dilluns, 23 d’abril de 2012

Crímenes exquisitos

De la mateixa manera com tinc assumit que, de tant en tant, l'organisme em demana una hamburguesa d'aquelles de les que n'obtindria més beneficis menjant-me'n el paper que l'embolica que no pas la carn en si, he començat a comprendre que al meu cervell li cal una dosi de sang i fetge sense tenir gaire present com està escrit. Potser, se li fa estrany al principi de començar la lectura, però després obvia el fet que els diàlegs siguin massa forçats (la gent no enraona així, per favor!) i que parli repetidament (insistentment, obsessivament) de foradar mugrons amb unes pinces de plata (pobres mugrons! Quina necessitat hi ha?) i es deixa vèncer per l'assassí que es va carregant el personal a cada capítol.

"Crímenes exquisitos" es un totxo de primera categoria (800 pàgines), d'aquells que si els enganxes a l'estiu sense res més a fer que respirar i llegir, et dura un matí i us ben asseguro que si sou del gènere (com sempre passa amb això) és de lectura fàcil.

No negaré que he tingut pensaments impurs del tipus "Aaaalça aquí! Però on vas?! Això no calia que fos tan, tan, tan sàdic!" , que hi hagut moments en què he pensat que l'ús abusiu i, al meu entendre, exagerat que es fa del sexe parla, potser, d'alguna mancança dels autors (nota: no necessito saber com són els pits de la detectiu, ni com es mouen quan fa segons què). Com us deia més amunt, alguns diàlegs m'han fet una miqueta de mal al ulls i no me'ls he cregut. Sí. I que penso que sobren ben bé 150 o 200 pàgines al mig, també. No és, ni de bon tros, de les millors novel·les policíaques que he llegit.

Però, i què? S'ha de reconèixer que té molt de mèrit mantenir el lector pendent fins al final tot i el munt de coses que no m'han agradat i els "tomba i gira" de l'argument.

Quan compro una hamburguesa d'aquelles que us deia, no busco que m'alimenti. Busco que em tregui la gana. Crec que "Crímenes exquisitos" vindria a ser una hamburguesa; oliosa, greixosa, en general poc memorable i de digestió pesada però ràpida i entretinguda de menjar.

El llibre és: "Crímenes exquisitos". Garrido, Vicente; Abarca, Nieves. Barcelona, 2012. Ediciones Versatil. 800 pàg. ISBN: 978-84-92929-52-8.


dimecres, 18 d’abril de 2012

L'anàlisi

Descobriment del dia: Sota pressió sóc capaç de creure en el destí. O pitjor: en l'horòscop!

Aquest matí, quan he arribat a la consulta del metge on m'havien de treure sang (treure sang! treure sang meva, del meu braç!), algú havia banyat el pany amb silicona de forma que no s'obria la porta. Els pacients ens esperàvem a fora, en dejú (inconscients, no saben el que és tenir-me a mi acabada de llevar i privar-me de menjar) a que vingués el serraller per obrir la porta i així poder entrar.

Total, que en aquells minuts d'espera al carrer he pensat que potser allò era un senyal. Un senyal del destí que m'estava dient que no m'havia de fer l'analítica. Que no m'havia de fer l'analítica perquè si fos normal que ens traiessin sang, no ens haurien de punxar la vena, sino que tindriem unes petites aixetes al braç que deixarien fluir la sang indolorament i sense necessitat d'agulles. Que segur que, si hagués tingut temps de llegir-lo, el meu horòscop d'avui deia que res de res que tingués a veure amb les agulles.

I no vulgueu saber com de ràpid m'he convençut a mi mateixa que, potser, si no es podia entrar, per alguna cosa seria.

Llàstima que de seguida han pogut obrir la porta (he de millorar el meu temps de presa de decisions ràpides!) i he acabat asseguda en un seient d'escai blau marí responent preguntes d'un qüestionari a una de les infermeres ("et saps de memòria el teu DNI?" Sí, me'l sé. I com em dic, també. M'intentes distreure, me n'adono) mentre l'altra aprofitava que estava despistada per punxar-me el braç dret tot dient-me "ara sí que ja no t'escapes". Evident; eren dues contra una. Ja em diràs!

