dimarts, 18 de juliol de 2017

Belgravia

Amants de Downton Abbey, agrupeu-vos aquí un momentet que viurem el nostre moment fan. Sí? Tothom preparat? Som-hi!

Quina troballa, senyores i senyors! Vaig engegar la lectura de "Belgravia" sabent que havia fet una aposta molt segura, però no esperava que m'agradés tant i tant. La sensació que tinc és la d'haver llegit un clàssic, un clàssic escrit en plena època victoriana. Aquesta és una d'aquelles novel·les que et fa viatjar, que et submergeix completament a la història que estàs llegint, absorbent i addictiu com els millors thrillers.

Serà una estupenda lectura de vora la piscina per a tots aquells qui se l'enduguin de vacances i encantarà a tots aquells que gaudeixin de les històries tipus "Upstairs Downstairs" i, més actualment com us deia, "Downton Abbey" (Fellowes n'és el creador, d'aquesta darrera, així que ja prometia d'entrada).

Un comerciant emergent apareix a la vida de dues famílies del Londres més benestant i aconseguirà trasbalsar les vides de tots plegats de forma inesperada. Uns personatges ben creats, unes trames plenes de girs, amb arrels i branques que es reparteixen en el temps i la gent, en una ciutat que floreix convertint-se en un personatge més. Es fa difícil aturar la lectura quan et trobes sumit en les intrigues que Fellowes sap crear tant i tant bé.

No sé si em passa només a mi, que quan llegeixo segons què, tinc una veueta molt snob que em diu que hauria d'estar llegint alguna cosa més seriosa. Per sort, me 'escolto poc, aquesta veu, i acabo fent el que em vé de gust. I a la vista està que m'acaba sortint molt bé.

dilluns, 10 de juliol de 2017

El extraño verano de Tom Harvey

Em consta que no sóc l'única que espera les novel·les de Mikel Santiago amb moltes ganes. De vegades penso que voldria que existís una mena de Netflix de llibres, que publiqués de cop totes les novel·les dels autors que més m'agraden per fer maratons inacabables de lectures-aposta-segura.

"La última noche en Tremore Beach" em va enganxar; no només a la història sinó a la trajectòria futura del Mikel Santiago. Fidelment, vaig seguir amb "El mal camino" i tampoc no em va decebre així que he arribat a aquesta tercera novel·la amb moltes ganes i esperant més del mateix.

I ho he trobat. Mikel Santiago torna a fondre paisatge, personatges i aquesta clàssica estructura del "qui ho va fer" per fer-te ballar el cap, per convidar-te a jugar amb ell, triar els teus sospitosos i els teus motius endinsar-te en una història que no s'atura, que no et deixa anar i de les que sap greu acabar-se.

Ara que, en general, les vacances ja sobrevolen els nostres caps, us recomano molt i molt que us emporteu el Mikel Santiago a la maleta i si teniu la sort de no haver-ne llegit res encara, feu una marató i llegiu-vos les tres novel·les de seguit. Aprofiteu vosaltres que podeu, que als que anem al dia de la seva obra, ens toca esperar pacientment que arribi la propera. #DramesDeLectorImpacient.

dimecres, 28 de juny de 2017

El cuento de la criada

M'encanta quan m'endinso en la lectura d'una novel·la sense saber-ne gaire més que el títol. Tenir al davant una cortina de fum gris que has d'anar enretirant poc a poc i anar avançant en la història sorprenent-me del que m'ofereix.
D'"El cuento de la criada" en sabia, tan sols, imatges que havia anat trobant, imatges molt potents visualment, que em van cridar l'atenció. De la història, però, no en sabia res i ha estat tot un encert.

"El cuento de la criada" narra una distòpia, en un estat d'Estats Units, un sistema religiós que ha acabat convertint les dones en el centre, però, de la mateixa manera, en eines del mateix sistema que tan sols es fan servir per tenir criatures, per tenir cura de la casa i per encarregar-se de promoure les creences del sistema entre les mateixes dones. Margaret Atwood proposa una societat que no sembla, així d'entrada, que estigui massa allunyada de la realitat que coneixem. Val a dir, però, que no hem arribat (encara) als límits esgarrifosos que es descriuen.

Atwood dóna molta corda al lector perquè pensi i reflexioni, perquè ompli els buits de la història. És d'agrair que et tractin com un lector intel·ligent.

Comptat i debatut si una frase, manllevada de la mateixa novel·la, trobo que defineix aquesta història és "la llibertat, com tot, és relativa". Això és el que mitjançant una complexa xarxa molt ben trenada d'informació i desinformació, es fa creure a les dones que són formades i preparades per assolir la seva funció d'incubadores amb cames en una societat on la fertilitat s'ha convertit en un bé molt preuat. La Defred (Offred a la versió original) ens porta de la mà, en primera persona, barrejant present i passat, per aquest món imaginari que posa els pèls de punta.

