dissabte, 31 de gener de 2015

El círculo

No crec que el que sento jo ara a l'encarar-me amb aquesta ressenya  i el que van sentir els lectors de 1984 d'Orwell, al 1948, sigui gaire diferent. Semblances evidents (i esfereïdores) uneixen aquestes dues novel·les distòpiques i l'única cosa que crec que caldrà perquè El Círculo esdevingui una mena de clàssic de la futur-ficció (futur no gens,gens llunyà), és el pas del temps.

Acabada de llicenciar, la Mae Holland entra a treballar al Círculo, la gran mega companyia americana on tothom vol treballar (no he acabat de decidir si parla de Google, d'Apple, de Facebook o d'una barreja de totes) i comprova extasiada la perfecció i eficiència de tot un món tecnològic de pantalles, comptes socials i cares somrients que se li obre al davant.

Amb aquest punt de partida, Eggers desplega una història sense entrar en favoritismes ni forçar el lector a que ho faci, i posa damunt la taula un tema que crec, com us deia, que no és parlar del futur si no de què estem fent amb el present i què ens pot deparar això en vint o vint-i-cinc anys.

La història ens porta a reflexionar sobre la privacitat, la transparència, l' eficiència i el límit que té el desig humà de ser omnipotent.

Sembla mentida com pot arribar a ser d'opressiu el desig de llibertat.


El llibre és: El Círculo. Eggers, Dave. Trad. Javier Calvo Perales. 448 p. Literatura Random House. Barcelona 2014. ISBN 9788439729570. Font.

divendres, 23 de gener de 2015

Canciones de amor a quemarropa

És curiós com ens crida l'atenció un llibre, una història o, en aquest cas, com un video ple de neu em va empènyer a llegir aquesta història.

Un cop llegida, moltes coses m'han agradat d'aquesta novel·la.

Comencem per la coberta, que ja sabeu que a mi els llibres m'entren pels ulls la majoria de les vegades. Sent, com és, de Libros de l'Asteroide, no cal que digui més. Jo tinc la versió digital, que sempre és menys gustosa, però he tingut a les mans la versió en paper i el blau brillant i aquesta il·lustració que trobo que s'adiu tant als personatges protagonistes, em cridava "llegeix-me!".

"Canciones de amor a quemarropa" és una novel·la suau, lleugera i de coses petites. No sé si existeix el gènere però, si no, el podem crear ara mateix, així, entre tots, tàcitament: la "literatura del dia a dia". Li posaria la "literatura de la vida", però queda molt pretensiós. També he pensat en la "literatura de la normalitat", però qui és el valent que estableix el criteri del que és "normal"?  Quan dic coses petites, vull dir tot allò que ens passa a dins i a, com a màxim, un pam o dos d'allà on som: les arrels, els amics (molt, molt, molt sobre els amics), la família, els somnis, la feina. Allò amb el que anem fent cada dia.

Dividida en capítols, cada un te'l narra un dels personatges. Així, vas saltant de protagonista en protagonista. Si bé he trobat que no ténen una veu pròpia, sí que els personatges són identificables pel seu passat, pel seu present o el seu estat d'ànim (a més de perquè cada capítol pren la inicial del nom del protagonista que l'explica). És cert que algun comentari queda massa obvi (pel que fa a reflexions personals dels personatges que queden un pèl forçades i en les que es veu clarament que el que pretén l'autor és donar-te a tu una informació que el personatge no necessita dir-se en veu alta) però en general, els diàlegs estàn molt ben trabats i l'estil és clar, entenedor i ordenat.

Ah! I la traducció de la Marta Alcaraz és, en la meva opinió, impecable.

Crec que és una novel·la molt recomenable, amb moltes possibilitats d'acabar-se convertint en una pel·lícula que la destrossi. Així, que, va, ràpid, ràpid, a llegir-la.

El llibre és: Canciones de amor a quemarropa. Butler, Nickolas. Trad. Marta Alcaraz. Libros del Asteroide. 344 pàg. Barcelona, 2014. 

diumenge, 11 de gener de 2015

Amigas con hijos

Embarassada d'uns tres mesos, navegant entre nàusees i lluitant per no adormir-me a cada racó, a cada moment, vaig patir molt amb el Kevin. Una lectura que ni de conya recomanaria a cap embarassada i que va suposar un repte per a les meves hormones desfermades. Tot i així, si el busco al blog, el trobo sota 5 estrelles i l'etiqueta de "Preferit".

He encarat "Amigas con hijos" disposada a trobar-me una crítica sarcàstica del món de la maternitat, del munt de tòpics que has de sentir-te dir, del munt de coses que ningú no t'ha explicat i de la quantitat ingent de coses que penses que no sabràs fer i que, no saps ben bé com, acaben sortint més o menys d'aquella manera que tira a un bé justet. Volia poder riure de tot això, veure-m'hi, enfotre-me'n molt de mi (que ja ho sé que no em cal un llibre, que ho puc fer per lliure. I ho faig tot el que puc) i desdramatitzar.

I resulta que no. Que no m'he trobat això. I que aquesta tampoc seria la meva recomanació per a una mare recent que provi de passar una bona estona. Però tampoc per a ningú altre.

Ja havia llegit que aquesta novel·la no es podia catalogar com de chick lit i, de fet, per això la vaig triar. I hi estic d'acord, que no és pas aquest tipus de literatura. Però, en canvi, m'he trobat amb un compendi de coses que no m'han agradat, en conjunt. Una fugida massa evident de la chick lit que la porta a un extrem tan forçadament oposat que no m'ha acabat de convèncer. Prova d'evitar els tòpics i, crec que acaba caient en uns altres tòpics diferents: el dels pares desastre portats a l'extrem, de l'amiga que no pot quedar-se embarassada i ho desitja de tal manera que està disposada a fer el que sigui, de la que acaba de ser mare i és excessivament maldestre. Massa massa. Massa tot i tot alhora.

No ha estat una bona tria i em sap greu perquè es gaudeix tant de la qualitat de les edicions de Blackie Books que quan el contingut no acompanya et quedes a mitges.

En fi, que no hem començat el 2015 amb el millor peu. Però, vist així, la cosa només pot fer que millorar.

El llibre és: Amigas con hijos. Drake, Monica. Trad. Zulema Couso. 448 p. Blackie Books. Barcelona, 2014.