divendres, 3 d’abril de 2015

El jove Nathaniel Hathorne

No sóc de llegir novel·la breu, ni de contes. Em fa com una mena de mandra agafar afecte a una història i que se m'acabi en un pim pam pum. He estat sempre molt conscient que m'estic perdent grans històries per aquesta mania, i ara que he acabat "El jove Nathaniel Hathorne" no puc fer més que ratificar-ho.

Alguna vegada ja us he parlat de "La desaparición", un breu però directe cop a la boca de l'estómac que et deixa un mal cos físic i un bon regust literari brutal. També dels que es llegeix d'una tirada, recordo pensar, ja aleshores, que havia de donar més oportunitats a les històries curtes.

Des d'aleshores fins ara, ha plogut bastant...i és que tinc tendència als totxos i no puc fer-hi més.

Ara bé: aquest llibret mereix un i mil aplaudiments. A mig camí entre el misteri i la fantasia, barrejant la història i el present i parlant de llibres i d'escriure, trobo que té la mida justa de tot, que està molt ben escrit i que, com la dona del mateix protagonista comenta en algun moment, dóna totalment per una novel·la llarga.

Però no ho és. Són 90 pàgines i escaig i passa molt i molt bé, i tot i que voldries saber-ne més, tampoc vols que s'espatlli el misteri que envolta tot plegat. A més, l'exemplar que he llegit jo, de préstec de la biblioteca del meu barri, té un terrorífic misteri afegit. Terrorífic perquè algú ha gosat guixar el llibre (amb llapis, sí, però guixar-lo) i misteri perquè es tracta de tot de barres i números en diferents pàgines, amb un subjectiu (i pel meu gust incert) "falta diàleg" a la pàgina 29 i un temporal 1'30" a la pàgina 59. Lectors que es cronometren, curiós.

En fi, que molt, molt recomanable. Feu-me cas.

El llibre és: El jove Nathaniel Hathorne. Sabaté, Víctor. Edicions Raig Verd. Barcelona, 2012. 96 pàg. ISBN 978-84-15539-22-3.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada