dijous, 31 de desembre de 2015

Prestatge 2015

A 3 llibres d'acabar l'any amb els 35 llibres llegits que m'havia proposat per aquest any (venint d'uns tristíssims 27 llegits l'any passat) he de dir que valoro molt més els 9 títols que m'han semblat espectaculars i que m'han fet gaudir moltíssim i la nova eina que he fet servir per a controlar totes les meves lectures (beneïdes fulles d'Excel), que el fet de no haver aconseguit el repte.

El 2016 m'agafa totalment preparada per rebentar estadístiques :)

Sobre els 9 títols que, per a mi, han estat imprescindibles dels que m'he llegit aquest any:



Fent repàs, m'he adonat que no he sumat a totes les meves lectures d'aquest any altres lectures que estic fent de forma constant i repetida. I repetida. I repetida. I repetida. I repetida un cop més. Us puc citar, per exemple, aquesta col·lecció, aquest best-seller, o aquest i aquest que ha portat el tió i que ho estan petant a casa meva. Es tracta, com haureu deduït, de totes les lectures que estic fent pel "lector en construcció" que tenim a casa; títols que trobo que són molt macos i, cosa que és d'agrair, amb edicions de batalla a prova de cops, mans brutes, trepitjades, estrebades, babes, arrossegaments per terra i similars. Vida dura, la dels llibres infantils! Com deia, que aquestes lectures no les he sumat a les anteriors, ja em perdonareu.

Per acabar, però no per això menys important, la troballa d'aquest any, que he d'acabar de polir però que m'ha enganxat completament: una fulla d'Excel (que ara sóc incapaç de recordar d'on la vaig treure, però n'hi ha de similars a Sant Google) preparada ja per donar-me dades com per exemple si llegeixo més homes que dones, import gastat en llibres en tot l'any, en quin punt vaig perdre el tren d'aconseguir el repte...una joia! L'any que ve prometo formatgets i d'altres coses cuquis per resumir la meva lectura del 2016.

Us desitjo a tots des d'aquí un molt bon 2016, farcidet de lectures espectaculars i de tot tipus de coses bones.

diumenge, 6 de desembre de 2015

El profesor

No, no és la millor obra de la Charlotte Brontë. I no, trobo que no està escrita especialment bé (llegir que dic això d'una de les Brontë em fa sentir que aniré a l'infern lector, on només s'hi podrà llegir les Ombres d'en Grey i la Marian Keyes). I de fet, és que ni m'ha agradat, en conjunt.
I en canvi m'ho he passat pipa llegint-lo. Ja em diràs tu. El personatge principal se m'ha fet antipàtic, amb tanta dignitat, tant d'orgull, tanta disciplina, honestedat, capacitat i desig de sacrifici. Buf, quina mandra. I a més, que comptat i debatut, no deixa de ser una història suadeta de les que saps com acabarà. Però tot i així, tot i les llargues parrafades que fan tuf de predicador, tot i que hi ha històries massa desenvolupades pel que després acaben sent, tot i que tanta referència bíblica a mi m'ha costat d'empassar, no us puc negar que els trossos que estan ben escrits, estan molt ben escrits. Que és de la Brontë, no ho oblideu!
Pel que he llegit, aquesta obra va ser publicada de forma pòstuma si bé va ser escrita abans que Jane Eyre. Diu que la trobaven massa curta i massa realista. Massa curta perquè les 392 pàgines que gasta, eren massa poca cosa per l'època i massa realista perquè el protagonista comença la història deixant una posició comfortable i econòmicament resolta per buscar-se la vida amb la seva feina. Això es veu que no era creïble aleshores (i ara?).
Resumint us diré que és un llibre per als qui sigueu molt fans de les Brontë o de la literatura de l'època. Si no, aquí no hi ha res per veure.

El llibre és: El profesor. Brontë, Charlotte. Trad. Gema Moral Bartolomé. 392 pàg. Alba Editorial. Barcelona, 2014. ISBN: 9788484289739.

dilluns, 30 de novembre de 2015

Autopsia de la novela negra

No sóc de llegir en paral·lel; no tinc les habilitats que calen. De seguida se m'entortolliguen les trames i al final no sé quin personatge toca. Així que, quan ho faig, he de triar molt bé els llibres. Ara que llegeixo un llibre de contes de detectius victorians, vaig pensar que aquest manual no m'enredaria gaire i he de reconèixer que he pogut llegir-lo sense més problemes.

Víctor Bolívar fa una proposta entretinguda, una barreja de manual pràctic de conceptes que intervenen en les trames del gènere i de relat que vertebra els temes que vol anar tractant.

Certament,la barreja podria donar molt de joc si no fos que de vegades la part de ficció del manual queda massa al servei de la part teòrica i l'argument es vincla massa d'acord amb els conceptes que els lectors hem d'aprendre.

No obstant, a mi m'ha entretingut i m'ha mantingut prou l'interès com per anar seguint avançant. El que és clar és que cal estar interessat, d'entrada, pel gènere i pel procés d'escriptura. I jo, que darrerament estic que em pujo per les parets de les ganes d'escriure que tinc, estava doblement motivada per a la lectura.

El llibre és: Autopsia de la novela negra. Bolívar Galiano, Víctor. 238 pàg. Editorial Berenice. Córdoba, 2007. ISBN: 9788496756267.

dimarts, 17 de novembre de 2015

La casa de les miniatures

Jessie Burton feia de secretària de direcció a la City de Londres però somiava ser actriu. Total, que en un viatge a Amsterdam, va i li pica la curiositat quan veu una casa de nines de l'esposa d'un ric comerciant de la ciutat, del s. XVII. I li pica tant i tant, que investiga, i s'inventa la vida del comerciant, de l'esposa i de la seva família.
Escriu la seva primera novel·la, ven exemplars del llibres com xurros, (tants xurros que) deixa la feina de secretària a la City, i ja està preparant la segona novel·la. Ah, allò de ser actriu, que ja no, eh? Que si de cas, diu que escriure ja li està bé.

En fi, biografies de l'autora apart (que he trobat curiosa i  per això l'he volguda compartir), el llibre del que us vull parlar avui és, a més, una perla. Entretingut, ben treballat, amb uns personatges obscurs que creixen i canvien a mida que llegeixes (amb ganes) i avances, una ambientació molt ben creada, amb un gran nivell de detall que et transporta al si d'una família i una ciutat amb molts secrets i hipocresies.

La Nella, una jove de províncies, es casa amb un pròsper comerciant d'Amsterdam i a partir d'aquí, tot canvia per a ella però potser no de la manera que ella s'esperava. Per a mi, "La casa de les miniatures" és també una història de creixement personal, el de la Nella, però també els dels secrets i mitges veritats de tota una ciutat, que també es converteix en personatge de la novel·la.

Més enllà de l'etiqueta que li han penjat, i que podeu llegir a la coberta, de que agradarà als lectors de "La noia de la perla" i de la Donna Tartt, jo hi he vist la "Rebeca" de la Daphne du Maurier i encara més enllà d'això, és una història molt recomanable.

El llibre és: La casa de les miniatures. Burton, Jessie. Trad. Josefina Caball. 448 pàg. Ara llibres. Barcelona, 2015. ISBN: 9788415645535.

diumenge, 8 de novembre de 2015

Todo lo que sé sobre novela negra

Que de novel·la negra la P.D. James en sap un munt està més enllà de cap dubte. Amb més d'una vintena de títols al sac, i una pila de lectors és considerada una de les grans autores del gènere.

Així doncs, el títol d'aquest assaig sobre la història de la novel·la negra deu ser ben encertat. Realment hi ha molta teca en aquestes pàgines, però potser no del tipus de teca que jo esperava. Per ser justos, aquest llibre ha tingut la mala sort d'anar a caure a les meves mans després de la lectura del Cabré i he de reconèixer que poques coses haguessin pogut aguantar la transició entre "Les incerteses" i una altra cosa.

Dit això, cal reconèixer la quantitat de títols, autors i reflexions que P.D. James va abocar en aquestes pàgines i es podria considerar una mena d'atles de lectures imprescindibles dins del gènere. No obstant això, alguns capítols m'han fet pensar que acabaria deixant-lo a mitges.