És una lectura molt, molt, molt i molt recomanable, d'aquelles que estaria bé que fos lectura recomanada pels joves. D'aquelles que serveix d'avís. Vigileu, que cap aquí és cap a on anem.

dijous, 15 de juny de 2017

L'amiga genial

Crec que com algú em torni a dir, o jo torni a llegir, que aquesta novel·la tracta de les complexitats de l'amistat femenina, vomitaré.

Em disposo a anar en contra de tot i tothom però, senyors, per a mi, aquesta relació malaltissa, de rivalitat, d'admiració exagerada unilateral, no és amistat. I, també, deixeu-me dir que tractar l'amistat femenina, d'una manera diferent a l'amistat en general em sembla d'unes poques mires espectaculars.

Està ben escrita, sí. Dóna la imatge d'una època, d'una ciutat, d'una classe treballadora que passava penúries, sí. Addictiva? Mmm, depèn. A trossos, segons per a qui, suposo. No ha estat el meu cas. M'ha agradat? Sí. Però és un sí emprenyat, ja us ho dic ara. És un sí dels de que diuen que no era per tant. Donaré una oportunitat al segon volum perquè el tinc damunt de la tauleta de nit, tot i que no serà de seguit. Hauré de fer una pausa i oxigenar-me.

No m'he sentit identificada amb la relació que tenen la Lila i la Lenù, una relació de mirar-se de gairell, de necessitar-se per reafirmar-se, per saber què es vol de la vida simplement per no ser com l'altra. A les que jo considero amigues (poques, les justes i necessàries. Les imprescindibles), me les miro de cara, els dono suport, m'interessen les seves preocupacions, els seus èxits, els seus reptes i els seus plans de futur. Fora d'aquí, no ho defineixo com a amistat: coneguts o saludats seria més apropiat.

M'ha empipat sobiranament que es faci passar bou per bèstia grossa. És una bona novel·la, de debò que crec que ho és, però parlem clar. No és amistat femenina. De fet, per a mi, no és amistat. Perquè l'amistat, senyors, no és complexa. El que passa que tots sabem de què va la història: les dones som complexes, les relacions amb les dones són complexes, el caràcter femení és complex i tanta mentida masclista dels nassos. Per què no ho deixem en que els éssers humans no som la cosa més fàcil del món? Que n'estic tipa, ja, de tanta mala llet dels homes (i les dones) envers les dones i tot el que té a veure amb elles. Que fins i tot quan sembla que no, ens insulten.

dimecres, 31 de maig de 2017

El crimen del ómnibus

Sembla mentida com hi ha editorials de les que podries triar els llibres amb els ulls clucs i l'encertaries sempre. A mi em passa amb Depoca, que a més, fa unes edicions precioses.

No coneixia, ni havia sentit a parlar, de Fortuné du Boisgobey , un escriptor francès pioner en tot això del gènere noir que avui segueix tant de moda. Així que vaig arribar a "El crimen del ómnibus" una mica per la certesa de saber que aquesta novel·la reuneix moltes coses que m'agraden: un crim, París i el segle XIX.

Deixant de banda que és una molt bona novel·la negra (que ho és), du Boisgobey fa un retrat molt detallat (i vull pensar que molt acurat, tot i que, evidentment, jo no hi era) de la ciutat i de l'ambient en aquella època. I ho fa enganxant el lector des de la primera pàgina, amb girs i personatges que no són el que semblen i semblen el que no són.

Serà una de les meves lectures preferides d'aquest any sens dubte i no em cansaré de recomanar-la a tots aquells a qui agradi la novel·la negra clàssica, els crims a porta tancada, els misteris que es resolen pas a pas i per la força de les proves i no per art de màgia i cops de sort.

dilluns, 22 de maig de 2017

Agnes Grey

Algú dirà que és difícil escriure una obra mestra si va i resulta que les teves germanes són la bomba i han escrit un llibrassos de la mida dels que van escriure les Brontë. Que, sobre això, jo també penso que van acaparar part del talent que no tenim la resta, perquè ja em diràs tu que ja és sort que siguin tres germanes i les tres puguin escriure així de bé.

Vull creure que si Anne Brontë fos una escriptora que no provingués d'una saga de bones escriptores, hauria tingut molta més anomenada i crec que Agnes Grey no fa més que donar-me la raó.

Una vegada més, Alba Clásica rescata un clàssic d'aquells que es té poc present, que es coneix poc. La història d'una noia de classe humil que comença a treballar com a institutriu, ens mostra tota la classe d'humiliacions i maltractes que una família de casa bona i zero educació podia infringir en una noia jove i amb coneixements, a través dels seus fills insofribles.

