dimecres, 28 d’agost de 2013

La playa de los ahogados

De vegades, sense saber gaire bé per què, hi ha novel·les que se't van quedant endarrerides a la llista de pendents, o que sovint te les mires quan les tens a mà, dubtes, i acabes triant-ne una altra sense que hi hagi cap raó sòlida.

La part bona d'això és que la novel·la segueix allà quan tornes i decideixes llegir-la.

"La playa de los ahogados" havia estat a les meves mans en diverses ocasions aquest darrers dos o tres anys i no ha estat fins ara que he trobat el moment per llegir-la. I això no deixa de ser curiós perquè, sent novel·la policíaca, era ben fàcil que en un d'aquells moments que no sé què llegir, fos l'escollida ideal.

De tota manera, ho ha acabat sent per una raó ben senzilla: "La playa de los ahogados" és, trobo, una novel·la policíaca magnífica, rodona, assossegada, que narra paisatges bonics i crea una atmosfera que t'atrapa (no me l'imagino a cap altre lloc que a Panxón). El seu personatge principal, l'inspector Leo Caldas, és un protagonista amb cara i ulls, humà, alguns en dirien un perdedor però jo crec que el que el defineix més és que és real.

Un pescador apareix mort en una platja d'un poblet pesquer de la província de Pontevedra. Aquí arrenca la investigació policial que ens submergeix en tot un entramat de violència, silencis, por, supersticions de poble, persianes que hi veuen i veïns que parlen. Tot estructurat en capítols curts i àgils, de ritme pausat i que va portant el Leo Caldas a descobrir informacions de manera lògica, unint totes les peces que es van escampant  aquí i allà, sense permetre en cap moment que el lector tingui la sensació que tot ha estat fruit d'un cop de sort completament il·lògic. 

A destacar especialment el contrapunt que aporta l'ajudant de l'inspector: un policia saragossà de mà fluixa i molt sincer que encara es troba en fase d'adaptació a aquesta manera de fer tan gallega, segons el tòpic, que mai saps si un gallec puja o baixa d'una escala.

Aquesta és la segona aventura de l'inspector, que va ser precedida per "Ojos de agua" i que també penso llegir, tot i que m'imagino que hi haurà trames que perdran la gràcia perquè ja sé com han seguit a "La playa de los ahogados". S'espera també la propera publicació de la tercera part, que ha estat ajornada en un parell d'ocasions ja que l'autor no estava satisfet amb el resultat final de la novel·la i va voler refer-la totalment. De tota manera, es poden llegir de manera independent sense problema.

Altres opinions:


El llibre és: La playa de los ahogados. Villar, Domingo. Madrid, 2009. Ediciones Siruela. 448 p. ISBN 9788498411294.

divendres, 23 d’agost de 2013

La llista dels meus desitjos

El que tenim aquí és un conte per adults, una novel·la molt i molt curta que es llegeix en un tres i no res sobre la importància i el valor que donem a les coses quotidianes i sobre què estem disposats a fer per mantenir-les. 

Si feu una volta per la xarxa, veureu que en general té molt bones crítiques (L'espolsadaNosaltres LlegimEls ofres del Sr. Boix en poden ser un exemple). Jo, en canvi, vinc a parlar-vos-en en un altre sentit.

Durant la lectura, res a dir. M'agrada com està escrit. El problema principal que hi he trobat és que quan el text m'havia promès moltes coses, s'acaba. I m'he quedat amb la sensació que alguna cosa no s'aguanta, que hi ha uns ciments que després no tenen res al damunt, que arribats a un cert punt de la història, tot passa de cop i volta i sense gaire més explicació.

En el moment just d'acabar-me'l, vaig pensar que la sensació de "mal rotllo" que m'havia deixat el llibre era en part per algunes vivències de la protagonista. Però després m'he adonat que no només era per això (hi ha qui parla d'optimisme en aquesta novel·la. Jo més aviat he tingut la sensació contrària) sinó que també m'havia decebut una mica que l'atmosfera que s'havia creat al meu voltant (molt del tipus de la que recordo a "L'elegància de l'eriçó") no m'havia portat allà on jo creia.

No es pot encertar sempre, ni quan la majoria de ressenyes que n'has llegit són positives.

El llibre és: La llista dels meus desitjos. Delacourt, Grégoire. Trad. Maria Llopis. 144 p. Barcelona, 2013. Edicions 62.  ISBN: 9788429771268.

dijous, 22 d’agost de 2013

Los Buddenbrook

De vegades, malgrat els títols que tens acumulats a la teva llista de lectures pendents, de cop sents parlar d'una novel·la i no saps ben bé per què, et saltes a la torera el pla previst i t'endinses en  900 pàgines de clàssic només perquè algú amb el que tu consideres un criteri literari vàlid (que no vol dir que hi coincideixis sempre) t'ha dit, innocentment: "Que bé m'ho estic passant".

