dimarts, 31 de desembre de 2013

Prestatge 2013








El 2013 ha donat prou de sí. He llegit molt i m'ho he passat bé. Em conformo amb demanar que això segueixi així al 2014.

Teniu totes les meves ressenyes de les lectures d'aquest any aquí.

Molt bon any nou a tots!


divendres, 27 de desembre de 2013

El guardià invisible

Havia llegit molt (i positivament) a la xarxa sobre la irrupció de la Dolores Redondo i la seva trilogia del Baztan al panorama literari d'aquest any. Malament; quan tothom en parla bé ja sabem que passa. Però sent novel·la negra i havent llegint tantes crítiques bones, em va semblar que potser deixava passava una bona lectura només per pressuposar que s'acompliria la dita lectora que diu que si llegeixes més de tres bones crítiques sobre un llibre abans de llegir-te'l tu, és molt possible que la lectura no et satisfaci (i si aquesta dita no existeix, me l'acabo d'inventar però jo acostumo a aplicar-la).

Personalment, hi he trobat més punts dèbils que forts. Fa de bon llegir, la història té el seu què i tenim diverses trames que donen suport a la que constitueix el nucli més important de la novel·la, que és la investigació d'una sèrie de crims. Ara bé, en una història on la protagonista principal (l' inspectora que investiga els crims) és la pedra angular, no només de la novel·la sinó d'una trilogia, trobo que el personatge se'm desdibuixa, l'he trobat massa pla, li falten matisos i trets característics. No me la crec.

D'altra banda, no es pot negar que la tasca d'investigació que ha fet l'escriptora ha estat profunda; és evident que s'ha informat, i molt, sobre els temes que tracta. Però en determinats passatges ha volgut deixar constància de tanta feina d'investigació i ens regala parrafades massa llargues i tècniques en boca dels personatges que fa l'efecte que reciten informació de la wikipedia. La sensació que m'he endut com a lectora ha estat de poca naturalitat en els diàlegs i la idea que tots els personatges de la història enraonen de la mateixa manera, que no es poden distingir els uns dels altres.

D'entrada us diria que no m'ha quedat aquell delit per llegir la segona part que em va quedar quan vaig llegir la primera part de Milenium, per exemple. No se sap mai, potser en algun moment acaba caient, però amb la llista de Vull Llegir que tinc...què voleu que us digui.

El llibre és: El guardià invisible. Redondo, Dolores. Trad. Laia Font i  Núria Garcia. Columna. Barcelona, 2013. ISBN 978-84-664-1663-4.


dijous, 19 de desembre de 2013

Cuatro por cuatro

Bussejant per la web a la recerca de títols que engreixessin la meva llista de Vull llegir, em vaig topar amb aquesta ressenya. L'entusiasme del lector se'm va encomanar i al final, a mitja lectura de "No confíes en Peter Pan" del John Verdon (que dono per abandonat perquè m'estava avorrint soporíferament) l'obra finalista del Premio Herralde 2012 s'ha colat al Watson i m'ha mantingut la lecturina a un nivell que feia temps que no assolia.

"Cuatro por cuatro" és una novel·la estranya. Estranya per la seva estructura, però, sobretot, estranya per com aconsegueix narrar una història a partir de tot allò que no s'explica. El buit de paraules com a eina narrativa. Per treure's el barret.

La fugida de quatre noies d'un internat és el punt de partida de la història que t'atrapa per com d'angoixant i fosca es va tornant, per totes aquelles coses que intueixes però no saps (i vols saber). La meta d'aquesta cursa t'espera en un epíleg que trasbalsa, que sembla resoldre els misteris.I quan ja has tancat el llibre i el dones per llegit i entès, t'adones que tota aquesta lectura cal assimilar-la i que no tot està tan clar com t'ha semblat d'entrada. Amants dels finals oberts, no us la deixeu perdre, aquesta història. I si us va agradar "Nunca me abandones", m'atreviria a pronosticar que aquesta també us agradarà tot i les diferències que les separen.

"Cuatro por cuatro" no és una novel·la fàcil (gens!), ni d'aquelles que pots llegir sense parar-hi gaire atenció. Té substància, una atmosfera que ofega, una estructura irregular (per la forma, no pel contingut) i uns personatges solvents. Demana tenir les facultats lectores afinades perquè ni molt menys et donarà totes les respostes mastegades.

De fet, ara que hi penso, és possible que no te'n doni de respostes. Que te les hagis de buscar tu solet.

El llibre és: Cuatro por cuatro. Mesa, Sara. Anagrama. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-339-3392-8.

divendres, 6 de desembre de 2013

Ossos al jardí

Quina sorpresa trobar aquesta novel·la curta protagonitzada per Wallander, quan Henning Mankell havia fet públic ja que tancava les aventures d'aquest detectiu que tants estius m'ha acompanyat durant les lectures de vacances. Per un moment vaig tenir l'esperança que s'hi havia repensat, però no. "Ossos al jardí" és un relat que si bé cronològicament no és el darrer del detectiu, sí que suposa el final de les lectures per a tots aquells qui ja hem llegit les aventures ja publicades.

Personalment, ho considero una llàstima. Puc dir que Mankell és, sens dubte, el meu autor de novel·la negra preferit.

El cas és que "Ossos al jardí" no té, per a mi, tant de valor en tant que història de Kurt Wallander (comparada amb la resta, aquesta es queda una mica curta, amb un cas que sembla només un esbós i on he trobat a faltar tota la part de reflexions del detectiu que normalment acompanyen les novel·les més llargues) com pel postfaci (reivindiquem el postfacis! Fora els prefacis!) on Mankell explica com va néixer Wallander i de quina manera ha viscut com a autor la trajectòria del seu personatge. M'ha semblat molt interessant.

"Ossos al jardí" és una novel·la per a fans. Si no heu llegit res d'en Wallander, no comenceu per aquí.  Però si les heu llegit totes, no deixeu de llegir-la. És una excel·lent manera de dir adéu a un gran personatge.

El llibre és: Ossos al jardí. Mankell, Henning. Trad. Marta Casas. Tusquets Editors. Barcelona, 2013.  192 p. ISBN: 978-84-8383-747-4.


diumenge, 1 de desembre de 2013

Una família exemplar

He viscut a diferents poblacions del Vallès durant prou temps com per poder identificar families Bou Antich i families Mirabaix sense massa dificultat i haver somrigut en reconèixer en les persones reals molts dels tics que Genís Sinca regala als seus personatges. A saber; aquesta manera de fer, tant de cert tipus de families benestants i "de tota la vida" de poblacions de comarques que desconfien de tot aquell que vingui de fora de la població, que lloen i donen per bo- en canvi- tot el que sigui de Barcelona, i que funcionen sota la màxima que les coses s'han de fer tal i com s'han fet sempre i perquè toca. Mai se m'havia acudit pensar que fos una característica generalitzada, una mena de tipologia familiar. La família benestant de comarques.

"Una família exemplar" és un llibre estrany per com et fa viatjar del riure a l'angoixa a mida que avances capítols. La història, protagonitzada per una fauna de personatges diversos i rars, cadascú amb les seves coses, et va portant d'esdeveniment en esdeveniment i costa adonar-se que cada cosa que passa és pitjor que l'anterior però resulta bastant difícil deixar la lectura a mitges, com si algú t'estigués explicant una gran xafarderia i intentessis deixar d'escoltar a mitja narració. No és possible.

Recordo quan vaig decidir afegir aquest llibre a la meva llista de pendents; el dia que van donar a Genís Sinca el premi Josep Pla i el vaig sentir parlar per la televisió, tot just passats uns minuts de l'anunci del veredicte del jurat. Estava nerviós, exultant i parlava de la seva novel·la amb un delit i una satisfacció tan grans que em van entrar ganes de llegir-lo en aquell mateix moment. Aquesta mena d'enamoraments a primera vista no sempre funcionen però no es trien, simplement passen.

Com les famílies.

El llibre és: Una família exemplar. Sinca, Genís. Destino. Barcelona, 2013. 480 p. ISBN 978-84-9710-231-5.


dissabte, 9 de novembre de 2013

Lo que el viento se llevó

No he vist la pel•lícula (increïble si tenim present que l'han fet mil vegades a la televisió) però sí algunes escenes enganxades al vol entre pausa i pausa per anuncis. Aquesta, per exemple. I estava convençuda que era el final de la història. Així doncs, queda clar que en sabia molt poc.

Feia molt de temps que la tenia en ment per llegir-la però allò que passa; sempre et van sortint altres llibres, més recents, que et criden més l'atenció i que van deixant aquests "clàssics" al calaix de "sí, el dia que no sàpiga què llegir, aquell dia m'hi poso".
A la darrera visita a la biblioteca vaig trobar aquesta edició. Amb unes lletres daurades així i la fotografia de l'Scarlett i el Rhett Butler a la coberta no podia deixar passar l'oportunitat d'endur-me'l!