La història és lenta, si voleu, però crec que aconsegueix que vagis entrant en l'atmosfera de solitud que viu l'Agnes i que va filtrant-se poc a poc al lector.
No us diré que és una lectura recomanable, perquè crec que has de ser un amant de l'època per gaudir-ne, però jo, que ho sóc, l'he devorada.

dimecres, 10 de maig de 2017

Llum

Si no fos que escric el blog, mai no hauria llegit "Llum". Ho sé. N'estic segura. He estat més o menys bleda tota la meva vida, però el cas és que des que vaig tenir el meu fill, he pujat un grau. És així. No és que n'estigui especialment orgullosa, de ser més bleda, però les coses com són. I jo, llegint la contraportada de "Llum", mai de la vida hagués triat aquest llibre que anuncia als quatre vents que existeix per remoure't.

Però.

Fa unes setmanes, convidada per Trivium Gestió Cultural, vaig fer una xerrada sobre blogs i lectures i aquestes coses que tant m'agraden a mi. Òbviament, era d'esperar que, en un grup de lectors i escriptors, el tema de conversa mentre fèiem una copa de cava al final de la xerrada, fos la lectura. I aleshores es va fer la màgia. De les cinc o sis persones amb qui vaig tenir ocasió de conversar, quatre em van preguntar si havia llegit aquesta novel·la i, que si no, com era el cas, me l'havia de llegir.

Cal tenir estómac per llegir "Llum". Estómac i un bolígraf i una llibreta a mà per apuntar tantes i tantes, i tantes frases que són joies. La sensació que tinc ara, quan tot just me l'he acabat aquest matí, és aquesta: és un amor malaltís, sí (l'amor entre una dona de quaranta anys galopant damunt del cavall de la crisi de mitjana edat i una adolescent de tan sols dotze cap a tretze amb les seves hormones adolescents) i en canvi està explicat amb una netedat i amb una delicadesa que si et descuides, pots arribar a oblidar que és aberrant. Però és que aquesta història, aquest amor prohibit, és el de menys, de debò. La poesia que desprèn és tan preciosa, tan plena de matisos, amb tant de paisatge i d'olor...és tan maco! I en canvi, si et quedes amb l'esquelet, amb els fets pelats, esgarrifa.

Com me n'alegro d'haver fet cas de les recomanacions! No us perdeu "Llum", de debò. No sigueu bledes, com jo. Crec que serà una de les meves millors lectures d'aquest any. I de segur, una de les millors cobertes. Que maques que les feu, l'Altra Editorial!

dijous, 4 de maig de 2017

L'espectre

Voldria començar aquesta ressenya, fent-vos memòria d'això, d'aquí, d'aquest altre, d'això també, i, per acabar, d'aquest altre d'aquí.

Sí? Sou conscients de què suposa per a mi tornar aquí, per gust, a parlar d'un altre llibre de Jo Nesbo? Us podeu imaginar com agraeixo que no se'm vegi la cara mentre escric això sobre un (altre) llibre d'un autor a qui he donat una mitjana de 2,5 estrelles i a qui he jurat no tornar a llegir mai? Sí? Vull dir, esteu en tot el vostre dret de tancar aquesta pestanya del navegador sense cap mena de remordiment. No us ho tindria en compte.

...

Encara esteu aquí? De debò que no us mereixo.

En fi. Som-hi.

M'ha agradat. Per vàries raons que segurament són poc o gens literàries, però m'ha agradat. Primerament perquè el Harry Hole em cau bé, m'agrada com a personatge, el reconec en els gestos, en els pensaments i en les accions, li trobo continuïtat i coherència i, per tant, me'l crec. Després perquè la història es va teixint, a poc a poc, sense grans escarafalls. Dóna la sensació d'una història treballada, pensada i després retallada en trossets que Nesbo s'encarrega d'anar repartint i (des)ordenant com si fos un trencaclosques. I tercer, i més important de tot, perquè no m'he perdut que és una de les coses que m'acaba passant amb els Nesbos, que hi ha tants personatges que al final no sé on sóc. En aquest he anat seguint sense massa problema, tot i que sí que he trobat que hi ha personatges que no tinc clar que calguessin.

En general, de segur que no és la millor història del Harry Hole (drogues, corruptes, assassinats...tot molt normalet), però sí que és una història important pel personatge, pel que hi passa i pel que encara no sabem que passarà. I, a més, suposo que també és una novel·la important per a mi, perquè hauria de reconèixer que després d'haver-me llegit sis novel·les d'en Nesbo, potser ja és un dels meus clàssics. No ho sé, dic "potser".

divendres, 21 d’abril de 2017

De què parlo quan parlo d'escriure

El procés creatiu dels escriptors m'interessa. M'interessa en un grau que crec que ratlla la tafaneria absoluta, i no puc dir més que Murakami m'ha fet un favor escrivint aquest llibre. Poques vegades agafo no ficció, i encara menys la gaudeixo, però, com ja va ser el cas amb el Jaume Cabré i les seves "Incerteses", aquest tractat sobre l'escriptura m'ha entusiasmat i les opinions de Murakami m'han sorprès en moltes ocasions. He guardat tantes anotacions d'aquest text que crec que no puc triar-ne una que em sembli millor que la resta.

