dimecres, 28 de març de 2012

El gran Gatsby


Ja torno a estar aquí amb aquella sensació d' "Un altre clàssic-magistral-que-t'hi-cagues- que-a-mi-ni-fu-ni-fa".

No és que no m'hagi agradat, d'allò de "m'estic llegint un pal de llibre". No.
Però tampoc és que m'hagi emocionat, d'allò que dius "ostres, tu, m'estic llegint un llibre espectacular". Tampoc.
Seria un "anar fent", que és aquella frase tan catalana que no diu absolutament res.

Per començar, em torno a trobar amb les maleïdes etiquetes "Una de les millor obres de la literatura del s.XX", bla, "Obra mestra de F.S. Fitzegerald", bla bla, i bla, bla, bla. Bla.

Puc arribar a estar d'acord si algú em diu que, forçosament, un llibre escrit el 1925 que t'aguanta una lectura l'any 2012 ha de ser perquè, ni que sigui parlant de temes universals, aquest els tracta. D'acord. Però no deixa de ser una història d'amor, ja em perdonaran; amb gàngsters, i amb injustícia social i amb rics i pobres, i amb festes. Sí. Però és una història d'amor i gelos com n'hi ha trenta mil.

M'ha agradat el fet que les realitats que es presenten a la història, o tenen matisos o són parcials i la manera com ho transmet. I l'exemple més clar, per a mi, és Gatsby.
He de reconèixer que em sembla digne d'admiració que es pugui crear un protagonista com Gatsby: un personatge de qui acabes la novel·la sabent, gairebé, tant com quan la comences. No us sé dir si m'agrada o no (de moment, estic més pel no) però ho trobo sorprenentment difícil.

Total, que ja me l'he llegit.

El llibre és: "El gran Gatsby" Fitzgerald, Francis Scott. Tr. Ramon Folch i Camarassa (revisada per Rosina Nogales). Edicions 62. Col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Universal (MOLU). Barcelona, 2008. ISBN 978-84-297-6122-1.

dimarts, 20 de març de 2012

Cada cop que reescric, algú mata un gatet

Una cortina densa, espessa, gairebé infranquejable, d'aigua freda queia desde feia hores sobre la ciutat, esborrant els contorns dels edificis, estovant les arestes de l'asfalt i convertint els llums dels fanals i dels semàfors en taques desdibuixades, de colors irreals en l'ambient tan gris.

Puf. Sis comes, adjectius gratis, frases inacabables i paraules que jo no faria servir en una conversa normal.

No, no és això él que passava. Tornem-hi.

L'aigua queia de feia hores, com si algú s'entrentingués a deixar-ne caure cubells i cubells damunt la ciutat. El  paisatge es tornava líquid i les arestes d'asfalt s'estovaven iluminades per les irreals llums dels semàfors i els fanals.

Bolígraf. Això fora, això fora. "Llums irreals" ? En què estaves pensant? Fooora. Una altra vegada.

Plovia de feia molta estona. Havia caigut tanta aigua, ja, que els edificis s'havien estovat i els perfils de la ciutat es desdibuixaven.

Ara ja no sé si és corregir o falta de ganes. O de capacitat. Perfils desdibuixats? Per favor.

Va, pensa. Pensa realment en el que és imprescindible, en el que realment passava, en el que has d'explicar.

...

...

Va.

Plovia molt.

D'acord. Ha arribat el moment de parar.

No sé qui va ser el que va dir "Escriure és reescriure" però no hi estic d'acord.
Escriure és divertit. Reescriure és un pal.

dimecres, 14 de març de 2012

El Professional

Avinguda Diagonal, a l'alçada de Francesc Macià, un dissabte fred de finals de l'hivern. Ell i Ella s'esperen pacientment que canviï el semàfor, agafats de la mà. De sobte, Ell:

- Collons! Aquell d'allà és el Ramon. No miris, no miris! No sé si m'ha vist. A veure si no m'ha vist i no s'atura...

- I qui és el Ramon?

- Aquell, aquell d'allà

- Ja, rei, ja. Aquell d'allà. Em referia més aviat a que de què coneixes aquest tal Ramon, home...

- No t'he parlat mai del Ramon?

