dissabte, 31 de desembre de 2016

Prestatge 2016

En fi, aquest any tampoc no ha pogut ser. El repte eren 40 i m'he quedat a 37 i sóc conscient que ha estat per falta d'encert en les tries perquè aquest darrer mes no n'he fet ni una de bona. Com us deia l'any passat, faltaria afegir les lectures repetides fins a l'infinit que sol·licita el "lector en construcció" i que, tot i que faig encantada i amb l'esperança de traspassar-li ni que sigui una miqueta del plaer que em dóna a mi llegir, no sumen més temps disponible al dia sino més aviat al revés.
En general, trobo que no ha estat un bon any lector. Me'ls miro tots aquí retratadets, i trobo que és una collita tirant a pobre així que espero que aquest any que està a punt de començar m'espavili les neurones i el criteri i pugui sentir-me orgullosa de les tries fetes el 2017. Si hagués de destacar algun títol, em quedo amb  "Norte y Sur", "Los Watson", i el descobriment del Pierre Lemaitre (aquest, aquest, i aquest altre). Bé, si més no, no ha estat un any totalment perdut.

Aprofito per desitjar-vos a tots un molt bon 2017 ple de totes les coses bones que desitgeu i per donar-vos les gràcies per passar-vos per aquí de tant en tant.



Controlaré els teus somnis
Persuasión
L'ofici del mal,
Los Watson
Todo lo que no te conté
Escribir ficción
Tan poca vida
Maximilien Heller
Les noies
Em dic Lucy Barton
Carta de una desconocida
Feliços els feliços
Amaury
El llibre dels Baltimore
Vestido de novia
Port amagat
Alex
L'aniversari
La mitad de la verdad
Donde los escorpiones


dijous, 29 de desembre de 2016

Controlaré els teus somnis

Tinc la sensació de no haver passat per aquí en mesos i tot just en fa només un. L'energia lectora, com m'acostuma a passar durant les festes de Nadal, se m'esgota i sembla que se m'escola en diferents afluents que no tenen res a veure amb la lectura.

He de dir, a més, que les lectures no acompanyaven. He anat saltant d'una a l'altra sense massa gust ni concentració i, al final, en un intent desesperat de trobar alguna cosa que, tot i que no fos una gran joia literària, m'enganxés a un argument, vaig arribar aquí.

I la vaig acabar d'espifiar. Perquè he tingut la sensació, en diversos moments de la història, que això era infumable. I m'he anat arrossegant, avançant en la lectura en els minuts d'autobús matinal als foscos quarts de set del matí, amb el cervell encara xop de la dutxa i les parpelles maldant per aguantar-se ben amunt.

Ni us marejaré ara amb la trama d'això perquè és que no val la ni la pena. M'ha semblat molt fluix, irregular i poc el·laborat. Del John Verdon em quedo amb la primera novel·la i ja recordo que no va ser una cosa tremendament espectacular (i, com sembla que en això del llegir, no escarmento, vaig llegir-me'n la segona. Ah, calla, i la tercera. I aquesta no va caure perquè el títol no m'entrava ni de broma...).

No ho sé. Potser ara que estem a dos dies del 2017 i toca tota aquella conya dels propòsits i tal, m'hauria de proposar corregir aquesta tendència a la immolació neuronal amb literatura justeta que em dóna de tant en tant. Ja ho veurem.


dijous, 24 de novembre de 2016

L'ofici del mal

Diu J.K. Rowling als agraïments finals d'aquesta novel·la que s'ho ha passat molt bé escrivint aquesta història, tot i que els temes que tracta (violació, abús de menors, prostitució) són d'allò més escabrosos. Només puc dir que tan de bo que això demostrés que la diversió s'encomana perquè jo m'ho he passat d'allò més bé llegint-la. Aquella sensació que vols avançar però no vols que s'acabi?

Doncs això, durant 500 pàgines. I no les tenia jo totes amb mi, venint de la novel·la anterior, que va passar per les meves mans sense pena ni glòria. Però "L'ofici del mal" torna a proporcionar les estones de diversió que recordava de la primera entrega del Cormoran Strike y la Robin.

Cormoran Strike és un gran personatge. Si més no, aquesta és la conclusió a la que he arribat després de la lectura d'aquest tercer cas del detectiu anglès. És la barreja justa d'antiheroi, valentia, intel·ligència, humanitat, rauxa i deducció que li demano a un protagonista. I els seus passejos per Londres et fan entrar moltes ganes d'anar-hi, també ho he de dir.

És innegable que J.K.Rowling sap entretenir i estructurar una història, oferint l'argument al lector com si fos una capsa de bombons, en petites dosis justes per deixar-te amb ganes de menjar-te tota la capsa.

El llibre és: L'ofici del mal. Galbraith, Robert.

diumenge, 13 de novembre de 2016

La solterona

Vaig encetar "Tan poca vida" i no em va acabar d'enganxar, ni d'interessar el que hi passava. Vaig saltar a "Receptes per enamorar i matar" i tot anava molt bé; els nivells de lecturina creixien, l'argument m'interessava, era una novel·la negra diferent, i de cop i volta, es va esguerrar, per un detallet insignificant però que em va matar les ganes. Allò que, de cop i volta, l'autora es treu un personatge del barret que li encaixa per fer avançar la trama. No és just!

Finalment, torno arrossegant els peus fins la meva llista de Vull llegir i faig una aposta segura. I, òbviament, l'encerto.

"La solterona", d'Edith Wharton, es va escriure el 1921 i és una fina i mordaç fotografia de la societat benestant de mitjan s.XIX i representa una actual coincidència amb un tema que ara mateix comença a omplir pàgines de literatura i columnes d'opinió: la maternitat. Dues dones, cosines, fan el que poden per pujar a una criatura d'un orfenat i la història se centra en la importància dels sentiments i de la maternitat.

És una novel·la de només 136 pàgines però cal llegir-la.

El llibre és: La solterona. Wharton, Edith.

