dissabte, 25 d’agost de 2012

Tres. Three. Trois.

3 anys, 368 posts, 50.292 visites i 1001 comentaris.
En números, la meva paradeta seria això.
Per un dia, no parlaré amb ni de lletres.

Felicitats blog!

dimecres, 8 d’agost de 2012

LA foto

Arribem al restaurant i un munt de gent fa cua per seure a la terrassa. A nosaltres ja ens està bé estar-nos a dins, així que, amb aquella mena de sentiment de superioritat que dóna saltar-se una cua, entrem dins del menjador.
De fa uns anys cap aquí que he après que tinc una debilitat per les coses "mones". M'és igual que no sigui útil o que n'hi hagi de millors; si és "mono" m'agrada. I no hi puc fer més. Així doncs, seiem en aquella tauleta mínima però "mona", amb uns seients folrats d'un escai estampat amb homes i dones vestits amb barrets en forma de con, on se't queden enganxades les cuixes però que són molt "monos" i ens disposem a triar plats de la carta.
Per si encara no estava totalment enamorada del lloc, el sostre completa la meva passió. No puc evitar treure el mòbil i fer aquesta foto:
El local no està gaire ple i tampoc no és gaire tard, així que segueix arribant gent i les tauletes que tenim aprop es van omplint. Just al nostre costat, el que semblen una mare i una filla 100% guiris, miren embadalides al seu voltant; els seients d'escai, la bicicleta xinesa que hi ha aparcada al costat de la barra i vessen "beautifuls" cada dues o tres paraules. Finalment, la filla treu el mòbil i click! fa una foto.
Perdó. Fa LA foto. La mateixa foto que jo.
Somric.
Segueix entrant gent, les taules s'omplen mentre nosaltres ja degustem els primers que hem demanat. M'agrada el lloc, m'agrada el menjar. En comparació, és molt més bonic l'interior que la terrassa de fora i tampoc crec que s'estigui més fresc fora que dins. Suposo que els fumadors sí que hi deuen trobar algun alicient, a estar-se fora, però jo sopo encantada amb els fanalets.
Fins que m'arriben les postres, compto cinc persones més que fan LA foto i no puc evitar pensar en quanta gent més la deu tenir i quantes fotos debem tenir iguals que les d'altra gent (monuments, decoracions de restaurants, llunes plenes, fotos del mar...)
Quan marxem, encara veig un parell més de persones que fan LA foto amb la mateixa cara de pàmfiles que jo.

Si és que tots plegats, som d'un original...

diumenge, 5 d’agost de 2012

La ternura de los lobos

Un poble de colons escocesos al Canadà del segle XIX, un assassinat i la desaparició d'un jove de disset anys són els punts de partida d'aquesta novel·la que em va cridar (“Eh! Estic aquí! Aquí!”) fa uns dies des del prestatge de la biblioteca. Recordava haver-la tingut a la llista dels "vull llegir" temps enrere i que, en alguna de les purgues que vaig fent, havia desaparegut.

Ha estat una lectura compulsiva. Si li hagués de trobar una pega, tan sols diria que el final no ha estat, pel que jo esperava, a l'alçada de la resta de la narració. Però en conjunt, m'ha agradat moltíssim.

Diversos personatges amb les seves històries ens endinsen en la trama des de diferents punts de vista, per acabar conformant un cabdell en el que és molt senzill identificar quin personatge segueixes a cada capítol. Els paisatges nevats i la sensació que tots amaguen secrets, creen una atmosfera que t’atrapa, on ve de gust submergir-s'hi i que et fa sentir una satisfacció especial quan les peces que has anat llegint, comencen a encaixar.

Una lectura molt recomanable, trobo.

Nota: Últimament, l’encerto molt amb les tries i ja em fa una mica de por, el tema. La tempesta d'abandonaments lectors em ronda, ho noto. Quan l'encerto tant i seguit, ho acabo pagant.


El llibre és (de la biblioteca, snif, snif): “La ternura de los lobos”. Penney, Stef. Tr. Ana Mª de la Fuente. Barcelona, 2009. Salamandra. ISBN: 978-84-9838-203-7.