dimecres, 31 de desembre de 2014

Prestatge 2014

27. Els números lectors d'aquest any es fan ràpid. No ha estat l'any que més he llegit, però tenint present que ha estat un any de molta feina, poques hores de son i molt cansament acumulat, no està malament del tot.

A partir de demà toca esforçar-s'hi una mica més perquè la llista de "Vull llegir" no hi ha manera que es rebaixi i si no m'hi poso ja, és capaç de proclamar unilateralment la independència i prendre vida pròpia.

Espero que el vostre any lector hagi estat millor que el meu, tot i que no em queixo, perquè aquest ha estat un any de títols destacables que han passat a engrandir la meva llista de preferits. Us els recordo (no per cap ordre concret; no us sabria dir pas quin m'ha agradat més de tots):

- Instrucciones para una ola de calor
- El club de los optimistas incorregibles
- Ànima
- Harriet
- L'altra

De cara a l'any que ve, el que us deia: intencions de reprendre el ritme lector habitual, ganes de passar-m'ho bé llegint (com sempre) i moltes, moltes, moltíssimes ganes de seguir trobant-me amb tot el que els autors tenen per explicar-me.

Feliç 2015 a tots.

diumenge, 28 de desembre de 2014

La mujer de un solo hombre

Aquesta ressenya va ser, sens dubte, una d'aquelles que se't queden vagant pel cervell, caminant mandrosament, i que t'acosen sense pietat cada cop que entres a una llibreria amb l'ànim innocent de deixar-te sorprendre pels prestatges.

Durant alguns mesos, quan preguntava per si n'havien fet cap traducció i em deien que no n'havien sentit a parlar, del llibre, vaig donar gairebé per fet que no hi hauria versió catalana. L'altre dia, però, vaig trobar aquesta i, lectora impacient de mena, no vaig voler esperar més.

No és la típica novel·la negra però té alguna cosa que des de la primera pàgina et neguiteja, com si enmig del silenci i la normalitat que traspua la història gairebé en les seves tres quartes parts, alguna cosa t'estigués respirant al clatell.

És la història d'un final que sorprèn a els que el protagonitzen, un final que arriba per separat i en conjunt, de puntetes i sense fer-se anunciar i que frepa, sobretot, per la versemblança i la normalitat de la història.

Hi ha haurà, crec, força lectors a qui aquesta història podria agradar que se la deixaran perdre per la classificació de novel·la negra i serà una llàstima. Jo, personalment, no li posaria pas aquesta etiqueta. És una novel·la, una novel·la de final sorprenent. I val molt una lectura.

Us diria que caldrà estar atents a tot el que vagi escrivint aquesta autora, però, malauradament, va morir l'any passat. Així que aquesta és l'única novel·la que es pot gaudir.

Té tota la pinta que serà la meva darrera lectura del 2014 i sempre està bé acabar l'any lector havent-la encertat.

El llibre és: La mujer de un solo hombre. A.S,A. Harrison. Trad. Gemma Rovira Ortega. 320 p. Salamandra Black. Barcelona, 2014. ISBN 978-84-16237-02-9.

dijous, 18 de desembre de 2014

Emma

Que Jane Austen tenia molt de sentit de l'humor era una cosa que havia llegit moltes vegades però que mai havia vist reflectida en els seus llibres, fins ara.

Emma Woodhouse no és la protagonista que podeu trobar a "Orgull i prejudici" o "Mansfield Park". Emma no necessita, ni vol, ni pensa en casar-se, ni en trobar un home que li doni una llar perquè ja és la senyora de casa seva, fa i desfà, entra i surt i gaudeix d'una llibertat que té molt clar que perdria en el moment en què es deixés vèncer per una cosa tan insignificant - per a ella- com és el matrimoni. Tan sols si s'enamorés, tan sols si això passés podria arribar a plantejar-se canviar d'opinió.

"Emma" és una novel·la d'equívocs, on Jane Austen, com sempre, fa un desplegament de recursos narratius per crear un ambient coral molt treballat, uns personatges amb ànima que et porten de la mà de la història sense adonar-te.

He gaudit molt d'aquesta novel·la, m'ho he passat realment bé llegint-la i he volgut en molts moments que no s'acabés la narració de les aventures dels veïns de Highbury i Randalls.

De fet, vull veure ben aviat l'adaptació que la BBC va fer-ne el 2009, que, pel que he llegit, és l'única que fa justicia a la novel·la.

Una lectura molt recomenable per a tots aquells qui interessi l'autora, però també pels que tan sols vulguin passar una bona estona tranquil·la de lectura amena.

EDITO: Per explicar-vos que l'adaptació de la BBC, tampoc no li fa gaire justicia.

El llibre és: Emma. Austen, Jane. Trad. Sergio Pitol. Alba Editorial. 608 p. Barcelona, 2013. ISBN 97884-84288640. 

dilluns, 1 de desembre de 2014

El misterio de Gramercy Park

Aquest és un d'aquells llibres que em va cridar l'atenció per la seva edició, tan maca i pel fet de ser d'una autora que es considera precursora de la novel·la de misteri i dels personatges tipus Miss Marple.

La veritat és que tinc un munt de títols apuntats a la llista de Vull Llegir que resulten ser de l'editorial D' Época. Les edicions són precioses, amb il·lustracions i postals incloses i, més enllà que ha coincidit que són trames que em resulten interessants, el fet de tenir aquests llibres tan macos a la llibreria de casa em fa especial il·lusió. I en vull un munt. Una pila. Tots.

La història m'ha agradat i m'ha entretingut. Però, sobretot, m'ha sorprès. Sortida de llegir El Lleopard, i sent conscient de tots els mitjans tècnics i humans de què es disposa avui en dia per aclarir els assassinats, el fet que una dona de mitjana edat, un pèl repel·lent i xafardera, investigui basant-se en d'on és un vestit o una tel·la, una cicatriu o analitzant la cal·ligrafia d'una carta a ull nu, no deixa de resultar entranyable.

L'argument està sorprenentment ben trabat, i tot i que és bastant complicat, resulta senzill de seguir. La prosa d' Anna Katharine Green és clara, descriptiva i senzilla i aconsegueix que entris totalment a la història.

Estic immersa en una etapa lectora en què em ve molt de gust anar enrere. Així que totes les novetats que van sortint, hauràn d'esperar.

El llibre és: El misterio de Gramercy Park. Green, Anna Katherine. Trad. Rosa Sahuquillo y Susanna González. 400 p. Editorial D'Época. Oviedo, 2014. ISBN: 978-84-938972-9-1.

dimarts, 18 de novembre de 2014

El lleopard

La meva relació amb el Jo Nesbo no ha estat fàcil. De fet, la darrera ressenya de fa dos anys, la deixava ferida de mort.