M'ha agradat. Bastant, diria. I he estat pensant el per què ja que d'entrada, es podria dir que "Lo que el viento se llevó" no deixa de ser una novel•la romàntica que crec que havia entrat a la meva llista de pendents tan sols per curiositat. Però hi he trobat uns personatges que m'han semblat boníssims. Pel que he pogut llegir, l'Scarlett de la pel•lícula és una mica més políticament correcta que la versió que Margaret Mitchell ens retrata a la novel•la; l'original és una heroïna manipuladora, creguda i egoista que demostra ser molt forta (contra tot pronòstic) quan les coses se li torcen. Gens de sucre enlloc. L'Scarlett és, doncs, el primer motiu pel qual he gaudit tant d'aquesta lectura.

Seguidament hi posaré l'Ashley Hamilton i el Rhett Butler. Dos personatges que no poden ser més diferents, se t'acaben dibuixant davant dels ulls com molt més afins i semblants del que et podries imaginar i tot gràcies a l'habilitat que demostra Margaret Mitchell definint-los amb les seves accions, opinions i maneres. Una gran tasca de definició que trobo dificilíssima.

Per acabar, per les imatges amb paraules que va saber crear l'autora. És cert que l'escena que comentava més amunt té molta força a la pel•lícula, però no cal oblidar que l'escriptora la va imaginar primer i la va escriure per tal que el lector la pogués crear en el seu cap abans que el cine ho fes en pantalla.

El llibre és: Lo que el viento se llevó. Mitchell, Margaret. Trad. Juan G. de Luaces i J. Gómez de la Serna. 984 p. Ediciones B. Barcelona, 1991. ISBN 8440622945.



divendres, 27 de setembre de 2013

Una casa amb piscina

A mig camí entre un thriller i un retrat de la societat burgesa d'avui en dia; en aquest punt, si és que existeix, col·locaria la darrera novel·la de Herman Koch, un autor que em va inquietar moltíssim amb la lectura d' "El sopar".

"Una casa amb piscina" no és tan inquietant, d'entrada, però sí que et situa a les mans d'un personatge a qui no entens fins ben entrada la història. Un metge de capçalera a qui podries acabar per justificar una actitud de desdeny cap als seus pacients i, en canvi, amb qui al principi de la novel·la és difícil empatitzar.

El ritme no és especialment ràpid i tot i així et manté pendent. Trobo que té molt de mèrit i més quan ja a les primeres pàgines saps quin ha estat el resultat final. El "com ha passat" és el motiu que t'empeny a seguir llegint tot i que és fàcil fer-se'n una idea.

Potser aquest és un dels punts fluixos que hi he trobat: que és previsible, que no m'ha acabat d'enganxar perquè m'ho veia venir.

També trobo que hi ha trames que queden a l'aire, que Koch esbossa però no acaba de tancar. No sé si respon a una voluntat de deixar-ho en mans del lector o simplement s'han quedat així.

Resumint, que ni sí ni no.

El llibre és: Una casa amb piscina. Koch, Herman. Trad. Maria Rosich Andreu. Ara llibres. Barcelona, 2012. 353 p. ISBN: 9788492941674.

dijous, 19 de setembre de 2013

Cartas

El títol d'aquest llibre no podia ser més explícit. Ni més real.

Ens trobem amb el recull de la correspondència que Jane Austen va mantenir al llarg de la seva vida amb la seva germana i que dibuixa un retrat de l'autora que m'ha sorprès per la quantitat de detalls que he trobat que m'han fet pensar en protagonistes de les seves novel·les.

En diverses ocasions he llegit a escriptors parlar de com s'ha d'escriure d'allò que coneixes per aconseguir fer-ho creïble al lector. No entrarem, doncs, a analitzar com Jules Verne va crear els seus móns imaginaris que, en canvi, tan bé van arribar als lectors.
Però en el cas que m'ocupa ara, Jane Austen, he pogut descobrir com va agafar la societat que l'envoltava i el seu dia a dia i es va dedicar a disseccionar-los sense gaire compassió. Les cartes reflecteixen perfectament quina era la seva vida i l'evolució que va fer com a persona i també com va transportar tot això a les seves històries i als seus personatges.

També hi he trobat el constant desig d'entretenir i m'ha semblat curiós. S'escrivia amb sa germana, pretenia informar-la de com transcorria el seu dia a dia, però tot i així no podia deixar de fer servir el llenguatge de manera genial, de buscar la manera de plasmar la ironia o el desgrat que li produïen moltíssims dels costums que seguia per imperatiu de l'època que li va tocar viure. Es culpava a si mateixa quan era conscient que alguna de les cartes no li havia quedat prou divertida o entretinguda. Un detall completament allunyat de la concreció que busquem avui en dia en les nostres comunicacions escrites.

Si sovint dic que no tots els llibres són per a tothom, aquest amb més motiu. Però a aquells de vosaltres a qui us cridi l'atenció, no us decebrà en absolut.

El llibre és: Cartas. Austen, Jane. Trad. Eva Maria Gonzalez Pardo. Editorial dÉpoca. Morcín, 2012. ISBN 978-84-938972-5-3.

dimarts, 10 de setembre de 2013

Cómo ser mujer

Que ser dona pot arribar a ser, tal com estan muntades les coses en aquest món, complicat, és una cosa que no per sabuda ha de deixar de criticar-se. Que una dona decideixi no depilar-se segueix causant sorpresa. Que algunes (moltes. Totes?) les revistes "femenines" segueixin farcint les seves portades de titulars de gran volada com "Desperta't més guapa que quan te'n vas anar a dormir" (us ho juro, ho he vist avui al quiosc en una revista d'aquest mes) o "La dieta definitiva per aconseguir la feina que vols"sembla que no ens indigna prou com a gènere.

"Cómo ser mujer" són unes memòries convenientment vestides de crítica. He de reconèixer que els primers capítols em van enganxar i em van fer riure de gust. Però després ja no vaig trobar res més que el que ja havia trobat a les primeres pàgines i em vaig avorrir.

El feminisme és com tot: en abundància cansa. Fins i tot si se'n fa conya. No cal cremar els sostenidors: n'hi ha prou amb no portar-ne si tan incòmodes et resulten. Hi ha moltes dones que mai porten talons perquè, simplement, els fan mal als peus. I no crec que s'estigui reivindicant res que no sigui la salut amb aquest acte tan subversiu. És veritat que el pas dels anys es veu diferent en un home que en una dona, però també ho és que les dones ens hem pujat a aquest tren de tractar-ho diferent, com en molts d'altres on la nostra actitud amb nosaltres mateixes ens fa sortir perdent. Actualment, i gràcies a les generacions anteriors que van lluitar (i van cremar sostenidors als carrers), ens podem permetre el luxàs de dir "no", de no seguir cap patró del que se suposa que una dona com cal ha de fer. I punt.

Si això que ens explica la Caitlin Moran en 360 pàgines, m'ho hagués explicat un sol cop en 100, sí. Però al final he tingut la sensació que tot es repetia.

El llibre és: "Cómo ser mujer". Moran, Caitlin. Trad. Marta Salís. 360 p. Barcelona, 2013. Anagrama. ISBN: 978-84-339-2782-8.


divendres, 6 de setembre de 2013

A dalt tot està tranquil

Sempre m'ha costat entendre la no reacció de les persones (personatges, en aquest cas) que no es revolten contra aquells qui no els deixen ser qui són.

"A dalt tot està tranquil" és la història del moment en que una persona es permet ser qui és.

És un llibre de fets que passen cada dia, d'un ambient molt tranquil, sense grans girs argumentals ni grans aventures. Té la poesia de la calma de la vida quotidiana, és de lectura lenta i de petites fites que no sembla que tinguin més importància per a ningú més que per als personatges (humans i animals) que viuen la història.

És estrany però no hi ha gaire més a dir d'aquest llibre, que, d'altra banda, no és una història simplista; el retrat d'un moment present que ajuda a entendre de quina manera la vida i els actors que hi participen han cuinat el passat per obtenir el dia a dia actual del protagonista i l'han ajudat a agafar per fi les regnes dels dies que vindran.

El llibre és: A dalt tot està tranquil. Bakker, Gerbrand. Trad. Maria Rosich. Raig verd editorial. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-15539-04-9



Altres opinions:

Viu i llegeix
Llibres per llegir



dimecres, 28 d’agost de 2013

La playa de los ahogados

De vegades, sense saber gaire bé per què, hi ha novel·les que se't van quedant endarrerides a la llista de pendents, o que sovint te les mires quan les tens a mà, dubtes, i acabes triant-ne una altra sense que hi hagi cap raó sòlida.

La part bona d'això és que la novel·la segueix allà quan tornes i decideixes llegir-la.

"La playa de los ahogados" havia estat a les meves mans en diverses ocasions aquest darrers dos o tres anys i no ha estat fins ara que he trobat el moment per llegir-la. I això no deixa de ser curiós perquè, sent novel·la policíaca, era ben fàcil que en un d'aquells moments que no sé què llegir, fos l'escollida ideal.

