dimarts, 29 de gener de 2013

Jane Eyre

No n'havia vist cap versió cinematogràfica ni en sabia l'argument. Bé, això tampoc no acaba de ser veritat. Sent una novel·la de la Charlotte Brontë, és igual que no sàpigues res perquè, en realitat, ja et pots fer una idea de per on aniran els trets: drama, passió, amor, cases mig fantasmals, temps inclement i grans dosis d' "Oh! Déu! Ajuda'm!!!"

M'ha agradat. M'ha agradat molt. Tant, que ara hauré de lluitar amb ganes per no posar-me a llegir novel·letes d'aquest tipus sense parar, fins que me n'afarti. I no m'ho puc permetre, que tinc una llista de pendents que no para de créixer.

Jane Eyre és la biografia d'una noia orfe, amb una infantesa tremendament gris, i de com aconsegueix sortir-se'n amb perseverànça i esforç. Molts d'aquests trets distintius coincideixen amb la història personal de l'autora, que descriu la misèria d'una nena massa petita per lluitar i que, tot i així, planta cara a una vida que sembla que li vol donar l'esquena.

Com a tota bona novel·la victoriana, hi tenim un amor que, si bé et pot donar la sensació que és part principal de l'argument, a mi m'ha deixat el regustet d'un punt més en tota aquesta història de superació personal que suposa per a la Jane Eyre créixer i madurar.

Resumint, un clàssic victorià que m'ha tingut enganxada aquests dos dies de lectura.

El llibre és: Jane Eyre. Bontë, Charlotte. Trad. Leopoldo Terrero. Editorial Austral. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-670-0923-1.

dissabte, 26 de gener de 2013

Una lectora nada común

Tenia pendent aquest llibre des de ja feia molt. Però totes les ressenyes que en llegia eren bones, a tothom li agradava, tothom el recomenava. I quan hi ha tant de quòrum en un llibre, a mi em comença a agafar por que a mi no m'agradarà.

Res més lluny.

"Hi havia una vegada una reina que va descobrir la lectura". Així podria començar aquesta història que no deixa de ser un conte per adults, ple d'ironia i que m'ha fet somriure més de dues vegades. Es llegeix ràpid, està farcit de frases lapidàries, de situacions còmiques i et manté pendent fins a la darrera pàgina.

I parla de llegir i ja només per això valdria la pena. De llegir i de totes aquestes coses que, com em van dir fa uns dies "us passen als que llegiu, precisament per això, perquè llegiu massa".

Encantador i 100% recomenable.

El llibre és: "Una lectora nada común". Bennett, Alan. Trad. Jaime Zulaika. Editorial Anagrama. Barcelona, 2008. 128 p. ISBN 978-84-339-3222-8.

divendres, 25 de gener de 2013

1974

Vaig sentir a parlar de David Peace i aquesta 1974 al Jordi Puntí, crec que a un Via Llibre de fa bastants mesos (tot i que ara l'he buscat i no he estat capaç de trobar-lo). Aquesta és la primera d'una sèrie de 4 novel·les que, ja us puc dir d'entrada, m'estranyaria molt i molt que seguís llegint.

Sóc lectora habitual de novel·la negra, m'agrada, m'ho passo bé. La gran part de novel·les que llegeixo d'aquest gènere, no podria veure-les en pel·lícula perquè o bé em farien por o fàstic. Sé que de vegades, si perds la concentració, he de tornar una mica enrere (un paràgraf. Una pàgina, com a molt) i tornar-me a fer la composició de tot plegat. No m'ofèn el llenguatge que s'hi fa servir ni les imatges que normalment s'hi descriuen. Amb això em refereixo a que no em fa abandonar la lectura una història on el protagonista no se'n va al llit amb algú sinó que folla i ho explica amb tota mena de detalls, no  insulta sino que puta és part del seu vocabulari més estàndars o on les descripcions d'algú anant al lavabo són de les més acurades que té la història. Això no és el que m'ha fet abandonar la lectura de 1974.

