dimecres, 14 de març de 2012

El Professional

Avinguda Diagonal, a l'alçada de Francesc Macià, un dissabte fred de finals de l'hivern. Ell i Ella s'esperen pacientment que canviï el semàfor, agafats de la mà. De sobte, Ell:

- Collons! Aquell d'allà és el Ramon. No miris, no miris! No sé si m'ha vist. A veure si no m'ha vist i no s'atura...

- I qui és el Ramon?

- Aquell, aquell d'allà

- Ja, rei, ja. Aquell d'allà. Em referia més aviat a que de què coneixes aquest tal Ramon, home...

- No t'he parlat mai del Ramon?

El semàfor canvia a verd. Ell calla i tots dos es posen a caminar ràpidament, les mirades fixades rabiosament a l'asfalt.

- Home tio! Què tal? Mare meva, quant de temps!

- Ostres Ramon! Quina sorpresa! Però...buf, ni recordo el temps que feia. Erem uns nens! Com va tot?

- Res, ja saps, anar fent...Casat, tinc un nen de tres anys, treballant. I tu? Què m'expliques?

L'avisador sonor del semàfor comença a sonar més ràpid. L'homenet verd fa pampallugues.

- Tot bé, tot bé. Si no sortim d'aquí ens atropellen! Escolta, que hem de quedar un dia d'aquests. Quina il·lusió trobar-te! Et veig genial! Estàs al Facebook? Et busco i t'envio un missatge. Hem de fer unes cervesetes eh?

Han tornat a caminar; el Ramon cap una vorera. Ell i Ella cap a la vorera oposada.

- Sí! - crida el Ramon - Parlem, parlem!

- Aquesta nit t'escric!

Els cotxes han arrencat i el soroll gairebé ha esborrat la darrera frase d'Ell.

- Ostres tu, el Ramon. Quina gràcia trobar-me'l!

- Però què dius? - se sorprèn Ella - Has estat a punt de no aturar-te. Què dic...Volies que el Ramon no s'aturés!- afegeix divertida mentre es penja, juganera, del seu braç - I de debò que penses escriure-li aquesta nit?

Ell frena en sec i lentament, mirant a terra, nega amb el cap, incrèdul.

- No m'ho pots estar preguntant de debò. Digue'm que no. Oi que no?

- El què? Que si penses escriure-li? Que si penses escriure a algú a qui fa dos minuts volies evitar? M'estic perdent alguna cosa, em sembla...

- Sí, t'estàs perdent alguna cosa. I jo estic perdent el temps! - I mirant al cel, comença cridar - Laura! Laura! Jefa! Deixa d'escriure que aquí dins tenim un problema de tres parells de nassos! Laura!

- Laura? Qui és la Laura? Jefa de qui? - Carinyu, m'estàs espantant! Amb qui parles?

- A veure  - diu Ell, les mans arrepenjades als malucs - Això, això amb el Ramon, ha estat un "Et trucaré" de manual. L'hauries d'haver reconegut perquè l'he clavat, a més. A quin curs estàs, criatura?

- Curs? Però, de què m'estàs parlant? - Ella somica - Si és una broma ja no té cap gràcia!

- Laura, collons de dona! M'has tornat a emparellar amb una de pàrvuls? - I mirant-se-la a Ella de nou - És el teu primer cop? Ai Senyor! No m'ho diguis que no ho vull saber! M'estic convertint en el desvirgador oficial de personatges de la Laura. És això el que vols de mi, Jefa? No se suposa que els nous comencen sols, en relats íntims, pensant, torturant-se? Que a mi em vas tenir quatre pàgines davant d'un llac tirant pedres, sumit a la misèria, perquè la pèlroja aquella no em feia ni cas! Que per cert, què se n'ha fet d'aquella pèlroja? Té Facebook? Ja l'hauries pogut posar creuant la Diagonal i no al soso del Ramon. Laura?! Laura?! Estàs aquí o què? Que algú li ha de dir a aquesta pobra que no passa de curs, que jo la veig molt verda; que és d'aquelles que es pensa que és una persona normal! Si és que ara feu protagonista a qualsevol, aquests que escriviu com a hobby. No en tens ni idea! No em facis això, dona, que jo sóc un professional!

4 comentaris:

  1. Molt bona la paròdia! Però jo a aquest personatge el retornaria al llac a tirar pedres un quant temps. El veig molt verd...

    ResponElimina
  2. Sílvia: Gràcies. L'hi faré saber que si no es comporta, el tornarem al llac a torturar-se. :)

    Anònim: Merci.

    Salvador Macip: Els "ha ha" com a comentaris sempre m'agraden. Merci!

    ResponElimina