divendres, 21 d’abril de 2017

De què parlo quan parlo d'escriure

El procés creatiu dels escriptors m'interessa. M'interessa en un grau que crec que ratlla la tafaneria absoluta, i no puc dir més que Murakami m'ha fet un favor escrivint aquest llibre. Poques vegades agafo no ficció, i encara menys la gaudeixo, però, com ja va ser el cas amb el Jaume Cabré i les seves "Incerteses", aquest tractat sobre l'escriptura m'ha entusiasmat i les opinions de Murakami m'han sorprès en moltes ocasions. He guardat tantes anotacions d'aquest text que crec que no puc triar-ne una que em sembli millor que la resta.

No us oblideu que parlem d'en Murakami, que em va agradar amb Tokio Blues però que em va fascinar amb 1Q84 (tot i que sé que hi ha gent que no va poder i no pot amb Murakami, què hi farem, us ho perdono ☺) i poder llegir el que ell pensa sobre una cosa que m'agrada tant com és escriure, doncs m'havia d'agradar sí o sí.

No m'agrada córrer i, a més, m'interessa zero però crec que, igual com fa en aquesta novel·la, és possible que Murakami parli de molt més que no pas córrer en el seu llibre "De què parlo quan parlo de córrer". Aquí passa una mica el mateix; ell s'hi guanya la vida, escrivint, i, comptat i debatut, aquí parla de vida, d'experiència, de persones i de la visió que ell té del món. Tot això forma part de la seva escriptura perquè, irremeiablement, forma part d'ell mateix. I ens ho explica tot tant tal i com raja que és inevitable enganxar-t'hi

dissabte, 15 d’abril de 2017

A ciegas

El terror és un gènere que sempre he de triar amb compte perquè, valenta, valenta, el que es diu valenta, no ho sóc gaire i de seguida em puc trobar amb els ulls oberts com unes taronges i veient passar les hores, a la nit, sentint sorolls inexistents. Així doncs, abans de començar la lectura d'"A ciegas" vaig assegurar-me (tot el que et pots assegurar) que podria acabar la història una vegada començada.

L'he pogut acabar, però no negaré que la força de les descripcions d'aquesta història frepen.

La por a la foscor és un clàssic pel que crec que la majoria hem passat en algun moment de la vida i no hi ha res com la por, la que neix de més endins i és il·lògica, per fer-la servir com a base d'un argument. Alguna cosa fa tornar boges les persones que ho veuen; boges fins al punt que es maten fent bastant mullader. En aquest punt, alguns sobreviuen a base d'anar pel món amb els ulls embenats.

I ara em direu, "doncs poques descripcions hi poden haver si els personatges no hi veuen". Aquí esta la gràcia d'aquest llibre; no és tant el que veuen, sinó el que creuen que hi ha més enllà de les seves benes, el que s'imaginen, el que senten, el que temen.

Si sou d'aquest gènere, una barreja de terror i distòpia, jo crec que us pot agradar. A mi m'ha fet passar molt bona estona.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Mi prima Rachel

Caminant pel carrer, a la vorera del davant, en un grup de fumadors que semblen companys de feina, sento que un home s'excusa amb antelació i mig somriure per l'acudit que li han explicat a ell abans i que ara es disposa a compartir, a petició de la resta, amb un "és que és molt dolent". Més tard, dinant, a la taula del meu costat, dues dones semblen competir (amb ambicions de guanyar) per demostrar qui té la pitjor jove. Ja a casa, llegint al menjador, sento la veïna del costat que crida al seu fill adolescent "Fes el favor d'estudiar una estona!", seguit d'un "Deixa'm en pau!" i un cop de porta a mode de punt i final.
No sé si a vosaltres us passa, que les converses alienes us criden l'atenció. A mi molt.

"Mi prima Rachel" és una conversa aliena. Una conversa que no he pogut deixar d'escoltar. La conversa del jove Philip Ashley, un ric hereu de Cornualles criat pel seu cosí Ambrose, un solter empedreït que acaba menjant-se amb patates els seus prejudicis amb les dones i el matrimoni.
Però això no va d'amor, que ja us he vist posar els ulls en blanc. No és una altra Rebeca, si bé sí que és cert que les absències, aquí, també acaben conformant un personatge més, igual que els paisatges de Cornualles i d'Itàlia i fins i tot les estacions de l'any. Aquesta novel·la és com un arbre amb moltes branques i totes m'han agradat. Torno a pensar, com en el seu moment us deia amb Rebeca, que hi ha llibres dels que se'n parla poc i no sé per què. "Mi prima Rachel" té tants matisos que t'arriben de maneres tan diferents que és inevitable deixar-se portar per la lectura, sense saber gaire bé on t'acabarà portant. Això m'agrada, dels llibres, aquesta incertesa de trobar-te al mig d'una història de la que sembla que et falten peces, anar-les descobrint poc a poc, encaixar-les de la manera que et sembla i acabar de decidir si allò que has llegit i que t'ha semblat que tenia tot el sentit del món, és o no és el que havies entès.

Com us deia, "Mi prima Rachel" és una conversa aliena, com l'acudit de l'home que fumava; cadascú ha d'acabar de posar-hi els detalls, les raons i els finals.

dijous, 30 de març de 2017

En el rincón más oscuro

Crec que crearé una nova etiqueta al blog que digui "lectura culpable". Seria l'equivalent a quan estàs menjant alguna cosa que saps que no és bona per a tu, però tot i així no pots deixar de menjar. Una barreja entre la golafreria i no tenir en absolut autoestima ni força de voluntat. Una mena d'afartament lector.