El semàfor canvia a verd. Ell calla i tots dos es posen a caminar ràpidament, les mirades fixades rabiosament a l'asfalt.

- Home tio! Què tal? Mare meva, quant de temps!

- Ostres Ramon! Quina sorpresa! Però...buf, ni recordo el temps que feia. Erem uns nens! Com va tot?

- Res, ja saps, anar fent...Casat, tinc un nen de tres anys, treballant. I tu? Què m'expliques?

L'avisador sonor del semàfor comença a sonar més ràpid. L'homenet verd fa pampallugues.

- Tot bé, tot bé. Si no sortim d'aquí ens atropellen! Escolta, que hem de quedar un dia d'aquests. Quina il·lusió trobar-te! Et veig genial! Estàs al Facebook? Et busco i t'envio un missatge. Hem de fer unes cervesetes eh?

Han tornat a caminar; el Ramon cap una vorera. Ell i Ella cap a la vorera oposada.

- Sí! - crida el Ramon - Parlem, parlem!

- Aquesta nit t'escric!

Els cotxes han arrencat i el soroll gairebé ha esborrat la darrera frase d'Ell.

- Ostres tu, el Ramon. Quina gràcia trobar-me'l!

- Però què dius? - se sorprèn Ella - Has estat a punt de no aturar-te. Què dic...Volies que el Ramon no s'aturés!- afegeix divertida mentre es penja, juganera, del seu braç - I de debò que penses escriure-li aquesta nit?

Ell frena en sec i lentament, mirant a terra, nega amb el cap, incrèdul.

- No m'ho pots estar preguntant de debò. Digue'm que no. Oi que no?

- El què? Que si penses escriure-li? Que si penses escriure a algú a qui fa dos minuts volies evitar? M'estic perdent alguna cosa, em sembla...

- Sí, t'estàs perdent alguna cosa. I jo estic perdent el temps! - I mirant al cel, comença cridar - Laura! Laura! Jefa! Deixa d'escriure que aquí dins tenim un problema de tres parells de nassos! Laura!

- Laura? Qui és la Laura? Jefa de qui? - Carinyu, m'estàs espantant! Amb qui parles?

- A veure  - diu Ell, les mans arrepenjades als malucs - Això, això amb el Ramon, ha estat un "Et trucaré" de manual. L'hauries d'haver reconegut perquè l'he clavat, a més. A quin curs estàs, criatura?

- Curs? Però, de què m'estàs parlant? - Ella somica - Si és una broma ja no té cap gràcia!

- Laura, collons de dona! M'has tornat a emparellar amb una de pàrvuls? - I mirant-se-la a Ella de nou - És el teu primer cop? Ai Senyor! No m'ho diguis que no ho vull saber! M'estic convertint en el desvirgador oficial de personatges de la Laura. És això el que vols de mi, Jefa? No se suposa que els nous comencen sols, en relats íntims, pensant, torturant-se? Que a mi em vas tenir quatre pàgines davant d'un llac tirant pedres, sumit a la misèria, perquè la pèlroja aquella no em feia ni cas! Que per cert, què se n'ha fet d'aquella pèlroja? Té Facebook? Ja l'hauries pogut posar creuant la Diagonal i no al soso del Ramon. Laura?! Laura?! Estàs aquí o què? Que algú li ha de dir a aquesta pobra que no passa de curs, que jo la veig molt verda; que és d'aquelles que es pensa que és una persona normal! Si és que ara feu protagonista a qualsevol, aquests que escriviu com a hobby. No en tens ni idea! No em facis això, dona, que jo sóc un professional!

dimarts, 13 de març de 2012

Últimas tardes con Teresa

Vosaltres creieu en que existeixi una "persona de la vostra vida"? Un "amor de la vostra vida"? Jo ho crec. I el tinc, que no sempre té per què anar així. Suposo que hi haurà qui hi cregui però que no el tingui al costat. (El tema de la mitja taronja em fa més mandra, suposo que perquè em costa pensar que les persones estiguem a mitges si no tenim algú al costat).

