dimarts, 10 d’abril de 2012

El que resta del dia


Aquests dies, llegint "El que resta del dia" he caigut en que es pot ser una persona totalment mutilada i tenir tots els membres, he reafirmat la meva creença que la gent que es pren massa seriosament resulta molt còmica (dramàticament còmica, diria) i que el servilisme com a actitud em repugna perquè crea monstres que creuen que el món sencer té com a finalitat satisfer-los.

Dit això, la novel·la m'ha agradat moltíssim. No ha estat fins ben bé l'última part que m'he adonat que parla d'algú que ha deixat de tenir totes les qualitats que podrien definir-lo com a persona per passar a ser, tan sols i exclusivament, un majordom d'allò més prototípic, una figura sense sentiments que espera que els demés reprimeixin els seus, una mena d'ens sense capacitat de tenir una opinió pròpia, un pensament independent. En certa manera, un malalt.

És curiós que mai se m'hauria acudit de veure-ho des d'aquesta perspectiva. Normalment, les persones d'aquesta mena que he tingut la desgràcia de tractar, m'enerven; aquest abaixar el cap per tot el que vingui de dalt però tiranitzar els que treballen per a ells, magnificar la importància de detalls insignificants, actuar sobre la base del "què diran" o del "què queda bé" i buscar constantment l'aprovació d'algú altre, normalment d'un ésser sense escrúpols que idealitzen. Pobres.

El retrat que en fa Ishiguro és esfereïdor, més quan és un relat en primera persona; algú que explica amb tota la normalitat possible què significa per a ell un concepte com "dignitat" en uns termes que s'allunyen del tot dels que jo faria servir per definir-la.

El llibre és: "El que resta del dia". Ishiguro, Kazuo. Tr. Xavier Riu i Camps. Barcelona, 2001. Edicions 62 (Butxaca). ISBN: 84-297-4944-6



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada