dimecres, 29 de febrer de 2012

Superpoders

És curiós que, remirant els  vestits d'una gala dels Òscars, puguis arribar a la conclusió que hi ha gent amb superpoders.

Sense anar més lluny la Gwyneth Paltrow, vaig pensar. O a vosaltres s'us aguantaria l'abric damunt les espatlles sense caure?

Jo vaig justeta de superpoders. He fet una llista d'habilitats que no tinc, superpoders d'estar per casa que en una altra vida em demanaré tenir:

  • Posar-me una rebequeta (ja no dic un abric) així i que no em caigui. I estar divina, a més.
  • Saber si tinc febre tocant-me el front amb la mà. Sempre ho he de demanar a alguna mama que corri a prop meu (i totes en saben. Algú n'ha fet estudis estadístics, sobre això?).
  • Posar-me a la gatzoneta amb els peus plans a terra i aguantar-me sense caure.(Que ja, que estareu pensant "i per a què serveix?" Per a res. Ni posar-te la rebequeta sense les mànigues, tampoc. Però qui parla d'utilitat?). Jo crec que té a veure amb les dimensions i el pes del cul, mira què et dic.
  • Fer girar el bolígraf per la part de dalt dels meus dits i tornar-lo a agafar sense que caigui.
  • Obrir una ampolla de vi sense un obridor d'aquells que sembla un senyor amb braços llargs.
  • Dominar les pantalles tàctils dels telèfons: envio missatges a destinataris erronis o inexistents, invento paraules o duplico lletres.
Imagineu-vos. Deu ser cosa de no tenir capa o de no portar uns bons calçotets per damunt d'unes malles ben vistoses, el que fa que no pugui fer totes aquestes coses?

dilluns, 20 de febrer de 2012

Si Moby Dick aixequés el cap...

Una volta per aquests internets del Senyor i una es troba que parlen d'ella, sense avisar ni res.

Tingues amics....

Amb el vostre permís, contesto:

Ei,tu!


Quina poca iCultura que tens! No són “balenes”, així, com si parléssis de Moby Dick i la seva familia. Quin poc glamour. Es diuen IPhone Whales. I són moda. Mo-da. Com pot ser que puguis seguir respirant sense saber això?


Balenes…


(Nota mental: Un dia hem de parlar dels AppleManniacs. Sí? Sí? Un dia que estiguem així, especialment alterades, que és quan millors arguments i insults proferim. No em diguis que no és de bufetada inventar-se un terme per a una xorrada com les balenes del xat de l’Apalabrados)


Les llegendes urbanes! Oh, quin gran tema! Ricky Martin i l’armari, la noia del revolt, la carn de rata de les hamburgueses del Mc Donald’s, la de gos dels restaurants xinesos o l’arxiconegut Gran Germà o Senyor que llegeix els nostres correus al despatx. Poc li paguen, si vols que et digui el que penso. Poc li paguen per llegir segons quines xorrades de dilluns al matí.


La noia del revolt és, amb diferencia, la meva llegenda urbana preferida. Això de que la morta faci auto-stop, és molt lògic; no pot treure’s la targeta del transport públic i per tant necesita fer auto-stop per no colar-se al metro. És morta, però honesta. Això està molt bé. Trobo que és una historia que acollona ( a mi, que no sóc especialment valenta, molt) però que és molt alliçonadora. No hi ha excusa per fer ús del transport públic sense pagar. Ni la mort.


La gent que es cola al metro (per morro, no per necessitat) em fa ràbia. De fet, crec que tenen un infern especial esperant-los. Com els que et demanen passar davant teu a la cua del super perquè només han comprat uns donuts. I a mi què. Si vas al súper, toca fer cua. No em diguis que els teus donuts no es mereixen una mica d’espera. Va, home va…


Creus en l’infern? Jo, sí. Crec que tota la gent que conec (va, la majoria de gent que conec. Tu sí, per descomptat) anirà a parar allà. I hi haurà una festa tan divertida i s’estarà tan calentet, que prefereixo de totes totes, anar a l’infern que a tocar l’arpa tot el sant dia. I a més, prefereixo que em surti una cua acabada en forma de punta que unes ales blanques, plenes de plomes, que deuen agafar tota la pols i que necessitaran que em faci forats a l’esquena de tots els meus vestits per poder-les treure. Ni parlar-ne. Una cua, molt més pràctica, que segur que la pots fer servir per agafar coses, com els dits dels peus.

No em pensava que fossis capaç d'exposar les nostres converses personals. Jo et confio el gran secret de les IPhone Whales, i tu el malmets fent-lo públic. Em penso que haurem de revisar el contracte que regeix la nostra amistat.

Una abraçada forta i asfixiant,

La.