No us oblideu que parlem d'en Murakami, que em va agradar amb Tokio Blues però que em va fascinar amb 1Q84 (tot i que sé que hi ha gent que no va poder i no pot amb Murakami, què hi farem, us ho perdono ☺) i poder llegir el que ell pensa sobre una cosa que m'agrada tant com és escriure, doncs m'havia d'agradar sí o sí.

No m'agrada córrer i, a més, m'interessa zero però crec que, igual com fa en aquesta novel·la, és possible que Murakami parli de molt més que no pas córrer en el seu llibre "De què parlo quan parlo de córrer". Aquí passa una mica el mateix; ell s'hi guanya la vida, escrivint, i, comptat i debatut, aquí parla de vida, d'experiència, de persones i de la visió que ell té del món. Tot això forma part de la seva escriptura perquè, irremeiablement, forma part d'ell mateix. I ens ho explica tot tant tal i com raja que és inevitable enganxar-t'hi

dissabte, 15 d’abril de 2017

A ciegas

El terror és un gènere que sempre he de triar amb compte perquè, valenta, valenta, el que es diu valenta, no ho sóc gaire i de seguida em puc trobar amb els ulls oberts com unes taronges i veient passar les hores, a la nit, sentint sorolls inexistents. Així doncs, abans de començar la lectura d'"A ciegas" vaig assegurar-me (tot el que et pots assegurar) que podria acabar la història una vegada començada.

L'he pogut acabar, però no negaré que la força de les descripcions d'aquesta història frepen.

La por a la foscor és un clàssic pel que crec que la majoria hem passat en algun moment de la vida i no hi ha res com la por, la que neix de més endins i és il·lògica, per fer-la servir com a base d'un argument. Alguna cosa fa tornar boges les persones que ho veuen; boges fins al punt que es maten fent bastant mullader. En aquest punt, alguns sobreviuen a base d'anar pel món amb els ulls embenats.

I ara em direu, "doncs poques descripcions hi poden haver si els personatges no hi veuen". Aquí esta la gràcia d'aquest llibre; no és tant el que veuen, sinó el que creuen que hi ha més enllà de les seves benes, el que s'imaginen, el que senten, el que temen.

Si sou d'aquest gènere, una barreja de terror i distòpia, jo crec que us pot agradar. A mi m'ha fet passar molt bona estona.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Mi prima Rachel

Caminant pel carrer, a la vorera del davant, en un grup de fumadors que semblen companys de feina, sento que un home s'excusa amb antelació i mig somriure per l'acudit que li han explicat a ell abans i que ara es disposa a compartir, a petició de la resta, amb un "és que és molt dolent". Més tard, dinant, a la taula del meu costat, dues dones semblen competir (amb ambicions de guanyar) per demostrar qui té la pitjor jove. Ja a casa, llegint al menjador, sento la veïna del costat que crida al seu fill adolescent "Fes el favor d'estudiar una estona!", seguit d'un "Deixa'm en pau!" i un cop de porta a mode de punt i final.
No sé si a vosaltres us passa, que les converses alienes us criden l'atenció. A mi molt.

"Mi prima Rachel" és una conversa aliena. Una conversa que no he pogut deixar d'escoltar. La conversa del jove Philip Ashley, un ric hereu de Cornualles criat pel seu cosí Ambrose, un solter empedreït que acaba menjant-se amb patates els seus prejudicis amb les dones i el matrimoni.
Però això no va d'amor, que ja us he vist posar els ulls en blanc. No és una altra Rebeca, si bé sí que és cert que les absències, aquí, també acaben conformant un personatge més, igual que els paisatges de Cornualles i d'Itàlia i fins i tot les estacions de l'any. Aquesta novel·la és com un arbre amb moltes branques i totes m'han agradat. Torno a pensar, com en el seu moment us deia amb Rebeca, que hi ha llibres dels que se'n parla poc i no sé per què. "Mi prima Rachel" té tants matisos que t'arriben de maneres tan diferents que és inevitable deixar-se portar per la lectura, sense saber gaire bé on t'acabarà portant. Això m'agrada, dels llibres, aquesta incertesa de trobar-te al mig d'una història de la que sembla que et falten peces, anar-les descobrint poc a poc, encaixar-les de la manera que et sembla i acabar de decidir si allò que has llegit i que t'ha semblat que tenia tot el sentit del món, és o no és el que havies entès.

Com us deia, "Mi prima Rachel" és una conversa aliena, com l'acudit de l'home que fumava; cadascú ha d'acabar de posar-hi els detalls, les raons i els finals.

dijous, 30 de març de 2017

En el rincón más oscuro

Crec que crearé una nova etiqueta al blog que digui "lectura culpable". Seria l'equivalent a quan estàs menjant alguna cosa que saps que no és bona per a tu, però tot i així no pots deixar de menjar. Una barreja entre la golafreria i no tenir en absolut autoestima ni força de voluntat. Una mena d'afartament lector.