Finalment no ha estat així i l'he acabat, empesa per la revifada que m'ha suposat tot un capítol de curiositats sobre l'Agatha Christie, però si bé jo esperava una mena de reflexió sobre com encarava l'escriptura l'autora, m'he trobat amb una Wikipedia d'autors que, si bé no m'ha desagradat del tot, no m'ha interessat en la mesura que esperava.

El llibre és: Todo lo que sé sobre novela negra. James, P.D. 208 pàg. Ediciones B. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-666-4442-6.

dissabte, 31 d’octubre de 2015

Les incerteses

"Les veus del Pamano" em va agradar molt. "Jo confesso" està molt, molt, molt amunt en la meva llista de llibres preferits. Però, si com argumenta Jaume Cabré en aquest llibre, quan un lector li diu a un autor que s'ha sentit identificat amb el llibre que ha escrit, és quan l'escriptor se sent satisfet, féu-li saber si us plau que a gairebé cada paràgraf de "Les incerteses" he pensat "Ho sabia, a mi això també em passa".

Cabré parla de moltes coses en aquesta joia i, com us deia, moltes m'han arribat, en moltes m'hi he vist. Però una de les que més m'ha tocat és que diu que, com a lectors, llegim sense defenses. Em sembla una frase curta però plena de veritat. Per això, i des que sóc mare molt més (que he de reconèixer que m'he tornat una fleuma i tinc la plorera molt fluixa) vigilo molt a què m'exposo perquè m'afecta: llibres, pel·lícules, sèries de televisió. I després de llegir aquest article de Carles Capdevila, he vist clar que també amb les persones cal fer una bona tria.

"Les incerteses" em sembla un gest de generositat per part de Jaume Cabré. És d'aquelles persones amb qui em passa que, quan hi entro en contacte (en aquest cas mitjançant la lectura), m'entren ganes de ser més culta, de posar més intenció a tot allò que depèn de mi.

Què us sembla si poso el punt i final d'aquest post aquí, apagueu l'ordinador i aneu corrents a llegir aquest regal que ens ha fet Jaume Cabré a tots plegats?

Nota: Mai havia perdut un llibre. Mai. Jo, un llibre! Doncs a 40 pàgines del final d'aquest, que m'estava entusiasmant, va i el perdo al metro. En dilluns, tu. No m'ho podia creure. Òbviament, me l'he comprat (no dic "tornar a comprar" perquè, a més, el primer exemplar era un regal, cosa que encara va fer empitjorar l'enuig de la pèrdua). En fi, espero que qui el trobés al metro l'hagi llegit, si més no.

El llibre és: Les incerteses. Sobre la creació del món. Cabré, Jaume. 192 pàg. Proa. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-7588-547-6

dimecres, 21 d’octubre de 2015

Familiar

Si sou d'aquells lectors a qui tant els fa acabar d'entendre què o com ha passat el que heu llegit, aquesta novel·la és, sens dubte, per a vosaltres.

El punt de partida de "Familiar" em va atraure moltíssim: una dona que tornant en cotxe d'un viatge, es troba sumida en una vida que és la seva, però no és igual que la vida que ella coneix. Igual, però diferent. Ho vaig trobar xocant i perturbador.

La posada en escena no pot ser més absorbent i vaig començar la novel·la avançant a molt bon ritme, passant pàgines sense poder aturar-me. Però va arribar un punt en què el llibre no m'estava portant enlloc. Més enllà de l'idioma (me l'he llegit en anglès ja que feia un temps que el tenia a la llista de Vull llegir i no sortia en català), no entenia les motivacions del personatge ni per què prenia unes decisions i no unes altres, per acabar en un final que m'ha fet aixecar les celles per com d'incomprensible em resultava.

Resumint, diré que no he pogut desenganxar-me de les pàgines fins al final, buscant una resolució que -tal com entenc jo això de les històries- no ha arribat, ara bé, sí que és cert que durant la lectura, en nombroses ocasions he tingut la sospita que acabaria decepcionada.

En fi, aquesta vegada no l'he encertat amb la tria i era d'esperar veient que, darrerament, portava encadenant moltes lectures interessants. Estadística pura.

El llibre és: Familiar. Lennon, J. Robert. 225 p. Serpent's tail. Londres, 2013. ISBN 1846689473.

dilluns, 19 d’octubre de 2015

Arrugas

No podria haver triat millor iniciació en la novel·la gràfica que aquesta. Era una assignatura pendent, i uns dels objectius lectors que m'he marcat per aquest any, sortir una mica de la zona de comfort lectora que per a mi suposa la novel·la en gairebé totes les seves variants i arriscar-me amb d'altres gèneres que mai no llegeixo.

"Arrugas" ha estat una sorpresa i una lectura molt satisfactòria.

Emilio, el protagonista, pateix Alzheimer i la seva família decideix ingressar-lo a una residència. Amb aquest punt de partida, Paco Roca tracta el tema de la vellesa, l'amistat i també l'amor d'una manera tendra i directa, molt sorprenent, com us deia, per algú que no esperava tanta profunditat d'un còmic. "Arrugas" no és un còmic, és molt més. És una història emotiva i entendridora, amb personatges molt forts que es mouen entre l'idealisme i el cinisme, servida mitjançant uns dibuixos fantàstics que fan pensar molt.

És una lectura ràpida i amena que crec que necessita que hi donis diversos cops d'ull per mirar i admirar la precisió dels dibuixos de Roca i l'expressivitat dels seus personatges. Per variar, no he vist la pel·lícula que se'n va fer, però aconseguir que el lector connecti amb aquests dibuixos en un paper té molt de mèrit i ha estat un plaer que m'ha fet agrair moltíssim haver-me llençat a provar sort en el món de la novel·la gràfica.

Molt i molt recomanable i de les meves preferides d'aquest any.

El llibre és: Arrugas. Roca, Paco. 104 p. Astiberri Ediciones. Bilbao, 2007. ISBN: 9788496815391.

dimarts, 6 d’octubre de 2015

La meva planta de taronja llima

"La meva planta de taronja llima" és una d'aquelles novel·les que és tot alhora: és tendra, és dura, és emotiva, fa riure, és simple, és complexa. És com un bombonet.
Feia mesos (molts, em fa vergonya comptar quants) que estava a la meva llista de pendents i sempre quedava enrere perquè em semblava que seria massa embafadora. I no podia estar més equivocada.

Zezé, un nen de cinc anys (gairebé sis) ens presenta la realitat dura del seu dia a dia a través dels seus ulls d'infant, que no comprenen moltes coses i que en disfressen moltes d'altres, i amb ell passegem per una infància que ningú no hauria de viure. "La meva planta de taronja llima" és una història colpidora d'una innocència que fuig abans d'hora perquè la fan fora, com qui diu.

Considerada al Brasil com una de les joies de la literatura brasilera contemporània i lectura obligada a molts instituts, em comenta un amic brasiler que fins i tot en van fer una sèrie de televisió (a més de la pel·lícula de l'any 1970) que ell recorda que el va fer plorar. Segurament, jo també hagués plorat, no m'estranyaria gens.

"La meva planta de taronja llima" és, des de ja, una de les meves lectures preferides d'aquest any i la recomano molt i molt. A més té l'afegit, sempre a favor, que l'edita Libros de l'Asteroide: crec que pots triar qualsevol llibre d'aquesta editorial a l'atzar i probablement no t'equivocaràs i a més son tan macos i tan ben fets que són un regal.

El llibre és: La meva planta de taronja llima. de Vasconcelos, José Mauro. Trad. Carles Sans. 208 p. Barcelona, 2014. Libros de l'Asteroide. ISBN (e-book): 9788416213153.

dimarts, 29 de setembre de 2015

Ofrena a la tempesta

Per ser que he estat defugint aquesta trilogia des que es van començar a sentir tantes i tan bones (la majoria) crítiques d'aquesta saga, i tot i que ja fa gairebé dos anys que em vaig llegir la primera novel·la, al final, en menys de dos mesos m'he llegit també la segona i la tercera.