Imatge: IPhone Whales via Pinterest.

dimecres, 15 de febrer de 2012

Una dona de fiar

Jo llegeixo perquè de tant en tant, trobo llibres com aquest. Perquè em sap greu cada pàgina que avanço perquè sé que s'acabarà. Perquè em fa una enveja enorme pensar que hi ha gent que se sentirà com jo quan el llegeixi. Perquè m'admira que la descripció d'una habitació plena de cortines i vellut pugui fer-me venir ganes d'esternudar.  Perquè em sorprenen els girs de l'argument, i dono per fet que sé què passarà per acabar veient que estava equivocada.

Sí, jo llegeixo per llibres així.

Si la culpa fos un llibre, és molt possible que fos aquest. El sentiment de culpa pel que s'ha fet, pel que un creu que ha fet sense fer-ho, i, fins i tot, pel que s'hauria d'haver fet però no es va fer mai. Crec que no hi ha ni un sol personatge en tota la història que no arrossegui una culpa que no vulgui redimir d'alguna manera. Les formes que troben d'expiar les culpes acaben per ser ben difícils de comprendre, vistes des de fora.

Aquest llibre m'ha recordat, molt i molt, en Wilkie CollinsCims borrascosos, i aquest gust per les casasses enormes de la Jane Austen. Ara; sucre zero. Els personatges fan servir la veritat com si fos un punyal i les històries d'amor estan a anys llum de la dolçor. Són cops de puny i de peu (i escopinades, si m'apures) al romanticisme. Parla de culpa, de pecats, de secrets, d'enganys, del que som capaços de fer per sobreviure.

Situada a Wisconsin, a principis del s. XX, els paisatges nevats i el fred que decoren l'argument semblen haver-se posat d'acord amb la meteorologia que patim aquests dies, però són el contrapunt perfecte a l'interior d'uns personatges que cremen de tant com senten i callen.

Bé. Ara si em permeteu, em quedaré aquí sola amb aquella sensació de buidor de quan m'acabo un llibre que m'estava agradant tant  i pensant que no tornaré a trobar mai més cap llibre que m'agradi així. (Sí, què passa, de vegades em donen cinc minuts de Reina del Drama).

Nota: A mitja lectura, ja totalment fascinada per l'argument i els personatges, llegeixo "un abric de caracul". En la meva incultura, sense saber que es poguessin fer abrics de caraculs, em venen a la ment uns quants caraculs que conec i començo a imaginar-los a trossos, formant part d'un abric. I me'n sobren. I en faig uns guants. I un jersei. I uns peücs...Després miro al diccionari i descobreixo que és un tipus de pell d'animal.Vaja. M'agradava molt més la meva opció.

El llibre és: "Una dona de fiar". Goolrick, Robert. Tr. Rosa Borràs.Edicions 62. Barcelona, 2011. ISBN:
978-84-29767612


dissabte, 4 de febrer de 2012

Crims

Allò que passa: un veí de l'escala mata algú altre, la televisió va cap allà en plan voltor, a veure què enganxa, i surt el típic que diu que no ho entén, que "se'l veia tan normal. Sempre saludava".

Sí, sí, la gent és així: molt saludar a l'ascensor i després resulta que tenim una destral a casa per casos d'emergència veïnal o familiar. Ras, ras i fora problemes.

"Crims" és un llibre que relata, en forma d'històries curtes,  casos reals dels que se'n va fer càrrec l'autor, un (sembla) mediàtic advocat alemany. I he de dir, que un cop acabada alguna de les històries, he pensat "No m'estranya gens que acabés així". Perquè resulta que la gent té raons per matar com té raons per fer moltes coses. "Crims", tal com ho veig jo, proposa aquest exercici al lector: "Prova d'entendre, sabent com va anar tot, per què algú "normal" (quina por, aquest adjectiu!) va cometre alguna cosa esgarrifosa. Hi estaràs d'acord o no, actuaries igual o no, però en la majoria dels casos, si coneixes els fets, ho entendràs. Intenta-ho".

I sí. En alguns casos més (molt, en la primera de les històries) i en d'altres menys, però efectivament tothom té motius.
Ideal per llegir si estàs espès: no hi ha arguments enrevesats que seguir, són històries curtes, de seguida surt la sang i tot és clar i ràpid però està exposat amb misteri, de forma que millor que no jutgis fins al final. Pots deixar el cervell a mig gas i anar avançant; al final encendre'l un moment i emetre un veredicte.

I mireu quina coberta tan resultona i elegant. I categòrica: "La veritat. Res més que la veritat."

El llibre és: "Crims". Schirach, Ferdinand von. Editorial Empúries. Barcelona, 2011. ISBN 978-84-9787-732-9

dijous, 2 de febrer de 2012

The fantastic flying books of Mr. Morris Lessmore

Era una de les coses que hagués afegit al post de divendres...però no em digueu que no és tan xula que mereix menció especial. És un dels nominats a l'Òscar d'aquest any, com a millor curt d'animació.



En podeu saber més aquí. Entreu-hi ni que sigui per veure la mida de les casetes on passa tot plegat.

Via Librosfera