De tota manera, ho ha acabat sent per una raó ben senzilla: "La playa de los ahogados" és, trobo, una novel·la policíaca magnífica, rodona, assossegada, que narra paisatges bonics i crea una atmosfera que t'atrapa (no me l'imagino a cap altre lloc que a Panxón). El seu personatge principal, l'inspector Leo Caldas, és un protagonista amb cara i ulls, humà, alguns en dirien un perdedor però jo crec que el que el defineix més és que és real.

Un pescador apareix mort en una platja d'un poblet pesquer de la província de Pontevedra. Aquí arrenca la investigació policial que ens submergeix en tot un entramat de violència, silencis, por, supersticions de poble, persianes que hi veuen i veïns que parlen. Tot estructurat en capítols curts i àgils, de ritme pausat i que va portant el Leo Caldas a descobrir informacions de manera lògica, unint totes les peces que es van escampant  aquí i allà, sense permetre en cap moment que el lector tingui la sensació que tot ha estat fruit d'un cop de sort completament il·lògic. 

A destacar especialment el contrapunt que aporta l'ajudant de l'inspector: un policia saragossà de mà fluixa i molt sincer que encara es troba en fase d'adaptació a aquesta manera de fer tan gallega, segons el tòpic, que mai saps si un gallec puja o baixa d'una escala.

Aquesta és la segona aventura de l'inspector, que va ser precedida per "Ojos de agua" i que també penso llegir, tot i que m'imagino que hi haurà trames que perdran la gràcia perquè ja sé com han seguit a "La playa de los ahogados". S'espera també la propera publicació de la tercera part, que ha estat ajornada en un parell d'ocasions ja que l'autor no estava satisfet amb el resultat final de la novel·la i va voler refer-la totalment. De tota manera, es poden llegir de manera independent sense problema.

Altres opinions:


El llibre és: La playa de los ahogados. Villar, Domingo. Madrid, 2009. Ediciones Siruela. 448 p. ISBN 9788498411294.

divendres, 23 d’agost de 2013

La llista dels meus desitjos

El que tenim aquí és un conte per adults, una novel·la molt i molt curta que es llegeix en un tres i no res sobre la importància i el valor que donem a les coses quotidianes i sobre què estem disposats a fer per mantenir-les. 

Si feu una volta per la xarxa, veureu que en general té molt bones crítiques (L'espolsadaNosaltres LlegimEls ofres del Sr. Boix en poden ser un exemple). Jo, en canvi, vinc a parlar-vos-en en un altre sentit.

Durant la lectura, res a dir. M'agrada com està escrit. El problema principal que hi he trobat és que quan el text m'havia promès moltes coses, s'acaba. I m'he quedat amb la sensació que alguna cosa no s'aguanta, que hi ha uns ciments que després no tenen res al damunt, que arribats a un cert punt de la història, tot passa de cop i volta i sense gaire més explicació.

En el moment just d'acabar-me'l, vaig pensar que la sensació de "mal rotllo" que m'havia deixat el llibre era en part per algunes vivències de la protagonista. Però després m'he adonat que no només era per això (hi ha qui parla d'optimisme en aquesta novel·la. Jo més aviat he tingut la sensació contrària) sinó que també m'havia decebut una mica que l'atmosfera que s'havia creat al meu voltant (molt del tipus de la que recordo a "L'elegància de l'eriçó") no m'havia portat allà on jo creia.

No es pot encertar sempre, ni quan la majoria de ressenyes que n'has llegit són positives.

El llibre és: La llista dels meus desitjos. Delacourt, Grégoire. Trad. Maria Llopis. 144 p. Barcelona, 2013. Edicions 62.  ISBN: 9788429771268.

dijous, 22 d’agost de 2013

Los Buddenbrook

De vegades, malgrat els títols que tens acumulats a la teva llista de lectures pendents, de cop sents parlar d'una novel·la i no saps ben bé per què, et saltes a la torera el pla previst i t'endinses en  900 pàgines de clàssic només perquè algú amb el que tu consideres un criteri literari vàlid (que no vol dir que hi coincideixis sempre) t'ha dit, innocentment: "Que bé m'ho estic passant".

Parlem d'una saga familiar, d'una història que va del 1835 al 1877, quatre generacions de comerciants que van servir a Thomas Mann per retratar la societat de l'època mitjançant una d'aquelles novel·les on no passa res més que les coses que passen (o passaven) cada dia als membres d'una família concreta.

D'entrada, això de que "no passa res", parlant d'una novel·la tan extensa, pot fer por. Si fos cert que no passés res en tantes pàgines, abans d'arribar a la meitat molts ens rendiríem i passaríem a una altra història que ens fes més profit. Òbviament, alguna cosa deu transmetre perquè, si bé és cert que 900 pàgines donen per estones menys àgils que d'altres, no m'ha deixat d'interessar en cap moment què passava a la família i com se'n sortien o no. Però a més, la manera com es descriuen les estances, els vestits, les persones i les converses t'atrapen i et fan avançar molt ràpidament i d'una manera ordenada. Poc a poc et vas adonant que, no saps com, t'has fet una idea de la casa, dels costums, del menjar, dels vestits, de les olors i fins i tot dels colors exactes dels cabells dels protagonistes. Els gestos dels personatges et diuen allò que Mann no va incloure en els diàlegs;  la manera de moure's et fa preveure els problemes o les situacions que passaran més endavant. És una mica màgic, si em permeteu la cursileria. Bé, no. Suposo que es tracta de saber-ne molt, d'això d'escriure. De fet, he llegit que quan li van donar el Nobel l'any 1929, el jurat va fer esment que era principalment gràcies a aquesta obra.

Resumint: és un llibre per a tothom? Òbviament no, com tots. Hi ha lectors que no tenen la necessitat de submergir-se en històries tan llargues. Però és un llibre assequible, no et tortura les neurones amb subordinades impossibles ni amb vocabulari ranci ni rebuscat. No cal tornar enrere perquè no has entès què acabes de llegir i les coses van passant gairebé sense que ni te n'adonis. 

I ara que me l'he acabat, et queda aquella sensació d'haver de començar de zero quan encara estàs navegant en una història.

A la xarxa, se'n parla:


I el 2008 se'n va fer una pel·lícula 

El llibre és: Los Buddenbrook. Mann, Thomas. Trad. García Adanez, Isabel. Edhasa. Barcelona, 2008. 896 p. ISBN: 978-84-350-1792-3.


dilluns, 19 d’agost de 2013

Las novelas tontas de ciertas damas novelistas

Una mica més i se'm passa per alt parlar-vos d'aquest llibret (per la seva extensió, no pas per la seva qualitat) que m'ha fet riure de gust.

Partim de la base que m'agraden les novel·les victorianes. És així, m'ho passo pipa. Però també tinguem present que no perquè una cosa t'agradi, has de ser totalment incapaç de fer-ne una crítica i adonar-te de totes aquelles característiques que li grinyolen.

George Eliot (pseudònim de Mary Ann Evans)  fa aquí una crítica molt, molt, molt aguda i punyent sobre les novel·les que escrivien les seves contemporànies, tant en el fons com en la forma (que de fet, sembla ser el tema que la molesta especialment) i s'hi recrea d'una manera espectacular, amb referències que m'han fet pensar en com d'aplicable és aquest text a la que incomprensiblement alguns han començat a anomenar chick lit avui en dia. Penseu-hi un moment: buscaven menys desesperadament un bon partit matrimonial les protagonistes de Sexe a Nova York que l'Elizabeth Bennet d' Orgull i Prejudici? No sé què dir-vos. Així, d'entrada, a mi em fa l'efecte que només varia la quantitat de diners que es gasten en sabates de marca unes i altres.

Eliot fa una anàlisi detallada, recorrent a novel·les de l'època (que sembla ser que arrel del seu assaig, van ser anys després objecte d'estudi a les universitats...Ves quina gràcia li hauria fet!) de tot allò que, segons el seu parer, fa de les novel·les que ella anomena de "artimaña y confección" o també les de "toquilla blanca" un gènere forçat i tonto (definint amb aquest darrer mot les novel·les i, de pas, les seves autores) i que representa entre poc i gens les dones.

El trobo molt divertit i actual. Recomanable 100% fins i tot si, com jo, no sou gaire de sortir del gènere de novel·la.

El llibre és: Las novelas tontas de ciertas damas novelistas. Eliot, George. Trad. Gabriela Bustelo. 62 p. Impedimenta. Madrid, 2012. ISBN: 9788415578123.


dissabte, 17 d’agost de 2013

Glass

No gaire cosa tinc a dir de la darrera novel·la de Sam Savage, que tantíssim em va agradar amb la rateta Firmin. La teoria me la sé: no perquè un llibre determinat d'un autor t'hagi agradat, significa que TOT el que vagi escrivint t'anirà encaixant. he de dir que, en part, vaig voler llegir "Glass" perquè tinc molt bon record de Firmin. Error.

