diumenge, 29 de juliol de 2012

La muerte llega a Pemberley

Quan us vaig parlar d' "Orgull i prejudici" no sabia de l'existència d'aquest experiment: resulta que P.D. James agafa l'Elizabeth i el Darcy, sis anys després del punt on els deixa la Jane Austen i crea una història amb un assassinat pel mig. 

L'assassinat, en sí, jo m'atreviria a dir que és el de menys. El que em meravella és el valor per agafar dos personatges com aquests (amb "com aquests" em refereixo a coneguts, estudiats, idolatrats, interpretats i reinterpretats...), i situar-los en un argument que poc (o res) té a veure amb el que ens va servir per saber qui eren.

Però anem a pams, que m'embalo.

D'entrada, per a aquells que no heu llegit "Orgull i prejudici", P.D. James us regala un complet i ràpid resum a l'inici de la novel·la, per posar-vos en situació. Jo l'havia llegit no fa pas gaire, però tampoc em va anar gens malament que em fessin memòria. Un cop fet això, he trobat molt encertat que no hi hagi cap altra descripció ni dels personatges "manllevats" ni de Pemberley; penso que és una manera molt fina de dir-te que si en vols més, te'n vagis de cap a l'obra d'Austen.
L'argument és entretingut i és una història que es llegeix fàcil i ràpid. D'entrada podries pensar que vol seguir amb les intrigues amoroses i d'alcavota però ràpidament t'adones que no anirà pas per aquí.
No sé si P.D. James pretenia fer un homenatge a Jane Austen o simplement jugar, literàriament parlant,  amb dos personatges arxifamosos. Fos quina fos la intenció, jo crec que se n'ha sortit i m'imagino que, com a escriptora, ha de ser molt divertit.

El llibre és: "La muerte llega a Pemberley". James, P.D. Tr. Juanjo Estrella. Barcelona, 2012. Bruguera. 331 pàgines. ISBN: 9788402420985

dijous, 26 de juliol de 2012

Parabens, aspartam i gallines felices

- ¿Y has mirado que no tenga parabenos?
Fa mesos, molts, molts mesos, l'heroi dels melindros va deixar anar aquesta frase, així, sense avisar. Jo comentava que m'acabava de comprar una nova crema per a la cara, d'aquelles que prometen treure't vint anys del damunt, escombrar-te la porteria i omplir-te la nevera un cop per setmana. Tot sense esforç i per un mòdic preu.
Parabens. Així d'entrada, i sense saber què eren, sonava fatal que una cosa amb la que m'empastifo la cara en portés. Però vaig decidir desconnectar de l'explicació posterior i vaig seguir sense saber què eren aquelles coses...

...fins que uns mesos després, van aparèixer en una altra conversa, amb una altra persona:
- Pues ayer vi un reportaje en la tele...y son lo peor. Lo peor de lo peor. Y luego miré por internet...y buf....
Tots sabem que el que surt per la tele és veritat absoluta i total però és que, si a més, internet en va ple, aleshores ja sí que pots esborrar qualsevol ombra de dubte que t'hagués pogut quedar. I si resulta que algú de confiança t'ho descriu com "lo peor de lo peor"...quines alternatives et queden, eh? Quines!?
Els parabens havien arribat a la meva vida per quedar-se (perquè òbviament, ni pensaments tenia de llençar tots els cosmètics que tinc i en porten. Tan macos que són en els seus potets i la bona olor que fan!)
Quan per fi vaig arribar a la conclusió que no podia deslliurar-me dels parabens i que estava caminant a bon pas pel camí cap una mort segura, va aparèixer l'aspartam.
- És millor que t'empassis la sucrera sencera que que et prenguis una coca-cola light, que té edulcorants com l'aspartam. És verí.
Osti tu. Seriosament, amb la coca-cola light no s'hi juga. He renunciat a la cafeïna (sí, jo sóc de les rares que pren coca-cola light, sense cafeïna. El que havia estat el Tab), només em faltaria haver de renunciar també a la coca-cola! És que ningú no havia pensat que sóc una pobra noia que fa servir cremes amb parabens, que prou desgràcia tinc?
Derrotada, arrossegant els peus, quan ja pensava que no em podia passar res més, la persona que menys m'espero, ma mare, acaba per enfonsar-me amb un comentari tan ridícul com aquest:
- Quan compris ous, t'has de fixar que el número que porten escrit comenci per zero. Això vol dir que les gallines viuen lliures i no tancades en gàbies. Fixa-t'hi, eh?
Carai, quanta pressió. Parabens, aspartam...i ara he de mirar pel benestar de les gallines, pobres bèsties. Ningú m'ho va explicar que fer-se gran era això!
Total que tinc els prestatges del lavabo plens de parabens, no he renunciat a l'aspartam i puc concloure que sóc feliç. 

