dijous, 28 d’agost de 2014

La última noche en Tremore Beach

De segur que l'heu vist als prestatges de més d'una i de dues llibreries i molts ja l'han catalogat com el Harry Quebert d'aquest estiu.

Aquesta novel·la de ritme trepidant, de lectura fàcil i magnètica, m'ha mantingut pendent i m'ha reconciliat amb les ganes de llegir que, després del desinflament de l'anterior, ja tocava. M'ha semblat trobar-hi una mica de l'atmosfera tensa de Stephen King, aquella sensació que cada dos per tres n'ha de passat alguna de grossa.

Però és que, a més, la seva història conté més coses que no pas ensurts, misteri i intriga. Els personatges arrosseguen conflictes, pors i dubtes i es pot considerar que, més enllà de la capacitat poc usual del seu protagonista, són persones normals i corrents.

Hi ha escenes de gran tensió, d'aquelles que si les veiéssis a una pel·lícula et farien agafar el coixí del sofà i amagar-te al darrera per protegir-te del que saps que, segur, t'espantarà en breu. La descripció dels paisatges és molt acurada i evocadora i he trobat que la construcció dels personatges és força bona.

En conjunt, una novel·la que m'ha agradat, que recupera el més típic model dels bons, els dolents, i aquells dels que no saps què pensar-ne i vas canviant d'opinió fins al final.

Una lectura d'estiu molt recomenable.

El llibre és: La última noche en Tremore Beach. Santiago, Mikel.  424 p. Ediciones B. Barcelona, 2014. ISBN 978-84-406-9648-9.

dimecres, 20 d’agost de 2014

La casa de hojas - ABANDONAT

Podria començar el post amb el tòpic de dir "he llegit llibres estranys i després he llegit La casa de hojas".

Però he de començar dient que he abandonat llibres estranys i després aquest.

Últimament, ja no estava fent ressenyes dels llibres que abandonava. Al cap i a la fi, si deixes un llibre és perquè has perdut l'interès pel que t'explica, per les raons que siguin i tampoc cal esplaiar-s'hi.

"La casa de hojas" em prometia molt. N'havia llegit autèntiques meravelles: novel·la experimental, la novel·la del segle XXI, la metanovel·la...

Potser estic d'acord amb que és experimental. Massa pel meu gust, segurament: notes al peu que conformen una història paral·lela a la principal i que ocupen pàgines i pàgines; novel·la, assaig, divagacions, cartes, diari personal...tot barrejat en un sol llibre, escrit als marges, del revés, pàgines en blanc.

M'he cansat de llegir. No de la història (que m'agradava força, si més no la principal), no. M'he afartat de buscar per on havia de seguir llegint. Una llàstima perquè estic segura que me l'hagués acabat si hagués estat una novel·la més normaleta. Més del segle XX.

Com jo. Que també sóc del segle passat.


dissabte, 9 d’agost de 2014

El otro nombre de Laura

Poques vegades, que jo recordi, llegeixo les sagues seguides. En aquest cas tampoc no serà així però la primera novel·la de Benjamin Black em va deixar tan interessada en la història del seu protagonista que vaig voler avançar una mica més. Ara estic fent una aturada, reservant-me la resta de la història de Quirke per més endavant i he de dir que l'interés continua.

A "El otro nombre de Laura" l'estructura es repeteix: caminen paral·leles la història del protagonista i un cas (una mort, un crim) que et serveix per saber més sobre els personatges principals, sobre el seu present i sobre el seu passat. Tot molt ben teixit i amb un ús dels adjectius a les descripcions que et deixen amb la boca oberta.

No hi ha sorpreses ni grans descobriments sense raó justificada; la trama avança lentament (potser de vegades un pèl massa pel meu gust) però segura i arriba un desenllaç que potser ja te'l veies a venir però...bé, què hi farem. Per a mi, el que realment m'interessa i em mantindrà fidel a aquesta saga és, com us deia més amunt, el passat del protagonista i la seva familia així que de ben segur que aquesta no serà la darrera aparició del Sr. Quirke al blog.

El llibre és: El otro nombre de Laura. Black, Benjamin. Trad. Miguel Martínez-Lage. 368 p. Alfaguara. Madrid, 2008. ISBN 9788420473802.