diumenge, 21 d’abril de 2013

Harry Potter y la piedra filosofal

El Watson venia amb aquest llibre de regal. Mai m'havia plantejat de llegir-me cap llibre d'en Harry Potter però després de la devastació mental en què em va deixar el refotut Kevin, tampoc em veia amb cor de llegir res de gaire pes.

Aquest llibre, doncs, ha estat la tria perfecta en el moment ideal. No sé si me'n llegiré cap més; és possible que ho intenti més endavant però si l'èxit de la lectura consisteix en adequar la tria que fas del llibre a les teves ganes, al teu temps disponible i a l'estat del teu cervell, amb aquest l'he clavat.

Ara, llàstima de no haver-lo agafat de joveneta. La Laura de dotze anys que llegia les aventures dels Cinco i la serie vermella del Vaixell de Vapor o Les Bruixes hagués al·lucinat amb Hogwarths, les escombres, els passadissos i l'andana 9 i tres quarts.

M'ha meravellat com J.K.Rowling va imaginar aquest món i com ho transmet i t'encomana el misteri que envolta l'escola, els professors, el bosc fins i tot el mateix Harry i la seva història. És amè, de vegades cau clarament en la transmissió de lliçons morals però suposo que és disculpable i que als lectors més joves els passa desepercebuda aquesta intencionalitat que no se t'escapa de gran.

Resumint, que m'ha entretingut, que -òbviament- passa fàcil i sense massa esforç i que està ben escrit. Tot plegat, una lectureta amena.

El llibre és: Harry Potter y la piedra filosofal. Rowling, J.K. Trad. Alicia Dellepiane Rawson. Ed. Salamandra. Barcelona, 1999. ISBN: 978-1-78110-110-0.

dimecres, 10 d’abril de 2013

Tenemos que hablar de Kevin

Acostuma a agradar-me que algú agafi algun dels tòpics més tòpics del món i el destrossi sense pietat.
Dit això, he d'afegir que tot i que m'agrada per la valentia que demostra, m'esparvera quan això es fa amb la cruesa i la manca de complexes amb que ho fa Lionel Shriver en aquesta novel·la. I, també, que sovint em trobo que sóc més fleuma i més toveta del que algú amb aquesta inclinació per la destrossa de tòpics es pot permetre.

"Tenemos que hablar de Kevin" és un llibre per llegir sabent que tot en si, cada pàgina, cada paràgraf, és una crítica a alguna cosa. A alguna cosa que segurament, vista des del punt dels Estats Units, és sagrada d'alguna manera o altra.
Ara potser us sorprendrà el que us diré però he llegit aquesta novel·la de la mateixa manera que llegeixo les històries de por. No, de por no; de terror (que n'he llegit molt poques en tota la meva vida). Aquest Kevin m'ha fet sentir la mateixa por que, fa molts anys, vaig tenir amb la Misery de l'Stephen King: una por que aconseguia que demanés interiorment que, si més no durant unes quantes pàgines, no aparagués l'Annie Wilkes en escena i em deixés tranquil·la. Coi de Kevin dels nassos.

He trobat que aquest relat de Lionel Shriver és molt sòrdid, però m'ha resultat impossible deixar-lo de llegir i tot i així, he trigat moltíssim en acabar-lo. Que, fredament, penso quina tonteria patir d'aquesta manera llegint un llibre. Però és que està tan ben escrit, amb tants detalls, però sense res que sobri, que no podia. Així que, ni que fos a estones curtes me l'he acabat.

Un llibre que de segur que recordaré molt de temps. I ni ganes de veure la pel·lícula. Patir el doble, així perquè sí...no gràcies.

El llibre és: Tenemos que hablar de Kevin. Shriver, Lionel. Trad. Javier Calzada. Anagrama. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-339-7350-4.