dijous, 27 de desembre de 2012

Res no s'oposa a la nit

Carai.

No fa ni tres minuts que he acabat la lectura d'aquesta novel·la. Seria delicte, tal com veig jo això de la lectura i la necessitat que tinc d'enfrontar-me a les històries sabent-ne el mínim possible, que us expliqués gaire cosa però també ho seria passar de puntetes per damunt de tant de patiment. Només per la destrossa anímica que a mi em suposaria descriure un passat com el que se'ns explica aquí, només per l'esforç de ser fidel a la veritat tot i el dolor que pots causar-te (a tu i a d'altres que t'estimes), ja només per això, estic d'acord amb totes les bones crítiques que pugui llegir d'aquest llibre. L'Espolsada va ser qui em va posar en la pista , però també al Nosaltres llegim ha tocat la fibra aquest homenatge escrit a la mare de l'autora.

I no m'estranya. A mi m'ha deixat una mica trasbalsada. El primer pensament ha estat el de buscar alguna altra cosa de la Delphine de Vigan però la veritat és que em caldrà fer net, primer, de tot el que he llegit aquí i del procés que he seguit durant la lectura; l'esboç d'una familia nombrosa, feliç, poc convencional, et captiva des de l'inici, i quan ja hi ets, aleshores pam! tot aquell esboç es va convertint en una altra cosa, en un "res no és el que sembla" que angoixa i sorprèn. Però ja és massa tard per aturar-te. Aleshores, vols més. Ho vols saber tot.

No és una novel·la fàcil, ni lleugera, ni apta per a tothom, penso. És complexa, dramàtica, burxa molt endins de les persones i de les veritats que sempre ens han venut com universals.

Potser per això, tot i l'esforç que et deixa baldat, crec que val tant la pena.

El llibre és: Res no s'oposa a la nit. De Vigan, Delphine. Trad. Oriol Sánchez i Vaqué. Barcelona, 2012. Edicions 62. ISBN 978-84-29769708.


diumenge, 23 de desembre de 2012

Un post...



...en un llibre. En un llibre de debò!
Em fa vergonya i gràcia a parts iguals.
És una idea de l'Aula d'Escriptors, editada per la seva editorial Los hijos del hule.


dimarts, 18 de desembre de 2012

Criadas y señoras

I penso en escriure:
"Senyors, qui va organitzar el món, ho va fer amb el cul!"
Però tothom pensaria que a bones hores desperto i m'adono de la realitat número u de la nostra existència.
I no. Ja ho sabia. Però, com tots de tant en tant, ho oblido per no viure en estat permanent d'indignació.

Sovint, tot allò que no hauria de ser normal és tan corrent que ja ni et planteges que existeix una possibilitat de canvi.

"Criadas y Señoras" és una historia de persones que en un moment determinat de la vida, en una situació adversa, fan el poc (o molt) que tenen a l'abast per fer saber a la resta de la gent com són les coses. No intenten canviar-les elles soles, però troben la manera de fer saber a tothom que alguna cosa no va com hauria.

Me'l vaig començar a llegir tot i que no el tenia a la llista de pendents. Lectura impulsiva, que en diuen. I ha valgut la pena seguir l'impuls (que de vegades acaba en un monumental xurro). Aquesta vegada m'he trobat uns personatges amb ànima: les dues minyones protagonistes m'han robat el cor, una tan tranquil·la i continguda, l'altra expansiva i impulsiva. Les senyores són tremendes, tant, que podrien semblar caricatures però no em sorprendria gens comprovar que tots en podem conèixer alguna avui en dia.

Al cap i a la fi avui en dia segueixen havent prejudicis de tants tipus que la història que explica "Criadas y Señoras" és universal i atemporal.

El llibre és: "Criadas y Señoras". Stockett, Kathryn. Trad. Álvaro Abella. Maeva. Madrid, 2011. 560 p. ISBN 978-84-15140-56-6.

dimecres, 12 de desembre de 2012

Rebeca

Acabo "Rebeca" i torno a pensar que porto massa lectures encertant-la. De segur que hi deu haver un nom per aquesta síndrome.

La pel·lícula d'en Hitchcock ja em va agradar. La novel·la m'ha enganxat del tot. Una història que porta per títol el nom d'un personatge que no apareix en cap moment, i una protagonista que, en canvi, no ens desvetlla com es diu; on les flors del jardí representen tota la bellesa d'un entorn privilegiat i tota la malícia d'un passat amenaçador; un mar que es veu i no es veu, que se sent a estones; protagonistes que callen, que amaguen, que temen, que treuen conclusions equivocades. Tota una novel·la de misteri que podria haver caigut en la vessant romàntica i ensucrada però que les complicades ments dels personatges mantenen a cobert del color de rosa.

He pensat, també, que de vegades en parlem poc de les novel·les antigues. No clàssiques: aquells "novel·lons"  que s'han guanyat un lloc a la biblioteca de la història. No. Dic les històries (m'arriscaria a dir que ben escrites, però tots sabem que això pot arribar a ser molt subjectiu) que van ser un èxit (un altre concepte relatiu) en el seu moment i que poc a poc, hem anat deixant en l'oblit.
Amb la aquesta lectura m'he convençut per rescatar algunes d'aquestes novel·les i endinsar-me en el present de temps passats.

