dijous, 28 de juny de 2012

Gent letal

- La perdem! La perdem! Ràpid, un desfibril·lador!!!

El metge, molt hàbilment, substitueix el llibre de Los hijos de la Tierra – Vol. 4 de la meva tauleta de nit per aquest exemplar de Gent letal.

Pip.
Pip.
Pip.

- L’hem recuperat. Uf, ha anat de poc!

Vaig començar a llegir la saga de “Los hijos de la Tierra” per casualitat. Als prestatges d’una oficina on treballava fa alguns anys, hi havia un exemplar del primer volum que havien donat amb algun diari. Un dia, que m’hauria quedat sense lectura, el vaig recuperar i el vaig començar. Em va encantar. Vaig seguir amb la saga i la cosa va anar baixant...amb trossos que m’agradaven molt i d’altes que, directament, me’ls saltava.

El volum 4 ha estat més del que la meva capacitat de saltar-me paràgrafs i pàgines senceres ha pogut suportar. Al final, vaig deixar de llegir del tot.

Quan em passa això, només hi ha una solució: enganxar un bon thriller dels que passen coses des de la pàgina 1 fins a la darrera.

Tatxàn!

Gent letal. Tanqueu els ulls, penseu en tots els tòpics que es diuen dels thrillers. Obriu-los. El llibre en què heu pensat és aquest. N'estic segura.
M'ha enganxat al principi (és el que necessitava, alguna cosa que em traiés de la desidia lectora en què havia caigut) i m'ha semblat completament increíble al final. Increíble de no creure-s'ho gens. Però bé, m'ha fet somriure en alguna ocasió, m'ha fet seguir-lo, es llegeix en un plis...és entretingut però totalment prescindible.

El llibre és: Gent letal. Locke, John. Trad. Frederic Vázquez-Fournier. Barcelona, 2012. Ediciones B. 331 p. ISBN: 978-84-666-4997-1

dimecres, 13 de juny de 2012

Dos minutets

- Relaxa’t – m'ha dit.

He mirat al meu voltant mentre respirava fons. Molt, molt fons.

- Relaxa’t – hi ha tornat – Que és la primera vegada?

Estiava estirada. Mirava el sostre, blanc. Les parets, d’un gris molt clar.

- Tinc gairebé trenta-tres anys. No, no és la primera vegada.

- Doncs per què estàs tan tensa?

En aquell moment no he pogut respondre. Em passa sovint, que les respostes a les preguntes m’arriben tard, com si el camí entre el meu cervell i la boca fos una carretera d’aquelles de port de muntanya. Segurament, els pensaments s’aturen al voral a vomitar, marejats pels revolts, i acaben arribant tard.

No he pogut respondre aleshores, però m’encantaria que ara em tornés a fer la pregunta perquè li respondria...

...que estava tan tensa perquè havia deixat la meva roba en un minúscul lavabo, i m’havia posat una bata enorme de color blau marí completament oberta pel darrere. Estava tan tensa, també, perquè en aquell moment tenia una cama a Xina i l’altra a Amèrica i, no sé per què, em costa relaxar-me en aquesta posició. Ves que no sigui, també, perquè el gurú de la calma m’acabava d’introduir una cosa gelada i metàl•lica entre cama i cama, intentant que allò no es tanqués, com qui bloqueja unes portes automàtiques. Estava tensa, en resum, perquè una no demana hora per una citologia anual pensant “calla, que ara sí que em relaxaré de debò”.

En un moment concret, ha afegit:

- Ara notaràs un mal d’ovaris lleu, només un parell de minutets.

Ara que fa hores i els “dos minutets” encara duren, em pregunto per què m’he mossegat la llengua i no he preguntat quants mals d’ovaris ha tingut, ell. O que si considera que un diminutiu com "minutets" és correcte si el posem a la mateixa frase que "un mal de testicles" i l'acompayem amb l'adjectiu "lleu". No ho sé, que hi pensi profundament.

Suposo que és que no em trobava en situació d’exhibir el meu sarcasme. Tot i que, fet i fet, estava exhibint la resta de coses que tinc al cos.

Doncs això; que sempre penso les respostes tard, tu.