Però l'acte de presentació que va organitzar la Biblioteca Jaume Fuster, en què Lorenzo Silva conversava amb ell (malgrat molts que pensen que Nesbo és una "ella", he de dir que és "un" nòrdic altíssim i súper seriós) sobre els seus llibres i el seu personatge principal, Harry Hole, em va cridar l'atenció. Total, que vaig tornar de la biblioteca amb el llibre sota el braç i hi vaig tornar a caure. Si és que no sé què em passa!

I he de dir que sí. Que d'acord. Que d'entrada enganxa. Però que al final...m'ha decebut. I sembla mentida que no hagi après res de les meves lectures anteriors. De fet, ja no vaig llegir l'entrega anterior, "El Ninot de neu" perquè em vaig refermar en la meva promesa que jo ja havia acabat amb el Nesbo. Però la conversa em va agradar molt, vaig trobar que era un home molt interessant, com havia construit el personatge, les trames i vaig pensar que potser calia donar-li una altra oportunitat.

No és que sigui el pitjor que hagi llegit mai. Seria exagerar i, a més, seria una mentida molt grossa perquè el 75% de la història m'ha tingut enganxadíssima i, per primera vegada, he tingut la sensació d'estar completament enamorada del personatge. És una novel·la de personatge així que això sí que puc dir que ho he aconseguit.

Arriba un punt àlgid en el que si la novel·la d'acabés aleshores, no et quedava més solució que deixar el llibre i posar-te a aplaudir. Però no. Resulta que continua. I, personalment, me l'espatlla.

Però en fi, que per fer un resum, un 75% per cert de l'argument m'ha encantat així que suposo que seria just dir que no està gens malament (perquè si no, d'aquí un parell d'anys, hauré de tornar aquí amb la cua entre cames a dir-vos que he tornat a caure i a ressenyar-vos una nova novel·la del Jo Nesbo. I ja en tinc prou, de menjar-me les meves ressenyes amb patates).

El llibre és: El lleopard. Nesbo, Jo. Trad. Laia Font Mateu. 712 p. Proa. Barcelona, 2014. ISBN 978-84-7588-424-0.

divendres, 24 d’octubre de 2014

La lectura i la vida

Mai no he trobat la resposta a la pregunta "què ens fa lectors?".
He tingut èpoques en què he cregut fermament en què llegir és el que et fa lector; de cop i volta un llibre t'atrapa i llegeixes per trobar un altre llibre que et faci sentir el mateix.

Però per què comences a llegir, si mai abans has sentit l'impuls de fer-ho?

Sempre m'han explicat que, de petita, m'enfadava perquè, deia, no em llegien bé els contes. Acusava qui me'ls llegia de saltar-se'n parts i amenaçava amb què aprendria a llegir molt aviat per poder llegir-me'ls jo sola i que ningú no m'enganyés. Sembla estrany, però recordo clarament les ganes d'aprendre a llegir per desxifrar totes aquelles lletres que acompanyaven els dibuixos de les històries. Però jo no en tenia prou amb dibuixos; volia saber si realment aquelles imatges explicaven tot el que deien les lletres. Certament, aquesta va ser la meva motivació: no sentir-me enganyada i ser autosuficient.
A casa meva no són lectors, per tant, no vaig submergir-me en la lectura per imitació. Suposo que això també contribueix a no aclarir-me d'on surt la vena lectora.

Emili Teixidor intenta en aquest llibre que porta per subtítol "Com incitar el nens i els adolescents a la lectura: una guia per a pares i mestres" donar unes idees sobre com encomenar les ganes de llegir. Però, si us sóc sincera, el que ha aconseguit amb mi, és reafirmar-me en totes les bondats que penso que té tenir aquesta afició i tots els beneficis que a mi em comporta.

"La lectura i la vida" és un llibre preciós; pels missatges que transmet, per la manera com Teixidor els va escriure, per la sensació que et queda quan te l'has acabat. per tot. És recomenable per saber com inicitar als demés a llegir, però també per entendre per què llegim cadascú de nosaltres.

El llibre és: La lectura i la vida. Teixidor, Emili. 200 p. Columna. Barcelona, 2007. ISBN 978-84-664-0805-9.

dimarts, 21 d’octubre de 2014

Los millones de Brewster

Sovint, i més ara que s'apropen les dates de loteries i sortejos (amb la calor que està fent, sembla mentida que en quatre dies tinguem el torrons a taula) es mantenen converses creatives a la màquina del cafè amb el tema "Què faria i què li diria a qui si em toquessin uns quants milions de la Grossa".

Sospir.

Al protagonista d'aquesta novel·la se li fa realitat: amb 25 anys es troba amb un pessic gros per gastar sí o sí. I a partir d'aquí, McCutcheon es diverteix (aquesta és la sensació que he tingut durant tota la lectura; l'escriptor sàdic fent patir el seu protagonista) creant una història àgil i entretinguda, donant mil maldecaps al pobre Monty Brewster.

"Los millones de Brewster" s'ha portat al cinema en diverses ocasions. Jo no n'he vist cap, però em costa pensar que les pel·lícules que se n'hagin fet, hagin pogut mantenir l'encant de la història. És una novel·leta que no demana gaire esforç i, en canvi, entreté i diverteix de forma senzilla i sense pretensions, i deixa entreoberta una porta a analitzar, com diu Manuel Hidalgo en aquesta ressenya, quins són els vicis que es poden considerar normals en aquest món on vivim. Si bé la novel·la no és actual (1902) crec que el debat es manté 100% actual.

El llibre és: Los millones de Brewster. McCutcheon, George Barr. Trad. Pablo Sauras. 304 p. Alba Editorial. Barcelona, 2014. ISBN 97884-90650172.

dimarts, 14 d’octubre de 2014

Instrucciones para una ola de calor

Sembla que està establert de forma tàcita, que quan es diu d'una novel·la que és addictiva, s'ha d'entendre que hi ha un o més assassinats, que la trama es complica, que hi ha molta acció. Rarament es diu que un autor tingui una manera d'escriure addictiva.

Així és com jo descriuria la prosa de la Maggie O'Farrell.

Enganxa per com escriu, per com explica les quotidianitats més normals i corrents que us pugueu imaginar. I, a més, la manera com t'explica la complexitat dels llaços familiars i analitza la manera com interpretem els nostres rols dins de l'estructura familiar, és d'aquelles narracions que et fa pensar cada dos per tres "quanta raó que té!" o "jo mai no hagués trobat les paraules per definir-ho tan clarament".

La història d'un fet estrany de la familia  Riordan ens porta a un Londres asfixiant per una onada de calor el 1976. A partir d'aquí, d'un present que s'ha tornat incomprensible per aquesta familia, els personatges ens van portant enrere i endavant, conduïnt-nos per la història familiar i particular de tots i cadascún d'ells.