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Los Watson

Dosifico la Jane Austen amb la cura del qui sap que s'està gaudint d'alguna cosa que té la mida molt comptada i que s'acabarà aviat. Fins i tot quan es tracta, com aquest cas, d'una història inacabada.

"Los Watson" és una història que Jane Austen no va acabar i, tot i que és clarament deduïble per on aniria tot plegat i que al final del llibre hi ha una explicació de per on podrien haver anat els trets, això no treu que et quedis amb ganes de poder-la llegir.

Trobem aquí un argument habitual de Jane Austen, amb la crítica de la situació de la dona de l'època i la trama típica del matrimoni, però això no treu en cap cas que és (o hauria estat) una gran novel·la.

La història m'ha encantat però aquí, el que m'ha guanyat del tot és l'edició de Nordica Libros i, particularment, les il·lustracions de la Sara Morante. Aquesta petita joia il·lustrada sembla una peça de col·leccionista, el típic llibre que jo ensenyaria a tothom que vingués a casa.

Maco perquè sí.

El llibre és: Los Watson. Austen, Jane.

dijous, 27 d’octubre de 2016

Les noies

És impossible saber que tot el decorat que fa servir Emma Cline per a la seva història està basat en els assassinats de Charles Manson i que no se't  posin els pèls de punta. I ja ni us recomano buscar gaire informació sobre el cas perquè, si ensopegueu amb les fotografies dels morts, quedareu garratibats.

No hi ha prou vocabulari en cap llengua, ni jo tinc prou capacitat d'abstracció per aconseguir entendre que algú, per molt adolescent que sigui, per molt desesperat per trobar amor, i molt col·locat que vagi, pugui arribar a perdre la dignitat de tal manera que es deixi convèncer per un guillat que manipuli els teus valors eliminant-los fins convertir-los en res. No puc justificar el comportament sectari. El ramat humà.

Però el cert és que Emma Cline defuig completament el morbo que podria haver empastifat la novel·la, per cenyir-se a la ment adolescent a la recerca de l'estimació, la comprensió d'un mateix i del món i de les restes de remordiment, por o penediment que un fet de joventut pot causar en la vida adulta. La motxilla de " i si" que es van arrossegant de dècada en dècada.

A hores d'ara, que vingui jo a dir-vos que "Les noies" és una gran novel·la, quan la xarxa en va plena, quan ja s'ha anunciat pel·lícula, quan tothom que se la llegeix n'acaba encantat, no aporta gaire. Però què voleu que us digui, és una gran novel·la.

El llibre és: Les noies. Cline, Emma.

dijous, 13 d’octubre de 2016

Todo lo que no te conté

Una altra vegada, Goodreads l'ha encertat amb mi. Mesos enrere, aquesta xarxa social literària anava plena de gent que elogiava "Everything I never told you", en vaig llegir en diagonal la sinopsi i vaig pensar que podia encaixar. Encaixar, un verb que li escau perfectament.

I no és simplement qüestió d'encaix, el que he tingut amb aquesta història. És que aquesta novel·la és completament rodona i m'ha encantat. Tant, que crec que és un dels meus favorits de l'any.

El començament de la història ja et deixa les coses clares: la Lydia és morta i, a partir d'aquí, es va teixint una xarxa de dubtes que podria ben bé ser un assaig perfecte de com es forma l'odi; de com de difícil pot arribar a ser el paper de la família en la formació de la personalitat; de la manera desesperada com tothom, en un moment o altre, necessita sentir-se part d'alguna cosa, la necessitat d'encaixar.

"Todo lo que no te conté" té passatges on la tristesa es mastega i costa fer-la passar gola avall. Cada personatge té el seu drama particular i, junts, mostren un trencaclosques que t'esclata al cor quan ,poc a poc, et van encaixant totes les peces.

No us la deixeu perdre. És maca perquè sí.

El llibre és: Todo lo que no te conté. Ng, Celeste.


dissabte, 8 d’octubre de 2016

Escribir ficción

Llegir sobre escriure sempre aconsegueix que llegeixi d'una altra forma. Saber més sobre el procés fa que gaudeixi més del resultat, que busqui més matisos, més riqueses, que vagi més enllà.

És innegable que aquesta guia pràctica és un repàs molt ampli de moltes de les coses que cal dominar per escriure però, com sempre que m'aboco a aquest tipus de llibre, hi trobo més una motivació general per seguir escrivint (sigui com sigui que ho faci) que no pas coneixement. I no per què no em calgui saber el funcionament de la teoria, sino perquè llegir té una màgia afegida al ja de per si evident plaer de la lectura: acabes per saber de forma inconscient aspectes de l'ofici d'escriure, conceptes que adquireixes de forma natural a base de llegir, i de llegir més, i de seguir llegint.
M'encanta llegir i m'apassiona escriure. No és d'extranyar, doncs, que un llegir sobre escriure sigui una de les meves aficions preferides i, per tant, no seria gens objectiva (ni vull ser-ho!) si us digués a partir d'aquí que el llibre m'ha agradat molt i que l'he devorat i que he fet tots i cadascun dels exercicis que proposa.

No us ho diré. Però és ben cert. Au va, si us interessa ni que sigui una miqueta tot el que té a veure amb la creació literària, endinseu-vos en aquesta guia.

El llibre és: Escribir ficción de l'academia Gotham Writer's Workshop.

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Maximilien Heller

Un jove de cabell més aviat llarg, de tarannà turmentat, solitari, enganxat a l'opi, misantrop, amb grans dots deductives i facilitat per a la disfressa, deixa la tranquil·litat de la seva desordenada habitació per investigar un crim que ens és narrat per un metge de caràcter tranquil i ordenat (us va sonant?) que li fa d'ajudant i, per què negar-ho, d'admirador número u.

No, no estic parlant de Sherlock Holmes, però podria ser perfectament que Conan Doyle s'inspirés en aquesta novel·la francesa que es va escriure una dècada abans que el famós investigador de Baker Street. En fi, avui en dia les xarxes anirien plenes de memes i piulades acusant-lo de plagi. Coses bones de viure al segle XVIII.