Ras i curt, us diré que m'ha agradat, que m'ha donat el que busco en una novel·la del gènere i que ja vaig trobar a "El llegat dels ossos": que m'entretingui, que m'enganxi, que em faci deixar anar algun renec per un gir inesperat de la trama i que el tanqui només per raons de força major desitjant tornar-lo a obrir com més aviat millor.

Amb tot això, també he de dir que cap al final alguna coseta m'ha costat d'empassar (algun detall d'actitud del personatge, res greu) i que el matís (molt, molt, molt lleu) de novel·la romàntica-eròtico-festiva se m'ha fet bastant (molt) feixuc. Però en conjunt trobo que és una història tremenda (basada en aquesta notícia) que et fa posar els pèls de punta en nombroses ocasions.

Reprenem els paisatges, l'ambient, la boira, el misteri dels boscos de Baztan i els personatges, a qui a aquestes alçades la història ja t'has fet ben teus i ja t'aprecies. La continuitat és innegable: "Ofrena a la tempesta" no té sentit sense les dues anteriors ja que representa el clímax i la resolució de tot el que s'ha anat veient a la primera i segona part.

És una trilogia molt recomanable pels lectors amants de misteris i sang i fetge, que crec que no us l'heu de deixar perdre.

El llibre és: Ofrena a la tempesta. Redondo, Dolores. Trad. Núria Parés. 592 pàg. Columna. Barcelona, 2014.

dimecres, 23 de setembre de 2015

Crim i càstig

Era un d'aquells clàssics que em feien por, que mai m'havia atrevit a agafar. No sé què tenen els llibres que poden aconseguir predisposar-nos abans de llegir-los. És curiós.

El cas és que no sabia en què acabaria el meu intent de lectura d'aquesta novelassa. I estic contenta d'haver-ho intentat, d'haver-la llegit i d'haver-la gaudit.

Res del que jo pugui dir aquí aportarà ni una engruna d'interès a tot el que ja s'ha dit i estudiat d'aquesta obra. De fet he de reconèixer que em fa fins i tot vergonya aventurar-me a opinar perquè sembla que parlar d'un dels grans clàssic imprescindibles de la literatura, es faci des de la pretensió. I res més lluny de la meva intenció.

Suposo que "Crim i càstig" és la novel·la psicològica per excel·lència. La trama és clara i evident, però els personatges i tota la troca de pensaments que es van filant són de tot menys clars i evidents. Us puc assegurar que la lectura diària al metro no ha estat, ni de bon tros, la lectura relaxada i concentrada que crec que necessita aquesta obra. Si més no, per gent que es dispersa amb prou facilitat, com puc ser jo.
"Crim i càstig" no pot tenir un títol més honest. És el que diu. La història d'un crim i del càstig conseqüent. A partir d'aquí (ja sabeu que no sóc gaire amiga d'avançar successos de la història) afegiré que la mateixa sensació que vaig tenir amb "El Perfum" de Patrick Suskind (i que crec que s'ha convertit en un tòpic entre els lectors; qui més qui menys et diu el mateix quan es parla d'aquest llibre) d'olorar cada aroma que es describia al llibre, l'he tinguda ara. Si hagués de descriure aquest llibre amb una sensació seria l'angoixa constant que he sentit seguint els pensaments de Raskòlnikov.

Una vegada més, no crec que sigui una lectura per a tothom. Però sí que crec que tothom que tingui una mica de curiositat, s'hauria de deixar portar i endinsar-s'hi.

El llibre és: Crim i càstig. Dostoievski, Fiòdor. Trad. Andreu Nin. Columna. 608 pàg. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-8437-705-4.

dilluns, 14 de setembre de 2015

El que no et mata et fa més fort

Tinc el cervell totalment envaït de noms suecs: entre aquesta lectura i que coincideix que he estat veient aquesta sèrie, aquest any només em falta que el nou catàleg d'Ikea m'arribi en versió original. De tota manera, crec que puc dir objectivament que tota aquesta immersió lingüística no m'ha afectat la capacitat de jutjar la quarta entrega de Millennium.

Sé que estic a punt de manifestar-me en un sentit totalment contrari al de la majoria d'opinions que he llegit i sentit sobre el retorn del Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander i, per posar-vos en antecedents us diré que els primers tres llibres (que vaig llegir ADB, és a dir "Abans del blog") em van agradar seguint aquest patró: molt-moltíssim el primer, menys el segon i  psé-psé tirant a gens el tercer.

Una vegada exposats tots aquests arguments previs, diré que a mi aquest llibre no m'ha agradat.

Jo tenia entès, que vés a saber si forma part de la rumorologia o no, que els escrits que hi havia a l'ordinador del Sr. Larsson i que havien de ser la quarta entrega de la saga, tractaven les desaparicions de les dones de Ciudad Juárez. I d'això, més o menys, és del que esperava llegir en aquesta entrega. Però no. Res a veure, òbviament. Així que, un cop superat el tràngol inicial de quan ja tens bastant coll avall quin tipus d'història llegiràs i te'n trobes una altra, esperava - si més no- la lectura trepidant i addictiva de la primera història (mireu que no dic de la segona o la tercera. No, dic de la primera que és la que realment em va tenir hores amb el cul enganxat al sofà i els ulls a les pàgines). I tampoc. La història, no diré que no, està molt ben travada i la veritat és que posa damunt la taula temes interessants com ho poden ser les filtracions dins i fora dels cossos policials i la manera com els mitjans de comunicació treuen profit de tot plegat, però a mi ja em cansa tanta infal·libilitat, tant desig de venjança, tant autodidactisme...en fi, que no, que ja en tinc prou. Que no m'ho crec.

Podria ser ben bé que jo hagi esgotat la reserva lectora que tenia destinada a Millennium, però només perquè un personatge sigui periodista no em creuré que és el Mikael Blomkvist ni perquè una noieta poca cosa i amb pírcings reparteixi cops de punys a base de bé puc considerar que la Lisbeth Salander hagi tornat.

I no entraré en valoracions del tema de la Camilla perquè aleshores us esguerro gran part de la història, però tela. Tela. Tela marinera que es deia abans.

He tingut molt la sensació que m'han venut un llibre aprofitant l'èxit d'uns altres. I no li dóno la culpa a ningú, perquè al cap i a la fi, la que ha corregut a comprar-lo he estat jo. Ha estat, tan sols, una mala tria com moltes d'altres que he fet i em queden per fer.

El llibre és: El que no et mata et fa més fort. Lagercrantz, David. Trad. Marc Delgado Casanova. 656 pàg. Editorial Columna. Barcelona, 2015. ISBN 978-84-664-1986-4.

dissabte, 29 d’agost de 2015

El llegat dels ossos

El primer no em va acabar de convèncer però tot i així, al més pur estil del que m'acaba passant amb el Jo Nesbo, he insistit amb el segon.

I millor. Molt millor. De fet, tant millor que em plantejo de llegir-me el tercer sí o sí. No, corregeixo. No m'ho plantejo. Ho tinc decidit: tan sols em falta prioritzar entre la tercer part de la Trilogia del Baztan o la quarta de Millennium.

Quina vida més dura, la del lector!

Seguim a la vall de Baztan, amb la boira, la pluja i el fred i mantenint el cas que va obrir la trilogia. I tot plegat m'ha semblat millor: l'ambientació, la creació de personatges, les trames. Tot ha millorat, per a mi. He tingut la sensació que busco quan llegeixo aquest tipus de novel·la: de que se't passi la parada del metro, de que qualsevol soroll et doni un ensurt de mort, de voler avançar per saber més però no voler-ho per tal que no s'acabi i la de dir (en veu alta) algun renec de sorpresa en el moment de descobrir alguns dels secrets que amaga la història.

La dosificació amb la que et proporcionen la informació, amb la que fan servir les referències a la màgia, les bruixes i tota la pesca més esotèrica (que a mi em tira més aviat poc però que, tot i així, afegeix un matís a la història) i, finalment, les píndoles de informació sobre la personalitat dels personatges són la clau d'aquesta història.

Tot plegat, m'ha semblat rodó. Molt, molt, molt recomanable pels del gènere de sang i fetge.

