dimarts, 27 de novembre de 2012

Una cara la té qualsevol

- No t'imaginava així. Pensava que eres...diferent.
(Diferent? Diferent és bo, dolent...diferent?)
Això és el que em va dir fa uns dies una companya de feina a qui no coneixia personalment. Només haviem parlat per telèfon; molt, però només per telèfon. No sé mai què dir, quan algú em diu això (què vols fer-hi? Doncs sóc així) però jo també ho dic. Sovint, parlant per telèfon, t'acabes dibuixant un físic i després, inexplicablement, et sorprèn no haver-la encertat.

Amb els personatges literaris passa una mica el mateix.
Tot i que normalment no acostumo a veure les versions cinematogràfiques dels llibres que m'han agradat molt, per pànic a la decepció, no puc evitar associar el personatge a algún físic que em resulti conegut, sigui un actor o una persona que conegui.
Sovint ni me n'adono que he fet l'associació, però em passa això que quan veig l'actor o actriu que han triat per determinat paper penso que no encaixa gens ni mica amb l'idea que jo me n'havia fet.

Moltes vegades he dit que no imagino millor Mr. Darcy que Colin Firth. És una associació que em va néixer al cervell com un cop de puny, fins i tot abans de saber que ell mateix havia interpretat aquest personatge.
M'ha passat també amb aquest actor de la fotografia, Benedict Cumberbatch, que dóna vida a la moderna versió del Sherlock Holmes que n'ha fet la BBC. Ni de broma em dóna per un Sherlock (que sempre durà una capa, una gorra, una pipa i fins i tot una lupa si m'apures!) però és el Dorian Grey que vaig imaginar quan vaig llegir "El retrat d'en Dorian Grey" d'Oscar Wilde.
En canvi, ningú no em farà creure de cap de les maneres que la Keira Knightley pot ser Anna Karenina (a la fotografia), com tampoc no podia ser l'Elizabeth Bennet d'Orgull i Prejudici (i en canvi m'encanta en aquesta escena de "Love Actually").
Per mi, D'Artagnan sempre tindrà l'aparença d'en Gene Kelly i el meu Tengo de 1Q84 del Murakami  em va sorprendre fa uns pocs dies en aquest vídeo: s'assembla molt, molt, al noi de la dessuadora vermella que balla tan somrient a primera fila (tot i que el Tengo que jo imagino mai no hagués ballat).

Us passa, a vosaltres, això de posar cares al protagonistes dels llibres? Digueu-me que sí, ni que sigui per quedar-me tranquil·la pensant que sóc d'allò més normal.

1 comentari:

  1. A mi també em passa! És genial quan un personatge de llibre "té cara" perquè és com més REAL.

    ResponElimina