Bé, llegida la introducció, no sé si cal que segueixi fent la ressenya perquè no us he dit res i us ho he dit tot. He tornat a mirar a Goodreads per intentar aclarir què és el que em va empènyer a  triar aquest llibre i crec que va ser per l'onada de 5-estrelles que li donaven molts dels lectors. Home, una intenta no deixar-se contaminar, però de vegades...En fi, què hi farem, no es pot encertar sempre.

No sé si recordareu la pel·lícula "Dormint amb el seu enemic" amb la Júlia Roberts, del 1991. Res de l'altre món, una miqueta angoixant. Pse. Doncs diguéssim que això vindria a ser molt, molt, molt, (he dit molt?) semblant. Excessivament semblant. Això per començar. Després està el tema de les escenes de sexe. Parlem-ne, si us plau, parlem-ne a fons. No estic en contra de les escenes de sexe als llibres; una vegada que vaig fer una minicrítica en aquest aspecte, algú se'm va escandalitzar. Reitero: no estic en contra de les escenes de sexe als llibres, com no estic en contra de res que serveixi per fer literatura, però m'emprenya sobiranament l'excés (de qualsevol recurs) gratuït. Vull dir, de debò?

"Apartó de un manotazo un montón de hojas que había sobre la mesa y los papeles salieron volando por todas partes; me levantó con las dos manos como si no pesara nada con su boca en la mía, hambiento. Tiré de la falda y me la subí para quitarla de su camino. Con una mano me apartó las bragas, las rompió, las tiró al suelo y me folló con violencia."

No sé què em molesta més de tota aquesta parrafada: si que hi falti alguna coma; si el tòpic del sexe violent sobre la taula, prèvia escampada de paperassa; si el topicàs de la força del mascle alfa; o si el tracte totalment acarnissat que se li dóna a les pobres calces (apartades, trencades i llençades a terra...encara no entenc el per què tanta ràbia amb unes pobres calces, de debò que no). N'hi ha més com aquest però crec que aquest és el més il·lustratiu de tots.

En fi, per si algú encara ho dubtava, no cal llegir-lo. De debò que no cal.

dijous, 23 de març de 2017

La chica danesa

Hi  ha preguntes, a la vida, que no sabria dir si són absurdes o massa profundes pel meu cervell eminentment pragmàtic. Em sorprenen les persones que en algun moment de la seva vida han tingut ocasió de preguntar, en una conversa seriosa, coses com "Creus en el destí?" i no s'han sentit totalment ridícules, com em passaria a mi. Una mica el mateix que si em pugés a un taxi i digués "Segueixi aquell cotxe!" amb posat estressat i veu d'urgència.

Jo sóc més partidària de les casualitats, com quan estàs pensant en algú i sona el telèfon i "Vés tu per on, en tu estava jo pensant!". O com quan et trobes un bitllet de cinc euros a terra i te'l poses a la butxaca, dissimulant. O com quan estàs llegint una novel·la inspirada en la història de la primera dona transgènere de la que es té coneixement, i va i apareix un anormal autobús taronja decidint què hem de tenir entre les cames per sentir-nos més nosaltres. No sé si m'explico. Casualitats.

"La chica danesa" parla d'un amor i d'una capacitat d'acceptació que arriba molt endins. No és un història de sucre, no embafa, és un amor de debò i amb molt de patiment. La casualitat, només la casualitat, va ajuntar l'Einar amb la Greta, segurament una de les poques persones al món d'aquella època que podia aconseguir que acabés per sortir la Lili de dins del cos del seu marit. No hi pot haver amor més gran que el que suposa ajudar a la persona que més estimes a convertir-se en algú altre a qui no pots estimar de la mateixa manera.

M'ha emocionat molt, aquesta lectura. La prosa d'Ebeshoff és molt senzilla i per això no fa gens d'ombra a la història tan complicada de la Lili, però a la vegada aconsegueix que tot resulti fàcil, que encaixi, que funcioni i que pensis que les casualitats aconsegueixen grans coses.

diumenge, 12 de març de 2017

Perros ladrando en la nieve

A mi ja em perdonareu, però em declaro fan número u de la meva zona de comfort. Tots els arguments que em pugueu donar per sortir-ne, els entenc, però no us els compro. M'agrada la rutina, m'estimo a mort la meva rutina organitzada. M'ho passo bé i la gaudeixo. I saber què faré demà i passat i l'altre. M'encanta.
En la lectura em passa igual. Sortir de la meva zona de comfort em fa angúnia, em desmotiva. Jo, no us enganyaré, llegeixo per passar-m'ho bé, a aquestes alçades de la vida. Una mica també per saber què passa al món, però, en general, per passar-m'ho bé. I ja fa molts anys que llegeixo. I és per tot plegat que poques vegades em deixo influir en les tries.