El llibre és: El llegat dels ossos. Redondo, Dolores. Traducció Laia Font i Núria Parés. 608 pàg. Columna. Barcelona, 2013.

dijous, 27 d’agost de 2015

Lectura sense cobertura (i II): Una mujer de recursos

Aquí tenim una de les meves novel·les preferides de l'any. Una sorpresa agradable que em va arribar mitjançant la secció de novetats de la biblioteca del meu barri.

Vagi per endavant que m'encanta el gènere epistolar; em sembla una manera molt útil d'escriure per això que sempre dic que moltes vegades no sé el que penso de les coses fins que no les escric. La carta representa el mitjà ideal per comunicar-se amb els altres però també amb un mateix.

Però el que em sembla digne d'admiració aquí és la grandesa del personatge, de la Bess. Aquesta dona que contravenint fortes conviccions de l'època, aposta per la independència, per la llibertat de la dona, per guanyar els seus propis (i abundants) diners i per conduir la seva vida d'acord amb el que creu i vol de la mateixa manera que condueix el seu propi cotxe.

He llegit "Una mujer de recursos" amb l'avidesa que llegiria els emails d'una amiga que em posés al dia sobre la seva vida oblidant, de vegades, que tota la història que em transmetia era una ficció. Si bé Elizabeth Forsythe es va inspirar en la vida de la seva àvia, el personatge i la trama és pura invenció però transmet molta realitat a través de tota la correspondència que la Bess manté amb la seva família i amics.

Una novel·la de Libros del Asteroide molt del tipus de "Diario de un ama de casa desquiciada" que m'ha agradat moltíssim. Molt recomanable.

El llibre és: Una mujer de recursos. Forsythe Hailey, Elizabeth. Trad. Concha Cardeñoso. 336 pàg. Libros del Asteroide. Barcelona, 2015. ISBN: 9788416213207.

dilluns, 24 d’agost de 2015

Lectura sense cobertura (I): Los huesos dormidos

Sembla mentida que, després de tants i tants anys de llegir, no em conegui com a lectora. O no em conegui o em creiï falses expectatives. Com la de pensar que seré capaç de seguir amb les meves previsions lectores com si no fos el pic de l'estiu i no correré al primer llibre d'assassinats que em trobi.

En fi...ja n'aprendré.

"Los huesos dormidos" és d'aquelles lectures que t'arriben per sorpresa, que tries per vés a saber què del prestatge de la llibreria i que acaben per ser eficaços en la seva funció.

És una novel·la negra com n'hi ha mil, però se li ha de reconèixer la pulcritud de la seva estructura, sense sorpreses ni girs espectaculars, sense massa tensions, agraïda de llegir perquè va avançant a un ritme perfecte.

Un conjunt de personatges i històries ben creades i trabades que aconsegueixen una lectura molt agradable que interessa i atrapa, en un escenari - Cambridge - que encara contribueix més a embolcallar la trama d'un misteri molt vintage.

No coneixia l'autora ni l'editorial i totes dues m'han sorprès favorablement i s'han incorporat a la meva llista de Vull llegir futurs.

Si sou com jo, que us pot un bon assassinat, aquesta novel·la és una molt bona tria.

El llibre és: Los huesos dormidos. Crombie, Deborah. Trad. Rebeca Bouvier. Navona Negra. 432 pàg. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-92840-95-3.

dimarts, 28 de juliol de 2015

Lo que dijo Harriet

Jo voldria escriure bé per ser capaç de crear una atmosfera com la que Beryl Bainbridge aconsegueix que t'ofegui amb aquesta novel·la. És sutil i progressiu; al cap i a la fi som a l'estiu amb dues adolescents que es retroben després del periode escolar i que es disposen a viure "experiències" que juguen a acumular sense ser massa conscients del pes que, realment, prenen en la història de la teva vida els fets que vius en cadascuna de les etapes de la teva existència.

D'entrada, unes vacances estivals poden ser de tot menys opressives (va dir ella, en la seva última setmana de feina) però creieu-me si us dic que aquestes dues bèsties, amb la seva relació mútua malaltissa i les seves intencions, aconsegueixen transformar-les en una mena de travessia per l'infern.

Bainbridge es basa en un cas real que ho acaba de fer tot, si és que es pot, més esfereïdor. Però si bé la història no va del tot seguint la real, el mèrit (el meritàs) d'aquesta novel·la és la manera com la maldat es transmet amb cada frase, amb cada descripció contundent dels fets en cru, que fa que no m'estranyi gens que es triguessin deu anys per aconseguir que es publiqués per primer cop ja que les editorials consideraven que era massa dura.

Com moltes d'altres, "Lo que dijo Harriet" no és, ni de bon tros, una novel·la per a tothom però considero que és una d'aquelles novel·les que, a poc que tinguis estómac, cal llegir perquè es queda amb tu molt de temps després que te l'hagis acabat.

El llibre és: Lo que dijo Harriet. Bainbridge, Beryl. Trad. Alicia Frieyro. 240 pàg. Impedimenta. Madrid, 2015. ISBN 978-84-15979-55-5.


dimecres, 22 de juliol de 2015

Las luminarias

Més d'un mes!!! Més d'un mes m'ha portat endinsar-me en aquesta gran història. Gran en tots el sentits: 800 pàgines, un munt de personatges, de trames i d'intencions.
"Las luminarias" va guanyar el Man Booker Prize del 2013, però s'ha de dir que no se n'ha sentit gaire a parlar. I la veritat, ara que me l'he llegit, he de dir que m'estranya, perquè és el típic novel·lot que podria estar en boca de molts lectors.

Eleanor Catton ens situa a Nova Zelanda, a mitjan segle XIX, quan la febre d'or que recorre el país ha portat a molts emprenedors a la recerca de fortuna. Allà, tres successos aïllats i, sembla, fortuïts, portaràn a dotze homes a reunir-se en secret durant la nit. En aquest punt, comença la lectura d'aquesta història trencaclosques on, com a espectador, no pots refiar-te de ningú fins que totes les peces no han encaixat.

Potser, i dic potser, tot plegat hauria pogut resoldre's amb cent pàgines menys. He tingut la sensació, en alguns moments, que m'estaven venent palla. Però és innegable que el conjunt funciona i molt, que Catton és una campiona de l'argument i la trama i que, si al final decidíssim que era millor reduïr volum, trabar una història de tants personatges en 700 pàgines i que estiguis completament atrapat durant gran, gran part de la lectura té un mèrit que bé li val un premi.

Si li hagués de posar un "però" o, més aviat, un petit consell de lectura: a mi se m'ha fet difícil de llegir-lo al metro amb xivarri (deixant de banda que pesa un quintà i que els bolsos d'avui en dia estan pensats més per llibres electrònics que per totxos com aquest). Els personatges et presenten parts de la història, detallets, que si te'ls perds, poden fer que posteriorment no entenguis com una determinada informació ha arribat al coneixement d'un altre personatge. Així que, si us decidiu, que sigui en periodes llargs i tranquils (digue-li vacances).

Tan de bo "Las luminarias" vagi corrent entre els lectors i agafi l'embranzida que, crec, que mereix.

El llibre és: Las luminarias. Catton, Eleanor. Trad. Celia Montolio. 808 pàg. Editorial Siruela. Madrid, 2014. ISBN: 978-84-16208-32-6.

dijous, 11 de juny de 2015

La casa redonda

En la línia del que comentava sobre la temporalitat de la  meva llista de pendents, un altre dels que ja feia bastant que hi era i ha anat salvant-se de nombroses purgues ha estat aquest llibre del que us vull parlar avui.

Va arribar als meus "Vull llegir" mitjançant aquesta ressenya a l'agost del 2013 i, sigui pels motius que sigui, tot i que no saltava, tampoc no li arribava mai el moment i una altra vegada ha estat un encert haver-lo mantingut perquè, senyores i senyors, crec sincerament que aquesta novel·la de la Louise Erdrich és un imprescindible de manual.

La història passa el 1988, dins d'una reserva d'indis americans i parla d'una violació, d'una injustícia, d'unes possibles solucions a un problema que no arreglen de cap manera el que unes lleis insuficients no legislen adequadament. Tot explicat per un adolescent a qui se li sumen la pubertat i la necessitat de continuar sent un nen.
M'ha fet pensar en una mena de "Matar un rossinyol" amb indis enlloc de negres.

