dilluns, 30 de gener de 2012

Orgullo y prejuicio

Decididament, espero no fer-me analítiques en uns quants dies mesos, perquè els nivells de sucre poden sortir disparats.

No havia llegit res de la Jane Austen i he de dir que m'ha agradat. Deixant de banda el que, d'entrada, sembla que és el tema pur i dur de la història (per curiositat, m'agradaria que algú hagués comptat les vegades que apareix la paraula "matrimoni" en aquest llibre), les anades i vingudes, els "ara no" i els "ara sí", per a mi val molt la pena  pels dos enormes personatges principals, l'Elizabeth Bennet i el Fitzwilliam Darcy. Sobretot en Darcy.

Ara estic en aquell punt en què, acabat el llibre i vista la versió cinematogràfica del 2005 (que bé...sí, però ni fred ni calor), em moro de ganes de llençar-me a la mini sèrie del 1995 on en Darcy és interpretat pel Colin Firth. Que així, d'entrada, sense haver-lo vist i sabent que és impossible que la Jane Austen l'hagués conegut, penso que no hi podria haver millor actor per interpretar aquest paper. Darcy ÉS, segur, en Colin Firth. És de les poques vegades que veig clar que un actor és tal com jo m'havia imaginat el personatge. Clavat.
(I per més endavant deixo, potser, la lectura de "Orgullo y prejuicio y zombies" que tampoc és qüestió d'acabar per embafar-me de tanta versió.)

Llegit en format pdf  i a l'Ipad, que no és pas el lector més adequat (de cap de les maneres) té molt de mèrit que m'hagi agradat tant. Però necessito, del verb voler, una versió maca en paper. En paper de tota la vida, amb les seves cobertes i les seves pàgines.

Com a imatge de la ressenya, ja em permetreu que faci servir el doodle amb què Google va commemorar el 235è aniversari del naixement de la Jane Austen al desembre del 2010, i així ho il·lustro tot plegat amb la mateixa quantitat de sucre amb què començava el post.

El llibre és: "Orgullo y prejuicio". Austen, Jane. (Trieu vosaltres mateixos l'edició...).

dimecres, 25 de gener de 2012

Composició de l'odi

Ho diré clarament, perquè no hi hagi dubte: no m'agrada el futbol. Sense reserves. Sota cap condició, no hi ha cap partit de final de megacopa de res, de cap equip contra cap equip del món que aconsegueixi interessar-me. (El nivell de desinterés és "Anar voluntàriament al teatre una nit de final de la Champions" que en una escala de l'u al deu, jo crec que és un mil).

Sempre ha estat així, mai ha aconseguit cridar-me l'atenció. Però d'un temps cap aquí, a més, em provoca un odi irracional, només comparable a la F1 i a les cròniques diàries de l'NBA només perquè un parell o tres (o quatre, vaja, que no m'importa...com si són deu) de catalans hi juguen.

El meu odi tòxic pel futbol porta una etiqueta d'aquestes grosses, mida llençol, i que pica, com les de la roba en general, que explica la seva composició:


L'etiqueta s'actualitza de manera constant, gràcies a uns mitjans de comunicació pesats i insistents que consideren que el futbol és importantissim i rellevant. He de reconèixer que és gràcies a ells, als mitjans, que aquest esport aconsegueix posar-me d'un mal humor agressiu i venjatiu que de vegades es tradueix en unes ganes irrefrenables de derrota generalitzada.

Que perdin, que perdin, tots! I així ens estaviarem els mils i mils d'hores de "Déu del futbol",  jugades que són "obres d'art" i aquests sobrenoms ridículs que els locutors radiofònics s'inventen pels jugadors.

I avui, què,  sant tornem-hi, no?

Pesats.

dilluns, 23 de gener de 2012

El mecanoscrit del segon origen


A aquestes alçades, no us estic descobrint res amb aquesta ressenya. Els de la meva generació ens el vam llegir en algun moment d'entre final de l' E.G.B (setè en el meu cas, si no recordo malament) i els primers cursos de B.U.P.

Recordava alguna cosa: allò de "l'Alba, una noia (...) verge i bruna" i moments puntuals de la història però el cert és que no em va deixar cap mena de record, ni bo ni dolent, i tenia curiositat (jo que no rellegeixo mai) de veure com canvia un llibre llegit en un moment o un altre.  Òbviament, qui se'l va llegir aleshores, obligada, amb un termini i havent-ne de redactar un resum, no era la Laura que se l'ha llegit vint anys després, per gust, al seu ritme i sense cap tipus d'obligació.

M'ha agradat molt. L'he trobat dolç, entranyable, m'ha emocionat.

