dimarts, 31 de desembre de 2013

Prestatge 2013








El 2013 ha donat prou de sí. He llegit molt i m'ho he passat bé. Em conformo amb demanar que això segueixi així al 2014.

Teniu totes les meves ressenyes de les lectures d'aquest any aquí.

Molt bon any nou a tots!


divendres, 27 de desembre de 2013

El guardià invisible

Havia llegit molt (i positivament) a la xarxa sobre la irrupció de la Dolores Redondo i la seva trilogia del Baztan al panorama literari d'aquest any. Malament; quan tothom en parla bé ja sabem que passa. Però sent novel·la negra i havent llegint tantes crítiques bones, em va semblar que potser deixava passava una bona lectura només per pressuposar que s'acompliria la dita lectora que diu que si llegeixes més de tres bones crítiques sobre un llibre abans de llegir-te'l tu, és molt possible que la lectura no et satisfaci (i si aquesta dita no existeix, me l'acabo d'inventar però jo acostumo a aplicar-la).

Personalment, hi he trobat més punts dèbils que forts. Fa de bon llegir, la història té el seu què i tenim diverses trames que donen suport a la que constitueix el nucli més important de la novel·la, que és la investigació d'una sèrie de crims. Ara bé, en una història on la protagonista principal (l' inspectora que investiga els crims) és la pedra angular, no només de la novel·la sinó d'una trilogia, trobo que el personatge se'm desdibuixa, l'he trobat massa pla, li falten matisos i trets característics. No me la crec.

D'altra banda, no es pot negar que la tasca d'investigació que ha fet l'escriptora ha estat profunda; és evident que s'ha informat, i molt, sobre els temes que tracta. Però en determinats passatges ha volgut deixar constància de tanta feina d'investigació i ens regala parrafades massa llargues i tècniques en boca dels personatges que fa l'efecte que reciten informació de la wikipedia. La sensació que m'he endut com a lectora ha estat de poca naturalitat en els diàlegs i la idea que tots els personatges de la història enraonen de la mateixa manera, que no es poden distingir els uns dels altres.

D'entrada us diria que no m'ha quedat aquell delit per llegir la segona part que em va quedar quan vaig llegir la primera part de Milenium, per exemple. No se sap mai, potser en algun moment acaba caient, però amb la llista de Vull Llegir que tinc...què voleu que us digui.

El llibre és: El guardià invisible. Redondo, Dolores. Trad. Laia Font i  Núria Garcia. Columna. Barcelona, 2013. ISBN 978-84-664-1663-4.


dijous, 19 de desembre de 2013

Cuatro por cuatro

Bussejant per la web a la recerca de títols que engreixessin la meva llista de Vull llegir, em vaig topar amb aquesta ressenya. L'entusiasme del lector se'm va encomanar i al final, a mitja lectura de "No confíes en Peter Pan" del John Verdon (que dono per abandonat perquè m'estava avorrint soporíferament) l'obra finalista del Premio Herralde 2012 s'ha colat al Watson i m'ha mantingut la lecturina a un nivell que feia temps que no assolia.

"Cuatro por cuatro" és una novel·la estranya. Estranya per la seva estructura, però, sobretot, estranya per com aconsegueix narrar una història a partir de tot allò que no s'explica. El buit de paraules com a eina narrativa. Per treure's el barret.

La fugida de quatre noies d'un internat és el punt de partida de la història que t'atrapa per com d'angoixant i fosca es va tornant, per totes aquelles coses que intueixes però no saps (i vols saber). La meta d'aquesta cursa t'espera en un epíleg que trasbalsa, que sembla resoldre els misteris.I quan ja has tancat el llibre i el dones per llegit i entès, t'adones que tota aquesta lectura cal assimilar-la i que no tot està tan clar com t'ha semblat d'entrada. Amants dels finals oberts, no us la deixeu perdre, aquesta història. I si us va agradar "Nunca me abandones", m'atreviria a pronosticar que aquesta també us agradarà tot i les diferències que les separen.

