dimarts, 28 de juliol de 2015

Lo que dijo Harriet

Jo voldria escriure bé per ser capaç de crear una atmosfera com la que Beryl Bainbridge aconsegueix que t'ofegui amb aquesta novel·la. És sutil i progressiu; al cap i a la fi som a l'estiu amb dues adolescents que es retroben després del periode escolar i que es disposen a viure "experiències" que juguen a acumular sense ser massa conscients del pes que, realment, prenen en la història de la teva vida els fets que vius en cadascuna de les etapes de la teva existència.

D'entrada, unes vacances estivals poden ser de tot menys opressives (va dir ella, en la seva última setmana de feina) però creieu-me si us dic que aquestes dues bèsties, amb la seva relació mútua malaltissa i les seves intencions, aconsegueixen transformar-les en una mena de travessia per l'infern.

Bainbridge es basa en un cas real que ho acaba de fer tot, si és que es pot, més esfereïdor. Però si bé la història no va del tot seguint la real, el mèrit (el meritàs) d'aquesta novel·la és la manera com la maldat es transmet amb cada frase, amb cada descripció contundent dels fets en cru, que fa que no m'estranyi gens que es triguessin deu anys per aconseguir que es publiqués per primer cop ja que les editorials consideraven que era massa dura.

Com moltes d'altres, "Lo que dijo Harriet" no és, ni de bon tros, una novel·la per a tothom però considero que és una d'aquelles novel·les que, a poc que tinguis estómac, cal llegir perquè es queda amb tu molt de temps després que te l'hagis acabat.

El llibre és: Lo que dijo Harriet. Bainbridge, Beryl. Trad. Alicia Frieyro. 240 pàg. Impedimenta. Madrid, 2015. ISBN 978-84-15979-55-5.


1 comentari:

  1. Déu n'hi do... Amb la teva ressenya ja queda clar que és un llibre d'aquells que no et deixen indiferent... A la llista!! :)

    ResponElimina