M'ha resultat molt difícil abstreure'm i convèncer la meva ment que no estava llegint un Sherlock Holmes. Tan difícil que al final m'he donat per vençuda i he pensat que tant hi feia, Heller o Holmes, que la història m'estava entretenint i que ja en tenia prou.

Si bé sempre prefereixo anar esbrinant qui és el culpable a mida que passa la novel·la, cosa que aquí no passa, he seguit amb interès la trama de la història gaudint de l'evolució de la història i del personatge.

El llibre és: Maximilien Heller. Cauvain, Henry.

dilluns, 26 de setembre de 2016

Carta de una desconocida

Em sap greu parlar-vos d'aquesta meravella i no deixar que la descobriu (aquells qui encara no en sabeu res) per vosaltres mateixos.

En poc menys de setanta pàgines, Stefan Zweig aconsegueix parlar de la cara menys amable de l'amor amb una subtilesa i tan delicadament, que és impossible que no se't faci el cor a trossets molt petits.

En la tranquil·litat de casa seva, un home rep una carta de remitent desconegut que se li adreça directament i, en aquest punt, ens submergim en la seva lectura alhora que ho fa el destinatari de la carta.

I aquest escrit, breu, amaga una història sencera, mil matisos, i molta emoció.

No hi ha gaire més a comentar sense esguerrar-vos alguna cosa de la història, simplement que aquest 2016 he incorporat una joia més a la meva llista de preferits.

El llibre és: Carta de una desconocida. Zweig, Stefan.

divendres, 23 de setembre de 2016

Em dic Lucy Barton

S'ha venut molt de fum parlant de la maternitat. A les dones ens han  intentat fer creure moltes mentides i mitges veritats que acaben convertint algunes de nosaltres en desgraciades perquè creuen que no són tot el que se suposa que haurien de ser quan s'és (perdoneu-me les cometes) "una mare". Ho pensava abans, i ho segueixo pensant ara que jo també sóc mare. I també us diré que això és una cosa que t'has de guardar prou de dir en segons quins cercles de "mares" que pensen que si no dius que la maternitat és el millor que t'ha passat a la vida, és que no mereixes ni l'aire que respires.

Dit això, suposo que ja teniu una vaga idea de de què va "Em dic Lucy Barton". Va de maternitat i d'amor. Va de relacions entre mares i filles. I va de que, no ens enganyem, no per estimar molt els teus fills, et converteixes en una mare perfecta i de que sense saber-ho, només per la motxilla emocional que portis al damunt, pots aconseguir que els teus fills siguin uns infeliços i ho passin de generació en generació com els cabells rossos o els ulls blaus.

La història en sí de la novel·la no m'ha semblat excepcional i no m'ha emocionat com esperava (error, esperar alguna cosa d'un llibre! Ni que fos nova en això de la lectura...A qui se li acut?) però el recomano sense dubte per la manera com Strout t'explica el que vol. De vegades t'està explicant una cosa sense mencionar-la, d'altres, sembla que la protagonista estigui divagant i en canvi, quan has acabat la divagació, t'adones que t'acaben d'explicar un cosa molt potent.

Una història molt ben escrita.

El llibre és: Em dic Lucy Barton. Strout, Elizabeth.

dilluns, 19 de setembre de 2016

En la niebla

Hi ha una sèrie de tòpics que trobo enormement reconfortants i, afortunadament per a la meva temporada baixa de lecturina, aquest llibre n'està ple i ha col·laborat a pujar una mica els nivells.

Per començar, la coberta. En un llibre que passa al Londres de principis de segle XX, una preciosa il·lustració de la Natalia Zaratiegui del Londres a principis del segle XX. Gràcies per posar-m'ho fàcil. M'encanta i me n'enamora. I l'edició de l'editorial Aridicia és una moneria.

Seguint amb Londres, una història que comença en un club de cavallers amb corbates de llacet i pipes, en una sala folrada de fusta fosca, amb una llar de foc que escalfa la sala on es troben.

I per acabar-ho d'arrodonir, un doble crim que cal solucionar, amb majordoms, princeses russes i cavallers que es perden en la boira i en la nit i un final que sorprèn i fa somriure.

No us entren moltes ganes d'agafar una manteta i seure al sofà a devorar aquestes escasses noranta pàgines, mentre preneu un te amb el dit petit aixecat? La meva lectura ha estat menys idíl·lica (una nit en blanc) però si cal passar més nits en blanc, ja m'està bé tenir per acompanyant un llibre com aquest.

El llibre és: En la niebla. Harding Davis, Richard.

divendres, 16 de setembre de 2016

Lo que no está escrito

Porto una temporada de lecturina a baix nivell. Deu ser la tornada a l'escola, l'adaptació, setembre o res d'això, vés a saber. En temporada alta, aquest thriller angoixant m'hagués durat dos dies. És d'aquelles històries que hi entres i vols més i més, vols saber i, alhora, vols que no s'acabi.

M'han interessat moltes coses d'aquest triangle que conformen Carmen, el seu ex-marit Carlos i el seu fill Jorge, i uns delinqüents de barri amb ínfules: l'ús d'algunes parelles separades dels fills com a eina per atacar l'altre; com ens enfrontem al procés d'escriptura o d'entrega d'una obra personal a un públic, sigui gran o reduït; com pesa el passat de la motxilla de cadascú; i, sobretot, sobretot, el procediment pel qual el nostre cervell funciona sovint a un nivell d'independència alarmant, aconseguint que ens fem idees (potser equivocades) a partir de petits detalls aparentment sense importància.

"Lo que no está escrito" té una estructura triangular en què les històries se'ns van explicant per separat tot i que tenen certa relació entre elles, i amb tocs metaliteraris (que he de dir que a mi sempre em guanyen) que ajuden a crear una atmosfera molt tensa durant tota la novel·la. Aquella sensació que alguna cosa dolenta està sobrevolant el cap del lector.

No us deixeu perdre aquesta història si us agrada patir una mica. Al cap i a la fi, ara que s'han acabat les vacances per a la majoria de mortals, ja no ve d'aquí de patir una mica més.