Com les gallines dels ous que compro.


Nota: Que això de la crema, que és mentida, eh? Que no t'omple la nevera. No, jo us ho dic per si de cas algú estava pensant en entregar la seva vida als parabens a canvi de no haver de tornar al super mai més.

dimarts, 24 de juliol de 2012

Camí de sirga: per què l'he abandonat.

Em sembla curiós que un llibre que m'estava explicant una història que d'entrada m'agradava, hagi aconseguit que el deixi.

Normalment, quan deixo els llibres, acostuma a ser perquè allò que m'expliquen, ras i curt, no m'interessa. Amb aquest, no ha estat així i em sap greu.

En aquestes cent vint pàgines que he llegit, he tingut la sensació d'estar lliurant una batalla contra l'estil, o contra el vocabulari, o contra les desenes de personatges que apareixen i desapareixen...i jo volia!

Però no he pogut.

Total, que al final, he entès que tampoc calia lluitar contra la mandra immensa que em feia agafar-lo cada dia i tornar a entrar en el batibull de paràgrafs que em feien tornar enrere un cop i un altre, la son que m'entrava tan bon punt l'obria...

Així doncs, guanyadora dels premis Joan Crexells, Fundació d'Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, Nacional de la Crítica, Ciutat de Barcelona, Crítica «Serra d'Or» i finalista del Nacional de Literatura...em sap greu, però no ets una novel·la per a mi.

 

dijous, 12 de juliol de 2012

Lectura sense cobertura (i II): Hipnofòbia

La sola idea d'imaginar-me una vida sense dormir m'horroritza. No perquè si no dorms t'acabis morint (que també, no us diré que no) sino perquè dormir m'encanta.

Vist així, doncs, no és d'estranyar que la història d'Hipnofòbia m'inquieti, ja d'entrada. I els tres elements de la coberta, ni us ho explico...amb aquests ullets blancs, fan una angúnia!

Però més enllà del fet de privar de dormir als individus per magnificar un suposat poder, m'ha agradat la manera en que Salvador Macip ens parla de com es pot arribar a manipular al personal en benefici d'uns quants (sonats) a través d'una història amb algun puntet fantàstic. 
Se m'ha fet fàcil llegir-la i de seguida em va enganxar l'argument, tot i que he de confessar que la part de l'escola és, amb diferència, la meva preferida.

Vaig triar llegir-la perquè n'havia llegit bones opinions per la xarxa i perquè, d'entrada, se sortia una mica de la classe de llibres que acostumo a llegir. Mai he llegit ciència-ficció i, tot i que em vaig enganxar a Fringe, pensava que potser llegir una història d'aquesta mena em costaria de seguir. He de dir que Hipnofòbia no suposa un esforç enorme de concentració per a una novata en la literatura de ciència-ficció com jo. De seguida que entres en l'estructura, ja entens de què va la història i no és gens complicada de seguir.

Una lectura vacacional molt gustosa.

Primer capítol i video a la web de Proa.

Nota: Com sóc així i de vegades em patinen les neurones, no vaig caure, senyores i senyors, que el Salvador Macip que apareix a la coberta del llibre, era aquest Salvador Macip (confesso que no acostumo a llegir-me les fitxes dels autors als llibres. Ara que me l'he mirat, he vist la referència al blog i, un cop al blog, m'he trobat la coberta del llibre sota un títol que diu "Els meus llibres", que ha estat una pista definitiva. Aleshores les meves dues neurones han fet sinapsi, pobretes)

El llibre és: "Hipnofòbia". Macip, Salvador. Barcelona, 2012. Proa. 224 pàg. ISBN 978-84-7588-304-5.

dimecres, 11 de juliol de 2012

Lectura sense cobertura (I): Deixa en pau el dimoni

Primer vaig dir això.
Després vaig dir això.

