dilluns, 27 de juny de 2016

Amaury

Ara va i resulta que Alexandre Dumas no va escriure només novel·les d'aventures. També va tocar el gènere romàntic i, la veritat, amb Amaury no et queda cap dubte perquè és un dramon romàntic cent per cent.

Amaury és un jove ric enamorat de la filla del seu tutor i tot està preparat pel casament dels dos joves. Aquí comença la història que narra com l'amor i els gelos poden acabar per empènyer algú a la mort.

La història m'ha entretingut i es llegeix prou fluidament però no puc dir que m'hagi semblat tan brutal com El Comte de Montecristo. És una novel·leta, no gaire més.

De tota manera, m'ha agradat molt la construcció de la història a través dels diferents punts de vista dels personatges i no seré jo qui us descobreixi que com més senzill sembla estar escrita una història, més difícil és haver-la escrit així.

Resumint, un sis per a un autor clàssic que no s'esgota.

El llibre és: Amaury. Dumas, Alexandre.

divendres, 17 de juny de 2016

L'aniversari

Hi ha un llibre que sempre recordo quan vull parlar de les històries que inquieten. Perdó, volia dir de les que INQUIETEN. Recordo la sensació de no voler llegir més perquè tenia por i les ganes de seguir per saber com acabava, què passava. Exactament la mateixa sensació que he tingut llegint aquesta novel·la.

Quan duia unes cinquanta pàgines de "L'aniversari" un pensament em va creuar el cap amb una certesa total: aquest llibre no és per a mi.

I això que m'ha agradat molt. Però he patit. He patit molt.

Una parella que celebra el seu aniversari d'una forma especial i aquest fet tan normal et porta al cor de la por. És curiós i admirable com Imma Monsó aconsegueix fer d'una escena tan tendra, una història tan inquietant.

Ja em vaig enamorar de la prosa de l'Imma Monsó amb "Una tempesta" i després de "La dona veloç", em vaig quedar amb ganes de més. De més d'aquesta manera d'explicar d'una forma tan senzilla el que no ho és, el que se't passa pel cap i que de cap de les maneres trobaries tu (si més no, una servidora) les paraules per fer-ho tan clarament. "L'aniversari" no m'ha defraudat gens i crec que no em cansaré de recomanar-lo. Aquesta novel·la és la mostra més evident del terror de les coses quotidianes. Bravo. Molt bravo.

El llibre ésL'aniversari. Monsó, Imma.

dilluns, 13 de juny de 2016

El llibre dels Baltimore

En el moment en què el nom de l'autor ocupa més espai a la coberta que el títol del llibre, senyors, alguna cosa passa. En aquest cas, el que passa és que Dicker es va guanyar aquest dret amb el supervendes de "La veritat sobre el cas Harry Quebert". I, pel que he vist, anem en la línia que en la propera novel·la no els quedarà espai pel títol.

Abans de res, no. No és un Harry Quebert II. Res a veure excepte que el personatge narrador ja ens el van presentar a la primera novel·la (Marcus Goldman), que te'l ventiles en tres assegudes llargues, que no pots parar de passar pàgines, que l'univers que crea Dicker és espectacular i que els personatges encara els porto al damunt (i em sembla que es quedaran per aquí uns dies més).

El llibre dels Baltimore és la història de tres cosins. Podria ser una saga familiar, un llibre de família on en Marcus Goldman fa teràpia de la seva infantesa i adolescència. I tot i que no té tots els girs i sorpreses que tenia el Quebert perquè és un registre totalment diferent, què voleu que us digui, a mi m'ha semblat un gran llibre.

Joël Dicker desplega una facilitat de  narració que m'admira; tot sembla senzill, tot ho veus, t'ho imagines, ho notes. M'encanta.  No hi ha cap detall que m'hagi semblat superflu o excessiu i la història no decau en cap moment.

Com vaig dir en el seu dia del Quebert, fa de mal dir que un llibre sigui per a tothom, tothom, tothom, però n'hi ha que són més a prop d'aquesta categoria que d'altres. El llibre dels Baltimore és molt semblant al que podria ser un llibre que agradi a tothom.