La història del Pijoaparte, la Teresa i la resta de personatges és una història d'amors així, d'un "amor de la meva vida", de tradicions, de què diràn, de traïcions, d'aquell dia que el destí es lleva del revés i ho tira tot enlaire. Suposo que també hi ha una mica de que hi ha persones que porten el seu destí enganxat al front com si fos un post-it i que per molt que facin, no el poden esquivar.

M'ha agradat, m'ha agradat molt i l'incloc en la mateixa categoria que el Mecanoscrit: llibres que sort que me'ls he llegit quan m'ha vingut de gust, perquè és molt possible que anys enrere, en una lectura d'aquelles d' "ara toca", l'hagués trobat molt i molt sonso. Tovet. Fluix. Com diu una de les meves millors amigues "de princesas y castillos y soles y estrellas". I jo no sóc gaire de princeses i castells ni sols ni estrelles. En canvi, avui, sóc capaç de veure més enllà  de la història d'amor i quedar-me amb els detalls, amb la meravella que em sembla que un autor em pugui vendre l'evolució d'un personatge d'un punt prototípic a un altre totalment oposat i jo me'l cregui, i que pensi que és que no hi havia cap altra opció.

I el convenciment que hi ha personatges "professionals", que s'hi guanyarien la vida fent de personatge de novel·la, en plan actor. Tu de què treballes, jo de personatge professional. Personatges que pensen això:

" Con todo, aún estaba a tiempo de rectificar, de volver a ser el resuelto hijoputa que siempre fue y que nunca debió dejar de ser, qué imprudencia, te ablandas y te joden vivo, así que paciencia y barajar, decidió ahora, pateando unas algas podridas en la playa" (Pàg. 302)
P.D. Després d'"Orgullo y prejuicio", una mica d' "Una dona de fiar" i d'aquest, començo a tenir por de mi mateixa. M'estaré tornant una cursi? No ho digueu a ningú, per favor. Que una té una fama de dona dura que vol conservar.

El llibre és: "Últimas tardes con Teresa" Marsé, Juan. Seix Barral. Colección Obras Maestras de la Literatura Contemporánea. Núm. 101. Barcelona, 1985. ISBN 84-322-2264-X

dimarts, 6 de març de 2012

De tu

És un  fet, que senta fatal quan comencen a tractar-te de vostè. El primer nen que a mi em va dir  "Senyora, em pot dir l'hora?" crema per sempre més als inferns dels meus mals records.

Uf. Mort i destrucció.

És d'agraïr que els veïns que odies perquè juguen a bàsquet al passadís de casa (seva), o perquè tenen cos de dissabte a la nit un dilluns qualsevol i conviden els amiguets a sopar a casa en plan mega rave, vulguin ser educats. Sempre és més difícil enfadar-te amb algú que et fot, però que ho fa amablement. Sóc així de tova, jo.

El cas és que, davant la porta de l'ascensor de casa meva, si coincideixes amb algú més, cal preparar amb antel·lació la logística de la pujada: qui baixi primer, ha de passar primer per evitar estretors  i arrambaments innecessaris posteriors.

En aquesta situació estava jo no fa gaire, esperant que baixés l'ascensor fins al replà, acompanyada d'aquests éssers sorollosos (un parell d'exemplars) i una bicicleta. Quan arriba l'ascensor, jo pregunto (per si de cas) a quin pis van i rebo aquesta resposta:

- No, no, passi VOSTÈ que tots no hi cabrem.
El primer instint va ser mirar enrere i buscar qui era "Vostè". Però no hi havia ningú més. Coi de ninyatus.

De la mateixa manera, em sento també vella (i em fa ràbia) quan començo qualsevol explicació amb "Fa uns anys...".

I tota aquesta introducció em porta, per fi, al per què d'aquest escrit: fa uns anys, que en una mala caiguda em vaig dislocar el colze esquerre, el metge em va dir que a partir d'aquell moment, notaria els canvis de temps. Que em faria mal.

Jo tenia disset o divuit anys i vaig pensar que el metge em vacil·lava. Que allò era cosa de velles i que era impossible convertir-te en el Molina per un colze mal posat.

Ho vaig negar molts anys i negaré haver-ho dit ara, però quan ha de ploure, el colze esquerre acostuma a encertar-la.

Em fa mal el colze. Ja ho he dit.

Imatge: The Mannequin