diumenge, 24 d’abril de 2016

Vés i aposta un sentinella

De les poques, poquíssimes, versions cinematogràfiques de llibres que salvaria d'un incendi, "Matar un rossinyol" en seria una. Atticus Finch, per a mi, sempre més tindrà el posat incorruptible del Gregory Peck així que encarava aquesta segona part de la novel·la de Harper Lee desitjant retrobar-me amb aquest personatge que em va enamorar a la novel·la i a la pantalla.

Fa molts anys, recordo que la meva mare era una seguidora de la sèrie Dallas, allà pels començaments dels anys vuitanta, quan aquell "...i tu mentrestant fent el pendó" va fer història televisiva entre tota una generació. Sense ànim de fer spoilers a ningú que no hagi vist la sèrie i en tingui intenció (realment, no crec que hi pugui existir ningú en aquesta situació), hi va haver una temporada en què van matar el Bobby Ewing. La meva mare, davant la mort d'un dels seus personatges preferits, va reaccionar de forma radical deixant de veure la sèrie, de forma que, quan no sé quants capítols més endavant, es van despenjar dient que tot havia estat un somni i el Bobby encara vivia i va tornar a la sèrie, ma mare ja havia perdut tant la pista de l'argument, que ja no va tornar a pujar al tren.

Aquí no mor ningú, però he pensat molt en la meva mare perquè jo també he tingut ganes de deixar el llibre i que no m'esguerressin el personatge. Quina necessitat hi havia, eh? Per què? No es pot negar que aquesta història torna a ser un retrat social brutal sobre una època i sobre una gent, però jo em pregunto si de debò l'Atticus que tots vam conèixer seria capaç de convertir-se en el que Harper Lee el converteix.

M'ha decebut? No. La novel·la l'he trobat molt bona, però ha estat una de les poques vegades que m'he qüestionat si l'autora coneix de debò el seu personatge. Ara que ho escric, fins i tot em fa riure la meva innocència lectora, però vull pensar que jo conec millor l'Atticus que no pas el que el coneixia la Harper Lee. Passaré de puntetes per damunt del fet que sembla que aquesta història és la primera que va escriure l'autora i que, davant de les reticències dels editors, va reescriure la seva narració situant-la uns quants anys abans i aconseguint l'exitàs que va suposar "Matar un rossinyol".

Us la recomano en plena contradicció entre el cor i el cap. "Llegiu-la, però que us faci ràbia" us diria, o alguna cosa semblant.

El llibre és: "Vés i aposta un sentinella". Lee, Harper.

dissabte, 9 d’abril de 2016

El secreto de Vesalio - EDITAT

Tenia ganes de fer aquesta ressenya gairebé des del moment que vaig haver-me llegit les trenta primeres pàgines de la novel·la i sovint, durant la lectura, he recordat totes les sensacions que vaig viure devorant "L'ombra del vent".

Anem a pams.

Viatgem enrere en el temps fins a les acaballes del segle XIX, a poques setmanes de la inauguració de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888. En aquest marc, es desenvolupa una trama de novel·la negra que m'ha atrapat totalment des del principi. Amb uns personatges molt ben dissenyats, la història ens porta a descobrir els draps bruts d'un parell de famílies burgeses de Barcelona, els preparatius previs a la inauguració de l'exposició, alguna pinzellada de la premsa de l'època i el masclisme d'aleshores (diferent però preludi del d'avui).

És un thriller que atrapa des de ben començament, la trama té moltes sorpreses i més enllà que es desenvolupi a la meva ciutat, trobo que les descripcions de Barcelona i de l'època l'acaben d'arrodonir.

Properament tindré l'oportunitat de fer una visita guiada per la Barcelona de "El secreto de Vesalio" amb l'afegit interessantíssim de fer-ho acompanyada de l'autor i prometo actualitzar-vos la ressenya amb les meves impressions.

EDITO: Ahir al vespre vaig tenir l'oportunitat, com us avançava, de poder fer un passeig per la Barcelona d' "El secreto de Vesalio" i sopar amb el seu autor. Com us podreu imaginar, qualsevol activitat que puguis compartir amb l'autor d'un llibre que t'ha agradat, es converteix en una estona molt maca i curiosa: veure i intentar entendre el punt de vista i la intenció de qui ha creat tota la història em sembla cosa de màgia. Després hi ha el "bonus" que suposa que ell mateix t'expliqui les petites llicències que es va prendre per fer-ho lligar, els petits secrets que amaguen alguns noms de personatges o per què mor aquest o aquest altre. Per a tots aquells que som una mica freaks dels llibres, és una manera fantàstica de passar un vespre.

Segueixo recomanant molt "El secreto de Vesalio" perquè és una novel·la honesta, que no pretén res més que el que aconsegueix: entretenir al lector amb un thriller molt ben resolt mitjançant una història molt ben documentada. Ara ve Sant Jordi; crec que no cal que us digui res més.

El llibre és: El secreto de Vesalio. Llobregat, Jordi.