Uns personatges ben trabats, que en alguns casos m'han fet sentir molta llàstima o lamentar perdin les oportunitats que l'autora els va donant per explicar-se, per confessar-se, per deslliurar-se d'una xacra personal. M'hi he trobat molt submergida, en aquest món que ha creat la Maggie O'Farrell, a qui ja he apuntat a la llista de les autores a qui m'agradarà seguir.

M'ha agradat moltíssim; tot just me l'he acabat i ja l'he recomenat sense parar. I seguiré fent-ho.

PS: M'ho sembla a mi o no està traduït al català? Com pot ser?


El llibre és (boníssim): Instrucciones para una ola de calor. O'Farrell, Maggie. Trad. Sonia Tapia. 320 p. Salamandra. Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-15630-12-8.

dimarts, 30 de setembre de 2014

El club de los optimistas incorregibles

Sovint em passa, quan trobo llibres com aquest, que no puc entendre de cap de les maneres com és que la gent no en parla més, com és que me l'estic llegint perquè buscant i rebuscant opinions a la xarxa vaig trobar-ne un parell i no una quantitat ingent (com crec que hauria de ser atesa la qualitat del llibre) que em van donar molt bones sensacions. I mira tu per on, resulta que és una preciositat de llibre.

El París dels seixanta i un adolescent que viu els descobriments del que és l'amistat i els problemes que també comporta, l'amor, la familia i la responsabilitat, el despertar de la vocació, tot això és aquesta història que, tot i que  amb 600 i escaig pàgines sembla que hauria de decaure en algun moment, m'ha proporcionat una lectura amena, gustosa, tendra i interessant que ha anat de menys a més.

Podriem dir que és una novel·la d'iniciació però jo l'he percebuda com alguna cosa més; una novel·la històrica, en part, farcida d'anècdotes, de personatges, d'històries personals. Molt, molt completa.

El protagonista, Michel, m'ha robat el cor totalment. Un apassionat del futbolí i de la lectura, un adolescent dolentíssim en matemàtiques que llegeix mentre camina pel carrer, que llegeix assegut als bancs dels parcs mentre hauria d'anar de camí a escola, que llegeix per no pensar en el que l'envolta, que llegeix per entendre més de les persones que l'envolten. Oh! És que m'ha agradat tant!

Li he de posar un però (petitet). Hi ha un parell de coses de traducció que no me n'han acabat d'encaixar: l'ús en varies ocasions del verb "maliciarse", que tot i que sé que es correcte, no em sembla que sigui d'un ús tan habitual comparat amb la de vegades que es fa servir al llibre. I també "el tema astral" per "la carta astral". Dues nimietats que tan sols són una anècdota si ho comparem amb el conjunt de tota la traducció.

Sense dubte, un dels meus preferits d'aquest any.

El llibre és: El club de los opitmistas incorregibles. Guenassia, Jean-Michel. Trad. María Teresa Gallego Urrutia. 656 p. RBA. Barcelona, 2012. ISBN 9788498678284.


divendres, 5 de setembre de 2014

Ferides obertes

No és la primera vegada que em trobo que, un cop comprada l'edició digital d'un llibre, no la puc llegir al meu lector. Aquesta vegada, però, va ser un error per part meva. Ja havia descartat llegir en format digital la versió catalana de la que va ser la primera novel·la de la Gillian Flynn perquè durant el procés de compra ja m'indicava que no la podria llegir al Watson. Pensava comprar-la en paper, així, amb l'excusa i com qui no té més opcions (ehem, ehem)...Però l'altre dia, mentre contemplava diverses opcions lecturils no hi vaig caure. I pam. Quan ja el tenia descarregat i tot, em vaig adonar que no podria començar-lo. Afortunadament, tots aquests llibres que no puc llegir al lector, els puc obrir a l'Ipad. Però ja tenia l'ordinador apagat i volia començar el meu llibre nou! Així doncs, l'única opció era...començar-lo al mòbil.

He de dir que, un cop superada la reticència inicial a haver de passar mil cops de pàgina perquè, òbviament, la pantalla del mòbil dóna pel que dóna, i deixant a part que sempre, sempre, sempre seré més del paper que de la pantalla, l'experiència de llegir al mòbil no està tan malament com em podria semblar, sobretot per llegir al metro/bus/ (inseriu aquí el vostre mètode de transport col·lectiu) i no anar carregada com una mala cosa.

Finalment, el vaig acabar llegint a l'Ipad.

Feta aquesta introducció tècnica, anem al tema. Ferides obertes té tot el que et pots esperar i vols que tingui la novel·la si has llegit Perduda. A saber: sang, assassinats, sordidesa i gent que no hi està del tot. Ideal per començar el nou curs i pensar "Està bé; tots voldriem viure sense haver de treballar, però anar a treballar sempre és millor que no pas que et matin".

M'ha agradat per com de polièdrica és la història, pel fons dels personatges, pel seu final, per la protagonista i la seva motxilla emocional. Per tot. Perquè té un fons més enllà del fet que es mati algú. De vegades, trobo que a les novel·les negres, els personatges poden estar poc cuinats (a no ser que sigui una saga, que aleshores l'autor es pot permetre el luxe de cuinar-los a foc lent, d'anar-te'ls presentant poc a poc). Aquí no és així. La Camille té una història i un passat que la condicionen i que li dónen ànima al personatge i a la història.

Crec que Gillian Flynn serà una recurrent de les meves llistes de lectura perquè em dóna tot el que espero d'un llibre que trio per no experimentar, per anar sobre segur. Ha estat una molt bona tria per començar el curs.

El llibre és: Ferides obertes. Flynn, Gillian. Trad. Ferran Ràfols Gesa. 304 p. La Magrana. Barcelona, 2014. ISBN: 9788482646725

dijous, 28 d’agost de 2014

La última noche en Tremore Beach

De segur que l'heu vist als prestatges de més d'una i de dues llibreries i molts ja l'han catalogat com el Harry Quebert d'aquest estiu.

Aquesta novel·la de ritme trepidant, de lectura fàcil i magnètica, m'ha mantingut pendent i m'ha reconciliat amb les ganes de llegir que, després del desinflament de l'anterior, ja tocava. M'ha semblat trobar-hi una mica de l'atmosfera tensa de Stephen King, aquella sensació que cada dos per tres n'ha de passat alguna de grossa.

Però és que, a més, la seva història conté més coses que no pas ensurts, misteri i intriga. Els personatges arrosseguen conflictes, pors i dubtes i es pot considerar que, més enllà de la capacitat poc usual del seu protagonista, són persones normals i corrents.

