dimarts, 29 de setembre de 2015

Ofrena a la tempesta

Per ser que he estat defugint aquesta trilogia des que es van començar a sentir tantes i tan bones (la majoria) crítiques d'aquesta saga, i tot i que ja fa gairebé dos anys que em vaig llegir la primera novel·la, al final, en menys de dos mesos m'he llegit també la segona i la tercera.

Ras i curt, us diré que m'ha agradat, que m'ha donat el que busco en una novel·la del gènere i que ja vaig trobar a "El llegat dels ossos": que m'entretingui, que m'enganxi, que em faci deixar anar algun renec per un gir inesperat de la trama i que el tanqui només per raons de força major desitjant tornar-lo a obrir com més aviat millor.

Amb tot això, també he de dir que cap al final alguna coseta m'ha costat d'empassar (algun detall d'actitud del personatge, res greu) i que el matís (molt, molt, molt lleu) de novel·la romàntica-eròtico-festiva se m'ha fet bastant (molt) feixuc. Però en conjunt trobo que és una història tremenda (basada en aquesta notícia) que et fa posar els pèls de punta en nombroses ocasions.

Reprenem els paisatges, l'ambient, la boira, el misteri dels boscos de Baztan i els personatges, a qui a aquestes alçades la història ja t'has fet ben teus i ja t'aprecies. La continuitat és innegable: "Ofrena a la tempesta" no té sentit sense les dues anteriors ja que representa el clímax i la resolució de tot el que s'ha anat veient a la primera i segona part.

És una trilogia molt recomanable pels lectors amants de misteris i sang i fetge, que crec que no us l'heu de deixar perdre.

El llibre és: Ofrena a la tempesta. Redondo, Dolores. Trad. Núria Parés. 592 pàg. Columna. Barcelona, 2014.

dimecres, 23 de setembre de 2015

Crim i càstig

Era un d'aquells clàssics que em feien por, que mai m'havia atrevit a agafar. No sé què tenen els llibres que poden aconseguir predisposar-nos abans de llegir-los. És curiós.

El cas és que no sabia en què acabaria el meu intent de lectura d'aquesta novelassa. I estic contenta d'haver-ho intentat, d'haver-la llegit i d'haver-la gaudit.

Res del que jo pugui dir aquí aportarà ni una engruna d'interès a tot el que ja s'ha dit i estudiat d'aquesta obra. De fet he de reconèixer que em fa fins i tot vergonya aventurar-me a opinar perquè sembla que parlar d'un dels grans clàssic imprescindibles de la literatura, es faci des de la pretensió. I res més lluny de la meva intenció.

Suposo que "Crim i càstig" és la novel·la psicològica per excel·lència. La trama és clara i evident, però els personatges i tota la troca de pensaments que es van filant són de tot menys clars i evidents. Us puc assegurar que la lectura diària al metro no ha estat, ni de bon tros, la lectura relaxada i concentrada que crec que necessita aquesta obra. Si més no, per gent que es dispersa amb prou facilitat, com puc ser jo.
"Crim i càstig" no pot tenir un títol més honest. És el que diu. La història d'un crim i del càstig conseqüent. A partir d'aquí (ja sabeu que no sóc gaire amiga d'avançar successos de la història) afegiré que la mateixa sensació que vaig tenir amb "El Perfum" de Patrick Suskind (i que crec que s'ha convertit en un tòpic entre els lectors; qui més qui menys et diu el mateix quan es parla d'aquest llibre) d'olorar cada aroma que es describia al llibre, l'he tinguda ara. Si hagués de descriure aquest llibre amb una sensació seria l'angoixa constant que he sentit seguint els pensaments de Raskòlnikov.

Una vegada més, no crec que sigui una lectura per a tothom. Però sí que crec que tothom que tingui una mica de curiositat, s'hauria de deixar portar i endinsar-s'hi.

El llibre és: Crim i càstig. Dostoievski, Fiòdor. Trad. Andreu Nin. Columna. 608 pàg. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-8437-705-4.

dilluns, 14 de setembre de 2015

El que no et mata et fa més fort

Tinc el cervell totalment envaït de noms suecs: entre aquesta lectura i que coincideix que he estat veient aquesta sèrie, aquest any només em falta que el nou catàleg d'Ikea m'arribi en versió original. De tota manera, crec que puc dir objectivament que tota aquesta immersió lingüística no m'ha afectat la capacitat de jutjar la quarta entrega de Millennium.

Sé que estic a punt de manifestar-me en un sentit totalment contrari al de la majoria d'opinions que he llegit i sentit sobre el retorn del Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander i, per posar-vos en antecedents us diré que els primers tres llibres (que vaig llegir ADB, és a dir "Abans del blog") em van agradar seguint aquest patró: molt-moltíssim el primer, menys el segon i  psé-psé tirant a gens el tercer.

Una vegada exposats tots aquests arguments previs, diré que a mi aquest llibre no m'ha agradat.

Jo tenia entès, que vés a saber si forma part de la rumorologia o no, que els escrits que hi havia a l'ordinador del Sr. Larsson i que havien de ser la quarta entrega de la saga, tractaven les desaparicions de les dones de Ciudad Juárez. I d'això, més o menys, és del que esperava llegir en aquesta entrega. Però no. Res a veure, òbviament. Així que, un cop superat el tràngol inicial de quan ja tens bastant coll avall quin tipus d'història llegiràs i te'n trobes una altra, esperava - si més no- la lectura trepidant i addictiva de la primera història (mireu que no dic de la segona o la tercera. No, dic de la primera que és la que realment em va tenir hores amb el cul enganxat al sofà i els ulls a les pàgines). I tampoc. La història, no diré que no, està molt ben travada i la veritat és que posa damunt la taula temes interessants com ho poden ser les filtracions dins i fora dels cossos policials i la manera com els mitjans de comunicació treuen profit de tot plegat, però a mi ja em cansa tanta infal·libilitat, tant desig de venjança, tant autodidactisme...en fi, que no, que ja en tinc prou. Que no m'ho crec.

Podria ser ben bé que jo hagi esgotat la reserva lectora que tenia destinada a Millennium, però només perquè un personatge sigui periodista no em creuré que és el Mikael Blomkvist ni perquè una noieta poca cosa i amb pírcings reparteixi cops de punys a base de bé puc considerar que la Lisbeth Salander hagi tornat.

I no entraré en valoracions del tema de la Camilla perquè aleshores us esguerro gran part de la història, però tela. Tela. Tela marinera que es deia abans.

He tingut molt la sensació que m'han venut un llibre aprofitant l'èxit d'uns altres. I no li dóno la culpa a ningú, perquè al cap i a la fi, la que ha corregut a comprar-lo he estat jo. Ha estat, tan sols, una mala tria com moltes d'altres que he fet i em queden per fer.

El llibre és: El que no et mata et fa més fort. Lagercrantz, David. Trad. Marc Delgado Casanova. 656 pàg. Editorial Columna. Barcelona, 2015. ISBN 978-84-664-1986-4.