Trobo, a més, que no vaig fer una bona tria de l'idioma de lectura (em vaig fer la valenta, me'l vaig voler llegir en anglès i, tot i que l'he trobat assequible, la llengua ha acabat per ser un factor negatiu més a afegir a d'altres).

La protagonista d'aquest llibre me l'ha fet difícil. Està narrat en primera persona i, això, quan la primera persona que narra és tan caòtica mentalment com ho és aquesta, et pot portar al teu propi caos lector. He hagut de tornar enrere molt sovint perquè, simplement, havia deixat "d'escoltar-la". Com quan en una conversa, algú enraona només per a ell mateix, doncs igual. El que em deia no m'interessava, o no m'interessava prou.

Total, que al final ja ni anava enrere i només avançava. Hi ha trossos que se m'han quedat i trossos que no. Per això us deia que la llengua encara ha estat un handicap més perquè si al principi sí que m'hi mirava i intentava anar adquirint nou vocabulari buscant les paraules al diccionari, cap al final...com us ho diria. Si per context la treia, fantàstic. Si no, mala sort.

L'hauria d'haver deixat, ho sé, però entre el marge de seguretat que dono per mirar que m'enganxi l'argument i l'augment de marge que vaig donar per tractar-se d'una llengua estrangera, quan l'hauria deixat ja me l'havia acabat.

El llibre és: Glass. Savage, Sam. Coffee House Press. 144 p. Minneapolis, 2011. ISBN: 9781566892919.
En català aquí.

dilluns, 12 d’agost de 2013

El pensionado de Neuwelke

Si algú em digués que Wilikie Collins escrigué aquesta novel·la, jo m'ho creia sense massa problema. Només m'hagués sorprès el volum (les del Collins acostumen a ser bastant més gruixudes) però per la resta, podria ser perfectament possible.

I resulta que no. Que José C. Vales és un escriptor i traductor que va néixer el 1965. Sorpresa.

Sorpresa perquè l'atmosfera, el vocabulari, els personatges i les trames que se'ns presenten a "El pensionado de Neuwelke" tenen aquest puntet del S. XIX que sembla mentida que algú del S.XXI pugui aportar a una història. I ho fa d'una manera que passa bé, sense quedar artificiós ni forçat.

M'ha agradat i m'ha fet mantenir un ritme constant de lectura, amb ganes d'avançar, fins i tot subratllant paràgrafs i tot. He imaginat fàcilment els escenaris i els personatges, clarament identificats amb alguna característica pròpia (els gelos, la por, la tristesa, la malaltia...).

Molt millor si no sabeu gaire coses de l'argument: internet està farcidet de ressenyes que expliquen massa pel meu gust (com em passa tan sovint). Afortunadament, aquesta vegada vaig tenir cura de saltar-me els 3 paràgrafs massa explícits  d'aquesta ressenya que va ser la que em va convèncer per llegir-me'l).

Un llibre ideal per a una lectura d'estiu que ha resultat una molt bona tria.

El llibre és: El pensionado de Neuwelke (no em direu que no queda molt més glamurós dir "pensionado" que "internado", eh?) Vales, José C. 377 pàg. Editorial Planeta. Barcelona, 2013. ISBN: 9788408051954.




dimarts, 6 d’agost de 2013

La veritat sobre el cas Harry Quebert

Doncs la veritat és que enganxa. I molt.

Feia temps que, cada vegada que em deixava caure per alguna llibreria, veia aquest llibre en algún prestatge destacat. M'agrada la coberta i vaig tenir la versió en paper a les mans en diverses ocasions, sense gosar mirar gaire la "contra" no fos cas que el resum de l'argument m' esguerrés la història en l'hipotètic cas que decidís llegir-lo.

Posteriorment va arribar la investigació a internet i,ui, tot eren bones crítiques. Ai. Quina por. No el vaig incloure als "Vull llegir".

Al final, fa dos o tres dies, vaig carregar-me de valor, vaig llegir ben curosament la "contra" i...em vaig llençar a comprar-lo (per acabar-lo llegint a l'Ipad. Resulta que abans de començar a llegir llibres digitals "legals" hauries de fer un màster de tot el que se suposa que un ha de saber quan comença. No havia tingut cap problema amb tots els llibres digitals que he comprat i de cop i volta... Tot i que he estat rellegint a internet sobre DRM i altres històries per a no dormir, no he acabat d'entendre per què coi no puc llegir aquest llibre al meu lector si no he fet trampa i el llibre és "legal". Tornar a llegir a l'Ipad després d'haver conegut el meu Watson és una murga, però si més no, he pogut llegir-lo, que si no hagués perdut els calerons tontament).

M'ha agradat molt i m'ha fet passar uns dies molt bons de lectura, amb ganes de tornar-m'hi a posar tan bon punt el deixava. És una barreja estranya de novel·la policíaca, de novel·la coral, d'història d'amor, amb alguna pinzellada de "L'Exorcista" i de "Lolita" si m'apures. Fins i tot, he recordat alguna novel·la del Grisham que havia llegit fa mooooolts anys . "La veritat sobre el cas Harry Quebert" és un llibre que he trobat molt honest: no crec que s'intenti fer passar per una cosa que no és. Té tots els ingredients d'un best seller, però penso que és molt digne, està ben escrit, té ritme, la història està treballada, els personatges no són res de l'altre món però s'aguanten, i et manté pendent les 600 pàgines que té, amb moltíssims girs. Per a mi, és la lectura ideal de vacances: que t'absorbeix i et permet dedicar-li estones llargues que, d'altra banda, és el que tens ganes de fer.  L'estructura m'ha agradat molt, amb salts de temps endavant i enrere, molt pel·liculero tot si vols, però que trobo que funciona i que està ben fet, perquè en cap moment et perds.

La perla, per a mi, són els consells que un dels protagonistes dóna a un altre i que encapçalen l'inici dels capítols. Dignes de tenir presents si t'agrada això d'escriure, crec.

Segurament, com tots, "La veritat sobre el cas Harry Quebert" no és un llibre per a tothom, tothom, absolutament tothom (allò que diem sempre, que per a tot hi ha moments i llibres) però sí que trobo que és un llibre que fa de bon recomenar en general sense por de fallar.

El llibre és:  La veritat sobre el cas Harry Quebert. Dicker Joël. Trad. Imma Falcó. La campana. Barcelona, 2013. 600 pàg.  ISBN: 9788496735866.



dilluns, 5 d’agost de 2013

Linda, como en el asesinato de Linda

Aquesta lectura m'ha resultat estranya i, a estones, diria que frustrant.

No sé si, novament, la traducció m'ha jugat una mala passada (massa frases que sonen estranyes, paraules repetides, construccions sintàctiques que no acaben de quadrar) o si realment és que no combrego gaire amb l'estil d'aquest autor que, d'altra banda, sembla ser que és tot una eminència en això de la literatura de gènere policíac.

El fet és que d'entrada, la història em prometia una lectura apassionant i l'estructura deductiva és exhaustiva, organitzada, les pistes no sorgeixen per art de màgia. S'hi veu una gran tasca d'organització de les idees i de la informació que es proporciona al lector. S'hi intueixen altres trames (tan poc desenvolupada pel meu gust que no acabo d'entendre per què les hi fa aparèixer) i els personatges, massa abundants. Diria que n'hi ha algun (el protagonista de la història, sense anar més lluny) que m'ha semblat que arriba a caure en la caricatura i que m'ha resultat més una nosa que una altra cosa però tot i així cal lloar la capacitat de l'autor de fer-te dubtar en tot moment de si estàs llegint una història de bons intentant descobrir al dolent o una història de dolents intentant que no els descobreixin. Un joc que de segur que és molt difícil de mantenir durant tanta estona.

Crec que no estem parlant de la típica novel·la negra sueca (penso en en Mankell, el meu adorat Mankell i tots els que han anat sortint posteriorment) per com d'irreverent resulta el seu "heroi" (racista, amb una ètica discutible, ordinari, deixat, trepa i misogin), perquè es desenvolupa en una Suècia atacada per una onada de calor i per la inoperància de l'equip policial que investiga el cas (resulta sorprenent que l'acabin resolent) però he trobat que allarga innecessàriament la darrera part de la novel·la amb històries col·laterals que trobo que no aporten res i que et tempten de passar pàgines fent lectures en diagonal en el millor dels casos.

M'ha quedat la sensació, però, que aquest autor sap de què parla i que, en canvi, només estem parlant d'una novel·la que segurament no és el millor que aquest senyor pot escriure.

El llibre és: Linda, como en el asesinato de Linda. Persson, Leif GW. Trad. Carmen Montes Cano - Editorial Grijalbo. Barcelona, 2012. 528 pàg. ISBN 9788425347955

dimarts, 30 de juliol de 2013

La marca del meridiano

Bé, he "acabat" amb en Lorenzo Silva. Ja no em queda res més per llegir. Ara caldrà esperar a veure per on segueixen les aventures del Bevilacqua.