Hi ha escenes de gran tensió, d'aquelles que si les veiéssis a una pel·lícula et farien agafar el coixí del sofà i amagar-te al darrera per protegir-te del que saps que, segur, t'espantarà en breu. La descripció dels paisatges és molt acurada i evocadora i he trobat que la construcció dels personatges és força bona.

En conjunt, una novel·la que m'ha agradat, que recupera el més típic model dels bons, els dolents, i aquells dels que no saps què pensar-ne i vas canviant d'opinió fins al final.

Una lectura d'estiu molt recomenable.

El llibre és: La última noche en Tremore Beach. Santiago, Mikel.  424 p. Ediciones B. Barcelona, 2014. ISBN 978-84-406-9648-9.

dimecres, 20 d’agost de 2014

La casa de hojas - ABANDONAT

Podria començar el post amb el tòpic de dir "he llegit llibres estranys i després he llegit La casa de hojas".

Però he de començar dient que he abandonat llibres estranys i després aquest.

Últimament, ja no estava fent ressenyes dels llibres que abandonava. Al cap i a la fi, si deixes un llibre és perquè has perdut l'interès pel que t'explica, per les raons que siguin i tampoc cal esplaiar-s'hi.

"La casa de hojas" em prometia molt. N'havia llegit autèntiques meravelles: novel·la experimental, la novel·la del segle XXI, la metanovel·la...

Potser estic d'acord amb que és experimental. Massa pel meu gust, segurament: notes al peu que conformen una història paral·lela a la principal i que ocupen pàgines i pàgines; novel·la, assaig, divagacions, cartes, diari personal...tot barrejat en un sol llibre, escrit als marges, del revés, pàgines en blanc.

M'he cansat de llegir. No de la història (que m'agradava força, si més no la principal), no. M'he afartat de buscar per on havia de seguir llegint. Una llàstima perquè estic segura que me l'hagués acabat si hagués estat una novel·la més normaleta. Més del segle XX.

Com jo. Que també sóc del segle passat.


dissabte, 9 d’agost de 2014

El otro nombre de Laura

Poques vegades, que jo recordi, llegeixo les sagues seguides. En aquest cas tampoc no serà així però la primera novel·la de Benjamin Black em va deixar tan interessada en la història del seu protagonista que vaig voler avançar una mica més. Ara estic fent una aturada, reservant-me la resta de la història de Quirke per més endavant i he de dir que l'interés continua.

A "El otro nombre de Laura" l'estructura es repeteix: caminen paral·leles la història del protagonista i un cas (una mort, un crim) que et serveix per saber més sobre els personatges principals, sobre el seu present i sobre el seu passat. Tot molt ben teixit i amb un ús dels adjectius a les descripcions que et deixen amb la boca oberta.

No hi ha sorpreses ni grans descobriments sense raó justificada; la trama avança lentament (potser de vegades un pèl massa pel meu gust) però segura i arriba un desenllaç que potser ja te'l veies a venir però...bé, què hi farem. Per a mi, el que realment m'interessa i em mantindrà fidel a aquesta saga és, com us deia més amunt, el passat del protagonista i la seva familia així que de ben segur que aquesta no serà la darrera aparició del Sr. Quirke al blog.

El llibre és: El otro nombre de Laura. Black, Benjamin. Trad. Miguel Martínez-Lage. 368 p. Alfaguara. Madrid, 2008. ISBN 9788420473802.


dilluns, 14 de juliol de 2014

El secreto de Christine

Tenia a la llista de pendents la darrera novel·la de Benjamin Black (alter ego de John Banville) i era l'opció triada per continuar després de "Los cuerpos extraños". En aquell moment de començar vaig caure que havia llegit que formava part d'una sèrie i, no vaig voler començar la casa per la teulada i que em passés com amb el Mankell (que ho he llegit tot però desordenat) o el Silva (que en pocs dies me'l vaig llegir tot seguit després d'haver-ne llegit algun a l'atzar).

Així doncs, he començat pel principi amb el patòleg Quirke i no sabeu l'alegria que m'ha donat.

Arriba el periode de vacances i ja em llenço a la novel·la negra de cap i res no em pot agradar més que descobrir que tinc tota una nova sèrie per devorar.
Si començo pel començament he de dir que quina llàstima el títol tan anodí, poc original i suadet que van triar, tenint en compte el doble joc que dóna el títol original "Christine Falls" que es relaciona tan bé amb la trama.

Dit això, la novel·la és l'exemple que es pot escriure molt bona novel·la negra sense que sigui obligatori viatjar a Suècia. És evident que estem parlant d'un autor consagrat que ha triat aquest gènere i un pseudònim a mode de divertiment, com qui fa sudokus al metro. Vull dir: la qualitat se li presuposa. I tot i així, jo m'atreveixo a dir que en té molta, que crea una atmosfera en blanc i negre (com si llegissis una pel·lícula dels anys 30 o 40, amb aquelles americanes tan estrafetes, amples d'espatlles i estretes de cintura i els pantalons de pinces) on els personatges es poden moure amb comoditat per fer-te creure que, al final, la trama (el retrat de dues famíles de Dublín i Estats Units i la història d'una noia morta i la seva filla) tampoc és tan important perquè cada descripció que fa Black/Banville compta per si sola. Totes les peces van encaixant poc a poc i sense sortides dramàtiques ni espectaculars. Simplement la informació que et permet completar el quadre, la vas trobant aquí i allà i acaba per recrear les escenes, les idees i els per quès. Tot molt acurat, molt pensat, escrit amb molta precisió.

Sé que, més enllà de seguir amb la segona novel·la de la saga (que ja he començat), és molt possible que Benjamin Black es converteixi en un dels meus autors més llegits. En fa tota la pinta.

El llibre és: El secreto de Christine. Black, Benjamin. Trad. Miguel Martínez-Lage. Alfaguara. Madrid, 2007. ISBN 9788420498546.

dimarts, 1 de juliol de 2014

Los cuerpos extraños


Després de la marató de Lorenzo Silva que vaig fer l'estiu passat (de la que us en parlava aquí i aquí), ja vaig incloure les aventures del brigada Bevilaqcua i la sargent Chamorro a la meva zona de comfort lectora.

Aquesta útlima novela segurament no és la millor, però segueixo pensant que Silva té un domini de la llengua que pot atrapar al lector, sigui en novel·la negra sigui en un altre tipus de narració i que l'ús del sarcasme que fan els seus persontages és una de les característiques que més m'agraden.

Coincideixo en repetir que de vegades fa l'efecte que tots els personatges són massa ocurrents i que enraonen d'una manera massa similar, però també he de reconèixer que m'agrada tant aquest estil que no hi trobo més pega.