"La casa redonda" és un llibre dels de païr, dels que fa pensar i et remou pensaments i reflexions. L'estil d'Erdrich no pot ser més efectiu i l'ús que fa de les paraules, de les imatges i dels silencis crea una atmosfera que t'agafa a la primera pàgina i et porta tranquil·lament, avançant per una història construida amb moltes peces petites que van encaixant. Com un cel ple d'estels.

És una lectura molt i molt recomenable que crec que serà un dels meus favorits d'aquest any. I quina coberta! També una de les meves preferides d'aquest any.

El llibre és: La casa redonda. Erdrich, Louise. Trad. Susana de la Higuera Glynne-Jones. 352 p. Siruela. Madrid, 2013. ISBN: 978-84-15723-03-5.

dilluns, 1 de juny de 2015

El cuc de seda

He agafat la segona novel·la de Robert Galbraith amb moltíssimes ganes. La primera em va sorprendre, a mi i als meus prejudicis, i em vaig alegrar de tenir la perspectiva d'una nova saga detectivesca per llegir.

No diré que "El cuc de seda" se m'hagi fet feixuc, però sí que no m'ha semblat res de l'altre món. En aquest aspecte, per les expectatives autogenerades, sí que se m'ha quedat un pèl curt. Per la resta, té tot el que pots esperar d'una novel·la del gènere: un assassinat macabre, uns sospitosos dels que no en pots salvar ni un i històries amagades darrere de cadascún dels personatges. En conjunt sí, però no m'ha acabat de funcionar.

Ara bé, una cosa que crec que no se li pot negar a l'alter ego de l'autor, és la imaginació desbordant que té i que, per molt que intenti refrenar dins de les parets d'una novel·la negra, jo diria (i els qui l'hagiu llegit, si us plau, digueu-me si hi esteu d'acord) que el llibre que de debò hauria d'escriure J.K. Rowling és "Bombyx Mori".

Tret d'això, és una novel·leta més que ni fred ni calor tot i que sóc conscient que Cormoran Strike té alguna cosa que m'enganxa.

El llibre és: El cuc de seda. Galbraith, Robert. Trad. Laia Font Mateu. 445 p. Proa. Barcelona, 2015. ISBN: 9788475885612.

dimecres, 13 de maig de 2015

Cranford

Us situaré ràpid; "Cranford" és "Teresina, S.A.", les Teresines de la Cubana de 1992, però del segle XIX i angleses. I en llibre, òbviament.

Podria deixar aquí la ressenya i ja us ho hauria dit tot. Bé, no, encara em falten coses per dir.

Un dels motius pels quals prefereixo no llegir llibres que em facin riure és perquè em fa vergonya riure sola al metro. Ja està, ja ho he dit. Amb "Cranford" he hagut d'empassar-me les manies perquè he rigut de valent amb aquestes dones estrafalàries i primmirades, preocupades i ocupades amb les aparences, les bones maneres, les còfies i els tès. Tant preocupades que de vegades et fan perdre la paciència amb tanta tonteria.

Aquest va ser el regal que vaig rebre per Sant Jordi (i aquest el que vaig regalar) i tot i que no estava a la meva llista de pendents, he de dir que va ser un encert i que, a més no podia haver arribat en millor moment: just quan havia acabat "Villette", de Charlotte Brontë, de qui Elizabeth Gaskell va escriure una biografia.

Últimament em tira molt la novel·la victoriana i he de dir que "Cranford" no m'ha decebut gens ni mica: costumbrista a més no poder, et dóna una visió diferent de problemes molt vigents avui en dia, amb un toc d'humor i lleugeresa que fa que ràpidament entris a la història i la gaudeixis.

El llibre és: Cranford. Gaskell, Elizabeth. Trad. Victòria Alsina. 264 p. Adesiara. Martorell, 2013. ISBN 978-84-92405-65-7.

dissabte, 2 de maig de 2015

Villette

He acabat "Villette" aquest matí i encara no us sé dir si m'ha agradat m'ha encantat. Crec que necessito deixar-lo reposar uns dies, al cap, macerant.
Les tres quartes parts del llibre m'han fascinat, d'això n'estic segura. La resta...hi ha estones que estic convençuda que m'ha enamorat i d'altres...d'altres que no ho sé.

"Villette" és una novel·la de personatge, d'això no en tinc cap dubte: durant les sis-centes pàgines de la història, estem assistint, realment, al xup-xup psicològic d'un personatge, la Lucy Snowe, amb la força i la independència (inaudita per a les dones de l'època) que caracteritza les protagonistes de les novel·les de les germanes Brontë i que, segons es diu, representa bastant fidelment una etapa de l'autora a un internat de Brussel·les (nom real de la fictícia Villette).

A destacar, a envejar, a aprendre, la manera com Charlotte Brontë és mestressa de la informació que vol donar, com la deixa anar poc a poc, discretament, gairebé com si li caigués dins les pàgines i com treballa el final, que òbviament no explicaré, de forma que els fans de les Brontë encara ara, dos segles després, en parlen.
Com a punt negatiu diré que tantíssimes cites bíbliques acaben per fer-se un pèl pesades pel meu gust, però tenint present que la traducció de l'edició d'Alba minus per Marta Salís m'ha semblat boníssima, i que inclou tot de peus de pàgines per aquestes cites, també serveix per aprendre molt. No he deixat de pensar, però, que "Villette" és temendament anticatòlica (la seva protagonista és protestant) i que segurament deuria ser tot un què a la seva època. Donant-li voltes i rebuscant per aquests móns d'internet, em trobo amb un interessant article sobre la censura que va patir la traducció castellana que se'n va fer els anys 40. En fi, res que no sabéssim però que no deixa de sorprendre'm.

Resumint, que un altre 5 estrelles s'acaba d'incorporar a les meves llistes, que no em cal macerar res, que "Villette" m'ha encantat.

El llibre és: Villette. Brontë, Charlotte. Trad. Marta Salís. Alba Editorial. 648 p. Barcelona, 2014. ISBN: 97884-90650066.

dijous, 16 d’abril de 2015

Amor bajo la lluvia

Feia gairebé dos anys que tenia aquest llibre apuntat a la llista de Vull llegir. Dos anys, que es diu ràpid. No em duren tant, normalment. I si ho fan, és mal senyal: vol dir que tenen tots els números per acabar caient-ne.

No ha estat el cas d'aquesta novel·la que ens porta a l'Egipte dels anys 70, trastocat per una guerra que marca la vida dels protagonistes de la mateixa manera que ho fa l'amor, la venjança, el sexe i la por.

Estructurat en breus capítols, Mahfuz presenta tot un cor de personatges relacionats entre ells per l'amor i les miseries personals que dibuixa una història que parla de venjança i que m'ha desdibuixat certs prejudicis sobre la manera d'entendre la sexualitat de la dona àrab. Me'ls ha desdibuixat tot i que no eliminat del tot, he de reconèixer, perquè em queda el dubte de si això que explica Mahfuz no deixa de ser una limitada minoria, que, tot i això, també ens mostra fortament influida per les creences generals.

Gairebé sense descripcions, tan sols amb la força d'uns diàlegs molt expressius, la història es va construint poc a poc, però de forma molt directe i et porta de la mà a un final explosiu que tanca la història com un cop de puny que et descol·loca totalment.

"Amor bajo la lluvia" necessita una lectura acurada, conscient, perquè diu molt més del que es llegeix i cal païr-ho i reflexionar-hi.

El llibre és: Amor bajo la lluvia. Mahfuz, Naguib. Trad.Isabel Hervás Jábega. Barcelona, 1999. Ediciones Destino. 240 pàg. ISBN: 84-233-3120-2.

dissabte, 11 d’abril de 2015

La campana de vidre

Se m'escapa totalment què pot portar a una persona a acabar la seva vida amb el cap dins del forn. Si bé he llegit ressenyes de lectors que diuen que "La campana de vidre" els ha ajudat a entendre què passa per la ment d'algú que es veu abocat al suïcidi, a mi encara m'ha servit per entendre-ho menys tot plegat.

