dimarts, 13 de març de 2012

Últimas tardes con Teresa

Vosaltres creieu en que existeixi una "persona de la vostra vida"? Un "amor de la vostra vida"? Jo ho crec. I el tinc, que no sempre té per què anar així. Suposo que hi haurà qui hi cregui però que no el tingui al costat. (El tema de la mitja taronja em fa més mandra, suposo que perquè em costa pensar que les persones estiguem a mitges si no tenim algú al costat).

La història del Pijoaparte, la Teresa i la resta de personatges és una història d'amors així, d'un "amor de la meva vida", de tradicions, de què diràn, de traïcions, d'aquell dia que el destí es lleva del revés i ho tira tot enlaire. Suposo que també hi ha una mica de que hi ha persones que porten el seu destí enganxat al front com si fos un post-it i que per molt que facin, no el poden esquivar.

M'ha agradat, m'ha agradat molt i l'incloc en la mateixa categoria que el Mecanoscrit: llibres que sort que me'ls he llegit quan m'ha vingut de gust, perquè és molt possible que anys enrere, en una lectura d'aquelles d' "ara toca", l'hagués trobat molt i molt sonso. Tovet. Fluix. Com diu una de les meves millors amigues "de princesas y castillos y soles y estrellas". I jo no sóc gaire de princeses i castells ni sols ni estrelles. En canvi, avui, sóc capaç de veure més enllà  de la història d'amor i quedar-me amb els detalls, amb la meravella que em sembla que un autor em pugui vendre l'evolució d'un personatge d'un punt prototípic a un altre totalment oposat i jo me'l cregui, i que pensi que és que no hi havia cap altra opció.

I el convenciment que hi ha personatges "professionals", que s'hi guanyarien la vida fent de personatge de novel·la, en plan actor. Tu de què treballes, jo de personatge professional. Personatges que pensen això:

" Con todo, aún estaba a tiempo de rectificar, de volver a ser el resuelto hijoputa que siempre fue y que nunca debió dejar de ser, qué imprudencia, te ablandas y te joden vivo, así que paciencia y barajar, decidió ahora, pateando unas algas podridas en la playa" (Pàg. 302)
P.D. Després d'"Orgullo y prejuicio", una mica d' "Una dona de fiar" i d'aquest, començo a tenir por de mi mateixa. M'estaré tornant una cursi? No ho digueu a ningú, per favor. Que una té una fama de dona dura que vol conservar.

El llibre és: "Últimas tardes con Teresa" Marsé, Juan. Seix Barral. Colección Obras Maestras de la Literatura Contemporánea. Núm. 101. Barcelona, 1985. ISBN 84-322-2264-X

1 comentari:

  1. També crec que las lectures venem a un, apareixem en un moemnt donat, al igual que a vegades volem lleguir algo i no toca i ho notas. Amb las persones pasa igual, en plural penso jo, persones de la teva vida, la vida es prou corta i llarga a la vegada i aquestas personas que s´acomoden al costat i els deixem fent-nos companya en una part del camí. Aquest raoments som una constant mirant la vida ;))

    Cesc
    literarysuicide

    ResponElimina