La mort d'una alcadessa a un poble costaner de la Comunitat Valenciana, arrossega cap allà els protagonistes des de Madrid i, mort apart, la història personal de la Virginia Chamorro ens acompanya com una ombra durant tota la novel·la. Però, com en totes les novel·les de Silva, trobem que va molt més enllà de la ficció que ens pugui estar narrant. Hi trobem un retrat (amb la mala llet justa, diria jo) de l'actualitat, els costums i les manies de la societat actual i tot apunta - afortunadament per aquells qui gaudim d'aquesta saga- a que aquesta sèrie anirà creixent. Arribats a aquest punt, les històries personals dels personatges protagonistes tenen unes arrels molt sòlides però també unes ramificacions que, fa tota la sensació, sembla que estan llestes per estrendre's cap al futur.

Si sou de novel·la negra, no cal que comenceu per aquest títol, però tingueu a la vostra llista de pendents donar-li una oportunitat a Lorenzo Silva. Crec que no us decebrà.

El llibre és: Los cuerpos extraños. Silva, Lorenzo. 352 p. Destino. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-233-4834-3.

dimarts, 24 de juny de 2014

Canadà

Aquest és un llibre de límits en tots els sentits que se li puguin atribuir a la paraula.

Límits entre països, límits personals, punts on establim els límits entre el que considerem bo i dolent, adequat i inadequat, normal i rar.

Canadà, tal com ho veig, és un viatge i una mirada enrere; un parar-se a pensar en en quin moment vam aprendre les coses que ens han fet com som. Una història extraordinària que es torna creíble per la força i la precisió de Richard Ford, que composa una narració a base de les paraules justes i que, fins i tot essent com és una narració en primera persona (del personatge principal, Dell de quinze anys, no de l'autor), busca la veritat i el no enganyar-se a si mateix. Es recorda com van anar els fets però també què va sentir en aquell moment donat, què va pensar quan la seva vida "normal" (allò que ell coneixia per "normal") es va capgirar i es va convertir en una altra cosa.

Canadà no és una novel·la trepidant. Necessita el seu temps i, de vegades, semblaria que no passa res (o que te l'hagin espatllat al principi quan, a la primera pàgina, el protagonista ja et desvetlla el que serà la trama de la història), si no fos perquè sí que passa. Passen moltes coses i en moltes ocasions et fan pensar en tu mateix i en com afrontes els canvis i la vida en general. És una novel·la on els fets, grans, exagerats, al límit, ocasionen que la novel·la avançi allà on sembla que no ho faci: a l'interior de les persones, als sentiments, a les reflexions, les pors.

Molt recomanable. Però no la llegiu al metro, que és una pena, de debò. A mi se m'anaven barrejant les construccions sintàctiques perfectes de Ford (curtes, contundents, amb les paraules necessàries) amb la música a crits que sortia d'uns auriculars tres seients més endavant. Una pena.

El llibre és: Canadà. Ford, Richard. Trad. Josefina Caball Guerrero. 438 p. Empúries. Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-9787-907-1.

dilluns, 2 de juny de 2014

Daisy Miller

Sé que fa molts anys vaig llegir "Una altra volta de rosca" i recordo que em va agradar força però la lectura de l'edició bilingüe de Daisy Miller que em van convidar a llegir des de l'editorial Agde Llibres (i que he de dir que, si sou com jo que això de llegir en anglès us fa mandra, aquestes edicions són perfectes. Tot i que també s'ha de reconèixer que aquesta obra en concret fa de bon llegir per un nivell d'anglès mitjanet, com ara el meu) m'ha fet venir ganes de tornar-lo a agafar i rellegir-lo amb els meus ulls actuals.

Aquesta novel·la curta narra la història d'una jove americana, moderna i gens preocupada per les convencions socials de l'època. Escrita el 1878, el que comença com una comèdia lleugera i fins a cert punt còmica, es va tornant més densa i tràgica a mida que va avançant la trama.

Escrita des del punt de vista d'un sol personatge, "Daisy Miller" és, tal com jo ho entenc, un exemple de com es creen els personatges literaris, com se'ls dóna personalitat i ànima i de com, a més, es poden presentar uns fets sense jutjar els personatges que els protagonitzen.

Una lectura curteta, amena i recomanable.

El llibre és: Daisy Miller. James, Henry. 160 p. Agde Llibres.  Barcelona, 2013. ISBN 978-84-941252-0-1.

dijous, 29 de maig de 2014

El jilguero

Aquesta va ser la (digues-li) ressenya que em va encuriosir per llegir "El jilguero". Algú que no se l'havia llegit que en parlava perquè una amiga li havia dit que era molt bona.
Arriscat, eh?
El cas és que el vaig veure als prestatges d'algunes llibreries i em va cridar l'atenció. Vaig investigar prou per saber que la seva autora havia rebut el Pulitzer per les mil i escaig pàgines d'aquesta novel·la i un comentari llegit al vol per internet que deia una cosa així com que era el primer clàssic del s.XXI em van acabar d'encuriosir.
Si és que em sembla que no n'aprendré mai, ostres tu!
Anem a pams.
No sé què és el que ha de tenir una novel·la per guanyar el premi Pulitzer: una bona història? (qui pot decidir que una història és bona?), uns bons personatges? (tornem-hi), una trama el·laborada?, més de mil pàgines? No ho sé. Tampoc sé que és el que, de tot això, podriem dir que té aquesta novel·la.
"El jilguero" és el viatge vital d'en Theo que comença en un moment molt traumàtic de la seva vida. A partir d'aquí, avança en diversos escenaris i se'ns presenten una sèrie de personatges (caracteritzats amb més o menys èxit, segons la meva opinió) que ajuden a explicar com aquest noi amb aparença de Harry Potter es converteix en un tipus d'adult determinat. Res que no s'hagi vist abans.
Per ser una novel·la tan gruixuda, que d'entrada sembla que pot fer que certs lectors es tirin enrere, s'ha de reconèixer que (durant les primeres 500 pàgines) passa força bé. L'estil de Donna Tartt atrapa, és clar, entenedor, senzill i sense pretensions. "Best-seller de qualitat" he llegit en algun lloc. No sé pas si això és bo o dolent però podria ser que fos cert.
Ara bé (a partir d'aquí, venen els "peròs"):
No m'ha portat enlloc (pataxap!) i m'ha generat un entusiasme inicial que ha anat transformant-se en tedi. Un tedi molt llarg. La història engresca molt, al començament, i t'hi submergeixes de ple però poc a poc va baixant de ritme fins que sembla que s'atura (aquell moment horrorós, que sembla que el cap et caurà damunt la taula) per, finalment, repuntar una mica en una resolució que m'ha semblat poc afortunada i que poc o res té a veure amb el to de la resta del llibre. A més, també hi he trobat alguna parrafada grandiloqüent (el sentit de la vida, la mort, l'ésser humà...) que tampoc m'acaba d'encaixar amb la resta de la història.
M'ha sabut greu que una història que em prometia tant, hagi acabat semblant-me un bluf, amb un final tan decebedor.
Què hi farem...