El llibre és: Rebeca. Du Maurier, Daphne. Trad. Fernando Calleja. ePub base v.2.0.
En paper i en català podeu trobar aquesta edició en català de La Butxaca.

divendres, 7 de desembre de 2012

Els peixos no tanquen els ulls

He de reconèixer que m'agraden els llibres gruixuts però d'un temps cap a aquí, m'he adonat que hi ha un tipus de llibres prims que m'han agradat moltíssim. El meu problema amb els llibres prims no és un altre que que s'acaben aviat, però sé que això és sovint un avantatge. S'acaba quan s'ha d'acabar; no s'allarga innecessàriament convertint la lectura en un tedi.

Penso en llibres com 84, Charing Cross Road, Signatura 400 o Amb una mà al davant i una altra al darrere que són bombonets de lletres.

Recordo que em va impressionar molt fer deu anys, a mi. Fins i tot em va agobiar una mica. De cop i volta, tenir deu anys era tenir-ne un munt (això de fer servir tots els dits de les mans, em va semblar una cosa molt seriosa), i  vaig començar a pensar que m'havia de fer gran així, de sobte, perquè amb deu anys ja tocava.

Per això, suposo, el protagonista d'aquesta història m'ha despertat molta tendresa. Però en general, tota la història m'ha semblat molt dolça. No diré que hagi estat un llibre que m'hagi fet reflexionar però sí que m'ha picat l'ullet en moltes ocasions amb el record de sensacions que jo també vaig tenir, aquella idea que se't comença a passar pel cap un dia de que potser t'han demanat que juguis la partida però no t'han explicat les regles que regeixen el joc. No et queda una altra, doncs, que anar-les descobrint tu mateix, treure les conclusions que puguis i anar avançant caselles: intentar entendre els adults, intentar entendre els altres i, sobretot, intentar treure l'entrellat de tu mateix.
Una lectura d'una tarda de sofà i manta. A mi m'ha agradat molt.

I la coberta també m'ha agradat molt. És de Carles Barrios.

El llibre és (molt maco): De Luca, Erri. Trad. Anna Casassas. Bromera. Barcelona, 2012. 120 p. ISBN 978-84-15-390503.

dijous, 6 de desembre de 2012

Todo Sherlock Holmes

De les primeres idees que em van venir al cap llegint totes les històries d'en Shelock Holmes va ser que és un llibre farcit de formatgets de Trivial. Sí. Vaig trobar que hi ha moltes preguntes d'aquelles que et poden fer guanyar una partida d'aquest joc de sobretaula: Com es deia el germà de Sherlock Holmes? A qui es referia el detectiu amb el sobrenom de "La Dona" i per què? Què era el "Club Diògenes"? Quantes vegades diu Holmes a la seva obra completa "Elemental, mi querido Watson"?. Formatgets i partida.La lectura de "Todo Sherlock Holmes" l'has de fer, realment, per gust. Se't podria fer pesada ràpidament si t'interessa de debò.
A mi em venia de gust de feia temps. 

La novel·la negra m'agrada molt i em semblava que mai havia donat una oportunitat a alguna de les fonts, a algun dels clàssics del gènere del crim. Així que vaig triar el Sherlock.
Fa molts anys, en una d'aquelles lectures obligatòries, vaig llegir la "Vall de la por" però no en recordava res. Així que ha estat una immersió total en unes històries que acostumen a tenir sempre denominadors comuns (Baker Street, la Sra. Hudson, la fascinació que Watson sent pel seu amic, el caràcter una mica absent i poc empàtic del protagonista i el seu mètode de deducció de les coses més inversemblants) i que creen una atmosfera que ha aconseguit que m'estigui costant sortir-ne. En aquests casos, sempre opto per canviar radicalment de gènere, com qui passa per sota la dutxa després d'un migdiada massa profunda.

Aquesta edició que he triat m'havia cridat l'atenció sovint des dels prestatges de les llibreries. És un llibre contundent de 1600 i escaig pàgines que conté comentaris del Sr. Jesús Urceloy de cadascuna de les històries. Les ha ordenat cronològicament i en els comentaris sovint hi inclou curiositats (l'edat d'en Holmes i Watson a cada cas, quants dies va trigar Holmes a solucionar el cas, si la història té alguna peculiaritat respecte a la resta, on va ser publicada per primer cop...) que m'han semblat molt interessants.

No és un llibre que es pugui recomenar alegrement perquè crec que hi arribes una mica per desig, per curiositat. Però, per si algú té la idea de submergir-se en algun clàssic properament, jo només diré que a mi aquest m'ha agradat força.

El llibre és: "Todo Sherlock Holmes". Conan-Doyle, Arthur. Preparació de Jesús Ulceroy. Catedra. Madrid, 2003. ISBN 978-84-376-2991-9.