El llibre és: "Lo que no está escrito". Reig, Rafael.

dijous, 1 de setembre de 2016

Feliços els feliços

La lucidesa és una d'aquelles característiques que no acabo de decidir si és un do o un càstig. M'he sentit dir cínica en alguna ocasió: poques, però que sonaven força sinceres.  I penso que el cinisme no deixa de ser, si no el portes a l'extrem (què és bo, en extrem?), una forma de lucidesa augmentada.
Dit això, ja puc començar a explicar-vos què m'ha semblat "Feliços els feliços". Una novel·la lúcidament cínica sobre les relacions de parella que establim els humans.
Presentant una vintena de personatges i històries que poc a poc van encaixant, Yasmina Reza se serveix d'aquest univers per retratar una faceta molt polièdrica de les persones: la seva ment i, per si això acabava quedant massa fàcil, les passions, els amors, les estimes o les indiferències que es teixexen a base d'anys de frec a frec personal.
No us puc dir que sigui un llibre que m'hagi colpit, però m'ha fet pensar molt en coses que no tenen res a veure amb l'amor. Yasmina Reza té un estil directe, molt visual, i que de tant en tant et regala unes frassasses al·lucinants. Perles de lucidesa i de cinisme. M'ha agradat molt.
Per variar, "Feliços els feliços" no és un llibre per a tothom. Però a poc que estiguis una mica trascendental, el missatge (el que sigui que tu hi vulguis trobar) t'arriba al cervell i te'l fa trontollar.
I això, senyors, és una de les grans coses que tenen els llibres.

El llibre és: Feliços els feliços. Reza, Yasmina.

divendres, 26 d’agost de 2016

Lectura sense cobertura (i II): Port amagat

Començo a escriure aquesta ressenya quan no fa ni vint-i-quatre hores que he acabat el llibre i encara l'estic digerint i acabant de decidir què en penso.

Ambientat a Cantàbria, María Oruña ens desplega una trama amb arrels a l'època de la Guerra Civil i branques que arriben fins avui en dia, on es barregen pobresa, misèria, ambició, psicopatia, secrets de família, el mar, la muntanya i Anglaterra. Amb tot això, es construeix una història prou atractiva per fer-te continuar, per endinsar-te en el món que et proposen uns personatges una mica fluixets i faltats de carisma, però que més o menys van aguantant tota la novel·la.

No és una mala novel·la, no us penseu. La investigació avança bon ritme, sense massa escarafalls, però trobo que al final tot s'acaba quedant a mig gas. Fins i tot, molt al final (no patiu, que no faig spoiler), sembla que l'autora proposés una escletxa per on podria entreveure's una seqüela...però tampoc ho acaba de lligar del tot.

En fi, que és una novel·la que està bé i la proposta argumental m'ha tirat molt, i fins i tot penso que és possible que, si és certa la meva teoria d'una continuació, els personatges acabin per ser més sòlids i creïbles. L'he trobada una bona lectura d'evasió estiuenca.

El llibre és: Port amagat. Oruña, María.

dimecres, 24 d’agost de 2016

Lectura sense cobertura (I): Donde los escorpiones

Vacances...ai (sospir).

Un any més, per aquestes dates, deixo d'actualitzar el blog a mida que m'acabo les lectures per juntar-les després en aquesta "Lectura sense cobertura". Així que em costarà una mica recopilar les sensacions de les (insultantment escasses) dues lectures que he encabit en les tres setmanes de vacances. Vinga, som-hi.

Lorenzo Silva és un dels meus clàssics estivals (aquí i aquí). La seva parella de Guàrdia Civils (Vila i Chamorro) m'encanten per moltes coses i a cada història que he llegit m'han tingut pendent de les seves investigacions.

Aquesta vegada, la mort d'un guàrdia amb una arma poc habitual, porta els protagonistes fins l' Afganistan, en un entorn molt més tancat i perillós del que acostuma a ser habitual a les històries del Rubén i la Vir. Tot plegat, amb el mateix sarcasme i lucidesa a que ens té acostumats el Lorenzo Silva, amb un progrés molt mesurat de la investigació, que si bé no presenta mai girs inesperats, sí que dóna una sensació molt sòlida i fonamentada on les coses no passen mai perquè sí.

M'he convertit en una fidel seguidora de Lorenzo Silva perquè, de moment, no m'ha decebut ni ha jugat amb mi com a lectora. Crec que és molt senzill, pels autors de novel·la negra, vendre't la moto: cops de sort inesperats, proves increïbles que apareixen no se sap d'on o les facultats increïblement desenvolupades d'un detectiu/forense/policia alcohòlic o drogaadicte. Silva no fa trampes, juga net. I com a lectora, ho agraeixo infinitament.

Recomano molt molt la sèrie del Vila i la Chamorro en general. I, si esteu a temps, llegiu-la per ordre, que no està de més.

El llibre és: Donde los escorpiones. Silva, Lorenzo.

dimecres, 10 d’agost de 2016

Norte y Sur

La de vegades que Goodreads m'havia suggerit aquest llibres rondava ja el màxim permès per la meva paciència. "Que sí, home, que ja ho sé que creus que m'agradarà molt!" Total, que al final, li he fet cas.

I sí, m'ha agradat molt.

Abans de seguir i pels que recordin una versió televisiva: no és aquest "Norte y Sur". És aquest "Norte y Sur".

Elizabeth Gaskell retrata les diferències entre la societat de l'Anglaterra industrial i l'agricola del segle XIX i ho fa, com en general tot el gènere costumbrista de l'època victoriana, amb una precisió i una profusió de detalls que deixa extasiat qualsevol amant del període. Però és que a més, pot arribar a contentar tots aquells a qui Jane Austen se'ls faci bola. La història entre la protagonista, Margaret Hale, i el Sr. Thornton té una progressió molt ben calculada i res no passa perquè sí. La Margaret queda a anys llum de les noietes Austenianes (amb tot el meu respecte i admiració, perquè en sóc molt fan, de l'Austen) necessitades d'un marit a qualsevol preu.