El llibre és: El jilguero. Tartt, Donna. Trad. Aurora Echevarría. 1152 pàg. Lumen. Barcelona, 2014. ISBN 978-84-264-2243-9.

dimarts, 6 de maig de 2014

Ànima

Fem una prova. Obriu el Google i escriviu: "ànima wajdi mouawad ressenya"; us surten 3.270 resultats (en 0,59 segons). D'aquests, a l'atzar,mireu-ne uns deu o dotze i absolutament tots diuen, en algun moment de la ressenya: "(...) la seva dona (...) brutalment assassinada (...)".

Doncs bé. Sí. Hi ha una dona "brutalment assassinada" (com si assassinar no fos de per si un acte brutal, com si calgués adjectivar-lo) que és el punt de partida d'aquesta història.

Però penso que aquesta trama és una excusa, no és important; sí, un assassinat (brutal); sí, una recerca de l'assassí; no, no és una novel·la negra. Res de tot això és destacable, tal com ho veig jo. És tan sols el punt de partida, com us deia, la casella de sortida que obre molts altres camins i porta a moltes altres misèries.

El que realment importa en aquesta història, el que realment és brutal aquí, és el to i la fusteria amb que Mouawad construeix tot plegat: els personatges (amb descripcions tan simples, de vegades, que no et queda més remei que aplaudir), amb el·lipsis que expliquen mil detalls (encara que sembli contradictori), amb pàgines gairebé en blanc que t'estan revelant, realment, moltíssimes coses. El que realment importa aquí és que Ànima és tan brutal que hi ha hagut passatges que volia tancar els ulls. Però en aquesta cosa de la lectura, si tanques els ulls, atures la historia. I no volia aturar-me. Volia que s’acabés perquè em feia patir.

Ànima no és una novel·la per a tothom. És molt possible que no sigui ni una novel·la per a mi. És dura, és fosca, freda i et trepitja el cor.
Té una veu narrativa molt original que és molt millor quan no la saps fins que te la trobes, com ha estat el meu cas (cosa difícil perquè internet està plagat d'explicacions ben acurades dels narradors). I el com aconsegueix fer-la tan creïble, és per a mi l'èxit total i absolut d'aquesta història. Una cosa que sembla fàcil, però que no ho és gens, n'estic segura. Si hagués sabut amb antel·lació com s'explicava aquesta història és molt possible que no me l'hagués llegit perquè, així d'entrada, ho hagués trobat forçat. D'altra banda, dir-vos que calen nocions d'anglès fins i tot per a la traducció catalana. I si a més parles àrab i llatí, encara millor.

Cap al final (tercera part i el que podriem anomenar epíleg) i en algun episodi molt puntual de la segona part, trobo que decau una mica, però el nivell és tan alt des del principi que podriem dir que la baixada és perdonable. A mi gran part de la novel·la m'ha encantat, i una petita part m'ha decebut per les altes expectatives que jo mateixa me n'havia anat fent a mida que anava avançant.

Ànima és d'aquelles novel·les que toquen i que no deixen indiferent. Però val molt la pena si estàs disposat patir. A patir brutalment.

El llibre és: Ànima. Mouawad, Wajdi. Trad. Anna Casassas. 448 p. Edicions del Periscopi. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-940490-9-5.

dimecres, 23 d’abril de 2014

El hombre de arena

Si és cert allò que vaig llegir una vegada a algú que no recordo que deia que s'és un autor consagrat quan aconsegueixes que el teu nom aparegui a la coberta del teu llibre en caràcters més grossos que els del títol, els Kleper es poden donar per consagradíssims. Tant a la versió castellana com a la catalana (que no vaig trobar encara en format digital), el pseudònim dels autors apareix en lletres enormes.

A aquestes alçades de la meva vida lectora, si una d'una cosa estic segura és de que en el camp de la novel·la de sang i fetge, està tot inventat.Tot i així, jo en seguiré llegint perquè m'atrapa, em deixa el cervell completament en blanc i aconsegueix que em centri tan sols en el que llegeixo. I això, tal com entenc jo això de la lectura, té molt de mèrit.

Així doncs, ja podeu preveure que no trobareu en aquest Kepler res que no hàgiu vist o llegit en d'altres novel·les del gènere. De tota manera, penso que aquesta és la millor de les històries (aquesta, aquesta i aquesta) que he llegit d'aquest matrimoni que escriu a quatre mans. I, com he pogut comprovar rellegint les ressenyes anteriors, he anat de menys a més amb aquesta saga. Ara ja no puc dir que no seguiré amb el que vagin publicant...a qui vull enganyar?

La història em va atrapar des del principi i m'ha mantingut pendent fins al final (final, final, final del tot!), on ja buscava ni que fossin poquíssims minuts per avançar cap al desenllaç.

Si avui heu de triar una novel·la per a un lector de novel·la negra, aquesta podria ser una bona tria.

El llibre és: El hombre de arena. Kepler, Lars. Trad. Sánchez, Pontus. 506 p. Planeta, 2014. Barcelona. ISBN 9788408124320.

dimecres, 9 d’abril de 2014

Somnis d'hivern

Un dels meus propòsits cada any, des de en fa una pila, és llegir més en anglès i francès. No passo mai d'un o dos llibres l'any llegits en anglès. En francès, ni el títol de cap.
Així doncs, aquesta edició bilingüe de Somnis d'hivern i de Bernice es talla els cabells, de F.Scott Fitzgerald pretenia ser, per part meva, el primer intent de l'any de llegir en llengua estrangera. Dels dos relats, el primer vaig aguantar, em vaig esforçar i me'l vaig llegir en anglès. Però el segon, he de confessar, que la comoditat de tenir a la pàgina del costat la traducció en català va ser massa forta per la meva lecturina cansada.

L'editorial es va posar en contacte amb mi per presentar-me les seves edicions bilingües (anglès-català) d'uns quants clàssics contemporanis i la veritat és que el concepte m'agrada molt. Si tens prou força de voluntat per llegir en anglès, pots recórrer a la traducció al català de forma còmoda tan sols amb girar la vista a la pàgina del costat quan et quedes enganxat amb alguna paraula.

La meva tria, dos relats curts de F.S. Fitzgerald, ha estat molt encertada. Si bé en el seu moment "El gran Gatsby" no em va agradar gaire, aquests contes escrits amb anterioritat a la superfamosa novel·la  i que representen un clar "esborrany" de les festes del Gatsby, sí que m'han resultat amens i entretinguts. Crec que no es pot negar que F.S. Fitzgerald va ser un gran narrador i jo l'he pogut apreciar més en aquest format que no pas en el de novel·la.

