dijous, 29 de maig de 2014

El jilguero

Aquesta va ser la (digues-li) ressenya que em va encuriosir per llegir "El jilguero". Algú que no se l'havia llegit que en parlava perquè una amiga li havia dit que era molt bona.
Arriscat, eh?
El cas és que el vaig veure als prestatges d'algunes llibreries i em va cridar l'atenció. Vaig investigar prou per saber que la seva autora havia rebut el Pulitzer per les mil i escaig pàgines d'aquesta novel·la i un comentari llegit al vol per internet que deia una cosa així com que era el primer clàssic del s.XXI em van acabar d'encuriosir.
Si és que em sembla que no n'aprendré mai, ostres tu!
Anem a pams.
No sé què és el que ha de tenir una novel·la per guanyar el premi Pulitzer: una bona història? (qui pot decidir que una història és bona?), uns bons personatges? (tornem-hi), una trama el·laborada?, més de mil pàgines? No ho sé. Tampoc sé que és el que, de tot això, podriem dir que té aquesta novel·la.
"El jilguero" és el viatge vital d'en Theo que comença en un moment molt traumàtic de la seva vida. A partir d'aquí, avança en diversos escenaris i se'ns presenten una sèrie de personatges (caracteritzats amb més o menys èxit, segons la meva opinió) que ajuden a explicar com aquest noi amb aparença de Harry Potter es converteix en un tipus d'adult determinat. Res que no s'hagi vist abans.
Per ser una novel·la tan gruixuda, que d'entrada sembla que pot fer que certs lectors es tirin enrere, s'ha de reconèixer que (durant les primeres 500 pàgines) passa força bé. L'estil de Donna Tartt atrapa, és clar, entenedor, senzill i sense pretensions. "Best-seller de qualitat" he llegit en algun lloc. No sé pas si això és bo o dolent però podria ser que fos cert.
Ara bé (a partir d'aquí, venen els "peròs"):
No m'ha portat enlloc (pataxap!) i m'ha generat un entusiasme inicial que ha anat transformant-se en tedi. Un tedi molt llarg. La història engresca molt, al començament, i t'hi submergeixes de ple però poc a poc va baixant de ritme fins que sembla que s'atura (aquell moment horrorós, que sembla que el cap et caurà damunt la taula) per, finalment, repuntar una mica en una resolució que m'ha semblat poc afortunada i que poc o res té a veure amb el to de la resta del llibre. A més, també hi he trobat alguna parrafada grandiloqüent (el sentit de la vida, la mort, l'ésser humà...) que tampoc m'acaba d'encaixar amb la resta de la història.
M'ha sabut greu que una història que em prometia tant, hagi acabat semblant-me un bluf, amb un final tan decebedor.
Què hi farem...

El llibre és: El jilguero. Tartt, Donna. Trad. Aurora Echevarría. 1152 pàg. Lumen. Barcelona, 2014. ISBN 978-84-264-2243-9.

dimarts, 6 de maig de 2014

Ànima

Fem una prova. Obriu el Google i escriviu: "ànima wajdi mouawad ressenya"; us surten 3.270 resultats (en 0,59 segons). D'aquests, a l'atzar,mireu-ne uns deu o dotze i absolutament tots diuen, en algun moment de la ressenya: "(...) la seva dona (...) brutalment assassinada (...)".

Doncs bé. Sí. Hi ha una dona "brutalment assassinada" (com si assassinar no fos de per si un acte brutal, com si calgués adjectivar-lo) que és el punt de partida d'aquesta història.

Però penso que aquesta trama és una excusa, no és important; sí, un assassinat (brutal); sí, una recerca de l'assassí; no, no és una novel·la negra. Res de tot això és destacable, tal com ho veig jo. És tan sols el punt de partida, com us deia, la casella de sortida que obre molts altres camins i porta a moltes altres misèries.

El que realment importa en aquesta història, el que realment és brutal aquí, és el to i la fusteria amb que Mouawad construeix tot plegat: els personatges (amb descripcions tan simples, de vegades, que no et queda més remei que aplaudir), amb el·lipsis que expliquen mil detalls (encara que sembli contradictori), amb pàgines gairebé en blanc que t'estan revelant, realment, moltíssimes coses. El que realment importa aquí és que Ànima és tan brutal que hi ha hagut passatges que volia tancar els ulls. Però en aquesta cosa de la lectura, si tanques els ulls, atures la historia. I no volia aturar-me. Volia que s’acabés perquè em feia patir.

Ànima no és una novel·la per a tothom. És molt possible que no sigui ni una novel·la per a mi. És dura, és fosca, freda i et trepitja el cor.
Té una veu narrativa molt original que és molt millor quan no la saps fins que te la trobes, com ha estat el meu cas (cosa difícil perquè internet està plagat d'explicacions ben acurades dels narradors). I el com aconsegueix fer-la tan creïble, és per a mi l'èxit total i absolut d'aquesta història. Una cosa que sembla fàcil, però que no ho és gens, n'estic segura. Si hagués sabut amb antel·lació com s'explicava aquesta història és molt possible que no me l'hagués llegit perquè, així d'entrada, ho hagués trobat forçat. D'altra banda, dir-vos que calen nocions d'anglès fins i tot per a la traducció catalana. I si a més parles àrab i llatí, encara millor.

Cap al final (tercera part i el que podriem anomenar epíleg) i en algun episodi molt puntual de la segona part, trobo que decau una mica, però el nivell és tan alt des del principi que podriem dir que la baixada és perdonable. A mi gran part de la novel·la m'ha encantat, i una petita part m'ha decebut per les altes expectatives que jo mateixa me n'havia anat fent a mida que anava avançant.

Ànima és d'aquelles novel·les que toquen i que no deixen indiferent. Però val molt la pena si estàs disposat patir. A patir brutalment.

El llibre és: Ànima. Mouawad, Wajdi. Trad. Anna Casassas. 448 p. Edicions del Periscopi. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-940490-9-5.