Sílvia Galup i Aníbal Cristobo, han traduït a quatre mans aquesta antologia poètica que de cap de les maneres hagués llegit si no fos que la Sílvia me'l va regalar, me'l va recomanar i em coneix prou com per saber que per llegir poesia jo havia de sortir de la meva cova de coixins tovets i còmodes folrada de novel·la i enfrontar-me amb un recull poètic des de la meva total i absoluta incultura poètica.

Així doncs, d'entrada, punt per a mi que me l'he llegit. I perquè hi he apreciat coses, equivocades potser, però molt em sembla que aquesta sensació de naturalitat i facilitat que transmeten els poemes d'aquest recull, no són fruit ni de l'espontaneïtat ni, molt menys, d'una escriptura fàcil.No puc negar el que és evident. Em quedo amb la sensació a més, que d'aquest senyor potser se n'hauria de sentir a parlar més en general.

Ara bé, ara que l'he acabat, miro al meu lector quina novel·la m'espera de la mateixa manera que algú que busseja per sota l'aigua permet que l'aire li entri als pulmons obrint bé la boca quan treu el cap per sobre la superfície.

dimecres, 8 de març de 2017

Cuando llega la luz

Clara Sánchez reprèn de nou la història un any després d'on la deixa a la primera novel·la. La Sandra viu a Madrid, el Julián segueix a Dianium, el passat segueix sent molt pesat de portar a la motxilla i el futur depèn de com sàpiguen viure el present.

Si bé és cert que hi ha història més enllà de "Lo que no està escrito" em quedo amb el dubte de que realment doni per una novel·la sencera Potser retallant una mica de la primera i un molt de la segona, hagués quedat una història molt addictiva i plena de girs, que hagués evitat els moments de baixada espectacular de ritme que té aquesta.

Hi ha característiques de l'estructura i de la trama que no ajuden gaire: el fet que la història la vagin narrant el Julián i la Sandra (i, en aquest cas també la Lucy, un nou personatge) causa que de vegades se t'expliquin els mateixos fets varies vegades i la diferència en el punt de vista no t'aporta gaire res. A més, no sé jo fins a quin punt algú munta un sarau com el que se t'explica al llibre per un dubte, una impressió, tan, tan, tan, tan diluïda en el passat i en el "i si resulta que...". És ficció, ja ho sé. Però si quan llegim ficció cal acceptar les normes de joc que fixa l'autor, crec que com a lectors tenim el dret de demanar que aquestes normes siguin justes i, sovint, les casualitats a la literatura, fan mandra. I aquí crec que se li han escapat massa casualitats, a la Clara Sánchez. Coses que passen de cop i volta quan els personatges més ho necessiten.

La sensació general que em deixa el llibre és que no calia. Hi ha punts molt bons (el Julián i la Sandra, són uns personatges molt grans; la narració del dia a dia de la residència Tres Olivos la trobo molt ben dibuixada) però no prou com per mantenir la novel·la sencera i el fet que deixi entreveure que la història queda prou oberta com fer-ne una altra part, no em motiva gaire.

dimarts, 21 de febrer de 2017

Lo que esconde tu nombre

Treballo en uns edificis on hi ha molta gent i on es comparteixen molts espais comuns: ascensors, cafeteries, zones de pas. Darrerament, vés a saber per què, m'he sorprès pensant en les probabilitats estadístiques que existeixen de que, d'entre els mil i escaig treballadors que corretegem com formigues per entre els passadissos emmoquetats, algú sigui una mala persona. Un Mala Persona, amb majúscules. No estic parlant d'un desgraciat que fa la vida impossible als seus veïns perquè posa la música molt alta. No, parlo d'algú realment dolent, que maltracti la seva família, que hagi robat, que hagi matat algú o que pensi fer-ho. Quan de cop i volta em brota aquest pensament, sempre m'acaba fent l'efecte que l'ascensor puja massa lent i em fa por haver pensat en veu alta, no sé si m'enteneu.

"Lo que esconde tu nombre" indaga en el passat d'un octogenari (pocs llibres he llegit amb protagonistes de la tercera edat) que va passar la seva joventut a un camp de concentració i d'una noia embarassada que es retira a la costa valenciana a decidir què fa amb la seva vida. Ella, la Sandra, ha conegut una parella noruega d' ancians rics que l'acullen com si fos una néta i serà el Julián l'encarregat de destapar-li el secret que carreguen els seus benefactors.