El llibre és: Somnis d'hivern (Winter dreams). Fitgerald, F.S. Trad. María Causadias. 160 p. Agde Llibres. Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-941252-2-5.

dijous, 3 d’abril de 2014

Marido y mujer

Uh!

Quin tros de novel·lot! I ho dic tant en sentit literal (la literatura victoriana i aquesta idea que sembla que tenien aleshores que si una novel·la no ocupava un mínim de 600 pàgines no valia la pena escriure-la...) com en sentit figurat.

No és el primer Wilkie Collins que llegeixo i aquest només ha servit per a reafirmar-me: m'agrada. Però, és que a més, "Marido y mujer" té una característica que m'ha sorprès molt: la manera com passes, progressivament, de llegir una mena d'història d'equívocs hil·larants, a un veritable relat d'horror. Tot plegat, un retorçament de l'argument i l'atmosfera que m'ha encantat.

Tot comença amb el descobriment per part d'un home que el seu matrimoni no és vàlid segons la llei escocesa (que Collins critica durament durant l'obra) i aprofita l'avinentesa per desentendre's d'una dona, la seva, que segons el seu parer, ja no cobreix les seves necessitats. Passats uns anys, la història sembla repetir-se tenint com a protagonista la filla de la dona abandonada. A partir d'aquí, tot es va desencadenant poc a poc (recordeu que són una pila de pàgines). En alguns punts, fins i tot un pèl massa lentament pel meu gust. Però tot val la pena al final.

Crec que "Marido y mujer" és una bona novel·la per entrar al món de Wilkie Collins. Fins i tot tant com la Dama de blanc. I també crec, sobretot, que conté el millor personatge que li he llegit a l'autor: Sir Patrick m'ha fet somriure incomptables vegades amb la seva ideologia sovint misògina.

El llibre és: Marido y mujer. Collins, Wilkie. Trad. Gema Moral Bartolomé. 704 p. Alba Editorial. Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-84284-78-9.


dijous, 27 de febrer de 2014

Operació Caramel

"Operació Caramel" ha estat la meva tria per iniciar-me en la lectura d'Ian McEwan.

I crec que m'he equivocat perquè, atenent a les crítiques i ressenyes que havia llegit d'aquest autor per la xarxa, n'esperava força més.

He de dir que tingut més paciència del que és habitual en mi quan un llibre no m'entra. Aquest no m'entrava (les coses passen tan-len-ta-ment, que de vegades deixaven d'interessar-me) però havia llegit que valia la pena esperar-se al final.

Mmm. No. A mi no m'ha compensat.

La protagonista de la història és la jove Serena Frome (pronunciat com zoom, ens aclareix la pròpia Serena), que és reclutada per l' MI5 britànic i que li encomana fer de madrina de certs autors literaris per tal que ofereixin una visió determinada (i maquillada) de l'Anglaterra de principis dels anys setanta del segle XX. A partir d'aquí, amor, mentides, literatura i espies conformen la trama.

La part que sí que m'ha agradat, i força, ha estat la dels relats independents a la història que s'escampen pel llibre. Els he trobat molt i molt bons.

Després de l'agonia en què s'ha convertit aquesta lectura, crec que hauria d'haver començat per "Expiació" potser. Però la llista de vull llegir és tan llarga que un segon intent d'Ian McEwan haurà d'esperar.

El llibre és: Operació Caramel. McEwan, Ian. Trad. Albert Torrescasana. 331 p. Empúries. Barcelona, 2013. ISBN 9788497879125.

diumenge, 9 de febrer de 2014

Set dies de Gràcia

Quan vaig veure, a la solapa de la coberta, la fotografia de l'autora de "Set dies de Gràcia" vaig recordar immediatament aquest programa (a partir del minut 14:32) de Via Llibre de fa un parell d'anys on la van entrevistar. Vaig trobar molt interessant (i per això crec que la recordava) quan parlava del procés creatiu de la novel·la, com ho tenia tot molt ben estructurat, sabia quantes escenes tenia la seva novel·la i el temps aproximat que trigaria en acabar-la. I també em van sorprendre els horaris que feia per poder-la escriure!

El resultat de tot aquell esforç és aquest.

"Set dies Gràcia" recrea, d'una banda, la Revolta de les Quintes del 1870 i de l'altra ens explica la història d'una família burgesa, els Lledó. Dues trames que avancen paral·leles, en petits capítols alterns, que es troben al final de la novel·la.

La història dels Lledó m'ha agradat molt i m'ha recordat força a Mirall trencat. Els capítols sobre la Revolta em semblaven accessoris comparats amb l'interès que em creava la família, i tenia ganes de llegir-me'ls ràpid per seguir amb els secrets i les misèries familiars. Al final, però, les dues trames encaixen i la visió de conjunt et permet entendre millor què passa al present narratiu i per què.

Resumint, "Set dies de Gràcia" és una lectura que enganxa i que passa molt bé, fàcilment recomanable. A mi m'ha deixat un bon record.

El llibre és: Set dies de Gràcia. Gràcia Mercadé, Carla. 392 p. Rosa dels vents. Barcelona, 2014. ISBN: 9788401389245.

Gràcies a l'equip de Rosa dels Vents per convidar-me a fer aquesta lectura.

dissabte, 1 de febrer de 2014

El ocupante

Quan vaig llegir "Falsa identitat" i em va agradar tant i tant, vaig pensar que aniria llegint més d'aquesta autora. Han hagut de passar deu anys per fer-ho.

La veritat és que no he gaudit tant d'aquesta lectura que, d'entrada vaig pensar que m'encantaria (Inglaterra de postguerra, una gran mansió, una família rica que ja no ho és tant), com ho vaig fer de l'anterior. Us diré que "El ocupante" és la novel·la que sortiria si barregéssim "Rebeca", "Un altre pas de rosca" i "El fantasma de Canterville".

També us diré que trobo que té bons personatges i que l'atmosfera està molt ben creada.

Però també he de dir que hi ha trossos que la temptació de llegir en diagonal és molt forta, que es torna un pèl previsible i que cap al final he perdut l'interès. He tingut la sensació que el principi m'havia promès més del que m'ha donat al final.

De tota manera, alguna cosa té la Sarah Waters ja que m'han quedat ganes de provar amb alguna de les seves altres novel·les.

El llibre és: El ocupante. Waters, Sarah. Trad. Jaime Zulaika. 532 p. Anagrama. Barcelona, 2011. ISBN 978-84-339-7711-3.

divendres, 24 de gener de 2014

L'altra

Hi ha novetats que mereixen saltar-se la llista de pendents i passar al davant de tot. I llegir-se-les en paper. El més nou de Marta Rojals, per exemple.