Parlem d'una saga familiar, d'una història que va del 1835 al 1877, quatre generacions de comerciants que van servir a Thomas Mann per retratar la societat de l'època mitjançant una d'aquelles novel·les on no passa res més que les coses que passen (o passaven) cada dia als membres d'una família concreta.

D'entrada, això de que "no passa res", parlant d'una novel·la tan extensa, pot fer por. Si fos cert que no passés res en tantes pàgines, abans d'arribar a la meitat molts ens rendiríem i passaríem a una altra història que ens fes més profit. Òbviament, alguna cosa deu transmetre perquè, si bé és cert que 900 pàgines donen per estones menys àgils que d'altres, no m'ha deixat d'interessar en cap moment què passava a la família i com se'n sortien o no. Però a més, la manera com es descriuen les estances, els vestits, les persones i les converses t'atrapen i et fan avançar molt ràpidament i d'una manera ordenada. Poc a poc et vas adonant que, no saps com, t'has fet una idea de la casa, dels costums, del menjar, dels vestits, de les olors i fins i tot dels colors exactes dels cabells dels protagonistes. Els gestos dels personatges et diuen allò que Mann no va incloure en els diàlegs;  la manera de moure's et fa preveure els problemes o les situacions que passaran més endavant. És una mica màgic, si em permeteu la cursileria. Bé, no. Suposo que es tracta de saber-ne molt, d'això d'escriure. De fet, he llegit que quan li van donar el Nobel l'any 1929, el jurat va fer esment que era principalment gràcies a aquesta obra.

Resumint: és un llibre per a tothom? Òbviament no, com tots. Hi ha lectors que no tenen la necessitat de submergir-se en històries tan llargues. Però és un llibre assequible, no et tortura les neurones amb subordinades impossibles ni amb vocabulari ranci ni rebuscat. No cal tornar enrere perquè no has entès què acabes de llegir i les coses van passant gairebé sense que ni te n'adonis. 

I ara que me l'he acabat, et queda aquella sensació d'haver de començar de zero quan encara estàs navegant en una història.

A la xarxa, se'n parla:


I el 2008 se'n va fer una pel·lícula 

El llibre és: Los Buddenbrook. Mann, Thomas. Trad. García Adanez, Isabel. Edhasa. Barcelona, 2008. 896 p. ISBN: 978-84-350-1792-3.


dilluns, 19 d’agost de 2013

Las novelas tontas de ciertas damas novelistas

Una mica més i se'm passa per alt parlar-vos d'aquest llibret (per la seva extensió, no pas per la seva qualitat) que m'ha fet riure de gust.

Partim de la base que m'agraden les novel·les victorianes. És així, m'ho passo pipa. Però també tinguem present que no perquè una cosa t'agradi, has de ser totalment incapaç de fer-ne una crítica i adonar-te de totes aquelles característiques que li grinyolen.

George Eliot (pseudònim de Mary Ann Evans)  fa aquí una crítica molt, molt, molt aguda i punyent sobre les novel·les que escrivien les seves contemporànies, tant en el fons com en la forma (que de fet, sembla ser el tema que la molesta especialment) i s'hi recrea d'una manera espectacular, amb referències que m'han fet pensar en com d'aplicable és aquest text a la que incomprensiblement alguns han començat a anomenar chick lit avui en dia. Penseu-hi un moment: buscaven menys desesperadament un bon partit matrimonial les protagonistes de Sexe a Nova York que l'Elizabeth Bennet d' Orgull i Prejudici? No sé què dir-vos. Així, d'entrada, a mi em fa l'efecte que només varia la quantitat de diners que es gasten en sabates de marca unes i altres.

Eliot fa una anàlisi detallada, recorrent a novel·les de l'època (que sembla ser que arrel del seu assaig, van ser anys després objecte d'estudi a les universitats...Ves quina gràcia li hauria fet!) de tot allò que, segons el seu parer, fa de les novel·les que ella anomena de "artimaña y confección" o també les de "toquilla blanca" un gènere forçat i tonto (definint amb aquest darrer mot les novel·les i, de pas, les seves autores) i que representa entre poc i gens les dones.

El trobo molt divertit i actual. Recomanable 100% fins i tot si, com jo, no sou gaire de sortir del gènere de novel·la.