I d'acord; no és tan greu (que segur que ja està el típic milhomes llegint això i pensant que, carai, una punxadeta no és per tant...bla,bla,bla, És clar, com no estem parlant del teu braç!), però em fa tanta angúnia que la propera vegada que m'hagi de tornar a fer una analítica, us explicaré una altra vegada que durant uns minuts he estat temptada de creure en tots aquells que alguna vegada m'han dit "Ets la típica cranc".

Horoscopòlegs, va per vosaltres!

dimarts, 10 d’abril de 2012

El que resta del dia


Aquests dies, llegint "El que resta del dia" he caigut en que es pot ser una persona totalment mutilada i tenir tots els membres, he reafirmat la meva creença que la gent que es pren massa seriosament resulta molt còmica (dramàticament còmica, diria) i que el servilisme com a actitud em repugna perquè crea monstres que creuen que el món sencer té com a finalitat satisfer-los.

Dit això, la novel·la m'ha agradat moltíssim. No ha estat fins ben bé l'última part que m'he adonat que parla d'algú que ha deixat de tenir totes les qualitats que podrien definir-lo com a persona per passar a ser, tan sols i exclusivament, un majordom d'allò més prototípic, una figura sense sentiments que espera que els demés reprimeixin els seus, una mena d'ens sense capacitat de tenir una opinió pròpia, un pensament independent. En certa manera, un malalt.

És curiós que mai se m'hauria acudit de veure-ho des d'aquesta perspectiva. Normalment, les persones d'aquesta mena que he tingut la desgràcia de tractar, m'enerven; aquest abaixar el cap per tot el que vingui de dalt però tiranitzar els que treballen per a ells, magnificar la importància de detalls insignificants, actuar sobre la base del "què diran" o del "què queda bé" i buscar constantment l'aprovació d'algú altre, normalment d'un ésser sense escrúpols que idealitzen. Pobres.

El retrat que en fa Ishiguro és esfereïdor, més quan és un relat en primera persona; algú que explica amb tota la normalitat possible què significa per a ell un concepte com "dignitat" en uns termes que s'allunyen del tot dels que jo faria servir per definir-la.

El llibre és: "El que resta del dia". Ishiguro, Kazuo. Tr. Xavier Riu i Camps. Barcelona, 2001. Edicions 62 (Butxaca). ISBN: 84-297-4944-6



dijous, 5 d’abril de 2012

dimarts, 3 d’abril de 2012

Ei, Sol!

- Y ahora vamos a hacer lo que se conoce como "Saludo al sol".

Per coses estranyes que passen les setmanes estranyes, com ho és aquesta (vas al despatx, però falta gent i gairebé no trobes ningú a qui necessitis trobar. I la gent va a mig gas i moltes coses se't queden penjades) ahir vaig acabar per saltar-me la meva rutina (oh! sacrilegi! saltar-se la rutina! oh!) i em vaig veure en una classe de ioga.

Tot anava força bé (em faltava moviment i música que em rebentés els timpans en mil trossos, però també tenia el seu què entretenir-se mirant al mirall de la sala, les cares que se'ls quedaven als que ens miraven des de fora, veient-nos moure com si juguessim a l'Enredos, però drets; "mano derecha al talón izquierdo y brazo izquierdo al omoplato derecho". I així. Poc còmode, diré) fins que va tocar fer el que em van dir que era el "Saludo al sol".

Ens vaig veure per un moment saludant al Sol com ho feia el Yeral de Vinagre (tots en cercle, "Hooooola, Sooool!") i, inevitablement, en mig del silenci concentrat de la classe, a mi se'm va escapar el riure. Afortunadament, la majoria tenien els ulls tancats i només el monitor, obrint un ull, em va cridar l'atenció com si jo tingués deu anys.

- Cállate, mujer, que si no le saludas bien el sol no saldrá mañana.

Avui miro per la finestra i sé que tots els meus companys de ioga d'ahir m'odien.

Ho sento.

No ho faré més.

Paraula.