El tractament ampli que dóna Gaskell als inicis del moviment sindical i les vagues dels treballadors de les fàbriques m'han semblat molt interessats i tan ben introduïts a la trama que en cap cas he tingut la sensació d'estar rebent massa informació quan, realment, te n'estan donant a cabassos.

Resumint, que al final hauré de donar la raó al Goodreads i fer més cas de les suggerències que em doni perquè com totes les encerti tant com aquesta, em pot fer passar molt bones estones.

Nota: He perseguit l'edició en paper d'aquesta novel·la per diverses llibreries. N'hi ha una altra, no recordo de quina editorial, que era de lletra massa petita pel que a mi m'agrada. Quan després de no trobar-la disponible al moment a cap d'elles, vaig voler encarregar-la, els gairebé 30 euros del preu em van fer decidir per la versió electrònica. Em penedeixo infinit, perquè és un llibre que m'ha encantat i voldria tenir en paper però com que cadascú té les seves manies, mai no em compro un llibre que ja m'hagi llegit. Els originals que tinc, m'agrada que siguin els que m'he llegit, no uns altres, així que a qui pugui servir l'avís, ja dic que crec que val la pena la inversió.

El llibre és: Norte y Sur. Gaskell, Elizabeth

dissabte, 16 de juliol de 2016

Vestido de novia

Tela. Tela, tela. Tal com està el món avui en dia, no us diré que no se m'ha passat pel cap alguna vegada que qualsevol dia, entraré a la feina i tot farà un pet. O que aniré en autobús i vés a saber què. I segrestos virtuals. I bogeries vàries que fan que perdi l'esperança que el que està per venir sigui millor.

En la línia està aquesta novel·la que és d'aquelles que ha entrat a la llista de les que llegir-les a la nit em feia venir por. I també de les que llegir-les a l'autobús em feia aixecar la vista i mirar al voltant per veure quin tipus de fauna viatjava amb mi. Què hi farem. Mai he estat una valenta.
Pierre Lemaitre ja se m'ha ficat a la butxaca tot i que he de dir que sóc molt més de la saga de l'inspector Verhoeven que d'aquesta història independent, que m'ha fet pensar molt en Misery i que he trobat que no acaba de quedar ben resolta en alguns aspectes.

És innegable, crec, que és inquietant i enganxa. Dit això, algunes solucions que presenta no m'acaben d'encaixar però crec que és una molt bona lectura per a la platja o la vora de la pisicina.


El llibre és: Vestido de novia. Lemaitre, Pierre.

divendres, 8 de juliol de 2016

Alex

Últimament, he sentit a parlar molt d'un llibre, "El hombre de los dados", que jo em vaig llegir fa molts anys. Em  va encantar, el vaig devorar però no vaig tenir la sensació que fos un gust massa compartit. No era un llibre que es veiés massa a les botigues i quan preguntava algú si l'havia llegit, la resposta era no. Ara va i resulta que l'han re-publicat i, vés per on, el cataloguen com un dels 50 llibres més importants del segle XX. Jo, de vosaltres, llistes apart, el tindria present si és que encara no l'heu llegit.

Doncs una mica com això, és el que passa amb aquesta novel·la que porto avui. Resumint: es publica "L'home que no estimava les dones" (per parlar d'una novelassa d'aquestes que està a totes les cases), ens el llegim (tothom), ens agrada (a tothom) i en parlem (a tothom). I en canvi, regirant la xarxa, descobreixo el Pierre Lemaitre (tard, perquè hi ha lectors que ja havien tingut el gust) però no sembla que una novel·la com aquesta sigui massa comentada.

Per l'amor de [introduir aquí el vostre Déu literari particular]! Amants de la novel·la negra, per què no me n'havieu parlat abans, d'aquest Lemaitre? Per què? Però si és sensacional! He patit com una animal amb la història d'aquest segrest i aquesta caça del criminal, i aquests tomba-i-gira i tot. I el protagonista! Ja em va semblar espectacular a la primera novel·la de la saga i ara no ha fet més que créixer (quin acudit que m'ha sortit, si coneixeu el Camille Verhoeven ho entendreu) i sorprendre'm encara més.

Aquí es va publicar primer aquesta novel·la abans que la primera  però feu el favor de llegir-vos-les per ordre, perquè aquesta té un spoiler de la primera de la mida d'un campanar. Però llegiu-vos-les, eh? Que són molt bones. De debò.

El llibre és: Alex. Lemaitre, Pierre.

dijous, 7 de juliol de 2016

Superpoders i aprenentatges

Són moltes les coses que descobreixes durant la vida. Coses que et pensaves que eren fàcils i que després no ho són; relacions que valores amb el temps i (malgrat) la distància, frases que signifiquen molt i que acaben sent, només, frases fetes en paper mullat. En fi, que no us descobreixo res. Que això és viure i viure va d'això. De superpoders i aprenentatges.

La teoria me la sé. Però hi ha moments en què torno a sorprendre'm de trobar-me sorpresa.

El meu fill tot just està acabant el darrer any de la llar d'infants. Dos anys i mig i una mica més, té. I aquests dies, estirat a terra sota el raig de la dutxa, relaxat a més no poder, jugant amb un cranc de goma, recita:

La Marina juga al sol
amb la closca d'un cargol;
s'ha volgut tombar d'esquena
i troba un cranc a l'arena.
El cranc és petit,
li puja pel dit,
la passa pel nas,
li baixa pel braç,
el cranc s'ha espantat
i ja s'ha amagat.

No ho vaig entendre a la primera. Em vaig pensar que era un conte. Però la musiqueta amb què ho deia...un conte...diries que no. I alguna cosa em va sonar, però no hi vaig caure. Sant Google va venir al meu rescat i una mica més i em cau la mandíbula a terra quan llegeixo l'autoria de la poesia:

Miquel Martí i Pol

Com el mateix col·lectiu de mestres i educadors defensa amb les seves samarretes grogues, "El 0-3 també existeix!" i de quina manera. senyors. Que criatures de dos anys i mig recitin Miquel Martí i Pol és una paradoxa quan després llegeixes coses com aquesta, però és una d'aquelles sorpreses agradables de la vida. Quin superpoder, recitar Martí i Pol abans dels 3 anys, no?

dimarts, 5 de juliol de 2016

¡Melisande! ¿Qué son los sueños?