El llibre és: Las novelas tontas de ciertas damas novelistas. Eliot, George. Trad. Gabriela Bustelo. 62 p. Impedimenta. Madrid, 2012. ISBN: 9788415578123.


dissabte, 17 d’agost de 2013

Glass

No gaire cosa tinc a dir de la darrera novel·la de Sam Savage, que tantíssim em va agradar amb la rateta Firmin. La teoria me la sé: no perquè un llibre determinat d'un autor t'hagi agradat, significa que TOT el que vagi escrivint t'anirà encaixant. he de dir que, en part, vaig voler llegir "Glass" perquè tinc molt bon record de Firmin. Error.

Trobo, a més, que no vaig fer una bona tria de l'idioma de lectura (em vaig fer la valenta, me'l vaig voler llegir en anglès i, tot i que l'he trobat assequible, la llengua ha acabat per ser un factor negatiu més a afegir a d'altres).

La protagonista d'aquest llibre me l'ha fet difícil. Està narrat en primera persona i, això, quan la primera persona que narra és tan caòtica mentalment com ho és aquesta, et pot portar al teu propi caos lector. He hagut de tornar enrere molt sovint perquè, simplement, havia deixat "d'escoltar-la". Com quan en una conversa, algú enraona només per a ell mateix, doncs igual. El que em deia no m'interessava, o no m'interessava prou.

Total, que al final ja ni anava enrere i només avançava. Hi ha trossos que se m'han quedat i trossos que no. Per això us deia que la llengua encara ha estat un handicap més perquè si al principi sí que m'hi mirava i intentava anar adquirint nou vocabulari buscant les paraules al diccionari, cap al final...com us ho diria. Si per context la treia, fantàstic. Si no, mala sort.

L'hauria d'haver deixat, ho sé, però entre el marge de seguretat que dono per mirar que m'enganxi l'argument i l'augment de marge que vaig donar per tractar-se d'una llengua estrangera, quan l'hauria deixat ja me l'havia acabat.

El llibre és: Glass. Savage, Sam. Coffee House Press. 144 p. Minneapolis, 2011. ISBN: 9781566892919.
En català aquí.

dilluns, 12 d’agost de 2013

El pensionado de Neuwelke

Si algú em digués que Wilikie Collins escrigué aquesta novel·la, jo m'ho creia sense massa problema. Només m'hagués sorprès el volum (les del Collins acostumen a ser bastant més gruixudes) però per la resta, podria ser perfectament possible.

I resulta que no. Que José C. Vales és un escriptor i traductor que va néixer el 1965. Sorpresa.

Sorpresa perquè l'atmosfera, el vocabulari, els personatges i les trames que se'ns presenten a "El pensionado de Neuwelke" tenen aquest puntet del S. XIX que sembla mentida que algú del S.XXI pugui aportar a una història. I ho fa d'una manera que passa bé, sense quedar artificiós ni forçat.

M'ha agradat i m'ha fet mantenir un ritme constant de lectura, amb ganes d'avançar, fins i tot subratllant paràgrafs i tot. He imaginat fàcilment els escenaris i els personatges, clarament identificats amb alguna característica pròpia (els gelos, la por, la tristesa, la malaltia...).

Molt millor si no sabeu gaire coses de l'argument: internet està farcidet de ressenyes que expliquen massa pel meu gust (com em passa tan sovint). Afortunadament, aquesta vegada vaig tenir cura de saltar-me els 3 paràgrafs massa explícits  d'aquesta ressenya que va ser la que em va convèncer per llegir-me'l).

Un llibre ideal per a una lectura d'estiu que ha resultat una molt bona tria.

El llibre és: El pensionado de Neuwelke (no em direu que no queda molt més glamurós dir "pensionado" que "internado", eh?) Vales, José C. 377 pàg. Editorial Planeta. Barcelona, 2013. ISBN: 9788408051954.




dimarts, 6 d’agost de 2013

La veritat sobre el cas Harry Quebert

Doncs la veritat és que enganxa. I molt.

Feia temps que, cada vegada que em deixava caure per alguna llibreria, veia aquest llibre en algún prestatge destacat. M'agrada la coberta i vaig tenir la versió en paper a les mans en diverses ocasions, sense gosar mirar gaire la "contra" no fos cas que el resum de l'argument m' esguerrés la història en l'hipotètic cas que decidís llegir-lo.

Posteriorment va arribar la investigació a internet i,ui, tot eren bones crítiques. Ai. Quina por. No el vaig incloure als "Vull llegir".