"Cuatro por cuatro" no és una novel·la fàcil (gens!), ni d'aquelles que pots llegir sense parar-hi gaire atenció. Té substància, una atmosfera que ofega, una estructura irregular (per la forma, no pel contingut) i uns personatges solvents. Demana tenir les facultats lectores afinades perquè ni molt menys et donarà totes les respostes mastegades.

De fet, ara que hi penso, és possible que no te'n doni de respostes. Que te les hagis de buscar tu solet.

El llibre és: Cuatro por cuatro. Mesa, Sara. Anagrama. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-339-3392-8.

divendres, 6 de desembre de 2013

Ossos al jardí

Quina sorpresa trobar aquesta novel·la curta protagonitzada per Wallander, quan Henning Mankell havia fet públic ja que tancava les aventures d'aquest detectiu que tants estius m'ha acompanyat durant les lectures de vacances. Per un moment vaig tenir l'esperança que s'hi havia repensat, però no. "Ossos al jardí" és un relat que si bé cronològicament no és el darrer del detectiu, sí que suposa el final de les lectures per a tots aquells qui ja hem llegit les aventures ja publicades.

Personalment, ho considero una llàstima. Puc dir que Mankell és, sens dubte, el meu autor de novel·la negra preferit.

El cas és que "Ossos al jardí" no té, per a mi, tant de valor en tant que història de Kurt Wallander (comparada amb la resta, aquesta es queda una mica curta, amb un cas que sembla només un esbós i on he trobat a faltar tota la part de reflexions del detectiu que normalment acompanyen les novel·les més llargues) com pel postfaci (reivindiquem el postfacis! Fora els prefacis!) on Mankell explica com va néixer Wallander i de quina manera ha viscut com a autor la trajectòria del seu personatge. M'ha semblat molt interessant.

"Ossos al jardí" és una novel·la per a fans. Si no heu llegit res d'en Wallander, no comenceu per aquí.  Però si les heu llegit totes, no deixeu de llegir-la. És una excel·lent manera de dir adéu a un gran personatge.

El llibre és: Ossos al jardí. Mankell, Henning. Trad. Marta Casas. Tusquets Editors. Barcelona, 2013.  192 p. ISBN: 978-84-8383-747-4.


diumenge, 1 de desembre de 2013

Una família exemplar

He viscut a diferents poblacions del Vallès durant prou temps com per poder identificar families Bou Antich i families Mirabaix sense massa dificultat i haver somrigut en reconèixer en les persones reals molts dels tics que Genís Sinca regala als seus personatges. A saber; aquesta manera de fer, tant de cert tipus de families benestants i "de tota la vida" de poblacions de comarques que desconfien de tot aquell que vingui de fora de la població, que lloen i donen per bo- en canvi- tot el que sigui de Barcelona, i que funcionen sota la màxima que les coses s'han de fer tal i com s'han fet sempre i perquè toca. Mai se m'havia acudit pensar que fos una característica generalitzada, una mena de tipologia familiar. La família benestant de comarques.

"Una família exemplar" és un llibre estrany per com et fa viatjar del riure a l'angoixa a mida que avances capítols. La història, protagonitzada per una fauna de personatges diversos i rars, cadascú amb les seves coses, et va portant d'esdeveniment en esdeveniment i costa adonar-se que cada cosa que passa és pitjor que l'anterior però resulta bastant difícil deixar la lectura a mitges, com si algú t'estigués explicant una gran xafarderia i intentessis deixar d'escoltar a mitja narració. No és possible.

Recordo quan vaig decidir afegir aquest llibre a la meva llista de pendents; el dia que van donar a Genís Sinca el premi Josep Pla i el vaig sentir parlar per la televisió, tot just passats uns minuts de l'anunci del veredicte del jurat. Estava nerviós, exultant i parlava de la seva novel·la amb un delit i una satisfacció tan grans que em van entrar ganes de llegir-lo en aquell mateix moment. Aquesta mena d'enamoraments a primera vista no sempre funcionen però no es trien, simplement passen.

Com les famílies.

El llibre és: Una família exemplar. Sinca, Genís. Destino. Barcelona, 2013. 480 p. ISBN 978-84-9710-231-5.