Aquest ha estat un d'aquells llibres dels que sento a parlar molt bé durant algun temps, apunto a la meva llista de Vull Llegir, segueixo llegint opinions fantàstiques, magnífiques, excitades i super fans...i jo em desinflo.

És la història de tres joves adolescents i, posteriorment, la vida adulta i els tombs que dóna. Com si fos un mapa de la vida, Halkin prova de retratar les etapes vitals a través de la vida del Ricky, el Hoo i la Melisande.

I no diré que no m'hagi agradat, perquè sí. Considero que és una novel·leta molt maca, però hi tinc tres peròs.

Però 1: Tinc la sensació que la Melisande, una dels tres protagonistes, és més una dona inventada a mida del que necessita Halkin per fer córrer la història que una persona de debò.

Però 2: M'embafa. A mi, l'amor tan amor, m'embafa. I parla la que llegeix Austen i flipa, la que llegeix Brontë i flipa. Ara bé, l'amor de sota la pluja i promeses per a vàries vides, més enllà del segle XIX, no m'entra.

Però 3: Segons com, trobo que va coixa. Gran part de la història va molt rodada però arriba un punt en què sembla que la mateixa història no deixa avançar la trama. Potser són els contes que explica la Melisande, potser que no calia estar-s'hi tant en segons quines parts.

En fi, és una història bonica però a mi no m'ha acabat d'entrar tot i que si feu una recerca per la xarxa trobareu que no sóc de l'opinió majoritària. Així que no la descarteu només per mi. Només faltaria.

PS: He dit alguna vegada que em tornaria boja comprant els llibres d'Asteroide només per les cobertes tan xules que fan? No? Doncs m'hi tornaria.

El llibre és: ¡Melisande! ¿Qué son los sueños? Halkin, Hillel.

dilluns, 27 de juny de 2016

Amaury

Ara va i resulta que Alexandre Dumas no va escriure només novel·les d'aventures. També va tocar el gènere romàntic i, la veritat, amb Amaury no et queda cap dubte perquè és un dramon romàntic cent per cent.

Amaury és un jove ric enamorat de la filla del seu tutor i tot està preparat pel casament dels dos joves. Aquí comença la història que narra com l'amor i els gelos poden acabar per empènyer algú a la mort.

La història m'ha entretingut i es llegeix prou fluidament però no puc dir que m'hagi semblat tan brutal com El Comte de Montecristo. És una novel·leta, no gaire més.

De tota manera, m'ha agradat molt la construcció de la història a través dels diferents punts de vista dels personatges i no seré jo qui us descobreixi que com més senzill sembla estar escrita una història, més difícil és haver-la escrit així.

Resumint, un sis per a un autor clàssic que no s'esgota.

El llibre és: Amaury. Dumas, Alexandre.

divendres, 17 de juny de 2016

L'aniversari

Hi ha un llibre que sempre recordo quan vull parlar de les històries que inquieten. Perdó, volia dir de les que INQUIETEN. Recordo la sensació de no voler llegir més perquè tenia por i les ganes de seguir per saber com acabava, què passava. Exactament la mateixa sensació que he tingut llegint aquesta novel·la.

Quan duia unes cinquanta pàgines de "L'aniversari" un pensament em va creuar el cap amb una certesa total: aquest llibre no és per a mi.

I això que m'ha agradat molt. Però he patit. He patit molt.

Una parella que celebra el seu aniversari d'una forma especial i aquest fet tan normal et porta al cor de la por. És curiós i admirable com Imma Monsó aconsegueix fer d'una escena tan tendra, una història tan inquietant.

Ja em vaig enamorar de la prosa de l'Imma Monsó amb "Una tempesta" i després de "La dona veloç", em vaig quedar amb ganes de més. De més d'aquesta manera d'explicar d'una forma tan senzilla el que no ho és, el que se't passa pel cap i que de cap de les maneres trobaries tu (si més no, una servidora) les paraules per fer-ho tan clarament. "L'aniversari" no m'ha defraudat gens i crec que no em cansaré de recomanar-lo. Aquesta novel·la és la mostra més evident del terror de les coses quotidianes. Bravo. Molt bravo.

El llibre ésL'aniversari. Monsó, Imma.

dilluns, 13 de juny de 2016

El llibre dels Baltimore

En el moment en què el nom de l'autor ocupa més espai a la coberta que el títol del llibre, senyors, alguna cosa passa. En aquest cas, el que passa és que Dicker es va guanyar aquest dret amb el supervendes de "La veritat sobre el cas Harry Quebert". I, pel que he vist, anem en la línia que en la propera novel·la no els quedarà espai pel títol.

Abans de res, no. No és un Harry Quebert II. Res a veure excepte que el personatge narrador ja ens el van presentar a la primera novel·la (Marcus Goldman), que te'l ventiles en tres assegudes llargues, que no pots parar de passar pàgines, que l'univers que crea Dicker és espectacular i que els personatges encara els porto al damunt (i em sembla que es quedaran per aquí uns dies més).

El llibre dels Baltimore és la història de tres cosins. Podria ser una saga familiar, un llibre de família on en Marcus Goldman fa teràpia de la seva infantesa i adolescència. I tot i que no té tots els girs i sorpreses que tenia el Quebert perquè és un registre totalment diferent, què voleu que us digui, a mi m'ha semblat un gran llibre.

Joël Dicker desplega una facilitat de  narració que m'admira; tot sembla senzill, tot ho veus, t'ho imagines, ho notes. M'encanta.  No hi ha cap detall que m'hagi semblat superflu o excessiu i la història no decau en cap moment.

Com vaig dir en el seu dia del Quebert, fa de mal dir que un llibre sigui per a tothom, tothom, tothom, però n'hi ha que són més a prop d'aquesta categoria que d'altres. El llibre dels Baltimore és molt semblant al que podria ser un llibre que agradi a tothom.