Però això no treu que el llibre m'ha agradat i que trobo que és innegable que és una gran novel·la. Perquè, senyors, em trec el barret quan veig que de cop i volta, no sé ben bé com, he passat d'estar llegint les historietes adolescents d'una noia becada amb una estada a Nova York, amb èxit acadèmic i en aquella etapa en la que no se sap què es vol fer amb un mateix però sembla que totes les opcions són possibles, a llegir sobre algú que, com diu la novel·la, només respira l'aire viciat de dins de la seva campana de vidre i totes les opcions semblen haver desaparegut.

Amb tints clarament autobiogràfics, Plath ens narra una mena de baixada als inferns de la malaltia mental i ho fa d'una forma que esgarrifa quan te n'adones. Hi ha tota una part, a la novel·la, com si fos de grisos, en què no saps ben bé què està passant i trobo que deu ser tan real com el que deuen sentir les persones que, de cop i volta, no s'entenen, veuen que no són elles mateixes però la boira que hi ha al seu cap no les deixa veure-hi clar.

M'esfereeix pensar que algú pugui decidir acabar amb la seva vida. La barreja de valentia per anar en contra del teu instint de supervivència i, alhora, la poca confiança de no creure's capaç d'aconseguir escampar la boira que els envolta, la irrealitat amb la que jo veig la possibilitat de matar-se, tot plegat fa que per mi aquesta novel·la no sigui una novel·la còmoda de llegir perquè trepitja sense pietat la meva zona de comfort lectora. No obstant això, ha estat un bon exercici com a lectora i una bona tria.

El llibre és (l'edició que he llegit no coincideix amb la imatge que il·lustra el post): La campana de vidre. Plath, Sylvia. Trad. Josep Miquel Sobrer. Barcelona, 1986. Edhasa. 279 p. ISBN: 84-350-3355-4.


divendres, 3 d’abril de 2015

El jove Nathaniel Hathorne

No sóc de llegir novel·la breu, ni de contes. Em fa com una mena de mandra agafar afecte a una història i que se m'acabi en un pim pam pum. He estat sempre molt conscient que m'estic perdent grans històries per aquesta mania, i ara que he acabat "El jove Nathaniel Hathorne" no puc fer més que ratificar-ho.

Alguna vegada ja us he parlat de "La desaparición", un breu però directe cop a la boca de l'estómac que et deixa un mal cos físic i un bon regust literari brutal. També dels que es llegeix d'una tirada, recordo pensar, ja aleshores, que havia de donar més oportunitats a les històries curtes.

Des d'aleshores fins ara, ha plogut bastant...i és que tinc tendència als totxos i no puc fer-hi més.

Ara bé: aquest llibret mereix un i mil aplaudiments. A mig camí entre el misteri i la fantasia, barrejant la història i el present i parlant de llibres i d'escriure, trobo que té la mida justa de tot, que està molt ben escrit i que, com la dona del mateix protagonista comenta en algun moment, dóna totalment per una novel·la llarga.

Però no ho és. Són 90 pàgines i escaig i passa molt i molt bé, i tot i que voldries saber-ne més, tampoc vols que s'espatlli el misteri que envolta tot plegat. A més, l'exemplar que he llegit jo, de préstec de la biblioteca del meu barri, té un terrorífic misteri afegit. Terrorífic perquè algú ha gosat guixar el llibre (amb llapis, sí, però guixar-lo) i misteri perquè es tracta de tot de barres i números en diferents pàgines, amb un subjectiu (i pel meu gust incert) "falta diàleg" a la pàgina 29 i un temporal 1'30" a la pàgina 59. Lectors que es cronometren, curiós.

En fi, que molt, molt recomanable. Feu-me cas.

El llibre és: El jove Nathaniel Hathorne. Sabaté, Víctor. Edicions Raig Verd. Barcelona, 2012. 96 pàg. ISBN 978-84-15539-22-3.


diumenge, 29 de març de 2015

Philippe Derblay o Amor y orgullo

Hi ha llibres que, quan els acabes, els tanques, sospires i et quedes mirant el buit, intentant sortir de la història. Això és justament el que m'ha passat amb aquesta novel·la.

Qualsevol lector de Jane Austen, haurà (o hauria, perquè de fet l'autor és poc conegut i, segons el meu parer, està injustament oblidat) d'acabar inevitablement arribant a les pàgines que va escriure Georges Ohnet el 1882.
Coneguda com el "Pride and prejudice" francès, és molt més que això: és Austen menys ensucrat, potser, però amb el mateix costumisme, amb la mateixa prosa que diu tant pel que està escrit com pel que no, pels gestos que descriu, pels paisatges. És fantàstica la prosa que Ohnet fa servir i em sap greu no tenir el nivell de francès suficient com llegir-la en la seva llengua original i gaudir-la.

Amb el rerefons d'una societat rural on la burgesia creixent i l'aristocràcia minvant xoquen, la vida d'una jove mimada i orgullosa, Claire de Beaulieu es veu alterada per nombrosos esdeveniments inesperats (per favor, a qui se li ha de demanar formalment que la persona que redacta les contraportades dels llibres no es dediqui a fer spoilers de l'argument? Em tenen indignadíssima!) que la faran madurar com a persona.

El desenllaç de la novel·la, tot i que potser un pèl massa ràpid, m'ha fet obrir la boca de sorpresa, per com d'inesperat m'ha resultat i ha fet que una història que ja em tenia totalment captivada, m'hagi acabat d'encantar.

Si us plau, si us ha agradat Jane Austen, heu, sí, HEU de llegir Philippe Derblay. I més amb l'al·licient de les edicions tan maques i curades que fa l'editorial asturiana D'Época, com aquesta, il·lustrada i amb làmines i marcapàgines. Va, ràpid!

El llibre és: Philippe Derblay o Amor y orgullo. Ohnet, Georges. Trad. Eva María González Pardo. 344 p. Morcín, 2014. Editorial D'época. ISBN 978-84-938972-2-2.


dilluns, 23 de març de 2015

The girl on the train


Diuen que serà la nova "Perdida" , i va ser nomenat número 1 dels bestsellers al New York Times. Amb aquesta informació prèvia i sabent alguna cosa molt vague sobre l'argument, em vaig llençar a llegir-la en anglès (també, per què no dir-ho perquè no tenia ganes d'esperar a la traducció catalana o castellana que no sé si arribarà o no). En aquest aspecte estic satisfeta tirant a molt satisfeta perquè l'he llegit sense gaire complicació i m'ha motivat a seguir llegint en anglès aquest any.

Pel que fa a la novel·la...segurament sí que seria un exitàs de vendes en cas que arribés a casa nostra. De fet, té tot el que necessita un thriller per triomfar on sigui que el publiquin: un argument que enganxa, uns protagonistes que no hi ha per on agafar-los perquè no se'n salva ni un, tots els "tomba-i-gira" que vulgueu a l'argument, capítols curts que fan de bon llegir i que permet avançar ràpid, anar per feina, vaja.

Tot i així, jo he tingut la sensació d'estar llegint una pel·lícula de sobretaula d'Antena 3, una d'aquelles que porten títols com "Secuestrada por su padre" o "Enamorada de un asesino". Diguessim que és novel·la negra en versió chick lit. Molt decepcionant, per a mi. N'esperava una altra cosa i més quan havia llegit que era la nova "Finestra indiscreta". Per favor! Hitchcock deu estar donant-se cops de cap a la tomba.

Ni molt menys la qualificaria com addictiva, ni com a imprescindible, ni com a res de la metitat de tot el que se n'ha arribat a dir.

En fi, que no. Que l'única cosa positiva que hi he trobat és que me l'he llegit en anglès i me n'he ensortit prou bé.

El llibre és: The girl on the train. Hawkins, Paula.  337 pàg. Transworld Digital. 2015. ASIN: B00NOPQU2K.

dijous, 12 de març de 2015

Te quiero porque me das de comer

Si algú, en aquells moments de obnubilació que propicia l'acabament d'un any i el començament d'un altre, va pronunciar, ni que fos mentalment, el propòsit lector de "sortir de la meva zona de confort i aventurar-me a llegir coses diferents", ja pot deixar de buscar perquè "Te quiero porque me das de comer" és l'opció ideal per fer-ho.

