divendres, 22 de març de 2013

Siempre hemos vivido en el castillo

És al·lucinant com una casa on hi viuen dues germanes prou lúgubres i el seu tiet en cadira de rodes, pot acabar per semblar-te un escenari de felicitat familiar. És al·lucinant, en resum, com et pot arribar a enganyar una història.

"Siempre hemos vivido..." és una novel·la gòtica, que crea un misteri contingut i vague (d'entrada), que et convida a seguir lligant caps, que et crea seguretats sobre el que ha passat sense ni adonar-te'n. I un cop comences a intuïr què ha passat, què ha portat els protagonistes a la situació des d'on ara t'expliquen la seva vida, la història s'encarrega de fer-te créixer una mena d'angoixa per tot allò que podria passar, pel que es podria repetir que et fa caminar fins al final per la vora del precipici.

M'ha agradat molt aquesta novel·la de Shirley Jackson i vull fer des d'aquí una crida en favor dels POSFACIS!  A les novel·les amb prefaci, aquest sempre me l'acabo llegint al final per tal que no m'espatllin res de la història (que no ens enganyem, molts ho intenten). Així doncs...perquè no fer directament un posfaci i fora perills? Sí! Sí! Sí! I a més, en aquest que ens ocupa particularment, és un posfaci ple d'informació valuosa, que et descobreix detallets que poden passar per alt si no t'hi fixes prou. Un aplaudiment!

De debò que, repeteixo, m'ha agradat molt "Siempre hemos vivido en el castillo", una recomenació que vaig treure de la Fe de l'Espolsada. Si hagués de tornar a comprar-me el llibre, el compraria en aquesta versió anglesa de Penguin que retrata les inquietants protagonistes d'una manera molt semblant a com jo me les havia imaginat.

El llibre és: Siempre hemos vivido en el castillo. Jackson, Shirley. Trad. Paula Kuffer. Minúscula. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-95587-89-3.

dimecres, 20 de març de 2013

La llibreria del Sr. Penombra, oberta les 24 hores

Llibre de coberta xula (tant que no em vaig poder resistir a posar-la en color tot i que el Watson ho veu tot en sèpia) amb títol curiós. La típica barreja que fa que jo m'acabi comprant un llibre.
De vegades em surt bé, aquest tipus d'elecció.

I d'altres em surt SÚPER BÉ, com és el cas.

M'ho he passat molt bé amb aquesta proposta de Robin Sloan: una barreja divertida de la llibreria de vell de tota la vida i les més modernes tecnologies que m'ha arrencat somriures en diverses ocasions. Un conjunt de personatges rarets et condueixen en una història entre San Francisco i Nova York, plena de misteris, amb pinzellades del Codi da Vinci si m'apures, on conflueixen dos tipus de persones que avui en dia  formen part dels nostres temps: els que creuen que tot està a la xarxa i s'encomanarien a Sant Google gloriós sense dubtar-ho ni un segon, i els reticents a deixar-se anar en aquest univers tan tecnològic.

I sí, he acabat buscant si la Gerritszoon existeix. I quan un llibre aconsegueix que et facis aquest tipus de preguntes, és que és un llibre genial.

D'entrada, "La llibreria..." és un llibre sobre llibres i, ja de per sí, aquest tema em crida. Però també és una mena de conte per adults i una història que parla de que podem fer moltes més coses junts que separats, de l'amistat i el compromís, de lluitar per aquelles coses en les que creiem.

Molt recomanable.

PS. La coberta de la versió americana també em té el cor robat.

El llibre és: La llibreria del Senyor Penombra oberta les 24 hores. Sloan, Robin. Amsterdam llibres. Barcelona, 2012. ISBN 9788492941933.

dimarts, 12 de març de 2013

Mansfield Park

Havia llegit, vés a saber on, que aquesta no era la millor obra de Jane Austen però que, en canvi, era la que oferia al lector un retrat més profund de la psicologia dels personatges.

No sé si és o no la millor obra d'aquesta autora ja que no me les he llegit totes (però doneu-me temps, que tot arribarà. M'estic reservant. No n'hi ha tantes i no vull que se m'acabin massa ràpid) però sí que hi trobo aquesta creació de personatges, aquesta psicologia que fa que llegeixis històries de persones i no d'ésser plans. Una mica en la línia del que us deia quan La regenta, no em puc sentir menys identificada amb la manera de ser de la Fanny Price, protagonista d'aquesta novel·la, però és un personatge que se sosté, que saps com actuarà perquè té una coherència, una personalitat. I, igual que ella, la resta de l'elenc de figures que conformen la història.

La història em va atrapar i tot i que aquests dies he estat atacada per una mena de virus gripal que s'ha encarregat d'endolorir-me tot el cos sencer, no he deixat de llegir perquè volia saber què passaria amb tots els personatges.