Aquesta és una novel·la que juga amb el terror d'allò que s'amaga en els silencis i en el passat de les persones, en el que es calla i en el que s'intueix. Llegint-la, he tingut la sensació de caminar sobre un terreny insegur, de que a mi potser també se m'ocultaven coses. Clara Sánchez fa un retrat molt acurat del que suposa no tenir present perquè el teu passat té massa coses pendents que necessita tancar. I com un passat amb serrells acaba significant un present inexistent.

dilluns, 13 de febrer de 2017

El festín de Babette

Oh! Oh! I podria seguir, eh? Oh!

No sé qui deia que les persones que diuen que no els agrada llegir és perquè no han trobat el llibre que els enganxi definitivament i per sempre a la lectura. No ens enganyem: això de la lectura és com la vida, té els seus moments de tot. Hi ha llibres que et toquen tant i tant que et fan entendre el per què te n'has llegit d'altres que no t'han dit res en absolut. Després de llegir els primers, sembla que una llum t'il·lumina i que la lectura és fantàstica i meravellosa i no et cansaries de repetir en veu alta a tothom que cal llegir, que llegir és fantàstic.

"El festín de Babette" és d'aquells llibres. És un com un conte, un conte sobre moltes coses. Ja ho sé que se n'ha fet peli, ja ho sé. Potser la veig. Potser no. No ho he decidit. De moment, em quedo amb la versió il·lustrada de la Noemí Villamuza per a Nordica libros. El tinc en digital i no me'n puc penedir més perquè aquests dibuixos són preciosos.

En un poblet d'un fiord de Noruega, hi viuen dues germanes filles d'un pastor purità mort recentment. Les germanes continuen la tasca del seu pare amb rectitud i austeritat, fent obres de caritat i mantenint unida la seva petita comunitat. Una nit, arriba una estrangera a casa seva, la Babette, fugint de França on ha perdut a la seva família i amb la petició d'un amic de les germanes que demana que acullin aquella noia a casa seva. Aquest fet, canviarà en certa manera la comunitat de les germanes per sempre.

És dolç, és nostàlgic, és tendre, és amable. És preciós. I em passarà com m'està passant amb La La Land, que em va encantar i cada cop que llegeixo o sento que se'n diu que "no és per tant" se m'arruga una miqueta el cor. Així que llegiu "El Festín de Babette" i si no us súperencanta, no m'ho digueu, tingueu pietat.

dissabte, 11 de febrer de 2017

La lladre de llibres

Reticències. Això és el que tenia amb aquest-llibre-super-ventes-fet-peli-d'èxit. Amb tot el que trio per llegir, sovint he de lluitar amb els meus prejudicis, ja ho dic sempre. Que si ha agradat a molta gent. Que si n'han fet una adaptació cinematogràfica. Que si Guerra Civil/Guerra Mundial/Guerra. Que si nena protagonista amb vida difícil. Tot això, acostuma a fer-me mandra i hi ha llibres que acabo llegint perquè penso que cal haver-los llegit, però no perquè em vinguin de gust.

Aquesta novel·la té un narrador molt especial. Que el punt diferencial d'una història, allò que la fa -en teoria-captivadora i sorprenent, no t'entri és mala sort i fa la lectura molt complicada i difícil perquè el narrador, al cap i a la fi, t'acompanya tota la història.

"La lladre de llibres" és una molt bona novel·la d'això que en diuen "jove adult", i em sap greu no haver-lo llegit aleshores, amb catorze o quinze anys. Estic segura que seria un d'aquells títols que d'adulta no em cansaria de recomanar i que et deceben quan els rellegeixes anys després.

Els mesos passen, ja ens hem cruspit gairebé dos mesos d'aquest 2017 i segueixo sense trobar la sintonia amb les lectures. Serà que hauré de tornar al punt del llegir sense esperar res a canvi, a l'electroencefalograma pla fins que les meves neurones es despertin i em demanin contingut, contingut amb missatge potent.

dimarts, 31 de gener de 2017

Una buena chica

Era l'any 1995, segurament, i a la meva escola havien instaurat un sistema d'informes de notes molt modern, que consistia en uns fulls de paper continu, impresos en impressores d'agulles, i unes petites explicacions precuinades que complementaven la qualificació de cada assignatura. Una mena de "progressa adequadament" que podia ser un "ha assolit correctament els continguts de l'assignatura". En l'apartat de Ciències Socials recordo que un dels comentaris preestablerts que em va quedar gravat: "Sovint s'interroga sobre l'univers i la dimensió humana de la societat". I recordo el meu jo de catorze anys pensant "De debò ho faig, això? Dec ser una mica rara".

"Una buena chica" és la història d'una desaparició d'una banda, i una novel·la tipus "La noia del tren" o "Perduda" de l'altra. I és honesta i no t'enganya. El que hi trobaràs és el que esperes trobar quan la tries; és a dir, thriller addictiu passapàgines amb girs argumentals. I tots contents. Personalment crec que no té el millor estil (té puntets innovadors, però poca cosa), ni les millors descripcions (de fet algunes són bastant feixugues), ni els millors personatges (plans, plans, planíssims). És psé. M'ha deixat indiferent, tot i que repeteixo que és una bona novel·la d'autobús, per exemple.