I ara aquí estic. Després de les 1000 pàgines del "Jo confesso" és molt arriscat posar-se a triar un llibre que et desconnecti del novelón i, a més, no et decebi. Total, que tal com ho veig jo, millor anar a preu fet i assegurar-se el tret.

Així doncs, persones a trossets. Un clàssic vacacional.

Podria allargar-me i explicar-vos això i allò i el de més enllà i tal...però vindria a ser una mica del primer (sense la supercoberta que em va encantar), bastant del segon (però un punt més fàcil de seguir, potser) i molt del tipus de llibre que és: protagonista superllest al que ningú fa cas les tres quartes parts del llibre i que ho acaba solucionant tot perquè és molt fort i molt valent.

Mira què ràpid us l'he resumit, eh?

M'ho he passat bé llegint-lo perquè m'agrada el gènere però no deixa de ser el que és: Sang i fetge, morts, un dolent dolentíssim i un bo boníssim.

Al web de Proa, hi podeu llegir el primer capítol.



El llibre és: "Deixa el dimoni en pau". Verdon, John. Tr. Esther Roig i Anna Llisterri. Barcelona, 2012. Proa. 480 pàg. ISBN: 978-84-7588-318-2.

divendres, 6 de juliol de 2012

Jo confesso

...que vaig pensar "millor no triguis gaire a llegir-te'l, que tothom està dient que l'ha trobat taaan bo, que al final et decebrà".

I no. Però he llegit opinions per aquests internets del Senyor, i n'hi ha molts a qui sí que ha decebut. Així que, xafardejeu força, que trobareu opinions de tota mena (n'hi ha fins i tot que te'n fan un resum que no cal ni que te'l llegeixis, si no ho vols. I sense avisar d'spoiler!)

Jo he de dir que el que més m'ha agradat i reagradat (i que en el fons el que crec és que em moro de l'enveja sana) ha estat l'estructura. No és la primera novel·la que llegeixo que té diversos eixos narratius que es van creuant però sí que és la primera on aquests eixos, no només es creuen, es trepitgen i/o es complementen; no. És que aquí comences una frase en un eix i acabes la frase en un altre, amb un altre punt de vista, un altre narrador. M'ha semblat brutal. Tan brutal que em temo molt que si m'ordenen les històries, el llibre no m'agrada. Bé, tampoc és això. Però sí que em sembla un llibre més.

Pel que fa a aquestes històries que us dic, jo confesso...que m'he perdut. N'hi ha algunes que m'han quedat penjant, tot i que crec que el conjunt el tinc més o menys ben lligat. També he de dir que algun personatge m'ha semblat fluix, o poc real. No ho sé ben bé. 

La lectura ha estat ràpida (jo confesso que he estat de vacances, la qual cosa facilita no deixar la lectura a mitges. Que, d'altra banda, no sé jo si llegint-lo a estones curtes, me l'hagués acabat perquè m'hagués perdut, SEGUR) i que he anat assimilant el que llegia de forma estranya, amb pensaments que m'anaven assaltant, del tipus:

"M'agradaria ser una de les alumnes d'una classe que portés per títol Estructura de Jo confesso"

"I què llegiré després d'això?? Ja hi tornem a ser amb aquella sensació de quedar-se orfe quan t'acabes un llibre..."

"M'he perdut. No sé de qui m'està parlant...Ah, sí. Ah, no. O sí? Ai, no ho sé. Però mira que està ben escrit això..."


Tot això per dir-vos: Jo confesso que m'ha agradat.

Els amants de les relectures, teniu aquí una joieta.

El llibre és: Jo confesso. Cabré, Jaume. Barcelona, 2011. Proa. 1008 p. ISBN 978-84-7588-253-6.