El llibre és: El llibre dels Baltimore. Dicker, Joël.

dimecres, 8 de juny de 2016

Pinterest i llegir



Pinterest és, amb diferència, la xarxa social que més m'agrada i que menys social trobo. És útil per a tot. Vindria a ser com un Google de les xarxes socials. Qualsevol cosa que busquis, és a Pinterest. I hi és en quantitats industrials i en opcions múltiples. M'encanta. M'encanta molt.

Per a tot el que té a veure amb llegir i escriure, és una font inesgotable de...

- Reptes literaris: M'he trobat de vegades, amb qui em diu que és que no sap com triar els llibres que llegeix. Crec que a mi això no em passarà mai de la vida perquè fins i tot he acabat per aplicar restriccions a la meva llista de Vull Llegir per fer-la una mica més realista, però, en cas que aquest sigui el vostre problema, un repte literari us pot proporcionar una mena de guia per anar fent.

- Decoració amb llibres: Pinterest és el paradís de la decoració. La decoració amb i de llibres no podia ser menys. Hi ha racons de lectura que fan saltar les llàgrimes.

- Ressenyes: L'idioma rei a Pinterest, com en moltes d'altres coses a la xarxa, és l'anglès però he de dir que n'he tret una pila de títols per llegir a partir de ressenyes de lectors de fora.

- Diari de lectura: Goodreads  ha suposat una revolució per al control de les meves lectures i de les que vull fer però no puc negar que és (una mica) en contra de la meva voluntat, que m'he digitalitzat en aquest aspecte. Si nos fos que l'opció digital em resulta molt més còmoda i disponible a tot hora i on sigui, m'encantaria portar el control de les meves lectures i dels meus Vull llegir en un diari de lectura. I Pinterest està trufadet d'idees.

- No llegir: Sí. Si vols no llegir, Pinterest també acaba resultant una bona opció. Per a no llegir o per a no fer res. Crec que és el robatemps més bèstia que he conegut.

En fi, busqueu i remeneu perquè us ho dic de debò que Pinterest és una font d'inspiració a molts nivells. Ara, poseu-vos-hi amb temps perquè...





dilluns, 6 de juny de 2016

Irène

Segueixo amb la meva recerca del successor de Henning Mankell. No sé si l'arribaré a trobar però només que serveixi per anar ensopegant amb sorpreses agradables com aquesta, mira, ja haurà servit prou.

Sóc una lectora de novel·la negra bastant tova. Vull dir, ja m'està bé que s'investiguin assassinats, però si me'ls expliquen massa m'afecto. Ho sé; potser la novel·la negra no seria, així d'entrada, el gènere més adequat per a mi. Però m'agrada. És així de poc lògic, què hi farem.

Pierre Lemaitre m'ha sorprès per varies raons i totes bones. Primera: el protagonista d'aquesta trilogia, Camille Verhoeven, és de tot, menys prototípic. I això està bé perquè, quan ja has llegit unes quantes novel·les d'aquest gènere, et trobes que l'heroi acostuma a repetir-se.

Segona: no hi ha cap tipus de compassió amb el lector ni en la història ni en els detalls. Sang, fetge i esquitxades. I un final d'atac de cor.

Tercera: la sorpresa sense necessitat dels girs increïbles o dels descobriments tipus carambola que no hi ha qui se'ls cregui. L'estructura d'aquesta novel·la és tremenda i, a més, és un homenatge súper ampli al gènere. Una mena de novel·la metaliterària molt original.

En fi, Lemaitre ha saltat dins de la meva llista de Vull Llegir i, ara que ve l'estiu i que a mi ja m'entren les ganes irrefrenables d'assassinats, crec que em donarà molt d'aire.

Recomanable per als qui vulguin entrar al gènere i diria que imprescindible, per aquells que ja en sou seguidors.

El llibre és: Irène. Lemaitre, Pierre.


dimecres, 25 de maig de 2016

Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres.

Mai he estat massa amiga de la perfecció com a mode de vida. Entenc que les coses s'han de fer tan bé com es puguin però també crec que cada cosa té el seu grau, el seu punt en què ja està prou bé i a partir del qual insistir per arribar a la perfecció resulta del tot ineficient.

Amb el tema de l'educació he tingut la temptació de saltar-me la meva teoria i esforçar-me en aconseguir ser la mare perfecta. Però m'ha durat poc. Crec que he de tenir recursos i creieu-me quan dic que vull ser la millor mare que pugui ser, però segueixo sent qui sóc i no estaria donant un bon exemple si volgués fer veure que sóc d'una manera en la que no crec.

Havia vist de tant en tant el Carles Capdevila a la televisió, parlant de tot tipus de temes, però respecte a l'educació, aquest vídeo viral va ser el que em va portar fins al llibre. He de dir que el vídeo m'hagués agradat fins i tot si no hagués tingut encara el meu fill i que si bé no estic d'acord en tot, tot, tot, sí que coincideix bastant amb la meva manera de pensar.

"Educar millor" obre a més punts de vista la qüestió de l'educació dels nens i adolescents, dóna eines per a la reflexió i una visió d'alguns aspectes en els que potser encara no hi havia pensat. No acostumo a llegir no ficció perquè el que busco amb la literatura és evadir-me, però tenia pendent aquest llibre i ara, després del sotrac que ha suposat per a mi el període de preinscripció escolar, volia llegir altres maneres d'enfocar l'educació.

El llibre és: Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres. Capdevila, Carles.

dissabte, 21 de maig de 2016

La mitad de la verdad

És curiós com el contacte amb d'altres a qui agradi el mateix que t'agrada a tu (llegir i escriure en aquest cas), pot aconseguir que obris els ulls i el cervell a nous estímuls, ni que sigui per acabar decidint que no són pas el que t'esperaves que fossin.