Ara bé, serà que jo estic molt transcendental últimament o vés a saber què, però el cas és té un punt de partida que sí que ha fet que torni a ser aquella adolescent de catorze anys que s'interrogava sobre l'univers i, sobretot, la dimensió humana de la societat. Molts bons arguments han nascut del "Què passaria si..." i crec que el que ha servit de palanca a la Mary Kubica per crear aquesta història és molt potent i colpidor. Això, sincerament, la salva.

El llibre és: Una buena chica. Kubica, Mary.

dimecres, 25 de gener de 2017

Anna

N'havia sentit a parlar molt, d'"Anna". Però, handicaps que té fer lectures en diagonal per no saber massa de les històries, no havia llegit que fos tan summament crua, dura i amarga.

I sí, hi ha gent que us dirà que és un cant a l'esperança. I sí, potser ho han percebut així. Jo els que us puc dir és que m'ha deixat baldada.

Un virus ha envaït Europa i ha arrassat, primer, amb els adults i posteriorment, amb tots aquells adolescents que van arribant a la pubertat. En aquest escenari ens expliquen la història de l'Anna i el seu germà Astor en una Sicília apocalíptica plena de nens que busquen menjar.

"Anna" m'ha plantejat moltes preguntes i la majoria no m'han agradat. Tot i així,no he pogut deixar de llegir però tampoc no he gaudit de la lectura perquè la situació està tan ben explicada, m'he trobat tan desvalguda que en certa manera he patit llegint-lo.

A hores d'ara, encara no sé si "Anna" m'ha agradat. Aquesta barreja de "El mecanoscrit del segon orígen" i "El Senyor de les mosques" m'ha angoixat i, si bé la literatura que em fa sentir coses, normalment m'agrada i em sorprèn gratament, aquesta vegada m'he quedat amb el regust de qui es troba davant d'una possibilitat llunyana que pot agafar el tren qualsevol dia i plantar-se davant la porta de casa teva per donar-te males (molt males) notícies.

PS: Li estic donant 4 estrelles. Potser sí que m'ha agradat...

El llibre és: Anna. Ammaniti, Niccolò.

dilluns, 16 de gener de 2017

Quien pierde paga

Per a no perdre el fil del detectiu Hodges, he decidit seguir amb el segon llibre de la saga. Ara serà inevitable deixar-ho en stand by perquè el tercer llibre encara no ha sortit.

Abans de res, cal dir que si bé tan Mr. Mercedes com aquest es poden llegir de forma independent, si comences per aquest els personatges de Hodges, Jerome i Holly poden arribar-te a semblar plans i sense substància perquè on realment els crea King és a la primera novel·la. Aquí, però, exerceixen un paper més aviat secundari (de fet, no apareixen fins que has avançat un centenar de pàgines), on el que ens proporcionen és la conclusió a la història que se'ns planteja en aquesta novel·la i que té uns personatges principals (Pete i Morris) que són els que porten tot el pes de l'argument.

La primera part de la història està composta de dues trames, una dels anys 70 i una altra de 2010 i tot va avançant de forma àgil saltant endavant i enrere. És innegable, novament, la capacitat de perfilar personatges que té Stephen King i com aconsegueix que entris en el cervell d'un malalt.

Si bé la història m'ha agradat, entretingut i mantingut la meva rutina lectora (i creieu-me que últimament em passejo de forma temerària per l'abisme de la lecturina baixa), el que més m'ha agradat ha estat la manera com King es deixa la tercera novel·la preparada, amb un personatge que manté "a la nevera" des de la primera novel·la i que, al més pur estil terrorífic de l'autor, et deixa amb l'ai al cor quan ja et pensaves que tot estava lligat.

Em quedo amb ganes de més novel·la negra de King, esperant que la tercera part d'aquesta saga arribi aviat.

El llibre és: Quien perde paga. King, Stephen.


dilluns, 9 de gener de 2017

Mr. Mercedes

Estrenem el 2017 amb un gran nom. Ja que ens hi posem, no ens hi posem per poc. Puc dir que Mr. Mercedes m'ha tornat a encendre la lecturina, tan malmesa úĺtimament, i ha aconseguit que aprofités els mínims moments disponibles per anar avançant en aquesta història, amb uns personatges molt ben creats i una trama que t'arrossega sense que ni t'adonis.

King fixa les bases d'una trilogia que ja us dic ara que penso seguir, amb aquest detectiu a mig camí de l'antiheroi i el seu equip.
M'ha sorprès molt positivament que Stephen King hagi entrat en el submón de la novel·la negra; és evident que no li falta habilitat per crear un univers que t'atrapa, amb un ritme perfecte i una tensió descomunal.

Després de tota aquesta sang i fetge i nervis, ja estic preparada per començar el 2017 com cal.