No ha estat la novel·la que més m'ha agradat de la saga, he de dir. Però no està malament. M'he pulit dotze anys de la vida de dos personatges en menys d'un mes, la qual cosa no sé si és bona o dolenta, perquè tinc la sensació que, a mi, aquests dotze anys, m'han passat molt ràpid. No sé si m'explico. Suposo que té la seva gràcia anar llegint poc a poc, anar creixent amb els personatges, quedar-se amb les ganes de veure què passa a la propera, com m'he quedat jo ara. Esperar.

Però mira, no sempre es pot, oi?

Doncs això.

La línia es manté, els personatges són ferms i trobo que ben dibuixats, saps què poden i què no poden fer. De vegades, però, tinc la sensació que potser tots enraonen una mica igual, però també pot ser degut a la sobredosi de lectura.

Has de ser del gènere per poder disfrutar-los, aquests llibres, perquè (com tots) si no ho ets, segurament se't farà pesat.

Però en cas que sí que ho siguis (i jo ho sóc), el Lorenzo Silva et demostra que es pot fer novel·la negra sense necessitat de buscar llocs gelats i macabres. A Castelldefels també passen coses.

El llibre és: La marca del meridiano. Silva, Lorenzo. Barcelona, 2012. Editorial Planeta. 283 pàgines. ISBN 9788408041313.

divendres, 19 de juliol de 2013

Serie Bevilacqua y Chamorro

Mai abans havia agafat totes les novel·les d'una sèrie i me les havia llegides de seguit però la veritat és que poder llegir tota la història dels dos Guàrdies Civils de Lorenzo Silva, més enllà de les trames en què ens submergeix cada títol, m'ha aportat una visió més sencera i contínua de com són el Rubén i la Vir.

Fa uns anys, també en una època d'estiu, vaig llegir una de les històries triada totalment a l'atzar: "La reina sin espejo" i recordava la lectura com entretinguda, amb tots els elements que ha de tenir (per a mi) una història d'assassinats i detectius, i sense l'exageració de certes llicències espectaculars que es permeten alguns autors. La investigació s'anava completant amb esforç, indagacions i paciència; un detall portava a un altre que obria una petita escletxa a partir de la qual els protagonistes havien de seguir burxant per trobar-hi quelcom d'útil.
Em va deixar bon regust i aquests dies he decidit encarrilar tota la sèrie per ordre per posar-me després amb  la darrera (i premiplanetajada) obra de l'autor.

La sèrie no m'ha defraudat gens ni mica. Potser el llibre-recull de relats curts ha estat el que menys m'ha agradat per això que totes les investigacions se'm feien massa curtes acostumada a les que reflexen les novel·les, però tot i així, els personatges són sòlids i humans, amb trets que els defineixen clarament i que els identifiquen encara que no t'estiguessin dient qui dels dos enraona. I veure l'evolució de la seva relació laboral des dels inicis fins a dotze anys després que és on acaba la darrera novel·la d'aquesta sèrie, també ha estat molt divertit.

Bé, en resum, una bona lectura si heu estat, per exemple, seguidors de les novel·les negres de Mankell.

El llibre és: Serie Bevilacqua y Chamorro. Silva, Lorenzo. Ediciones Destino. Barcelona, 2011. 1416 pàg. ISBN: 9788423344819.

dissabte, 13 de juliol de 2013

Inferno

Queda inaugurada la temporada estival de lectura, amb les seves corredisses internacionals, les seves investigacions, uns dolents dolentíssims i uns bons hiperbons, intel·ligents i bones persones, que, a més, vesteixen amb estil.

Amb la lecturina totalment perduda, he començat l'estiu com cal: amb una dosi alta de lectura de sang i fetge.

"Inferno" és el "Codi Da Vinci" o "El símbol perdut", amb el mateix protagonista, d'altres dolents, una altra noia i en uns altres països. Llegint-lo, m'ha vingut al cap que Dan Brown deu tenir una mena d'aplicació, en algun arxiu del seu ordinador, que et marca els camps obligatoris a afegir, prems un botó que diu "Escriure best seller" i pam; directament envia una novel·la de 523 pàgines (versió e-book en aquest cas) al 100% de les llibreries mundials per tal que jo me'l llegeixi a la vora d'una piscina en el meu còmode Watson mentre dues gandules més enllà, una dona fa braços subjectant el mateix llibre en versió paper. Vull dir, amb aquest llibre no corres gaire el risc que et diguin "No n'he sentit a parlar".

No. No m'ha divertit com ho va fer el "Codi Da Vinci" però hagués estat molt innocent per part meva esperar que ho fes. Però m'ha entretingut, m'ha tingut pendent, m'ha fet venir ganes de llegir i ha estat un gran company per a la meva minvadíssima capacitat de concentració actual.

Recomenable? Home, com tot. Depèn del que busquis. La Laura que va llegir fa uns mesos això, s'estiraria dels cabells per la meva mala tria. En canvi la Laura d'ara és conscient que no pot aspirar a gaire cosa més.

El llibre és: Inferno. Brown, Dan. Trad. Aleix Montoto. Planeta. Barcelona, 2013. ISBN: 9788408114178

dilluns, 17 de juny de 2013

Perdida

Hi ha trucs per a tot. I amb això de la lectura no podia ser diferent.

Estic passant temps de crisi lectora; les meves neurones lecturils s'han tornat molt vagues i, coincidint a més amb la lectura de les Cartes de la Jane Austen, que és una lectura especial, on no hi ha un argument com a tal i que potser el que demana és més que vagis fent a estones que una lectura continuada, em vaig trobar en el punt d'haver d'agafar-me a qualsevol cosa que em mantingués alerta, que em demanés un seguiment, un esforç.

Sang i fetge, és sempre la solució per a mi quan la lectura va de baixa i també quan comença la temporada d'estiu. Sang i fetge que no cal que sigui res de l'altre món, però que "m'obligui" a anar girant pàgines i a avançar en una història.

Perdida ha estat una bona tria i, tot i que les meves esperances d'acabar fent un post així sobre aquest llibre eren més aviat minses (digueu-me desconfiada, però què podia esperar d'un llibre que vaig comprar perquè vaig veure anunciat a un autobús amb unes lletres enormes on s'hi llegia "Nunca has leído nada igual"? De debò? "Nunca"? I què sabràs tu!) doncs i ara va i resulta que fins i tot diria que trobo que és un molt bon thriller.

Com sempre, si penseu llegir-lo, no deixeu que ningú us expliqui gaire més que això, que és un thriller d'una dona que desapareix i de la investigació que es realitza sobre aquest cas. No llegiu, tampoc i per si de cas, la   contraportada. Pel meu gust, ja diu massa.

Tant l'estructura que fa servir l'autora per dibuixar la història, com els personatges m'han semblat ben trobats i la novel·la es fa amena i et va deixant, a cada capítol, amb ganes de saber què passarà. D'aquelles novel·les que enganyen els lectors amb un fil, en aparença clar i evident i que acaba convertint-se en un trencaclosques.

No puc dir que la meva capacitat lectora hagi tornat (només cal veure què m'estic llegint ara) però no serà perquè no estigui fent tots els possibles per recobrar-la.

El llibre és: Perdida. Flynn, Gillian. Trad. Óscar Palmer. Barcelona, 2013. Random House Mondadori. ISBN: 978-84-397-2754-5.

dimecres, 15 de maig de 2013

El cumpleaños secreto

L'error és meu, només meu. De vegades penses que perquè un llibre anterior del mateix autor et va enganxar sense esforç, vas sobre segur. Sovint, amb els de gènere policíac, encerto amb aquest criteri. Amb el record de passar-m'ho genial llegint La casa de Riverton, i sent conscient que els meus nivells de lecturina estan sota mínims (SOTA, SOTA, SOTA DE TOTS els mínims), vaig triar aquest intentant no demanar-me gaire a mi mateixa. De vegades em permeto aquestes coses.

No hi ha res que em faci més ràbia que veure per on anirà un llibre, allò que vas per la pàgina cinquanta i podries escriure en quatre línees com acaben els personatges i no equivocar-te. Si em passa això i no estic gaudint especialment de la lectura, normalment acostumo a deixar-lo. Però aquí, vaig veure el final tan aviat que vaig pensar que per força m'havia d'estar equivocant i l'he continuat per confirmar que és un dels llibres més previsibles i sosos que he llegit mai. I ho puc dir convençuda perquè tan bon punt arribo a la conclusió que un llibre és previsible i soso, el deixo. Per tant, no me n'he llegit gaires que m'ho semblin.

Aquest ho és.
I tediós.
I un dels personatges principals no el suporto.
I no m'ha agradat gens ni mica.
I em refermo amb la meva opinió que si un llibre no m'agrada, és millor que el deixi perquè, si no, passa el que m'ha passat amb aquest, que fa gairebé un mes que l'arrossego com una condemna.