Intentaré explicar-vos, tan bé com sigui capaç, què he sentit llegint aquest...aquest...anava a dir llibre, però és que crec que no li faria justícia. És, més aviat, realitat escrita. Realitat escrita sense por: crua, natural, directa i seca. Les coses, a la vida, no venen separades per paràgrafs ni per punts apart. Les coses passen, se succeeixen, t'envaeixen. Així és aquesta novel·la: una invasió d'històries (quantes? jo que sé! Impossible comptar-les totes!) que necessita, crec, que et deixis portar confiant en que tot lligarà.

I lliga. I et meravelles que algú pugui tenir aquest control del llenguatge, de la trama, de la història. Envejable de debò.

Suposo que a aquestes alçades, dir-vos que aquesta no és, ni de bon tros, una novel·la que pugui agradar a tothom, sobra. Però també penso que és una novel·la (negra? coral?) que es deixarà perdre molta gent perquè no encaixa en el cànon. Personalment crec que s'estaran equivocant perquè a mida que avances, tot encaixa, tot lliga, no saps com però la imatge es va construint al teu cervell i ho veus.

No tenen res a veure, però he recordat la bona sensació que tenia mentre vaig llegir el "Jo confesso"; la sensació de meravellar-se per com algú pot construir una història (deu? vint?) d'aquesta manera i, el que és millor, aconseguir que el lector el segueixi i en gaudeixi al 100%.

Per acabar-ho d'arrodonir té un final tan cru, tan de tenir ganes de no saber-ho perquè incomoda i frepa, que és que valdria la pena només per això.

Ja tenim aquí un altre dels meus preferits de l'any.

El llibre és: Te quiero porque me das de comer. Llorente, David. 317 p. Alrevés. Barcelona, 2014. ISBN 978-84-15900-52-8.

dilluns, 9 de març de 2015

Les bones intencions

(Respiro fons)

Començaré dient que no m'ha semblat que "Les bones intencions" sigui un llibre fàcil. No em refereixo a l'estil (que m'ha agradat), sino al contingut.

Justifiquen les bones intencions que pugui tenir algú, tot el mal que pugui causar a tercers sense proposar-s'ho? (tot i que la deixadesa que mostra el personatge en algunes actituds, dista molt, tal com jo ho veig, de la bona intenció).

Eric Kennedy descabdella la seva història a través de la narració d'un viatge. Un punt de sortida que no suposaria cap gran originalitat, esdevé molt i molt especial per les condicions i conseqüències que aquest viatge pot tenir en la seva vida i en la dels que l'envolten. I, sobretot, per tots els subtemes que deixa entreveure al lector: la recerca de la identitat (o la pèrdua de la mateixa), les relacions entre pares i fills, la relació que mantenim amb el nostre passat entre d'altes.

 Tot un batibull de temes que són de tot, excepte lleugers i que l'autora tan sols esbossa per tal que tu, com a lector, acabis de dibuixar la imatge sencera amb tot el que puguis aportar.

Eric Kennedy no és un personatge dels que passen i prou. Queda a la memòria del lector, crec, per totes les contradiccions que suposa, pels cops de puny que clava a tots els tòpics que existeixen al món sobre les relacions paternofilials i per com et fa reflexionar sobre que trobar els límits de les coses és una responsabilitat necessària i obligada, que t'arriba vulguis que no.

M'ha agradat molt. Crec que serà una de les meves grans lectures d'aquest 2015.

El llibre és: Les bones intencions. Gaige, Amity. Trad. Marta PeraEmpúries Narrativa. Barcelona, 2015. 320 pàg. ISBN: 978-84-9787-945-3.

dissabte, 28 de febrer de 2015

El nom del vent

"El  nom del vent" havia estat sobrevolant la meva llista de pendents, sense acabar d'entrar-hi. D'una banda, ja fa mesos que em ve de gust enganxar-me a una saga (que ja em diràs, com si la meva llista de Vull llegir no fos prou llarga, ja, de per si) però de l'altra, això que tingués certs aspectes relacionats amb la màgia...és que no sóc gaire de màgia, jo. I l'anava deixant. Després de la lectura, tan reflexiva, d'"El Círculo", em va venir de gust canviar totalment de món, i així vaig acabar amb "El nom del vent" a les mans.

M'ha agradat? Sí. Amb reserves, però. Hi hagut estones que hi havia explicacions que no em calia tenir. Així que suposo que no m'ha generat la curiositat (pel món que crea Rothfuss) que cal per seguir amb la saga sencera, tot i que hi ha ressenyes que corren per la xarxa que demanen a crits que m'ho pensi. També penso que m'hagués agradat  més, potser, fa vint anys i que formarà part d'un post que tinc en ment sobre què m'agradaria recomenar de llegir al meu fill com a futur adolescent si alguna vegada em pregunta (com veieu, post hipotètic al 100%. Un adolescent demanant consell a la seva mare...ho rellegeixo i ric sola).

En fi, he trobat que són massa pàgines pel que realment vol explicar tot i que hi ha moments que enganxen i que té un protagonista molt ben trabat. M'ha agradat especialment aquesta manera de parlar de conceptes, llocs, tradicions i cançons que només existeixen a la imaginació de l'autor i que, en canvi, es dóna per fet que el lector coneixerà. No sé com s'ho fa, però quan ja t'ha passat un parell o tres de cops, ho dones per la cosa més normal del món i fins i tot t'entren ganes de buscar a Spotify la cançó del "Calderer assaonador".

Resumint, no és una mala lectura. No considero que hagi estat un error triar-la en absolut però aquests darrers dies ja tenia ganes d'acabar-la. Tot i que no vull descartar (del tot) llegir-ne la segona part més endavant. Molt més endavant. Ara toca tornar a la realitat.

El llibre és: El nom del vent (Crònica de l'assassí de reis, I). Rothfuss, Patrick. Trad. Neus Nueno. Rosa dels Vents. Barcelona, 2011. 746 p. ISBN 9788401388057.

dilluns, 23 de febrer de 2015

També això passarà

"També això passarà" s'ha col·lat enmig de la lectura que estic fent, de manera excepcional, ja que recordo poquíssimes ocasions on hagi combinat dues lectures simultànies.

Aquesta vegada, estava justificat per ser la primera lectura que faig pel club de lectura al que m'he apuntat fa molt poc i que va tenir la sort de poder rebre la visita de l'autora i xerrar durant una hora i escaig sobre la novel·la, la maternitat, Cadaqués, els amics, el sexe, el dol i la solitud.

Personalment, la novel·la no m'ha agradat però la sessió del club de lectura m'ha servit per entendre la protagonista, ja que parlar amb la Milena és com parlar amb la Blanca, la protagonista, atès la gran càrrega autobiogràfica que té la història.

No negaré que m'ha semblat que l'estil és àgil, directe, connecta amb el lector perquè va al gra (diu la Milena que fer-ser pesat li sembla de molt mala educació) i que té frases que no me n'he pogut estar de subratllar. Coincideixo, a més,  amb gran part de la visió de la vida que mostra la Blanca a la història (resumint: la gent que t'estimes i t'estima i les coses que et fan sentir bé et salven) però no he pogut treure'm del damunt la sensació de no trobar-li una trama clara, la de sentir que se'ns demana (com a lectors) que justifiquem aquesta successió de fets i sexe en el sac de "procés del dol" que, d'entrada, prometia molt com a puntal sent com és un procés complicat i devastador, però que acaba semblant-me una pantomima. En definitiva, que he sentit que m'estaven enganyant com a lectora, que m'estaven prenent el pèl. Personatges desdibuixats i vagues, que conflueixen en la història de forma útil per a l'escriptora (suposo) però completament banal pel lector, creant una mena de decorat poc treballat. Jo no hi he acabat d'entrar tot i que sóc conscient que no sóc l'opinió majoritària, ja que estem parlant d'una novel·la que està tenint un gran èxit editorial i que, en general, està agradant molt i molt.

Què hi farem, de vegades les històries no són per a tu.

