dilluns, 14 de setembre de 2015

El que no et mata et fa més fort

Tinc el cervell totalment envaït de noms suecs: entre aquesta lectura i que coincideix que he estat veient aquesta sèrie, aquest any només em falta que el nou catàleg d'Ikea m'arribi en versió original. De tota manera, crec que puc dir objectivament que tota aquesta immersió lingüística no m'ha afectat la capacitat de jutjar la quarta entrega de Millennium.

Sé que estic a punt de manifestar-me en un sentit totalment contrari al de la majoria d'opinions que he llegit i sentit sobre el retorn del Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander i, per posar-vos en antecedents us diré que els primers tres llibres (que vaig llegir ADB, és a dir "Abans del blog") em van agradar seguint aquest patró: molt-moltíssim el primer, menys el segon i  psé-psé tirant a gens el tercer.

Una vegada exposats tots aquests arguments previs, diré que a mi aquest llibre no m'ha agradat.

Jo tenia entès, que vés a saber si forma part de la rumorologia o no, que els escrits que hi havia a l'ordinador del Sr. Larsson i que havien de ser la quarta entrega de la saga, tractaven les desaparicions de les dones de Ciudad Juárez. I d'això, més o menys, és del que esperava llegir en aquesta entrega. Però no. Res a veure, òbviament. Així que, un cop superat el tràngol inicial de quan ja tens bastant coll avall quin tipus d'història llegiràs i te'n trobes una altra, esperava - si més no- la lectura trepidant i addictiva de la primera història (mireu que no dic de la segona o la tercera. No, dic de la primera que és la que realment em va tenir hores amb el cul enganxat al sofà i els ulls a les pàgines). I tampoc. La història, no diré que no, està molt ben travada i la veritat és que posa damunt la taula temes interessants com ho poden ser les filtracions dins i fora dels cossos policials i la manera com els mitjans de comunicació treuen profit de tot plegat, però a mi ja em cansa tanta infal·libilitat, tant desig de venjança, tant autodidactisme...en fi, que no, que ja en tinc prou. Que no m'ho crec.

Podria ser ben bé que jo hagi esgotat la reserva lectora que tenia destinada a Millennium, però només perquè un personatge sigui periodista no em creuré que és el Mikael Blomkvist ni perquè una noieta poca cosa i amb pírcings reparteixi cops de punys a base de bé puc considerar que la Lisbeth Salander hagi tornat.

I no entraré en valoracions del tema de la Camilla perquè aleshores us esguerro gran part de la història, però tela. Tela. Tela marinera que es deia abans.

He tingut molt la sensació que m'han venut un llibre aprofitant l'èxit d'uns altres. I no li dóno la culpa a ningú, perquè al cap i a la fi, la que ha corregut a comprar-lo he estat jo. Ha estat, tan sols, una mala tria com moltes d'altres que he fet i em queden per fer.

El llibre és: El que no et mata et fa més fort. Lagercrantz, David. Trad. Marc Delgado Casanova. 656 pàg. Editorial Columna. Barcelona, 2015. ISBN 978-84-664-1986-4.

6 comentaris:

  1. Aquesta és la ressenya que em feia falta llegir. Estic segur que en les properes setmanes la nostra catosfera lletraferida s'omplirà de ressenyes del llibre, de moment ja en vaig llegir una que en parlava bé, però he de dir que la meva opinió de Millennium és la mateixa que la teva, segueix el patró de Matrix, una primera bona entrega, seguida per dues més aprofitant la tirada, que no li arriben ni a la sola. Plena de palla, de situacions innecessàries i fets inversemblants, una història al primer llibre totalment diferent de la dels altres dos, que són continuació l'un de l'altre, Millennium és l'obra més sobrevalorada de les últimes dècades. Si les seves més de 2000 pàgines es comprimissin en un sol volum de 600, probablement estaríem parlant d'una bona obra de misteri i intriga. Però no, només compta amb una escriptura àgil que enganxa, i unes històries atractives, però poca cosa més.

    Ja en el seu moment vaig donar llargues a la trilogia, la vaig llegir quan tothom ja l'havia llegida (en el meu cas, DDB), i ara faré el mateix. Potser d'aquí un temps el cos m'ho demana, però si no, faré com si no sabés que existeix. Estalviar-se un disgust lector sempre està bé, tot i que sempre queda l'esperança del 'i si...'. Però en aquest cas no seria una decepció, sinó la ràbia d'haver-me deixat enganyar novament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entenc el que vols dir. Això mateix que expliques tu amb Millennium és el que a mi em passa amb les Ombres de Grey amb la diferència que (i amb tots els meus prejudicis diré el que diré ara, perquè ni me l'he llegida ni ho penso fer) no crec que ni la primera part valgui gaire la pena.

      Elimina
  2. Ja no es diu tela marinera? Segur? M'estic fent vell.

    (crec que la ela de tela no és geminada)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo fa molt de temps que no sento ningú dir tela marinera. ;)
      ela de tela corregida. Merci.

      Elimina
  3. A mi em va passar exactament el mateix que a tu, però ara no m'ha vingut gens de gust llegir aquesta quarta part, i veient el que expliques encara menys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De moment la majoria de comentaris que he llegit no coincideixen amb la meva opinió però si dius que d'entrada ja et fa mandra...

      Elimina