El llibre és: El cumpleaños secreto. Morton, Kate. Trad. Máximo Sáez. Ediciones Suma de Letras. Madrid, 2013. ISBN 9788483655009.

diumenge, 21 d’abril de 2013

Harry Potter y la piedra filosofal

El Watson venia amb aquest llibre de regal. Mai m'havia plantejat de llegir-me cap llibre d'en Harry Potter però després de la devastació mental en què em va deixar el refotut Kevin, tampoc em veia amb cor de llegir res de gaire pes.

Aquest llibre, doncs, ha estat la tria perfecta en el moment ideal. No sé si me'n llegiré cap més; és possible que ho intenti més endavant però si l'èxit de la lectura consisteix en adequar la tria que fas del llibre a les teves ganes, al teu temps disponible i a l'estat del teu cervell, amb aquest l'he clavat.

Ara, llàstima de no haver-lo agafat de joveneta. La Laura de dotze anys que llegia les aventures dels Cinco i la serie vermella del Vaixell de Vapor o Les Bruixes hagués al·lucinat amb Hogwarths, les escombres, els passadissos i l'andana 9 i tres quarts.

M'ha meravellat com J.K.Rowling va imaginar aquest món i com ho transmet i t'encomana el misteri que envolta l'escola, els professors, el bosc fins i tot el mateix Harry i la seva història. És amè, de vegades cau clarament en la transmissió de lliçons morals però suposo que és disculpable i que als lectors més joves els passa desepercebuda aquesta intencionalitat que no se t'escapa de gran.

Resumint, que m'ha entretingut, que -òbviament- passa fàcil i sense massa esforç i que està ben escrit. Tot plegat, una lectureta amena.

El llibre és: Harry Potter y la piedra filosofal. Rowling, J.K. Trad. Alicia Dellepiane Rawson. Ed. Salamandra. Barcelona, 1999. ISBN: 978-1-78110-110-0.

dimecres, 10 d’abril de 2013

Tenemos que hablar de Kevin

Acostuma a agradar-me que algú agafi algun dels tòpics més tòpics del món i el destrossi sense pietat.
Dit això, he d'afegir que tot i que m'agrada per la valentia que demostra, m'esparvera quan això es fa amb la cruesa i la manca de complexes amb que ho fa Lionel Shriver en aquesta novel·la. I, també, que sovint em trobo que sóc més fleuma i més toveta del que algú amb aquesta inclinació per la destrossa de tòpics es pot permetre.

"Tenemos que hablar de Kevin" és un llibre per llegir sabent que tot en si, cada pàgina, cada paràgraf, és una crítica a alguna cosa. A alguna cosa que segurament, vista des del punt dels Estats Units, és sagrada d'alguna manera o altra.
Ara potser us sorprendrà el que us diré però he llegit aquesta novel·la de la mateixa manera que llegeixo les històries de por. No, de por no; de terror (que n'he llegit molt poques en tota la meva vida). Aquest Kevin m'ha fet sentir la mateixa por que, fa molts anys, vaig tenir amb la Misery de l'Stephen King: una por que aconseguia que demanés interiorment que, si més no durant unes quantes pàgines, no aparagués l'Annie Wilkes en escena i em deixés tranquil·la. Coi de Kevin dels nassos.

He trobat que aquest relat de Lionel Shriver és molt sòrdid, però m'ha resultat impossible deixar-lo de llegir i tot i així, he trigat moltíssim en acabar-lo. Que, fredament, penso quina tonteria patir d'aquesta manera llegint un llibre. Però és que està tan ben escrit, amb tants detalls, però sense res que sobri, que no podia. Així que, ni que fos a estones curtes me l'he acabat.

Un llibre que de segur que recordaré molt de temps. I ni ganes de veure la pel·lícula. Patir el doble, així perquè sí...no gràcies.

El llibre és: Tenemos que hablar de Kevin. Shriver, Lionel. Trad. Javier Calzada. Anagrama. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-339-7350-4.


divendres, 22 de març de 2013

Siempre hemos vivido en el castillo

És al·lucinant com una casa on hi viuen dues germanes prou lúgubres i el seu tiet en cadira de rodes, pot acabar per semblar-te un escenari de felicitat familiar. És al·lucinant, en resum, com et pot arribar a enganyar una història.

"Siempre hemos vivido..." és una novel·la gòtica, que crea un misteri contingut i vague (d'entrada), que et convida a seguir lligant caps, que et crea seguretats sobre el que ha passat sense ni adonar-te'n. I un cop comences a intuïr què ha passat, què ha portat els protagonistes a la situació des d'on ara t'expliquen la seva vida, la història s'encarrega de fer-te créixer una mena d'angoixa per tot allò que podria passar, pel que es podria repetir que et fa caminar fins al final per la vora del precipici.

M'ha agradat molt aquesta novel·la de Shirley Jackson i vull fer des d'aquí una crida en favor dels POSFACIS!  A les novel·les amb prefaci, aquest sempre me l'acabo llegint al final per tal que no m'espatllin res de la història (que no ens enganyem, molts ho intenten). Així doncs...perquè no fer directament un posfaci i fora perills? Sí! Sí! Sí! I a més, en aquest que ens ocupa particularment, és un posfaci ple d'informació valuosa, que et descobreix detallets que poden passar per alt si no t'hi fixes prou. Un aplaudiment!

De debò que, repeteixo, m'ha agradat molt "Siempre hemos vivido en el castillo", una recomenació que vaig treure de la Fe de l'Espolsada. Si hagués de tornar a comprar-me el llibre, el compraria en aquesta versió anglesa de Penguin que retrata les inquietants protagonistes d'una manera molt semblant a com jo me les havia imaginat.

El llibre és: Siempre hemos vivido en el castillo. Jackson, Shirley. Trad. Paula Kuffer. Minúscula. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-95587-89-3.

dimecres, 20 de març de 2013

La llibreria del Sr. Penombra, oberta les 24 hores

Llibre de coberta xula (tant que no em vaig poder resistir a posar-la en color tot i que el Watson ho veu tot en sèpia) amb títol curiós. La típica barreja que fa que jo m'acabi comprant un llibre.
De vegades em surt bé, aquest tipus d'elecció.

I d'altres em surt SÚPER BÉ, com és el cas.

M'ho he passat molt bé amb aquesta proposta de Robin Sloan: una barreja divertida de la llibreria de vell de tota la vida i les més modernes tecnologies que m'ha arrencat somriures en diverses ocasions. Un conjunt de personatges rarets et condueixen en una història entre San Francisco i Nova York, plena de misteris, amb pinzellades del Codi da Vinci si m'apures, on conflueixen dos tipus de persones que avui en dia  formen part dels nostres temps: els que creuen que tot està a la xarxa i s'encomanarien a Sant Google gloriós sense dubtar-ho ni un segon, i els reticents a deixar-se anar en aquest univers tan tecnològic.

I sí, he acabat buscant si la Gerritszoon existeix. I quan un llibre aconsegueix que et facis aquest tipus de preguntes, és que és un llibre genial.

D'entrada, "La llibreria..." és un llibre sobre llibres i, ja de per sí, aquest tema em crida. Però també és una mena de conte per adults i una història que parla de que podem fer moltes més coses junts que separats, de l'amistat i el compromís, de lluitar per aquelles coses en les que creiem.

Molt recomanable.

PS. La coberta de la versió americana també em té el cor robat.

El llibre és: La llibreria del Senyor Penombra oberta les 24 hores. Sloan, Robin. Amsterdam llibres. Barcelona, 2012. ISBN 9788492941933.

dimarts, 12 de març de 2013

Mansfield Park

Havia llegit, vés a saber on, que aquesta no era la millor obra de Jane Austen però que, en canvi, era la que oferia al lector un retrat més profund de la psicologia dels personatges.

No sé si és o no la millor obra d'aquesta autora ja que no me les he llegit totes (però doneu-me temps, que tot arribarà. M'estic reservant. No n'hi ha tantes i no vull que se m'acabin massa ràpid) però sí que hi trobo aquesta creació de personatges, aquesta psicologia que fa que llegeixis històries de persones i no d'ésser plans. Una mica en la línia del que us deia quan La regenta, no em puc sentir menys identificada amb la manera de ser de la Fanny Price, protagonista d'aquesta novel·la, però és un personatge que se sosté, que saps com actuarà perquè té una coherència, una personalitat. I, igual que ella, la resta de l'elenc de figures que conformen la història.

La història em va atrapar i tot i que aquests dies he estat atacada per una mena de virus gripal que s'ha encarregat d'endolorir-me tot el cos sencer, no he deixat de llegir perquè volia saber què passaria amb tots els personatges.

Com també passa a "Orgull i prejudici", Jane Austen fa una crítica molt evident a la societat de l'època, als matrimonis establerts per necessitat de crear vincles d'interès familiar o per diners i al paper de la dona en la societat de l'època. Tot plegat, suposo que és un tret distintiu i comú a les seves obres. Tot i això, la protagonista de Mansfield Park i l'heroïna d'"Orgull i prejudici" no podrien semblar-se menys i això m'ha sorpès i m'ha agradat ja que no tenia jo molta fe en la varietat de personatges principals que podria trobar en l'obra d'Austen.

