dissabte, 26 de març de 2016

El caso Telak

Com que des que vaig acabar tots els Mankells m'he quedat una mica orfe d'autor de novel·la negra preferit, estic en plena fase de recerca d'un, diguem-li amb moltes i moltes cometes, "substitut".

Buscant per aquests móns d'internet, he trobat i tinc en cartera alguns noms i, de moment, he començat per aquest, Zygmunt Miloszewski. Si al final acaba essent el meu nou preferit, haurem de buscar un pseudònim perquè fàcil de recordar, el nom, no ho és pas.

De tota manera, em caldrà llegir alguna altra aventura del fiscal Szacki per saber amb què estic tractant.
El començament va prometre força, al més pur estil Agatha Christie i els seus Deu Negrets però sí que és cert que no manté el nivell ni la intenció. El personatge principal, el fiscal, té ganxo i d'entrada tampoc he trobat que sigui un superprotagonista; això és bo. Començo a estar cansada dels polis intel·ligents a qui no se n'escapa una, dels forenses ocurrents que detecten al·lèrgies alimentàries pel color dels calçotets de la víctima o dels detectius turmentats que tenen una vida laboral d'èxit i una personal de merda. Gent normal, amb coses normals, gràcies.

La història s'aguanta, interessa i és coherent i ben lligada, que ja és molt, i, si més no de moment, no penso tancar la porta a aquestes històries que, com a poc, crec que em faran passar una bona estona. I tal com està aquest pati d'escola que està resultant ser el món on vivim, passar una bona estona ja és molt.

El llibre és: El caso Telak. Miloszewski, Zygmunt.

dissabte, 12 de març de 2016

La dona veloç

Una de les coses que, de moment, he d'agrair a l'edat és l'haver-me donat la voluntat i la determinació suficient per prescindir de tot allò (animal, persona o cosa) que em mini l'humor. Vull dir, hi ha coses, situacions, coneguts, llibres si m'apures, la companyia dels quals no fa més que tornar-te més infeliç. No estic parlant d'una infelicitat de mida descomunal, no. Estic parlant de petites perles de cansament anímic, que desapareixen en el moment en que deixes d'estar en contacte amb la font que les produeix.

La protagonista d'aquest llibre seria, per a mi, un clar exemple. La Nes és d'aquelles persones que porten la frase "No tinc temps de fer res" penjada dels llavis com aquells iaios que porten l'escuradents en equilibri a la boca desdentegada. D'aquelles que donen per fet que és que has de tenir temps de fer-ho tot quan realment del que es tracta és de triar allò que realment importa per a tu. Aquesta passió per l'aprofitament del temps portada a l'extrem, a la malaltia gairebé, serveix de camí per a una crítica prou esmolada d'aquest mal de la nostra era que és la pressa.

Fa sis anys ja vaig trobar-me amb la prosa l'Imma Monsó i em va encantar. Ara, tot i que la història m'ha agradat menys, no he pogut deixar d'avançar en la història d'aquest personatge a qui encara tinc ganes de clavar-li un parell de bufes.

Li trobo un però que és l'últim (i llarg i farragós) capítol. M'hagués agradat que tot s'hagués resolt d'una altra forma narrativa. Però en conjunt, la novel·la és molt potent.

El llibre és: La dona veloç. Monsó, Imma.