El llibre és: També això passarà. Busquets, Milena. 110 pàg. Amsterdam. Barcelona, 2014. ISBN 9788415645610.

dimecres, 11 de febrer de 2015

Prejudicis

Tinc molt clar que sóc una lectora amb prejudicis. Amb prejudicis de molts tipus: sobre l'autor/a, sobre els lectors, sobre a qui li ha agradat i a qui no, sobre el gènere i sobre la qualitat de les edicions. Us n'he esmentat només els principals però amb els anys que fa que llegeixo, els prejudicis s'han barrejat amb les manies, la línia s'ha desdibuixat, i triar un llibre - que ja no és senzill de per si-  es torna encara més complicat.
Avui, però, només us vull parlar del prejudici més gran i il·lògic que tinc. El prejudici que segur que m'ha fet perdre grans lectures en detriment d'altres que han resultat ser un error: les cobertes.

Sí, sóc capaç de no llegir un llibre només perquè la coberta no m'entra.
Sí, sóc conscient que és una xorrada.
Sí, ho seguiré fent tot i que aquest any m'he proposat, entre d'altres propòsits lecturils, fixar-m'hi una mica menys.

Hi ha matissos que es fan difícils d'explicar perquè responen a vés a saber què, suposo que igual que t'agrada o no t'agrada un quadre, un cotxe o uns mitjons, però en general tinc unes pautes que diuen que:

NO a flors, finestres i pots de conserva:



També conegudes com cobertes que desprenen aire de cap de setmana rural.

SÍ a pocs colors i lletres grosses:



Poques coses a la coberta, com dient "no em cal enredar-te amb moltes imatges perquè el que he escrit et farà caure de cul a terra".

NO a la Sra. Dominatrix i el Sr. Descamisat:


És evident. No.

SÍ a les imatges inquietants:


I, en el primer cas, a més, bonus i vida extra per estar relacionada amb la història.

I vosaltes, sou conscients de quines cobertes us solen cridar més l'atenció o no teniu manies?

dissabte, 31 de gener de 2015

El círculo

No crec que el que sento jo ara a l'encarar-me amb aquesta ressenya  i el que van sentir els lectors de 1984 d'Orwell, al 1948, sigui gaire diferent. Semblances evidents (i esfereïdores) uneixen aquestes dues novel·les distòpiques i l'única cosa que crec que caldrà perquè El Círculo esdevingui una mena de clàssic de la futur-ficció (futur no gens,gens llunyà), és el pas del temps.

Acabada de llicenciar, la Mae Holland entra a treballar al Círculo, la gran mega companyia americana on tothom vol treballar (no he acabat de decidir si parla de Google, d'Apple, de Facebook o d'una barreja de totes) i comprova extasiada la perfecció i eficiència de tot un món tecnològic de pantalles, comptes socials i cares somrients que se li obre al davant.

Amb aquest punt de partida, Eggers desplega una història sense entrar en favoritismes ni forçar el lector a que ho faci, i posa damunt la taula un tema que crec, com us deia, que no és parlar del futur si no de què estem fent amb el present i què ens pot deparar això en vint o vint-i-cinc anys.

La història ens porta a reflexionar sobre la privacitat, la transparència, l' eficiència i el límit que té el desig humà de ser omnipotent.

Sembla mentida com pot arribar a ser d'opressiu el desig de llibertat.


El llibre és: El Círculo. Eggers, Dave. Trad. Javier Calvo Perales. 448 p. Literatura Random House. Barcelona 2014. ISBN 9788439729570. Font.

divendres, 23 de gener de 2015

Canciones de amor a quemarropa

És curiós com ens crida l'atenció un llibre, una història o, en aquest cas, com un video ple de neu em va empènyer a llegir aquesta història.

Un cop llegida, moltes coses m'han agradat d'aquesta novel·la.

Comencem per la coberta, que ja sabeu que a mi els llibres m'entren pels ulls la majoria de les vegades. Sent, com és, de Libros de l'Asteroide, no cal que digui més. Jo tinc la versió digital, que sempre és menys gustosa, però he tingut a les mans la versió en paper i el blau brillant i aquesta il·lustració que trobo que s'adiu tant als personatges protagonistes, em cridava "llegeix-me!".

"Canciones de amor a quemarropa" és una novel·la suau, lleugera i de coses petites. No sé si existeix el gènere però, si no, el podem crear ara mateix, així, entre tots, tàcitament: la "literatura del dia a dia". Li posaria la "literatura de la vida", però queda molt pretensiós. També he pensat en la "literatura de la normalitat", però qui és el valent que estableix el criteri del que és "normal"?  Quan dic coses petites, vull dir tot allò que ens passa a dins i a, com a màxim, un pam o dos d'allà on som: les arrels, els amics (molt, molt, molt sobre els amics), la família, els somnis, la feina. Allò amb el que anem fent cada dia.

Dividida en capítols, cada un te'l narra un dels personatges. Així, vas saltant de protagonista en protagonista. Si bé he trobat que no ténen una veu pròpia, sí que els personatges són identificables pel seu passat, pel seu present o el seu estat d'ànim (a més de perquè cada capítol pren la inicial del nom del protagonista que l'explica). És cert que algun comentari queda massa obvi (pel que fa a reflexions personals dels personatges que queden un pèl forçades i en les que es veu clarament que el que pretén l'autor és donar-te a tu una informació que el personatge no necessita dir-se en veu alta) però en general, els diàlegs estàn molt ben trabats i l'estil és clar, entenedor i ordenat.

Ah! I la traducció de la Marta Alcaraz és, en la meva opinió, impecable.

Crec que és una novel·la molt recomenable, amb moltes possibilitats d'acabar-se convertint en una pel·lícula que la destrossi. Així, que, va, ràpid, ràpid, a llegir-la.

El llibre és: Canciones de amor a quemarropa. Butler, Nickolas. Trad. Marta Alcaraz. Libros del Asteroide. 344 pàg. Barcelona, 2014. 

diumenge, 11 de gener de 2015

Amigas con hijos

Embarassada d'uns tres mesos, navegant entre nàusees i lluitant per no adormir-me a cada racó, a cada moment, vaig patir molt amb el Kevin. Una lectura que ni de conya recomanaria a cap embarassada i que va suposar un repte per a les meves hormones desfermades. Tot i així, si el busco al blog, el trobo sota 5 estrelles i l'etiqueta de "Preferit".

He encarat "Amigas con hijos" disposada a trobar-me una crítica sarcàstica del món de la maternitat, del munt de tòpics que has de sentir-te dir, del munt de coses que ningú no t'ha explicat i de la quantitat ingent de coses que penses que no sabràs fer i que, no saps ben bé com, acaben sortint més o menys d'aquella manera que tira a un bé justet. Volia poder riure de tot això, veure-m'hi, enfotre-me'n molt de mi (que ja ho sé que no em cal un llibre, que ho puc fer per lliure. I ho faig tot el que puc) i desdramatitzar.

I resulta que no. Que no m'he trobat això. I que aquesta tampoc seria la meva recomanació per a una mare recent que provi de passar una bona estona. Però tampoc per a ningú altre.

Ja havia llegit que aquesta novel·la no es podia catalogar com de chick lit i, de fet, per això la vaig triar. I hi estic d'acord, que no és pas aquest tipus de literatura. Però, en canvi, m'he trobat amb un compendi de coses que no m'han agradat, en conjunt. Una fugida massa evident de la chick lit que la porta a un extrem tan forçadament oposat que no m'ha acabat de convèncer. Prova d'evitar els tòpics i, crec que acaba caient en uns altres tòpics diferents: el dels pares desastre portats a l'extrem, de l'amiga que no pot quedar-se embarassada i ho desitja de tal manera que està disposada a fer el que sigui, de la que acaba de ser mare i és excessivament maldestre. Massa massa. Massa tot i tot alhora.

No ha estat una bona tria i em sap greu perquè es gaudeix tant de la qualitat de les edicions de Blackie Books que quan el contingut no acompanya et quedes a mitges.

En fi, que no hem començat el 2015 amb el millor peu. Però, vist així, la cosa només pot fer que millorar.

El llibre és: Amigas con hijos. Drake, Monica. Trad. Zulema Couso. 448 p. Blackie Books. Barcelona, 2014.