gairebé infranquejable, d'aigua freda queia desde feia hores sobre la ciutat, esborrant els contorns dels edificis, estovant les arestes de l'asfalt i convertint els llums dels fanals i dels semàfors en taques desdibuixades, de colors irreals en l'ambient tan gris.

Puf. Sis comes, adjectius gratis, frases inacabables i paraules que jo no faria servir en una conversa normal.

No, no és això él que passava. Tornem-hi.

L'aigua queia de feia hores, com si algú s'entrentingués a deixar-ne caure cubells i cubells damunt la ciutat. El  paisatge es tornava líquid i les arestes d'asfalt s'estovaven iluminades per les irreals llums dels semàfors i els fanals.

Bolígraf. Això fora, això fora. "Llums irreals" ? En què estaves pensant? Fooora. Una altra vegada.

Plovia de feia molta estona. Havia caigut tanta aigua, ja, que els edificis s'havien estovat i els perfils de la ciutat es desdibuixaven.

Ara ja no sé si és corregir o falta de ganes. O de capacitat. Perfils desdibuixats? Per favor.

Va, pensa. Pensa realment en el que és imprescindible, en el que realment passava, en el que has d'explicar.

...

...

Va.

Plovia molt.

D'acord. Ha arribat el moment de parar.

No sé qui va ser el que va dir "Escriure és reescriure" però no hi estic d'acord.
Escriure és divertit. Reescriure és un pal.

1 comentari:

  1. Hahah, que bo, avui necessitava llegir un post com aquest per no sentir-me tan fracassada. Duc tot el matí reescrivint un text que al final, de tant esporgar, he acabat esborrant. Fora!

    ResponElimina