El que em fa abandonar la lectura és que arribi aquell punt on em pregunto realment què està passant.
1974 té un estil àgil, cinematogràfic, diria jo. És molt visual, molt ràpida, de frases curtes que qualsevol diria que ha estat escrit més com a guió per a la televisió que com a novel·la. El començament em va resultar prometedor, però en algun punt indeterminat, em va venir la sensació que tot passava sense gaire motius, que cada certes pàgines calia que algú estomaqués algú, o matés algú o es morís algú. Però que no em portava enlloc. També vaig trobar que les reaccions del protagonista se'm feien totalment incongruents; un personatge que s'endinsa en un cacau important per alguna raó que se m'escapa totalment. Per amor a la feina? Per imbecil·litat i falta de criteri? Perquè si no no hi hauria hagut història?

Total, que crec que després de gairebé 150 pàgines n'he tingut ben bé prou.

diumenge, 20 de gener de 2013

Nunca me abandones

Després de descobrir, a la pàgina 30, que no tenia cap intenció de submergir-me en el món que em proposava "Joc de Trons" (espases amb noms propis? No, gràcies), "Nunca me abandones" va venir per salvar-me.

M'ha agradat i m'ha trasbalsat. No us sé dir si més una cosa que l'altra. El que Ishiguro ens dibuixa és una història de detalls, un viatge vital des del naixement fins a la mort i uns personatges que van descobrint pas a pas què és el que poden esperar de la vida i, potser, quin és el seu sentit i la veritat.

Ara, també et convida a pensar en què és el que de debò ens fa tal com som. Seriem igual si la nostra funció com a humans fos una, clara, definida, preconcebuda? Jo encara li dóno voltes.

"Nunca me abandones" em sembla una novel·la poètica i trista amb un punt de partida esfereïdor (que no us penso explicar i que pel que he vist es considera del gènere de ciència-ficció. Suposo que és així, però tinc les meves reticències a considerar la novel·la en sí com a ciència-ficció). Com sempre, si us crida l'atenció i la voleu posar a la vostra llista de pendents, no deixeu que us n'expliquin massa coses. Trobo que és millor anar-se sorprenent poc a poc, pàgina a pàgina.

Novament, després del descans per a l'ànima que em va suposar la lectura de l'Agatha Christie, aquesta lectura torna a deixar-me en un punt en què necessitaré alguna cosa lleugera, que deixi que totes les sensacions que he tret d'aquí s'assentin.

Com la majoria de les vegades, no m'atreveixo a dir que sigui una novel·la que agradi a tothom. És molt recomenable. Molt, molt. Però has d'estar d'un ànim a prova de bombes perquè si no, et pot matxacar.

El llibre és: "Nunca me abandones". Ishiguro, Kazuo. Trad. Jesús Zulaika. Anagrama. Barcelona, 2007. 360 p. ISBN 978-84-339-7274-3.

diumenge, 13 de gener de 2013

Las manzanas

Tornar a llegir a l'Agatha Christie, és tornar a la raó principal per la que vaig començar a llegir amb gust novel·la policíaca.

Feia molts anys que no llegia cap novel·la de la dama dels assassinats i he pogut recordar que, de tots els seus personatges, Poirot és el que més m'agrada amb diferència.

També m'ha servit per ser adonar-me de com han canviat els ritmes narratius de les històries. Avui en dia estem molt acostumats a que les coses passin ràpid; que un misteri es pugui solucionar, simplement, a base de diàleg i deducció resulta molt poc corrent. En canvi, monsieur Poirot és capaç de clarificar un assassinat esfereïdor tan sols fent servir l'art de la conversa i la seva capacitat de deducció. Sense trets, sense micròfons amagats, sense cap altra eina que el seu cervell i els seus passejos ara a casa de l'un, ara a casa de l'altre, que com a molt només li costen mal de peus per culpa de les seves sabates de xarol.

Aquesta "Las manzanas" no ha arribat a causar-me les sensacions que vaig tenir amb "Deu negrets" o "Assassinat a l'Orient Express" però ha estat una lectura amena i ràpida.

