dimarts, 27 de novembre de 2012

Una cara la té qualsevol

- No t'imaginava així. Pensava que eres...diferent.
(Diferent? Diferent és bo, dolent...diferent?)
Això és el que em va dir fa uns dies una companya de feina a qui no coneixia personalment. Només haviem parlat per telèfon; molt, però només per telèfon. No sé mai què dir, quan algú em diu això (què vols fer-hi? Doncs sóc així) però jo també ho dic. Sovint, parlant per telèfon, t'acabes dibuixant un físic i després, inexplicablement, et sorprèn no haver-la encertat.

Amb els personatges literaris passa una mica el mateix.
Tot i que normalment no acostumo a veure les versions cinematogràfiques dels llibres que m'han agradat molt, per pànic a la decepció, no puc evitar associar el personatge a algún físic que em resulti conegut, sigui un actor o una persona que conegui.
Sovint ni me n'adono que he fet l'associació, però em passa això que quan veig l'actor o actriu que han triat per determinat paper penso que no encaixa gens ni mica amb l'idea que jo me n'havia fet.

Moltes vegades he dit que no imagino millor Mr. Darcy que Colin Firth. És una associació que em va néixer al cervell com un cop de puny, fins i tot abans de saber que ell mateix havia interpretat aquest personatge.
M'ha passat també amb aquest actor de la fotografia, Benedict Cumberbatch, que dóna vida a la moderna versió del Sherlock Holmes que n'ha fet la BBC. Ni de broma em dóna per un Sherlock (que sempre durà una capa, una gorra, una pipa i fins i tot una lupa si m'apures!) però és el Dorian Grey que vaig imaginar quan vaig llegir "El retrat d'en Dorian Grey" d'Oscar Wilde.
En canvi, ningú no em farà creure de cap de les maneres que la Keira Knightley pot ser Anna Karenina (a la fotografia), com tampoc no podia ser l'Elizabeth Bennet d'Orgull i Prejudici (i en canvi m'encanta en aquesta escena de "Love Actually").
Per mi, D'Artagnan sempre tindrà l'aparença d'en Gene Kelly i el meu Tengo de 1Q84 del Murakami  em va sorprendre fa uns pocs dies en aquest vídeo: s'assembla molt, molt, al noi de la dessuadora vermella que balla tan somrient a primera fila (tot i que el Tengo que jo imagino mai no hagués ballat).

Us passa, a vosaltres, això de posar cares al protagonistes dels llibres? Digueu-me que sí, ni que sigui per quedar-me tranquil·la pensant que sóc d'allò més normal.

dilluns, 19 de novembre de 2012

diumenge, 11 de novembre de 2012

dissabte, 10 de novembre de 2012

El redemptor

Ser lector et permet prendre't un tipus de capricis fantàstics. Inútils, segurament, però fantàstics.

Deixant de banda la possibilitat de llegir-te la darrera pàgina primer (uh!), avançar pàgines sense llegir mentre dius en veu alta "palla, palla, més palla", tornar enrere, llençar-te damunt del Google per buscar de quina peça de música parla la història en aquell moment, com és el quadre que esmenta l'autor, fer esquemes dels personatges de la història, decidir que un d'ells és el teu preferit...deixant de banda aquestes,dic, que són les que se m'acuden com a més normaletes, els capricis lectors es poden arribar a sofisticar tant com ens vingui de gust.

Normalment, jo me'n permeto uns quants (llegir la darrera pàgina primer? Estaràs fent conya, no?) però no ha estat fins aquesta setmana (una setmana d'aquelles que quan acaben defineixes com "de merda" i perdoneu la poca finura de l'incís d'opinió personal) que m'he adonat que jo també sóc capaç de sofisticar les meves tonteries preferències. I encara m'ha sorprès més comprovar que me n'he sentit orgullosa. Crec que aquesta setmana he madurat com a lectora (com a persona, segurament també).

Aquesta setmana he decidit que no tornaré a llegir mai més cap llibre d'aquest autor, perquè per sempre més el relacionaré amb aquesta setmana. I com he decidit que no vull recordar mai més aquests dies, li he agafat una mania tremenda al Jo Nesbo dels nassos, que enlloc de mantenir-me la ment ocupada i distreta quan més ho necessitava, s'ha dedicat a endinyar-me un argument amb tantes giragonses que podria ser una atracció de Port Aventura.

M'ha fet enfadar tant i tant que he decidit deixar-lo a 30 pàgines del final.