A mi m'ha encantat. És el que m'atreviria a definir, sense ànim d'ofendre a ningú, un llibre de nenes deliciós, on ràpidament tries els teus personatges favorits i on avances pàgines i pàgines amb el desig que tot acabi bé al final.

I quan s'acaba, sospires.

El llibre és: Mansfield Park. Austen, Jane. Trad. Miguel Martín. Random House. Barcelona, 2010. ISBN: 9788401337888.

dimarts, 5 de març de 2013

El sopar

A les biblioteques i llibreries caldrà crear la categoria "llibres dels que ningú ha de permetre que li expliquin res abans de llegir-lo".
Aquest n'és un.
I quin un!

Aquest llibre no hauria de dur cap tipus d'explicació a la coberta. Te l'hauries d'empassar així, sense explicació prèvia, a pèl. Ha estat una lectura ràpida, com qui diu a temps real, el temps d'un sopar que és l'estona en què s'esdevé tota la història. Els personatges són un deu. Un deu monumental. Una matrícula d'honor de personatges. Herman Koch té una història per explicar i ho fa tan bé, que no entens la magnitud de tot plegat fins al final, quan llegeixes el darrer paràgraf i aconsegueixes tancar la boca que t'ha quedat oberta per la sorpresa.

Oh! Quina enveja em feu tots aquells que teniu pendent el llegir-lo. I com agraeixo a aquesta ressenya de l'Iris que m'encuriosís i me'l fes apuntar a la llista de Vull Llegir!

Ara no voldria que la meva exaltació us carregués massa les expectatives, que tots sabem què passa quan algú et parla tan bé d'un llibre que se't fa irresistible però després...després resulta que no era per tant.

Vull creure que no us passarà això si us decidiu a llençar-vos a la lectura d'"El sopar".

Només afegiré que m'he sentit utilitzada com a lectora quan he arribat al final de la història. I sabeu què? Que m'ha encantat. L'autor et porta per on vol, et col·loca ben col·locadeta on li va bé que estiguis per assistir a aquest sopar, t'ensenya el que li sembla, i aleshores, pam, clatellada. I ho fa tan bé!

El llibre és (fantàstic): El sopar. Koch, Herman. Trad. Maria Rosich Andreu. Amsterdam. Barcelona, 2010. ISBN: 9788492941254.

diumenge, 3 de març de 2013

La regenta

Poques, poquíssimes vegades he acabat un llibre que no m'hagués estat agradant durant la lectura. O, per ser més exactes, que no m'hagués estat agradant en gran part durant la lectura.

No us sé dir què hi ha hagut de diferent amb la lectura de "La regenta", que no m'ha agradat gens i, en canvi, me l'he acabat sencer. De fet, tampoc sé perquè em vaig decidir a llegir-lo; potser va ser "culpa" d'una lectura ràpida de l'argument, que em va fer pensar que podia agradar-me.

I d'entrada, sí. El dibuix de la "fauna" que coloreja l'imaginària Vetusta (inspirada per la ciutat d'Oviedo) l'he trobat fascinant. Per això, encara m'ha sorprès més que el personatge principal se m'hagi fet tan aliè, tan incomprensible i tan insuportable i horrorós com aquesta Ana Ozores que no hi ha qui l'aguanti.

Quan es parla d'identificar-se amb els personatges de les novel·les que un llegeix, jo mai ho he entès com una tasca literal, si no més aviat com entendre el personatge en tot el seu conjunt i poder comprendre per què actua d'una determinada manera. Per a mi, això és dotar de coherència un personatge.
A mi m'agrada que els personatges de les històries que llegeixo tinguin una personalitat. I ja em perdonaran tots aquells qui durant anys i panys han qualificat aquesta obra com una de les grans de la literatura española, però amb un personatge principal com aquest...home! Un cop acabat, i amb la sensació que alguna cosa de La regenta personatge no havia entès, em vaig abocar a veure la mini sèrie que Televisió Española en va fer el 1995. He de dir que només em va servir per refermar-me en la meva repel·lència absoluta cap al personatge principal. Poc consistent, insulsa de tan bleda, amb pocs matissos, poc creíble, vaja. El mateix puc dir de l'Alvaro Mesía i només salvo de la crema el Magistral, que sí que m'ha convençut amb tot el que diu i tot el que calla.

Resumint, què voleu que us digui? Una mala tria (de 700 pàgines), la fa qualsevol. O no. Però jo sí, de tant en tant. :)

El llibre és: La regenta. Alas, Leopoldo. Editorial Leer-e. Pamplona, 2012. ISBN: 978841502893.

dimecres, 20 de febrer de 2013

El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares

Hi ha llibres que d'entrada et prometen molt.
Havia vist la versió en paper d'aquest llibre: molt xula, amb les seves fotos antigues d'uns nens ben rarets, amb aquesta aparença tan vintage. Era el típic llibre que a mi m'entra pels ulls: una coberta maca, un títol especial.

 He esperat cent pàgines. I no he pogut.

La sensació que em queda és la d'una història que no em volen acabar d'explicar. Però jo tampoc he acabat d'interessar-me del tot. No m'ha motivat a seguir. El plantejament inicial de la història (un avi que explica un secret de a un nét) no m'ha cridat prou l'atenció com per seguir-li la pista i arribat un punt en què ja he notat que no tenia ganes de llegir, he decidit que no calia forçar-se. No?

He llegit opinions de tots tipus per la xarxa. Sovint he trobat qui diu que, tot i que el llibre li ha agradat, no ha acabat d'enganxar-se. També sembla que serà una saga. Jo crec que n'he tingut prou amb cent paginetes.

Ja se sap. Alguna vegada, aquests enamoraments a primera vista surten bé, amb els llibres. D'altres, doncs no.

diumenge, 17 de febrer de 2013

La mala dona

De seguida que va sortir La mala dona em va cridar l'atenció i el vaig afegir, mentalment, a la llista de vull llegirs. Després, altres li van anar passant al davant i ara que sortia del Tres nits i que necessitava reconciliar-me amb les meves el·leccions literàries, vaig pensar que una dosi de sang i fetge en condicions faria el fet.

I sí.

Tots n'haureu sentit a parlar, d'aquesta novel·la que va guanyar el I Premi Crims de Tinta. Explica la història novel·lada de l'Enriqueta Martí, una perla que feia totes les coses esgarrifoses que us puguin passar pel cap amb criatures. Una dolenta de les dolentes de debò, que si no fos perquè saps que està documentada i va viure i matar al Raval a principis del s. XX, et pensaries que a l'escriptor se li va escapar de les mans tanta maldat.

La mala dona m'ha enganxat per la figura narrativa que va triar Marc Pastor per explicar-nos les malifetes de la vampiressa barcelonina. Quan vaig descobrir qui ens explicava la història, no vaig poder evitar pensar que m'hauria tret el barret si en portés. Ostres tu, quina enveja haver tingut la pensada! I després em va mantenir al peu del canó per l'inspector Corvo, per ser un "bo" relativament bo, una mena de John Wayne de cigaló d'anís. No sé si m'explico. Poc personatge perquè és molt persona.

En resum, una història ben explicada, que clarament va a més i més fins que explota en unes darreres vint pàgines on no pots aturar-te.

El llibre és: La mala dona. Pastor, Marc. La Magrana. Barcelona, 2011. ISBN e-book: 9788482640365

dimarts, 12 de febrer de 2013

Tres nits

Crec que sempre recordaré el dia que vaig veure Seven al cine. La noia que m'acompanyava, en el moment culminant de la pel·lícula va decidir que ja era moment que jo sabés, abans de veure-ho, què hi havia a la capsa que troba el Bratt Pitt cap al final. I pam! Va deixar anar "ahí dentro está xxxxxxxxx".

Va ser la primera vegada que vaig tenir relació directa amb el concepte "fotre't una història enlaire" o, com es diu ara, spoiler.

Amb "Tres nits" em va passar el mateix. O pitjor. Perquè vaig ser jo sola la que m'ho vaig buscar i sempre és menys dolorós si tens algú altre a qui donar les culpes.

Resulta que, quan encara no me l'havia acabat, vaig buscar opinions d'altres lectors per veure si tenien la mateixa sensació que jo (la sensació d'haver-me passat més de tres quartes parts de la lectura pendent d'alguna cosa que-crec-que-ha-de-passar-però-que-vés-a-saber-si-realment-passarà i que m'havia acompanyat des de les primeres línies). Ho faig sovint això de buscar què n'han dit altres lectors per veure si coincideixo o no i sempre vaig amb molt de compte de llegir per sobre, en diagonal, saltar-me frases que puguin ser comprometedores. Però en aquesta ocasió, potser perquè no vaig estar prou alerta, potser perquè no t'esperes que algú entri en tants detalls de l'argument, em van rebentar part del final.
Spoilers a banda, "Tres nits" m'ha deixat a mitges. El ritme afluixa a la tercera part i he tingut moments de deixar-lo però alguna cosa té que t'empeny a seguir, potser la sensació que us deia de que ha d'acabar passant alguna cosa grossa. I no és que no passin coses, atrapat com quedes entre dues trames diferents, però em quedo amb el regust de les històries que no arrenquen. Com si s'hagués quedat a la porta, amb el motor encès, esperant que sortís a buscar-la.


