dimecres, 25 de maig de 2016

Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres.

Mai he estat massa amiga de la perfecció com a mode de vida. Entenc que les coses s'han de fer tan bé com es puguin però també crec que cada cosa té el seu grau, el seu punt en què ja està prou bé i a partir del qual insistir per arribar a la perfecció resulta del tot ineficient.

Amb el tema de l'educació he tingut la temptació de saltar-me la meva teoria i esforçar-me en aconseguir ser la mare perfecta. Però m'ha durat poc. Crec que he de tenir recursos i creieu-me quan dic que vull ser la millor mare que pugui ser, però segueixo sent qui sóc i no estaria donant un bon exemple si volgués fer veure que sóc d'una manera en la que no crec.

Havia vist de tant en tant el Carles Capdevila a la televisió, parlant de tot tipus de temes, però respecte a l'educació, aquest vídeo viral va ser el que em va portar fins al llibre. He de dir que el vídeo m'hagués agradat fins i tot si no hagués tingut encara el meu fill i que si bé no estic d'acord en tot, tot, tot, sí que coincideix bastant amb la meva manera de pensar.

"Educar millor" obre a més punts de vista la qüestió de l'educació dels nens i adolescents, dóna eines per a la reflexió i una visió d'alguns aspectes en els que potser encara no hi havia pensat. No acostumo a llegir no ficció perquè el que busco amb la literatura és evadir-me, però tenia pendent aquest llibre i ara, després del sotrac que ha suposat per a mi el període de preinscripció escolar, volia llegir altres maneres d'enfocar l'educació.

El llibre és: Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres. Capdevila, Carles.

dissabte, 21 de maig de 2016

La mitad de la verdad

És curiós com el contacte amb d'altres a qui agradi el mateix que t'agrada a tu (llegir i escriure en aquest cas), pot aconseguir que obris els ulls i el cervell a nous estímuls, ni que sigui per acabar decidint que no són pas el que t'esperaves que fossin.

En plena recerca d'un substitut digne de Wallander, vaig encetar la sèrie del fiscal Szacki i el primer cas em va passar sense massa glòria però tampoc prou pena com per no decidir donar una altra oportunitat a aquest autor. El cas és que la lectura anava bé, prou bé diria fins i tot, però aleshores les sessions d'un taller literari que estic fent es van creuar amb la història i com si m'hagués posat de cop i volta les ulleres "de prop" vaig començar a veure tot de coses que no em lligaven, que no em convencien, que no em transmetien veritat, com diu la meva profe. Després d'això, he de reconèixer que acabar-lo ha estat un procés que ha ratllat l'agonia perquè, simplement, havia deixat d'interessar-me. La pròpia història m'havia fet fora.

Monsergues pseudoliteràries apart, Miloszewski té un puntet que no sé què és però que se'm fa pedant. Bé, potser no és just això. Potser he de dir que és el seu personatge que té una capa fina d'alguna cosa semblant al macho ibérico orgullós i pagat de si mateix que em fa angúnia. I a més, hi ha la història, que què voleu que us digui, un sí però no constant que m'ha matat les ganes. Hi ha hagut moments on semblava que la cosa arrancava, agafava ritme i forma, però al final res de res.

Resumint, deixo aquí la meva aventura amb Miloszewsi. Ho he intentat, però no estem fets un per l'altra.

El llibre és: La mitad de la verdad. Miloszewsi, Zygmunt.