No crec que ningú es llenci a la lectura de la nova novel·la d'aquesta autora esperant trobar-hi un altre "Primavera...". Si algú havia pensat en fer-ho així, que s'hi repensi perquè "L'altra" no pot ser més diferent.

Ara bé, l'estil que ens va atrapar a molts lectors, aquell que no te n'adones i ja te l'has llegit, que passa sol i que demostra un art espectacular pels diàlegs, aquest estil sí que es repeteix. I torna a passar el mateix; que t'enganxa de mala manera.

Us diré que la història en si no és el que més m'ha agradat. Ara, els salts enrere entortolligats amb el present que serveixen per explicar el passat d'uns personatges que l'arrosseguen com una llosa, aquesta estructura em meravella i m'ha fet gaudir moltíssim de la lectura.

El llibre parla de la meva generació, dels de trenta-ics,  de tot allò que ens hem sentit dir sempre ("si et treus una carrera, no tindràs problemes per trobar feina", "compra que el totxo és una inversió segura i el lloguer és llençar els diners") i de com pot arribar a trontollar tota una estructura vital quan aquestes veritats universals fallen.

Marta Rojals m'ha tornat a seduir i a convèncer. I, sobretot, sobretot, sobretot, ha tornat a sorprendre'm amb aquest llibre que, a més, és un llibre de final. Les coses no s'acaben fins que s'han acabat.

El llibre és: L'altra. Rojals, Marta. RBA La Magrana. Barcelona, 2013. 332 p. ISBN 978-84-8264-666-4.

dimarts, 21 de gener de 2014

El cant del cucut

En la meva dèria de llegir en diagonal les ressenyes dels llibres que m'interessen, i un cop decidida a llegir-me aquesta novel·la després d'haver fet un cop d'ull - d'aquella manera- a la contraportada de l'edició en paper, no ha estat fins que ja duia llegit un 80% de la història que, buscant altres novel·les d'aquest autor, va i em trobo que si vull llegir més d'en Robert Galbraith, només cal que segueixi amb tota la saga del Harry Potter.

Sorpresa majúscula.

Sorpresa perquè no puc negar que sóc una lectora amb prejudicis que no vaig llegir "La vacant imprevista" perquè vaig pensar que "si ets bona escrivint literatura juvenil, no ho espatllis, que d'autors per escriure per adults ja n'hi ha, J. K. Rowling".

Sorpresa perquè aquesta novel·la m'ha agradat, m'ha enganxat i m'ha fet buscar al google maps els escenaris que s'hi descriuen.

Sorpresa perquè ha estat un plaer trobar-me amb una novel·la negra a l'estil de les d'abans, de l'Agatha Christie, on tot es descobreix per les xerrades que el detectiu manté amb els sospitosos i on no hi té gaire paper la tecnologia, ni l'ADN, ni el CSI, ni els paisatges amb nom de catàleg d'Ikea.

Sí, senyor. M'ho he passat molt bé llegint "El cant de cucut" i crec que seguiré les properes aventures del Cormoran Strike que sembla que arribaran properament.

El llibre és: El cant del cucut. Galbraith, Robert. Trad. Aurora Ballester Gasso i Josefina Caball Guerrero. 441 p. Proa. Barcelona, 2013. ISBN 978-84-7588-452-3.

diumenge, 12 de gener de 2014

Harriet

Vaig desar aquesta ressenya a la meva llista de pendents per dos motius: el primer, el que en deia la persona que la va escriure em va cridar l'atenció i em va semblar que podia ser un llibre per a mi. El segon, perquè ja mig convençuda del que podia trobar-me a la novel·la, la coberta em va acabar d'explicar tot allò que em faltava per saber i decidir-me.

Basada en un fet real (que a l'època victoriana va esfereir i es va anomenar el misteri de Penge) i escrita el 1934, Jenkins aconsegueix amb la seva narració que més que passar pàgines, te les vagis posant al damunt de tal manera que arriba un moment que no pots respirar. Tot es va enfosquint no saps com: la història, els personatges, l'ambient i el menjador de casa teva on tu llegeixes tranquil·lament.

La prosa de Jenkins és clara i senzilla i crea les atmosferes necessàries perquè entris a la història des del moment que inicies la lectura. No parla clarament del que està passant fins que arriba un moment en què tot es fa tan evident que fa por.

He esperat amb ganes cada moment de tornar-m'hi a posar i és d'aquells llibres amb els que no saps en quin moment deixar la lectura.

Segona bona lectura del 2014. Que no s'aturi la sort!

El llibre és: Harriet. Jenkins, Elizabeth. Trad. Catalina Martínez Muñoz. 336 p. Editorial Alba. Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-8428-890-9.

dilluns, 6 de gener de 2014

Les ombres de Longbourn

Estreno l'any encertant-la.

El títol per si mateix ja dirà alguna cosa als seguidors de Jane Austen (Longbourn és la casa on vivien les germanes Bennet, protagonistes d' Orgull i prejudici) però no és condició indispensable haver llegit l'obra cabdal de l'autora per poder seguir aquesta història.

La seva autora, Jo Baker, baixa les escales que porten a al cuina de la familia Bennet i ens presenta una història humana que té per protagonistes els criats, amb les seves passions, les seves vides i els seus maldecaps. Sí que és cert que hi ha moments en què ambdues esferes (la família, el servei) conflueixen i, com la mateixa autora diu a la nota final d'una manera que trobo molt encertada "Quan a Orgull i prejudici se serveix un àpat, l'àpat s'ha preparat a Les ombres de Longbourn". De tota manera no us negaré que coneixent la història principal, aquest llibre es gaudeix moltíssim.

Trobo que s'ha de ser molt valent per basar-te, ni que sigui d'aquesta manera més alternativa, en una obra de tanta importància com aquesta, tenint present, a més, la quantitat de fans incondicionals que té Austen però m'ha agradat força l'actitud de Jo Baker quan diu que no hi va pensar ,en això, quan es va posar a escriure. Simplement va voler passar-s'ho bé mentre ho escrivia i, potser per això, aconsegueix explicar-nos una història que no és gens pretensiosa.

A aquells de vosaltres que trobeu que us pugui interessar, ni que sigui lleugerament, llegir el llibre,  us recomano que el llegiu més o menys ràpidament: ja hi ha l'amenaça formal de fer-ne una pel·lícula a finals d'aquest 2014. I aleshores, és molt possible que li canviïn la coberta al llibre i hi posin un fotograma de la peli. Horror.

El llibre és: Les ombres de Longbourn. Baker, Jo. Trad. Esther Roig. 337 p. La Rosa dels Vents. Barcelona, 2013. ISBN 9788401389283.