El llibre és: Tres nits. Wright, Austin. Trad. Josep Daurella. Proa. Barcelona, 2012. 400 p. ISBN: 978-84-7588-301-4.


dissabte, 2 de febrer de 2013

Algún día este dolor te será útil

Holden Caufield no em va caure bé quan vaig llegir "El vigilant en el camp de sègol". Mira, coses que passen. Com amb la gent "real" els protagnistes de les novel·les i les històries que s'hi expliquen de vegades no t'entren i no hi ha manera.


Algún día este dolor te será útil recorda a la novel·la de J.D. Salinger en el concepte, però crec que són diferents. Personalment, m'ha semblat un llibre rodó, una història de carrer (res de grans drames psicològics, ni grans turments) d'una persona que, en un moment donat de la vida, no té gaire clar cap a on ha d'anar en una vida que encara li va gran, i de com aquesta mena d'atordiment vital momentani es veu des de fora com un caos de personalitat, ganes de contradir, de ser diferent perquè sí, de cridar l'atenció.

El protagonista, James, m'ha agradat molt: és real, està farcit de pensaments, de gestos, d'idees, de creençes i de dubtes. Cameron aconsegueix transmetre el desconcert d'una etapa de dubte de manera planera i directa, amb moltes pinzellades d'humor en moltes ocasions i aconsegueix que aquesta novel·la es llegeixi ràpid, amb moltes frases que conviden a rellegir, a apuntar, a reflexionar.

M'ha agradat molt, fa de bon llegir, té un estil fàcil, directe, en primera persona i passa molt i molt bé. I, com sempre amb els llibres de Libros del Asteroide té una coberta taaaaan maca! (en realitat és verda, tot i que el Watson tot ho veu en sèpia).

El llibre és: Algún día este dolor te será útil. Cameron, Peter. Trad. Jordi Fibla. Libros del Asteroide. Barcelona, 2012. ISBN E-book: 9788492663873.


dimarts, 29 de gener de 2013

Jane Eyre

No n'havia vist cap versió cinematogràfica ni en sabia l'argument. Bé, això tampoc no acaba de ser veritat. Sent una novel·la de la Charlotte Brontë, és igual que no sàpigues res perquè, en realitat, ja et pots fer una idea de per on aniran els trets: drama, passió, amor, cases mig fantasmals, temps inclement i grans dosis d' "Oh! Déu! Ajuda'm!!!"

M'ha agradat. M'ha agradat molt. Tant, que ara hauré de lluitar amb ganes per no posar-me a llegir novel·letes d'aquest tipus sense parar, fins que me n'afarti. I no m'ho puc permetre, que tinc una llista de pendents que no para de créixer.

Jane Eyre és la biografia d'una noia orfe, amb una infantesa tremendament gris, i de com aconsegueix sortir-se'n amb perseverànça i esforç. Molts d'aquests trets distintius coincideixen amb la història personal de l'autora, que descriu la misèria d'una nena massa petita per lluitar i que, tot i així, planta cara a una vida que sembla que li vol donar l'esquena.

Com a tota bona novel·la victoriana, hi tenim un amor que, si bé et pot donar la sensació que és part principal de l'argument, a mi m'ha deixat el regustet d'un punt més en tota aquesta història de superació personal que suposa per a la Jane Eyre créixer i madurar.

Resumint, un clàssic victorià que m'ha tingut enganxada aquests dos dies de lectura.

El llibre és: Jane Eyre. Bontë, Charlotte. Trad. Leopoldo Terrero. Editorial Austral. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-670-0923-1.

dissabte, 26 de gener de 2013

Una lectora nada común

Tenia pendent aquest llibre des de ja feia molt. Però totes les ressenyes que en llegia eren bones, a tothom li agradava, tothom el recomenava. I quan hi ha tant de quòrum en un llibre, a mi em comença a agafar por que a mi no m'agradarà.

Res més lluny.

"Hi havia una vegada una reina que va descobrir la lectura". Així podria començar aquesta història que no deixa de ser un conte per adults, ple d'ironia i que m'ha fet somriure més de dues vegades. Es llegeix ràpid, està farcit de frases lapidàries, de situacions còmiques i et manté pendent fins a la darrera pàgina.

I parla de llegir i ja només per això valdria la pena. De llegir i de totes aquestes coses que, com em van dir fa uns dies "us passen als que llegiu, precisament per això, perquè llegiu massa".

Encantador i 100% recomenable.

El llibre és: "Una lectora nada común". Bennett, Alan. Trad. Jaime Zulaika. Editorial Anagrama. Barcelona, 2008. 128 p. ISBN 978-84-339-3222-8.

divendres, 25 de gener de 2013

1974

Vaig sentir a parlar de David Peace i aquesta 1974 al Jordi Puntí, crec que a un Via Llibre de fa bastants mesos (tot i que ara l'he buscat i no he estat capaç de trobar-lo). Aquesta és la primera d'una sèrie de 4 novel·les que, ja us puc dir d'entrada, m'estranyaria molt i molt que seguís llegint.

Sóc lectora habitual de novel·la negra, m'agrada, m'ho passo bé. La gran part de novel·les que llegeixo d'aquest gènere, no podria veure-les en pel·lícula perquè o bé em farien por o fàstic. Sé que de vegades, si perds la concentració, he de tornar una mica enrere (un paràgraf. Una pàgina, com a molt) i tornar-me a fer la composició de tot plegat. No m'ofèn el llenguatge que s'hi fa servir ni les imatges que normalment s'hi descriuen. Amb això em refereixo a que no em fa abandonar la lectura una història on el protagonista no se'n va al llit amb algú sinó que folla i ho explica amb tota mena de detalls, no  insulta sino que puta és part del seu vocabulari més estàndars o on les descripcions d'algú anant al lavabo són de les més acurades que té la història. Això no és el que m'ha fet abandonar la lectura de 1974.

El que em fa abandonar la lectura és que arribi aquell punt on em pregunto realment què està passant.
1974 té un estil àgil, cinematogràfic, diria jo. És molt visual, molt ràpida, de frases curtes que qualsevol diria que ha estat escrit més com a guió per a la televisió que com a novel·la. El començament em va resultar prometedor, però en algun punt indeterminat, em va venir la sensació que tot passava sense gaire motius, que cada certes pàgines calia que algú estomaqués algú, o matés algú o es morís algú. Però que no em portava enlloc. També vaig trobar que les reaccions del protagonista se'm feien totalment incongruents; un personatge que s'endinsa en un cacau important per alguna raó que se m'escapa totalment. Per amor a la feina? Per imbecil·litat i falta de criteri? Perquè si no no hi hauria hagut història?

Total, que crec que després de gairebé 150 pàgines n'he tingut ben bé prou.

diumenge, 20 de gener de 2013

Nunca me abandones

Després de descobrir, a la pàgina 30, que no tenia cap intenció de submergir-me en el món que em proposava "Joc de Trons" (espases amb noms propis? No, gràcies), "Nunca me abandones" va venir per salvar-me.

M'ha agradat i m'ha trasbalsat. No us sé dir si més una cosa que l'altra. El que Ishiguro ens dibuixa és una història de detalls, un viatge vital des del naixement fins a la mort i uns personatges que van descobrint pas a pas què és el que poden esperar de la vida i, potser, quin és el seu sentit i la veritat.

Ara, també et convida a pensar en què és el que de debò ens fa tal com som. Seriem igual si la nostra funció com a humans fos una, clara, definida, preconcebuda? Jo encara li dóno voltes.

"Nunca me abandones" em sembla una novel·la poètica i trista amb un punt de partida esfereïdor (que no us penso explicar i que pel que he vist es considera del gènere de ciència-ficció. Suposo que és així, però tinc les meves reticències a considerar la novel·la en sí com a ciència-ficció). Com sempre, si us crida l'atenció i la voleu posar a la vostra llista de pendents, no deixeu que us n'expliquin massa coses. Trobo que és millor anar-se sorprenent poc a poc, pàgina a pàgina.

Novament, després del descans per a l'ànima que em va suposar la lectura de l'Agatha Christie, aquesta lectura torna a deixar-me en un punt en què necessitaré alguna cosa lleugera, que deixi que totes les sensacions que he tret d'aquí s'assentin.

Com la majoria de les vegades, no m'atreveixo a dir que sigui una novel·la que agradi a tothom. És molt recomenable. Molt, molt. Però has d'estar d'un ànim a prova de bombes perquè si no, et pot matxacar.

El llibre és: "Nunca me abandones". Ishiguro, Kazuo. Trad. Jesús Zulaika. Anagrama. Barcelona, 2007. 360 p. ISBN 978-84-339-7274-3.