Com també passa a "Orgull i prejudici", Jane Austen fa una crítica molt evident a la societat de l'època, als matrimonis establerts per necessitat de crear vincles d'interès familiar o per diners i al paper de la dona en la societat de l'època. Tot plegat, suposo que és un tret distintiu i comú a les seves obres. Tot i això, la protagonista de Mansfield Park i l'heroïna d'"Orgull i prejudici" no podrien semblar-se menys i això m'ha sorpès i m'ha agradat ja que no tenia jo molta fe en la varietat de personatges principals que podria trobar en l'obra d'Austen.

A mi m'ha encantat. És el que m'atreviria a definir, sense ànim d'ofendre a ningú, un llibre de nenes deliciós, on ràpidament tries els teus personatges favorits i on avances pàgines i pàgines amb el desig que tot acabi bé al final.

I quan s'acaba, sospires.

El llibre és: Mansfield Park. Austen, Jane. Trad. Miguel Martín. Random House. Barcelona, 2010. ISBN: 9788401337888.

dimarts, 5 de març de 2013

El sopar

A les biblioteques i llibreries caldrà crear la categoria "llibres dels que ningú ha de permetre que li expliquin res abans de llegir-lo".
Aquest n'és un.
I quin un!

Aquest llibre no hauria de dur cap tipus d'explicació a la coberta. Te l'hauries d'empassar així, sense explicació prèvia, a pèl. Ha estat una lectura ràpida, com qui diu a temps real, el temps d'un sopar que és l'estona en què s'esdevé tota la història. Els personatges són un deu. Un deu monumental. Una matrícula d'honor de personatges. Herman Koch té una història per explicar i ho fa tan bé, que no entens la magnitud de tot plegat fins al final, quan llegeixes el darrer paràgraf i aconsegueixes tancar la boca que t'ha quedat oberta per la sorpresa.

Oh! Quina enveja em feu tots aquells que teniu pendent el llegir-lo. I com agraeixo a aquesta ressenya de l'Iris que m'encuriosís i me'l fes apuntar a la llista de Vull Llegir!

Ara no voldria que la meva exaltació us carregués massa les expectatives, que tots sabem què passa quan algú et parla tan bé d'un llibre que se't fa irresistible però després...després resulta que no era per tant.

Vull creure que no us passarà això si us decidiu a llençar-vos a la lectura d'"El sopar".

Només afegiré que m'he sentit utilitzada com a lectora quan he arribat al final de la història. I sabeu què? Que m'ha encantat. L'autor et porta per on vol, et col·loca ben col·locadeta on li va bé que estiguis per assistir a aquest sopar, t'ensenya el que li sembla, i aleshores, pam, clatellada. I ho fa tan bé!

El llibre és (fantàstic): El sopar. Koch, Herman. Trad. Maria Rosich Andreu. Amsterdam. Barcelona, 2010. ISBN: 9788492941254.

diumenge, 3 de març de 2013

La regenta

Poques, poquíssimes vegades he acabat un llibre que no m'hagués estat agradant durant la lectura. O, per ser més exactes, que no m'hagués estat agradant en gran part durant la lectura.

No us sé dir què hi ha hagut de diferent amb la lectura de "La regenta", que no m'ha agradat gens i, en canvi, me l'he acabat sencer. De fet, tampoc sé perquè em vaig decidir a llegir-lo; potser va ser "culpa" d'una lectura ràpida de l'argument, que em va fer pensar que podia agradar-me.

I d'entrada, sí. El dibuix de la "fauna" que coloreja l'imaginària Vetusta (inspirada per la ciutat d'Oviedo) l'he trobat fascinant. Per això, encara m'ha sorprès més que el personatge principal se m'hagi fet tan aliè, tan incomprensible i tan insuportable i horrorós com aquesta Ana Ozores que no hi ha qui l'aguanti.

Quan es parla d'identificar-se amb els personatges de les novel·les que un llegeix, jo mai ho he entès com una tasca literal, si no més aviat com entendre el personatge en tot el seu conjunt i poder comprendre per què actua d'una determinada manera. Per a mi, això és dotar de coherència un personatge.
A mi m'agrada que els personatges de les històries que llegeixo tinguin una personalitat. I ja em perdonaran tots aquells qui durant anys i panys han qualificat aquesta obra com una de les grans de la literatura española, però amb un personatge principal com aquest...home! Un cop acabat, i amb la sensació que alguna cosa de La regenta personatge no havia entès, em vaig abocar a veure la mini sèrie que Televisió Española en va fer el 1995. He de dir que només em va servir per refermar-me en la meva repel·lència absoluta cap al personatge principal. Poc consistent, insulsa de tan bleda, amb pocs matissos, poc creíble, vaja. El mateix puc dir de l'Alvaro Mesía i només salvo de la crema el Magistral, que sí que m'ha convençut amb tot el que diu i tot el que calla.

Resumint, què voleu que us digui? Una mala tria (de 700 pàgines), la fa qualsevol. O no. Però jo sí, de tant en tant. :)

El llibre és: La regenta. Alas, Leopoldo. Editorial Leer-e. Pamplona, 2012. ISBN: 978841502893.