El llibre és: El llibre dels Baltimore. Dicker, Joël.

dimecres, 8 de juny de 2016

Pinterest i llegir



Pinterest és, amb diferència, la xarxa social que més m'agrada i que menys social trobo. És útil per a tot. Vindria a ser com un Google de les xarxes socials. Qualsevol cosa que busquis, és a Pinterest. I hi és en quantitats industrials i en opcions múltiples. M'encanta. M'encanta molt.

Per a tot el que té a veure amb llegir i escriure, és una font inesgotable de...

- Reptes literaris: M'he trobat de vegades, amb qui em diu que és que no sap com triar els llibres que llegeix. Crec que a mi això no em passarà mai de la vida perquè fins i tot he acabat per aplicar restriccions a la meva llista de Vull Llegir per fer-la una mica més realista, però, en cas que aquest sigui el vostre problema, un repte literari us pot proporcionar una mena de guia per anar fent.

- Decoració amb llibres: Pinterest és el paradís de la decoració. La decoració amb i de llibres no podia ser menys. Hi ha racons de lectura que fan saltar les llàgrimes.

- Ressenyes: L'idioma rei a Pinterest, com en moltes d'altres coses a la xarxa, és l'anglès però he de dir que n'he tret una pila de títols per llegir a partir de ressenyes de lectors de fora.

- Diari de lectura: Goodreads  ha suposat una revolució per al control de les meves lectures i de les que vull fer però no puc negar que és (una mica) en contra de la meva voluntat, que m'he digitalitzat en aquest aspecte. Si nos fos que l'opció digital em resulta molt més còmoda i disponible a tot hora i on sigui, m'encantaria portar el control de les meves lectures i dels meus Vull llegir en un diari de lectura. I Pinterest està trufadet d'idees.

- No llegir: Sí. Si vols no llegir, Pinterest també acaba resultant una bona opció. Per a no llegir o per a no fer res. Crec que és el robatemps més bèstia que he conegut.

En fi, busqueu i remeneu perquè us ho dic de debò que Pinterest és una font d'inspiració a molts nivells. Ara, poseu-vos-hi amb temps perquè...





dilluns, 6 de juny de 2016

Irène

Segueixo amb la meva recerca del successor de Henning Mankell. No sé si l'arribaré a trobar però només que serveixi per anar ensopegant amb sorpreses agradables com aquesta, mira, ja haurà servit prou.

Sóc una lectora de novel·la negra bastant tova. Vull dir, ja m'està bé que s'investiguin assassinats, però si me'ls expliquen massa m'afecto. Ho sé; potser la novel·la negra no seria, així d'entrada, el gènere més adequat per a mi. Però m'agrada. És així de poc lògic, què hi farem.

Pierre Lemaitre m'ha sorprès per varies raons i totes bones. Primera: el protagonista d'aquesta trilogia, Camille Verhoeven, és de tot, menys prototípic. I això està bé perquè, quan ja has llegit unes quantes novel·les d'aquest gènere, et trobes que l'heroi acostuma a repetir-se.

Segona: no hi ha cap tipus de compassió amb el lector ni en la història ni en els detalls. Sang, fetge i esquitxades. I un final d'atac de cor.

Tercera: la sorpresa sense necessitat dels girs increïbles o dels descobriments tipus carambola que no hi ha qui se'ls cregui. L'estructura d'aquesta novel·la és tremenda i, a més, és un homenatge súper ampli al gènere. Una mena de novel·la metaliterària molt original.

En fi, Lemaitre ha saltat dins de la meva llista de Vull Llegir i, ara que ve l'estiu i que a mi ja m'entren les ganes irrefrenables d'assassinats, crec que em donarà molt d'aire.

Recomanable per als qui vulguin entrar al gènere i diria que imprescindible, per aquells que ja en sou seguidors.

El llibre és: Irène. Lemaitre, Pierre.