dissabte, 16 de juliol de 2016

Vestido de novia

Tela. Tela, tela. Tal com està el món avui en dia, no us diré que no se m'ha passat pel cap alguna vegada que qualsevol dia, entraré a la feina i tot farà un pet. O que aniré en autobús i vés a saber què. I segrestos virtuals. I bogeries vàries que fan que perdi l'esperança que el que està per venir sigui millor.

En la línia està aquesta novel·la que és d'aquelles que ha entrat a la llista de les que llegir-les a la nit em feia venir por. I també de les que llegir-les a l'autobús em feia aixecar la vista i mirar al voltant per veure quin tipus de fauna viatjava amb mi. Què hi farem. Mai he estat una valenta.
Pierre Lemaitre ja se m'ha ficat a la butxaca tot i que he de dir que sóc molt més de la saga de l'inspector Verhoeven que d'aquesta història independent, que m'ha fet pensar molt en Misery i que he trobat que no acaba de quedar ben resolta en alguns aspectes.

És innegable, crec, que és inquietant i enganxa. Dit això, algunes solucions que presenta no m'acaben d'encaixar però crec que és una molt bona lectura per a la platja o la vora de la pisicina.


El llibre és: Vestido de novia. Lemaitre, Pierre.

divendres, 8 de juliol de 2016

Alex

Últimament, he sentit a parlar molt d'un llibre, "El hombre de los dados", que jo em vaig llegir fa molts anys. Em  va encantar, el vaig devorar però no vaig tenir la sensació que fos un gust massa compartit. No era un llibre que es veiés massa a les botigues i quan preguntava algú si l'havia llegit, la resposta era no. Ara va i resulta que l'han re-publicat i, vés per on, el cataloguen com un dels 50 llibres més importants del segle XX. Jo, de vosaltres, llistes apart, el tindria present si és que encara no l'heu llegit.

Doncs una mica com això, és el que passa amb aquesta novel·la que porto avui. Resumint: es publica "L'home que no estimava les dones" (per parlar d'una novelassa d'aquestes que està a totes les cases), ens el llegim (tothom), ens agrada (a tothom) i en parlem (a tothom). I en canvi, regirant la xarxa, descobreixo el Pierre Lemaitre (tard, perquè hi ha lectors que ja havien tingut el gust) però no sembla que una novel·la com aquesta sigui massa comentada.

Per l'amor de [introduir aquí el vostre Déu literari particular]! Amants de la novel·la negra, per què no me n'havieu parlat abans, d'aquest Lemaitre? Per què? Però si és sensacional! He patit com una animal amb la història d'aquest segrest i aquesta caça del criminal, i aquests tomba-i-gira i tot. I el protagonista! Ja em va semblar espectacular a la primera novel·la de la saga i ara no ha fet més que créixer (quin acudit que m'ha sortit, si coneixeu el Camille Verhoeven ho entendreu) i sorprendre'm encara més.

Aquí es va publicar primer aquesta novel·la abans que la primera  però feu el favor de llegir-vos-les per ordre, perquè aquesta té un spoiler de la primera de la mida d'un campanar. Però llegiu-vos-les, eh? Que són molt bones. De debò.

El llibre és: Alex. Lemaitre, Pierre.

dijous, 7 de juliol de 2016

Superpoders i aprenentatges

Són moltes les coses que descobreixes durant la vida. Coses que et pensaves que eren fàcils i que després no ho són; relacions que valores amb el temps i (malgrat) la distància, frases que signifiquen molt i que acaben sent, només, frases fetes en paper mullat. En fi, que no us descobreixo res. Que això és viure i viure va d'això. De superpoders i aprenentatges.

La teoria me la sé. Però hi ha moments en què torno a sorprendre'm de trobar-me sorpresa.

El meu fill tot just està acabant el darrer any de la llar d'infants. Dos anys i mig i una mica més, té. I aquests dies, estirat a terra sota el raig de la dutxa, relaxat a més no poder, jugant amb un cranc de goma, recita:

La Marina juga al sol
amb la closca d'un cargol;
s'ha volgut tombar d'esquena
i troba un cranc a l'arena.
El cranc és petit,
li puja pel dit,
la passa pel nas,
li baixa pel braç,
el cranc s'ha espantat
i ja s'ha amagat.

No ho vaig entendre a la primera. Em vaig pensar que era un conte. Però la musiqueta amb què ho deia...un conte...diries que no. I alguna cosa em va sonar, però no hi vaig caure. Sant Google va venir al meu rescat i una mica més i em cau la mandíbula a terra quan llegeixo l'autoria de la poesia:

Miquel Martí i Pol

Com el mateix col·lectiu de mestres i educadors defensa amb les seves samarretes grogues, "El 0-3 també existeix!" i de quina manera. senyors. Que criatures de dos anys i mig recitin Miquel Martí i Pol és una paradoxa quan després llegeixes coses com aquesta, però és una d'aquelles sorpreses agradables de la vida. Quin superpoder, recitar Martí i Pol abans dels 3 anys, no?

dimarts, 5 de juliol de 2016

¡Melisande! ¿Qué son los sueños?

Aquest ha estat un d'aquells llibres dels que sento a parlar molt bé durant algun temps, apunto a la meva llista de Vull Llegir, segueixo llegint opinions fantàstiques, magnífiques, excitades i super fans...i jo em desinflo.

És la història de tres joves adolescents i, posteriorment, la vida adulta i els tombs que dóna. Com si fos un mapa de la vida, Halkin prova de retratar les etapes vitals a través de la vida del Ricky, el Hoo i la Melisande.

I no diré que no m'hagi agradat, perquè sí. Considero que és una novel·leta molt maca, però hi tinc tres peròs.

Però 1: Tinc la sensació que la Melisande, una dels tres protagonistes, és més una dona inventada a mida del que necessita Halkin per fer córrer la història que una persona de debò.

Però 2: M'embafa. A mi, l'amor tan amor, m'embafa. I parla la que llegeix Austen i flipa, la que llegeix Brontë i flipa. Ara bé, l'amor de sota la pluja i promeses per a vàries vides, més enllà del segle XIX, no m'entra.

Però 3: Segons com, trobo que va coixa. Gran part de la història va molt rodada però arriba un punt en què sembla que la mateixa història no deixa avançar la trama. Potser són els contes que explica la Melisande, potser que no calia estar-s'hi tant en segons quines parts.

En fi, és una història bonica però a mi no m'ha acabat d'entrar tot i que si feu una recerca per la xarxa trobareu que no sóc de l'opinió majoritària. Així que no la descarteu només per mi. Només faltaria.

PS: He dit alguna vegada que em tornaria boja comprant els llibres d'Asteroide només per les cobertes tan xules que fan? No? Doncs m'hi tornaria.

El llibre és: ¡Melisande! ¿Qué son los sueños? Halkin, Hillel.