dimarts, 28 de juliol de 2015

Lo que dijo Harriet

Jo voldria escriure bé per ser capaç de crear una atmosfera com la que Beryl Bainbridge aconsegueix que t'ofegui amb aquesta novel·la. És sutil i progressiu; al cap i a la fi som a l'estiu amb dues adolescents que es retroben després del periode escolar i que es disposen a viure "experiències" que juguen a acumular sense ser massa conscients del pes que, realment, prenen en la història de la teva vida els fets que vius en cadascuna de les etapes de la teva existència.

D'entrada, unes vacances estivals poden ser de tot menys opressives (va dir ella, en la seva última setmana de feina) però creieu-me si us dic que aquestes dues bèsties, amb la seva relació mútua malaltissa i les seves intencions, aconsegueixen transformar-les en una mena de travessia per l'infern.

Bainbridge es basa en un cas real que ho acaba de fer tot, si és que es pot, més esfereïdor. Però si bé la història no va del tot seguint la real, el mèrit (el meritàs) d'aquesta novel·la és la manera com la maldat es transmet amb cada frase, amb cada descripció contundent dels fets en cru, que fa que no m'estranyi gens que es triguessin deu anys per aconseguir que es publiqués per primer cop ja que les editorials consideraven que era massa dura.

Com moltes d'altres, "Lo que dijo Harriet" no és, ni de bon tros, una novel·la per a tothom però considero que és una d'aquelles novel·les que, a poc que tinguis estómac, cal llegir perquè es queda amb tu molt de temps després que te l'hagis acabat.

El llibre és: Lo que dijo Harriet. Bainbridge, Beryl. Trad. Alicia Frieyro. 240 pàg. Impedimenta. Madrid, 2015. ISBN 978-84-15979-55-5.


dimecres, 22 de juliol de 2015

Las luminarias

Més d'un mes!!! Més d'un mes m'ha portat endinsar-me en aquesta gran història. Gran en tots el sentits: 800 pàgines, un munt de personatges, de trames i d'intencions.
"Las luminarias" va guanyar el Man Booker Prize del 2013, però s'ha de dir que no se n'ha sentit gaire a parlar. I la veritat, ara que me l'he llegit, he de dir que m'estranya, perquè és el típic novel·lot que podria estar en boca de molts lectors.

Eleanor Catton ens situa a Nova Zelanda, a mitjan segle XIX, quan la febre d'or que recorre el país ha portat a molts emprenedors a la recerca de fortuna. Allà, tres successos aïllats i, sembla, fortuïts, portaràn a dotze homes a reunir-se en secret durant la nit. En aquest punt, comença la lectura d'aquesta història trencaclosques on, com a espectador, no pots refiar-te de ningú fins que totes les peces no han encaixat.

Potser, i dic potser, tot plegat hauria pogut resoldre's amb cent pàgines menys. He tingut la sensació, en alguns moments, que m'estaven venent palla. Però és innegable que el conjunt funciona i molt, que Catton és una campiona de l'argument i la trama i que, si al final decidíssim que era millor reduïr volum, trabar una història de tants personatges en 700 pàgines i que estiguis completament atrapat durant gran, gran part de la lectura té un mèrit que bé li val un premi.

Si li hagués de posar un "però" o, més aviat, un petit consell de lectura: a mi se m'ha fet difícil de llegir-lo al metro amb xivarri (deixant de banda que pesa un quintà i que els bolsos d'avui en dia estan pensats més per llibres electrònics que per totxos com aquest). Els personatges et presenten parts de la història, detallets, que si te'ls perds, poden fer que posteriorment no entenguis com una determinada informació ha arribat al coneixement d'un altre personatge. Així que, si us decidiu, que sigui en periodes llargs i tranquils (digue-li vacances).

Tan de bo "Las luminarias" vagi corrent entre els lectors i agafi l'embranzida que, crec, que mereix.

El llibre és: Las luminarias. Catton, Eleanor. Trad. Celia Montolio. 808 pàg. Editorial Siruela. Madrid, 2014. ISBN: 978-84-16208-32-6.