dissabte, 28 de febrer de 2015

El nom del vent

"El  nom del vent" havia estat sobrevolant la meva llista de pendents, sense acabar d'entrar-hi. D'una banda, ja fa mesos que em ve de gust enganxar-me a una saga (que ja em diràs, com si la meva llista de Vull llegir no fos prou llarga, ja, de per si) però de l'altra, això que tingués certs aspectes relacionats amb la màgia...és que no sóc gaire de màgia, jo. I l'anava deixant. Després de la lectura, tan reflexiva, d'"El Círculo", em va venir de gust canviar totalment de món, i així vaig acabar amb "El nom del vent" a les mans.

M'ha agradat? Sí. Amb reserves, però. Hi hagut estones que hi havia explicacions que no em calia tenir. Així que suposo que no m'ha generat la curiositat (pel món que crea Rothfuss) que cal per seguir amb la saga sencera, tot i que hi ha ressenyes que corren per la xarxa que demanen a crits que m'ho pensi. També penso que m'hagués agradat  més, potser, fa vint anys i que formarà part d'un post que tinc en ment sobre què m'agradaria recomenar de llegir al meu fill com a futur adolescent si alguna vegada em pregunta (com veieu, post hipotètic al 100%. Un adolescent demanant consell a la seva mare...ho rellegeixo i ric sola).

En fi, he trobat que són massa pàgines pel que realment vol explicar tot i que hi ha moments que enganxen i que té un protagonista molt ben trabat. M'ha agradat especialment aquesta manera de parlar de conceptes, llocs, tradicions i cançons que només existeixen a la imaginació de l'autor i que, en canvi, es dóna per fet que el lector coneixerà. No sé com s'ho fa, però quan ja t'ha passat un parell o tres de cops, ho dones per la cosa més normal del món i fins i tot t'entren ganes de buscar a Spotify la cançó del "Calderer assaonador".

Resumint, no és una mala lectura. No considero que hagi estat un error triar-la en absolut però aquests darrers dies ja tenia ganes d'acabar-la. Tot i que no vull descartar (del tot) llegir-ne la segona part més endavant. Molt més endavant. Ara toca tornar a la realitat.

El llibre és: El nom del vent (Crònica de l'assassí de reis, I). Rothfuss, Patrick. Trad. Neus Nueno. Rosa dels Vents. Barcelona, 2011. 746 p. ISBN 9788401388057.

dilluns, 23 de febrer de 2015

També això passarà

"També això passarà" s'ha col·lat enmig de la lectura que estic fent, de manera excepcional, ja que recordo poquíssimes ocasions on hagi combinat dues lectures simultànies.

Aquesta vegada, estava justificat per ser la primera lectura que faig pel club de lectura al que m'he apuntat fa molt poc i que va tenir la sort de poder rebre la visita de l'autora i xerrar durant una hora i escaig sobre la novel·la, la maternitat, Cadaqués, els amics, el sexe, el dol i la solitud.

Personalment, la novel·la no m'ha agradat però la sessió del club de lectura m'ha servit per entendre la protagonista, ja que parlar amb la Milena és com parlar amb la Blanca, la protagonista, atès la gran càrrega autobiogràfica que té la història.

No negaré que m'ha semblat que l'estil és àgil, directe, connecta amb el lector perquè va al gra (diu la Milena que fer-ser pesat li sembla de molt mala educació) i que té frases que no me n'he pogut estar de subratllar. Coincideixo, a més,  amb gran part de la visió de la vida que mostra la Blanca a la història (resumint: la gent que t'estimes i t'estima i les coses que et fan sentir bé et salven) però no he pogut treure'm del damunt la sensació de no trobar-li una trama clara, la de sentir que se'ns demana (com a lectors) que justifiquem aquesta successió de fets i sexe en el sac de "procés del dol" que, d'entrada, prometia molt com a puntal sent com és un procés complicat i devastador, però que acaba semblant-me una pantomima. En definitiva, que he sentit que m'estaven enganyant com a lectora, que m'estaven prenent el pèl. Personatges desdibuixats i vagues, que conflueixen en la història de forma útil per a l'escriptora (suposo) però completament banal pel lector, creant una mena de decorat poc treballat. Jo no hi he acabat d'entrar tot i que sóc conscient que no sóc l'opinió majoritària, ja que estem parlant d'una novel·la que està tenint un gran èxit editorial i que, en general, està agradant molt i molt.

Què hi farem, de vegades les històries no són per a tu.

El llibre és: També això passarà. Busquets, Milena. 110 pàg. Amsterdam. Barcelona, 2014. ISBN 9788415645610.

dimecres, 11 de febrer de 2015

Prejudicis

Tinc molt clar que sóc una lectora amb prejudicis. Amb prejudicis de molts tipus: sobre l'autor/a, sobre els lectors, sobre a qui li ha agradat i a qui no, sobre el gènere i sobre la qualitat de les edicions. Us n'he esmentat només els principals però amb els anys que fa que llegeixo, els prejudicis s'han barrejat amb les manies, la línia s'ha desdibuixat, i triar un llibre - que ja no és senzill de per si-  es torna encara més complicat.
Avui, però, només us vull parlar del prejudici més gran i il·lògic que tinc. El prejudici que segur que m'ha fet perdre grans lectures en detriment d'altres que han resultat ser un error: les cobertes.

Sí, sóc capaç de no llegir un llibre només perquè la coberta no m'entra.
Sí, sóc conscient que és una xorrada.
Sí, ho seguiré fent tot i que aquest any m'he proposat, entre d'altres propòsits lecturils, fixar-m'hi una mica menys.

Hi ha matissos que es fan difícils d'explicar perquè responen a vés a saber què, suposo que igual que t'agrada o no t'agrada un quadre, un cotxe o uns mitjons, però en general tinc unes pautes que diuen que:

NO a flors, finestres i pots de conserva:



També conegudes com cobertes que desprenen aire de cap de setmana rural.

SÍ a pocs colors i lletres grosses:



Poques coses a la coberta, com dient "no em cal enredar-te amb moltes imatges perquè el que he escrit et farà caure de cul a terra".

NO a la Sra. Dominatrix i el Sr. Descamisat:


És evident. No.

SÍ a les imatges inquietants:


I, en el primer cas, a més, bonus i vida extra per estar relacionada amb la història.

I vosaltes, sou conscients de quines cobertes us solen cridar més l'atenció o no teniu manies?