dijous, 10 de maig de 2012

Mutació

A aquella hora del vespre, al carrer s'hi respirava la pressa de la gent que entre setmana té ganes d'arribar a casa. Ell pujava per la Travessera Gran de Gràcia sense massa pressa i, en alguns trams, semblava que s'hagués equivocat de vorera i anés contracorrent. Grups de gent, molts estudiants, baixaven per la mateixa vorera que ell i es feia realment difícil avançar, però no va fer cap esforç per apartar-se’n. Quan s'anava acostant a la parada del metro de Fontana, va entendre que les marabuntes intermitents coincidien amb arribades del metro a l'estació. Es va preguntar si tindria res per sopar quan arribés a casa però tampoc no el va amoïnar massa; estava de molt bon humor. S'hi estava tan bé al carrer, ara que ja semblava que la primavera hagués arrencat de debò, que fins i tot li va saber greu arribar al metro i, tot i que ja veia l'estació a tocar, va alentir el pas per gaudir de la temperatura uns minuts més.

Va deixar que les escales mecàniques que baixaven fins l'andana el portessin. Normalment, hagués baixat a peu per la banda esquerra fins allà on els desordenats que s'aturaven a la que havia de ser la via ràpida de l'escala l'haguessin deixat. Però aquell vespre estava estranyament relaxat i no tenia pressa per arribar enlloc. Així que, amb tota la parsimònia del món es va quedar dret i aturat, a la banda esquerra de l’escala, allargant el braç fins al passamà de la banda dreta, bloquejant absolutament tota l’escala, fins que va arribar a baix.

"Clec,clec,clec,clec"

De lluny, mentre recorria lentament l'andana fins la punta oposada, va sentir rere seu uns talons que repicaven amb rapidesa. Cada cop més a prop, a prop, a prop. La pressa dels demés sovint és molt còmica vista amb els ulls de qui no en té gens.

"Clec, clec, clec, clec"

Va sentir que tenia les passes just al darrere i va saber que la noia (era una noia segur, amb aquell soroll de talons) l’avançaria en pocs segons. Així que tenia pressa…Vaja…Ja era mala sort per a ella que s’hagués trobat amb ell, just en aquell moment, just amb aquell humor. Imperceptiblement, va caminar una mica en diagonal, cap a l’esquerra, situant-se en línia amb el soroll de les passes del seu darrera. Va sentir com la noia alentia el pas, vacil•lava, i com virava cap a la dreta recuperant el ritme. “A la dreta, d’acord” va pensar ell. Novament, va modificar la seva direcció tallant-li deliberadament el pas a la noia, que ara ja va esbufegar i va avançar-lo abruptament per l’esquerra, passant-li tant a prop que amb la bossa que duia penjada de l’espatlla dreta, va tocar-lo i el va desequilibrar.

Era una declaració de guerra, allò?

- Escolta, no cal anar amb tanta pressa, eh? Vigila.

La noia se’l va mirar amb ràbia.

- Estaves al mig. Dues vegades. I tinc pressa.

Ell va arronsar les espatlles i assenyalant la via buida amb la mà dreta, va somriure mentre deia:

-Pressa per? Per agafar el metro fantasma?

Ella es va sentir ridícula quan va entendre que, en part, ell tenia raó però no pensava pas reconèixer la derrota. Així que va tancar els ulls, va respirar fons descartant la idea d’estampar-li la mà oberta a la galta i va caminar uns metres més endavant per perdre’l de vista.

Ostres, trobava enormement divertit haver-la fet enfadar. Volia més. No s’ho explicava. Una noia a qui no coneixia, de qui no tenia cap interès per saber-ne res, com podia ser tan entretingut molestar-la? Seria allò el que motivava a tants torracollons impertinents que corrien pel món? A tots els que es trobava ell cada dia, per exemple? Era possible tornar-se a addicte a la impertinència? Podia ser un virus latent que alguns portessin al cos i que un bon dia, per art d’unes passes ràpides d’una desconeguda a l’andana d’una estació de metro, el virus es manifestés? Hi havia manera de revertir el procés? Era mortal?

Es va angoixar. Potser s’estava tornant imbècil en aquell mateix moment i no n’era conscient. No en sabia res, del procés pel qual et tornaves imbècil. Ara es penedia de no haver buscat més informació, de no haver preguntat a tots els imbècils que coneixia com era que se n’havien tornat, com se n’havien adonat. Potser podia fer teràpia. Desgravava?

Va veure com entrava el metro a l’andana i va caminar uns metres calculant on s’aturaria la porta d’algun vagó. Tenia ganes de marxar, ara. S'havia atabalat. Es va haver d’esperar mentre les portes buidaven el metro de gent, a l’espera que una altra munió hi entrés. Quan va entrar la persona que tenia al seu davant, semblava que l’espai disponible no pugués acollir més passatgers.

Quan va descobrir que la persona que havia entrat davant seu,  era la noia de la pressa va ser massa tard. De cara a la porta, va mirar-se’l fixament i va semblar que somreia.

- Espero que no intentis entrar, imbècil. No ho aconseguiràs. Si no tens pressa, no et vindrà d’esperar el proper.

No hi havia res a fer. Ja era oficial. Era un imbècil.

2 comentaris:

  1. Editat per corregir el carrer. Hi havia una imprecisió que un lector s'ha encarregat de fer-me saber amb un "Laura! Travessera de Gràcia no puja!". Corregit. Solucionat. Gràcies. :)

    ResponElimina
  2. Jajajaja. Has llegit el meu post sobre molestar? O és que és la paraula del dia? :P

    ResponElimina