Poc útil us pot resultar aquesta ressenya (com tantes d'altres que corren més enrere), i en canvi per a mi ha suposat un aprenentatge vital: si no pots venjar-te del que el destí t'havia embolicat per regal, venja't d'algun símbol que te'l recordi. Sé que algú em dirà "Laura, i et servirà de res, aquesta venjança?" Doncs sí. Ni que sigui per no tornar a llegir llibres que em recordin coses que val més oblidar.

dissabte, 3 de novembre de 2012

Que ningú no et salvi la vida

Tres coses:

No deixeu que, sota cap concepte, ningú us expliqui RES d'aquesta novel·la si per un moment teniu la temptació de llegir-la. RES.

Sabeu que odio les descripcions de les cobertes. En aquest cas, especialment. Com dic més amunt, si teniu la temptació de llegir-la, no cal que gireu el llibre per veure-li el cul. NO CAL.

Busqueu l'estona per, si més no, llegir sense parar cadascuna de les parts. Si heu de fer pauses entre parts, us en dono permís, però un cop dins de cada part, NO PODREU PARAR.

Avisats d'això, aquesta novel·la m'ha deixat amb la boca oberta. No m'ha agradat; m'ha entusiasmat. A la vista està, a més, que l'he devorat. Té un ritme àgil, els molts diàlegs que hi ha formen part de pensaments interns dels  personatges, d'altres converses, de manera que no ens trobem davant de pàgines i pàgines amb guionets, sinó que son pàgines plenes de pensaments, de sensacions, de dubtes. 
Oh! M'ha encantat!

Em quedo amb les ganes de poder-la comentar amb algú que l'hagi llegit i debatre sobre (no seré més explícita) "coses" de la història, visions i opinions.

Senyors: quan trobo llibres com aquest, és quan sento una miqueta de llàstima per tots aquells a qui no els agrada llegir. Pobres.

El llibre és: Que ningú no et salvi la vida. Company, Flavia. Proa.Barcelona, 2012. ISBN 978-84-7588-324-6-3.

divendres, 2 de novembre de 2012

Signatura 400

(Dos posts en un dia. Lecturina pels aires. A veure quant dura...)

Si teniu un trajecte en transport públic una mica llarg per anar a treballar, aquest és el llibre per començar-lo a l'anada i acabar-lo a la tornada. 

És un pim pam encantador.

Una parrafada-monòleg (sense ni un punt i apart si no m'he malfixat) d'una bibliotecària anònima que deixa anar tots els pensaments i opinions pels quals ningú mai no li ha preguntat. Sembla que hagin obert l'aixeta i no pugui aturar-se.

Com tots els llibres que parlen de llibres o de lectors, fa que t'identifiquis en algun moment, que t'avergonyeixis, que t'hi vegis i que et preguntis (mai abans ho havia pensat) què deuen pensar els bibliotecaris de tu veient els llibres que treus de les biblioteques.

M'ha fet somriure, exclamar "quanta raó tens!" i he vençut la temptació d'apuntar cites perquè eren tan llargues, que no valia la pena.

I què me'n dieu de la coberta? Doncs això. Una moneria tot plegat.

El llibre és: Signatura 400. Divry, Sophie. Tr. María Enguix Tercero. Barcelona. Blackie Books, 2011. ISBN: 978-84-93874544

La vident

Què dir, quan primer em vaig fer la dura i vaig dir això, després em vaig mig desdir deixant entreveure que la saga no m'acabava de convèncer...i així que surt la tercera part...pam!, hi caic de quatre grapes?

Crec que, a aquestes alçades, el més intel·ligent és reconèixer que segurament hi tornaré a caure perquè, ara sí, la trama que va lligant un llibre amb l'altre (la història del detectiu protagonista) m'encurioseix al màxim.

Dels tres que he llegit, aquest és amb diferència el que més m'ha agradat: m'ha mantingut interessada des del principi, sense baixons, sense trucs injustos en l'argument ni treure personatges del barret a darrera hora, un títol que apunta un camí que d'entrada m'hagués fet arrugar el nas si fos la clau de tot plegat però que no deixa de ser un element més, tangencial.

Bé. Bé. Força bé. Fins i tot llegit amb lector electrònic. Molt de mèrit.

PERÒ (en majúscules), posem-nos seriosos: a aquestes alçades...NO als infinitius sense erra final (Oh!), NO als plurals amb "-as" (Uh!) i NO a paraules on falten lletres (SMS d'adolescents!). Senyors d'Amsterdam, amb les cobertes tan xules que feu, aquesta mena d'errades amb la llengua fan molt de mal. Us ho perdono perquè la traducció és molt, molt, però molt millor que la del llibre anterior però ens hi hem de mirar més, eh?

Resumint, que és el millor Lars Kepler que he llegit.

El llibre és: La vident. Kepler, Lars. Tr. Marc Delgado i Casanova. Badalona. Amsterdam Llibres, 2012. 576 p. ISBN 978-84-92941-77-3.