dilluns, 6 de juny de 2016

Irène

Segueixo amb la meva recerca del successor de Henning Mankell. No sé si l'arribaré a trobar però només que serveixi per anar ensopegant amb sorpreses agradables com aquesta, mira, ja haurà servit prou.

Sóc una lectora de novel·la negra bastant tova. Vull dir, ja m'està bé que s'investiguin assassinats, però si me'ls expliquen massa m'afecto. Ho sé; potser la novel·la negra no seria, així d'entrada, el gènere més adequat per a mi. Però m'agrada. És així de poc lògic, què hi farem.

Pierre Lemaitre m'ha sorprès per varies raons i totes bones. Primera: el protagonista d'aquesta trilogia, Camille Verhoeven, és de tot, menys prototípic. I això està bé perquè, quan ja has llegit unes quantes novel·les d'aquest gènere, et trobes que l'heroi acostuma a repetir-se.

Segona: no hi ha cap tipus de compassió amb el lector ni en la història ni en els detalls. Sang, fetge i esquitxades. I un final d'atac de cor.

Tercera: la sorpresa sense necessitat dels girs increïbles o dels descobriments tipus carambola que no hi ha qui se'ls cregui. L'estructura d'aquesta novel·la és tremenda i, a més, és un homenatge súper ampli al gènere. Una mena de novel·la metaliterària molt original.

En fi, Lemaitre ha saltat dins de la meva llista de Vull Llegir i, ara que ve l'estiu i que a mi ja m'entren les ganes irrefrenables d'assassinats, crec que em donarà molt d'aire.

Recomanable per als qui vulguin entrar al gènere i diria que imprescindible, per aquells que ja en sou seguidors.

El llibre és: Irène. Lemaitre, Pierre.


2 comentaris:

  1. De l'autor vaig llegir Vestido de novia i em va semblar un pèl heavy pel meu gust. El vaig apartar, però és cert que tothom recomana aquesta trilogia. Aix no sé què fer...

    ResponElimina
  2. En aquesta ocasió el terme "un pèl heavy" també aplica :)

    ResponElimina