Al final, fa dos o tres dies, vaig carregar-me de valor, vaig llegir ben curosament la "contra" i...em vaig llençar a comprar-lo (per acabar-lo llegint a l'Ipad. Resulta que abans de començar a llegir llibres digitals "legals" hauries de fer un màster de tot el que se suposa que un ha de saber quan comença. No havia tingut cap problema amb tots els llibres digitals que he comprat i de cop i volta... Tot i que he estat rellegint a internet sobre DRM i altres històries per a no dormir, no he acabat d'entendre per què coi no puc llegir aquest llibre al meu lector si no he fet trampa i el llibre és "legal". Tornar a llegir a l'Ipad després d'haver conegut el meu Watson és una murga, però si més no, he pogut llegir-lo, que si no hagués perdut els calerons tontament).

M'ha agradat molt i m'ha fet passar uns dies molt bons de lectura, amb ganes de tornar-m'hi a posar tan bon punt el deixava. És una barreja estranya de novel·la policíaca, de novel·la coral, d'història d'amor, amb alguna pinzellada de "L'Exorcista" i de "Lolita" si m'apures. Fins i tot, he recordat alguna novel·la del Grisham que havia llegit fa mooooolts anys . "La veritat sobre el cas Harry Quebert" és un llibre que he trobat molt honest: no crec que s'intenti fer passar per una cosa que no és. Té tots els ingredients d'un best seller, però penso que és molt digne, està ben escrit, té ritme, la història està treballada, els personatges no són res de l'altre món però s'aguanten, i et manté pendent les 600 pàgines que té, amb moltíssims girs. Per a mi, és la lectura ideal de vacances: que t'absorbeix i et permet dedicar-li estones llargues que, d'altra banda, és el que tens ganes de fer.  L'estructura m'ha agradat molt, amb salts de temps endavant i enrere, molt pel·liculero tot si vols, però que trobo que funciona i que està ben fet, perquè en cap moment et perds.

La perla, per a mi, són els consells que un dels protagonistes dóna a un altre i que encapçalen l'inici dels capítols. Dignes de tenir presents si t'agrada això d'escriure, crec.

Segurament, com tots, "La veritat sobre el cas Harry Quebert" no és un llibre per a tothom, tothom, absolutament tothom (allò que diem sempre, que per a tot hi ha moments i llibres) però sí que trobo que és un llibre que fa de bon recomenar en general sense por de fallar.

El llibre és:  La veritat sobre el cas Harry Quebert. Dicker Joël. Trad. Imma Falcó. La campana. Barcelona, 2013. 600 pàg.  ISBN: 9788496735866.



dilluns, 5 d’agost de 2013

Linda, como en el asesinato de Linda

Aquesta lectura m'ha resultat estranya i, a estones, diria que frustrant.

No sé si, novament, la traducció m'ha jugat una mala passada (massa frases que sonen estranyes, paraules repetides, construccions sintàctiques que no acaben de quadrar) o si realment és que no combrego gaire amb l'estil d'aquest autor que, d'altra banda, sembla ser que és tot una eminència en això de la literatura de gènere policíac.

El fet és que d'entrada, la història em prometia una lectura apassionant i l'estructura deductiva és exhaustiva, organitzada, les pistes no sorgeixen per art de màgia. S'hi veu una gran tasca d'organització de les idees i de la informació que es proporciona al lector. S'hi intueixen altres trames (tan poc desenvolupada pel meu gust que no acabo d'entendre per què les hi fa aparèixer) i els personatges, massa abundants. Diria que n'hi ha algun (el protagonista de la història, sense anar més lluny) que m'ha semblat que arriba a caure en la caricatura i que m'ha resultat més una nosa que una altra cosa però tot i així cal lloar la capacitat de l'autor de fer-te dubtar en tot moment de si estàs llegint una història de bons intentant descobrir al dolent o una història de dolents intentant que no els descobreixin. Un joc que de segur que és molt difícil de mantenir durant tanta estona.

Crec que no estem parlant de la típica novel·la negra sueca (penso en en Mankell, el meu adorat Mankell i tots els que han anat sortint posteriorment) per com d'irreverent resulta el seu "heroi" (racista, amb una ètica discutible, ordinari, deixat, trepa i misogin), perquè es desenvolupa en una Suècia atacada per una onada de calor i per la inoperància de l'equip policial que investiga el cas (resulta sorprenent que l'acabin resolent) però he trobat que allarga innecessàriament la darrera part de la novel·la amb històries col·laterals que trobo que no aporten res i que et tempten de passar pàgines fent lectures en diagonal en el millor dels casos.

M'ha quedat la sensació, però, que aquest autor sap de què parla i que, en canvi, només estem parlant d'una novel·la que segurament no és el millor que aquest senyor pot escriure.

El llibre és: Linda, como en el asesinato de Linda. Persson, Leif GW. Trad. Carmen Montes Cano - Editorial Grijalbo. Barcelona, 2012. 528 pàg. ISBN 9788425347955