El llibre és: "Las manzanas". Christie, Agatha. Trad. Ramon Margalef Llambrich. 228 p. Editorial Molino. Barcelona, 1969. ISBN 978-84-27285-74-3.

dimecres, 9 de gener de 2013

22/11/63

Llegint aquest llibre, buscava exactament el que he aconseguit: desconnectar de la profunditat de la lectura de la darrera lectura i endinsar-me en una història fàcil de seguir, sense dobles significats i que anés passant.

De l'Stephen King només havia llegit "Misery". Jo tenia setze o disset anys i recordo que moltes nits no podia seguir amb la lectura perquè sentia sorolls per tot arreu i tenia fluixera a les cames només de llegir segons quines parts de la història. No crec que ara, setze anys després, la cosa anés gaire diferent i seguiria passant una por considerable. Ara bé, aquesta novel·la, d'entrada, em proposava un tema entretingut (un viatge en el temps) i vaig decidir entrar en el joc.

Hi ha hagut de tot: els fils argumentals relacionats amb l'acció (atacs i assassinats) els he trobat àgils, divertits i interessants. D'altres, més relacionats amb la història personal d'alguns personatges, se m'han fet feixucs i crec que se'ns hauria pogut explicar el mateix amb dues-centes pàgines menys. Potser la meva falta de coneixements sobre els actors de la trama principal (o la meva nacionalitat. Crec que els nord-americans de segur que entendran molts més missatges que a mi se m'han quedat penjats) ha contribuït a deslluir detalls de la història.

En conjunt, és una novel·la que passa bé i que entreté. Però no passa d'aquí.

El llibre és: 22/11/63. King, Stephen. Trad. Gabriel Dols Gallardo. Plaza & Janés Editores, 2012. 880 p. ISBN 978-84-01352-48-5.

dimecres, 2 de gener de 2013

Prestatge del 2012

L'any 2012 s'ha saldat vint-i-vuit llibres sencers. No està malament.

No acostumo a fer cap concurs amb mi mateixa per batre el rècord de lectures de l'any anterior (no sóc gens competitiva. Ni en això) però he de dir que ara que he comptat tots els llibres que he acabat aquest any, m'ha sorprès comprovar que, tot i que he llegit autèntics totxos gruixudíssims (Jo confesso, El comte de Montecristo, Tot Sherlock Holmes), he llegit vuit llibres més que l'any passat (d'on hauré restat les hores reinvertides en lectura és un misteri).

I encara m'ha sorprès més que, quan m'he posat a dibuixar cors per marcar-vos quins han estat els meus preferits, n'he posat uns quants!



El prestatge del 2012 ha quedat tancat. 

L'any 2013 comença fent-me fer un pas dins del món digital. El tió va decidir que, o entro en l'era dels lectors electrònics ja, o a casa acabarem per no caber-hi. I malgrat que era molt reticent a aquest aparell, ja m'hi he acostumat. És petit, lleuger i te'l pots emportar a tot arreu. Estic a punt de convertir-lo en la meva mascota i posar-li un nom. Penso en alguna cosa com Darcy o Watson.
Segueixo pensant que el paper és molt millor, que les cobertes m'enamoren, que passar les pàgines, notar el pes del llibre...tot això no és comparable a prémer amb el teu dit una pantalla tàctil i que es dibuixin noves lletres que formen part de la nova pàgina que et toca llegir. Suposo que poc a poc, aniré trobant la mida entre llibres electrònics i llibres digitals al Watson (sí definitivament, crec que li diré Watson).

Punt positiu pel tió. Aplaudiment pel tió. Amor total pel tió i, sobretot, per a qui l'aconsella i l'ajuda amb les compres.

A tots vosaltres us agraeixo que estigueu llegint això ara, que hagueu llegit alguna altra cosa de per aquí en algun moment d'aquest 2012, i us desitjo un 2013 ple fins dalt de lectures boníssimes (en paper o en mascota digital) i buit de maldecaps i penes.

El Watson i jo us desitgem un bon any a tots.