Durant la lectura he pensat que no sé ben bé què penso de l'obligatorietat de llegir certes obres a l'escola o de la manera com les llegim: és cert que t'han de dotar d'uns coneixements i recursos que et permetin, aleshores o més endavant, fer una tria de què vols llegir, per què i entendre-ho. Vist des d'aquí, sembla necessari que et mostrin què és el que s'ha escrit i que, potser, t'ho facin llegir.

Aquí em sorgeix el dubte.

T'ho fan llegir, però no pel plaer de llegir-ho, sino perquè en un moment determinat en què algú ha decidit per tu que ja has hagut d'acabar-te el llibre, demostris que l'has...Entès? Llegit? Que te l'han explicat? Que has llegit el resum d'algú altre? Mmm.

D'acord que si ningú no t'ha descobert mai que hi ha llibres que existeixen, mai no sabràs si vols o no vols llegir-los però també és cert que les coses obligades creen rebuig, crec. Un rebuig que, amb el pas del temps es pot transformar en un record poc agradable que et porti a deixar de banda totes aquelles obres que, potser rellegides en un moment oportú, t'haguessin agradat.

Bé, com podeu comprovar, no sé què en penso. Personalment, "El mecanoscrit (...)" no era un llibre per a mi amb dotze o tretze anys, però si llegir-lo aleshores ha servit per tornar-lo a agafar amb ganes ara, suposo que d'alguna cosa va servir.

El llibre és: El mecanoscrit del segon origen. Pedrolo, Manuel de. Ed. 62. Barcelona, 1986. ISBN 84-297-2466-4.

dilluns, 16 de gener de 2012

Ets una trista A

Aquests dies estic posant a prova la meva capacitat d'inventiva lèxica: he descobert l'Apalabrados o el que vindria a ser la versió on line per Icoses (phones, pads) i Androids, de l'Scrabble de tota la vida. 

Deixant de banda que quan fa un parell de partides que jugues, comences a notar que t'inventes paraules amb l'esperança (i la sorpresa, de vegades) que existeixin (i el pobre Pompeu Fabra, arrancant-se els ulls a la seva tomba cada vegada que tu intentes que t'agafi un plural acabat amb -as per emportar-te un triple de paraula o aberracions per l'estil), se't va fent evident, poc a poc, que hi ha lletres que et provoquen despreci.

Sí. 

Una A, per exemple. Un punt de res. Bah. Si és que no mereix ni existir. Preferiria dir-me Lur que haver de gastar caselles amb aquestes tristes vocals. En canvi, l'emoció se t'emporta quan t'apareix una L·L o una X o una Ç. Són difícils però recompensen. 

Recompensen. 

R1 E1 C3 O1 M3 P3 E1 N1 S1 E1 N1. 17. Si trobo un triple de paraula, la poso.

Imatge: Via Pinterest

dimarts, 10 de gener de 2012

Les correccions

Si em llevés i fos rei, reuniria les Corts per incloure en el codi penal
Que es prohibeixi a la gent 'nar pel món buscant res que no pugui anomenar.
(Manel, "Flor groga")

Si em llevés un matí i fos reina, esborraria de totes les cobertes de tots els llibres del món (dels que ja estan escrits i dels que encara ningú no ha començat), qualsevol frase del tipus "Superèxit mundial", "La nova novel·la de culte", "Imprescindible", i tots els etcèteres similars.

M'ha agradat, però tant com per rendir-hi culte no. Sí, trobo que està ben escrita. Sí, he trobat el seu què a tots els personatges. També m'ha avorrit alguna estona, però en general m'ha agradat...passablement. Vull dir que jo, personalment, no crec que la recordi més que a qualsevol altra.

Començo l'any amb aquella sensació que us he comentat altres vegades de no saber apreciar bé les obres que segons qui, considera grans, bones. A mi m'ha deixat indiferent. Ni he gaudit especialment de la forma d'escriure (que no diré que no m'hagi semblat que està ben escrita, però tampoc una cosa que m'hagi sorprès), ni m'ha deixat cap tipus de missatge, ni sé on em volia portar més enllà de dir-me que la societat d'avui en dia té molta tela , en molts aspectes. Però això ja ho sabem tots, fins i tot sense haver llegit aquest llibre.

Així que no sé què dir-vos. M'ha agradat però trobo que no em porta enlloc. Però jo, que sóc de deixar les novel·les que no m'agraden, no l'he deixada. Tot i que hi estat temptada, sobretot ara al final.

El llibre és: Les correccions. Franzen, Jonathan. Trad. Alexandre Gombau Arnau. La butxaca. Barcelona, 2011. ISBN 978-84-9930-371-0.