En plena recerca d'un substitut digne de Wallander, vaig encetar la sèrie del fiscal Szacki i el primer cas em va passar sense massa glòria però tampoc prou pena com per no decidir donar una altra oportunitat a aquest autor. El cas és que la lectura anava bé, prou bé diria fins i tot, però aleshores les sessions d'un taller literari que estic fent es van creuar amb la història i com si m'hagués posat de cop i volta les ulleres "de prop" vaig començar a veure tot de coses que no em lligaven, que no em convencien, que no em transmetien veritat, com diu la meva profe. Després d'això, he de reconèixer que acabar-lo ha estat un procés que ha ratllat l'agonia perquè, simplement, havia deixat d'interessar-me. La pròpia història m'havia fet fora.

Monsergues pseudoliteràries apart, Miloszewski té un puntet que no sé què és però que se'm fa pedant. Bé, potser no és just això. Potser he de dir que és el seu personatge que té una capa fina d'alguna cosa semblant al macho ibérico orgullós i pagat de si mateix que em fa angúnia. I a més, hi ha la història, que què voleu que us digui, un sí però no constant que m'ha matat les ganes. Hi ha hagut moments on semblava que la cosa arrancava, agafava ritme i forma, però al final res de res.

Resumint, deixo aquí la meva aventura amb Miloszewsi. Ho he intentat, però no estem fets un per l'altra.

El llibre és: La mitad de la verdad. Miloszewsi, Zygmunt.

diumenge, 24 d’abril de 2016

Vés i aposta un sentinella

De les poques, poquíssimes, versions cinematogràfiques de llibres que salvaria d'un incendi, "Matar un rossinyol" en seria una. Atticus Finch, per a mi, sempre més tindrà el posat incorruptible del Gregory Peck així que encarava aquesta segona part de la novel·la de Harper Lee desitjant retrobar-me amb aquest personatge que em va enamorar a la novel·la i a la pantalla.

Fa molts anys, recordo que la meva mare era una seguidora de la sèrie Dallas, allà pels començaments dels anys vuitanta, quan aquell "...i tu mentrestant fent el pendó" va fer història televisiva entre tota una generació. Sense ànim de fer spoilers a ningú que no hagi vist la sèrie i en tingui intenció (realment, no crec que hi pugui existir ningú en aquesta situació), hi va haver una temporada en què van matar el Bobby Ewing. La meva mare, davant la mort d'un dels seus personatges preferits, va reaccionar de forma radical deixant de veure la sèrie, de forma que, quan no sé quants capítols més endavant, es van despenjar dient que tot havia estat un somni i el Bobby encara vivia i va tornar a la sèrie, ma mare ja havia perdut tant la pista de l'argument, que ja no va tornar a pujar al tren.

Aquí no mor ningú, però he pensat molt en la meva mare perquè jo també he tingut ganes de deixar el llibre i que no m'esguerressin el personatge. Quina necessitat hi havia, eh? Per què? No es pot negar que aquesta història torna a ser un retrat social brutal sobre una època i sobre una gent, però jo em pregunto si de debò l'Atticus que tots vam conèixer seria capaç de convertir-se en el que Harper Lee el converteix.

M'ha decebut? No. La novel·la l'he trobat molt bona, però ha estat una de les poques vegades que m'he qüestionat si l'autora coneix de debò el seu personatge. Ara que ho escric, fins i tot em fa riure la meva innocència lectora, però vull pensar que jo conec millor l'Atticus que no pas el que el coneixia la Harper Lee. Passaré de puntetes per damunt del fet que sembla que aquesta història és la primera que va escriure l'autora i que, davant de les reticències dels editors, va reescriure la seva narració situant-la uns quants anys abans i aconseguint l'exitàs que va suposar "Matar un rossinyol".

Us la recomano en plena contradicció entre el cor i el cap. "Llegiu-la, però que us faci ràbia" us diria, o alguna cosa semblant.

El llibre és: "Vés i aposta un sentinella". Lee, Harper.

dissabte, 9 d’abril de 2016

El secreto de Vesalio - EDITAT

Tenia ganes de fer aquesta ressenya gairebé des del moment que vaig haver-me llegit les trenta primeres pàgines de la novel·la i sovint, durant la lectura, he recordat totes les sensacions que vaig viure devorant "L'ombra del vent".

Anem a pams.

Viatgem enrere en el temps fins a les acaballes del segle XIX, a poques setmanes de la inauguració de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888. En aquest marc, es desenvolupa una trama de novel·la negra que m'ha atrapat totalment des del principi. Amb uns personatges molt ben dissenyats, la història ens porta a descobrir els draps bruts d'un parell de famílies burgeses de Barcelona, els preparatius previs a la inauguració de l'exposició, alguna pinzellada de la premsa de l'època i el masclisme d'aleshores (diferent però preludi del d'avui).

És un thriller que atrapa des de ben començament, la trama té moltes sorpreses i més enllà que es desenvolupi a la meva ciutat, trobo que les descripcions de Barcelona i de l'època l'acaben d'arrodonir.

Properament tindré l'oportunitat de fer una visita guiada per la Barcelona de "El secreto de Vesalio" amb l'afegit interessantíssim de fer-ho acompanyada de l'autor i prometo actualitzar-vos la ressenya amb les meves impressions.

EDITO: Ahir al vespre vaig tenir l'oportunitat, com us avançava, de poder fer un passeig per la Barcelona d' "El secreto de Vesalio" i sopar amb el seu autor. Com us podreu imaginar, qualsevol activitat que puguis compartir amb l'autor d'un llibre que t'ha agradat, es converteix en una estona molt maca i curiosa: veure i intentar entendre el punt de vista i la intenció de qui ha creat tota la història em sembla cosa de màgia. Després hi ha el "bonus" que suposa que ell mateix t'expliqui les petites llicències que es va prendre per fer-ho lligar, els petits secrets que amaguen alguns noms de personatges o per què mor aquest o aquest altre. Per a tots aquells que som una mica freaks dels llibres, és una manera fantàstica de passar un vespre.

Segueixo recomanant molt "El secreto de Vesalio" perquè és una novel·la honesta, que no pretén res més que el que aconsegueix: entretenir al lector amb un thriller molt ben resolt mitjançant una història molt ben documentada. Ara ve Sant Jordi; crec que no cal que us digui res més.

El llibre és: El secreto de Vesalio. Llobregat, Jordi.