Bé, llegida la introducció, no sé si cal que segueixi fent la ressenya perquè no us he dit res i us ho he dit tot. He tornat a mirar a Goodreads per intentar aclarir què és el que em va empènyer a  triar aquest llibre i crec que va ser per l'onada de 5-estrelles que li donaven molts dels lectors. Home, una intenta no deixar-se contaminar, però de vegades...En fi, què hi farem, no es pot encertar sempre.

No sé si recordareu la pel·lícula "Dormint amb el seu enemic" amb la Júlia Roberts, del 1991. Res de l'altre món, una miqueta angoixant. Pse. Doncs diguéssim que això vindria a ser molt, molt, molt, (he dit molt?) semblant. Excessivament semblant. Això per començar. Després està el tema de les escenes de sexe. Parlem-ne, si us plau, parlem-ne a fons. No estic en contra de les escenes de sexe als llibres; una vegada que vaig fer una minicrítica en aquest aspecte, algú se'm va escandalitzar. Reitero: no estic en contra de les escenes de sexe als llibres, com no estic en contra de res que serveixi per fer literatura, però m'emprenya sobiranament l'excés (de qualsevol recurs) gratuït. Vull dir, de debò?

"Apartó de un manotazo un montón de hojas que había sobre la mesa y los papeles salieron volando por todas partes; me levantó con las dos manos como si no pesara nada con su boca en la mía, hambiento. Tiré de la falda y me la subí para quitarla de su camino. Con una mano me apartó las bragas, las rompió, las tiró al suelo y me folló con violencia."

No sé què em molesta més de tota aquesta parrafada: si que hi falti alguna coma; si el tòpic del sexe violent sobre la taula, prèvia escampada de paperassa; si el topicàs de la força del mascle alfa; o si el tracte totalment acarnissat que se li dóna a les pobres calces (apartades, trencades i llençades a terra...encara no entenc el per què tanta ràbia amb unes pobres calces, de debò que no). N'hi ha més com aquest però crec que aquest és el més il·lustratiu de tots.

En fi, per si algú encara ho dubtava, no cal llegir-lo. De debò que no cal.

dijous, 23 de març de 2017

La chica danesa

Hi  ha preguntes, a la vida, que no sabria dir si són absurdes o massa profundes pel meu cervell eminentment pragmàtic. Em sorprenen les persones que en algun moment de la seva vida han tingut ocasió de preguntar, en una conversa seriosa, coses com "Creus en el destí?" i no s'han sentit totalment ridícules, com em passaria a mi. Una mica el mateix que si em pugés a un taxi i digués "Segueixi aquell cotxe!" amb posat estressat i veu d'urgència.

Jo sóc més partidària de les casualitats, com quan estàs pensant en algú i sona el telèfon i "Vés tu per on, en tu estava jo pensant!". O com quan et trobes un bitllet de cinc euros a terra i te'l poses a la butxaca, dissimulant. O com quan estàs llegint una novel·la inspirada en la història de la primera dona transgènere de la que es té coneixement, i va i apareix un anormal autobús taronja decidint què hem de tenir entre les cames per sentir-nos més nosaltres. No sé si m'explico. Casualitats.

"La chica danesa" parla d'un amor i d'una capacitat d'acceptació que arriba molt endins. No és un història de sucre, no embafa, és un amor de debò i amb molt de patiment. La casualitat, només la casualitat, va ajuntar l'Einar amb la Greta, segurament una de les poques persones al món d'aquella època que podia aconseguir que acabés per sortir la Lili de dins del cos del seu marit. No hi pot haver amor més gran que el que suposa ajudar a la persona que més estimes a convertir-se en algú altre a qui no pots estimar de la mateixa manera.

M'ha emocionat molt, aquesta lectura. La prosa d'Ebeshoff és molt senzilla i per això no fa gens d'ombra a la història tan complicada de la Lili, però a la vegada aconsegueix que tot resulti fàcil, que encaixi, que funcioni i que pensis que les casualitats aconsegueixen grans coses.

diumenge, 12 de març de 2017

Perros ladrando en la nieve

A mi ja em perdonareu, però em declaro fan número u de la meva zona de comfort. Tots els arguments que em pugueu donar per sortir-ne, els entenc, però no us els compro. M'agrada la rutina, m'estimo a mort la meva rutina organitzada. M'ho passo bé i la gaudeixo. I saber què faré demà i passat i l'altre. M'encanta.
En la lectura em passa igual. Sortir de la meva zona de comfort em fa angúnia, em desmotiva. Jo, no us enganyaré, llegeixo per passar-m'ho bé, a aquestes alçades de la vida. Una mica també per saber què passa al món, però, en general, per passar-m'ho bé. I ja fa molts anys que llegeixo. I és per tot plegat que poques vegades em deixo influir en les tries.

Sílvia Galup i Aníbal Cristobo, han traduït a quatre mans aquesta antologia poètica que de cap de les maneres hagués llegit si no fos que la Sílvia me'l va regalar, me'l va recomanar i em coneix prou com per saber que per llegir poesia jo havia de sortir de la meva cova de coixins tovets i còmodes folrada de novel·la i enfrontar-me amb un recull poètic des de la meva total i absoluta incultura poètica.

Així doncs, d'entrada, punt per a mi que me l'he llegit. I perquè hi he apreciat coses, equivocades potser, però molt em sembla que aquesta sensació de naturalitat i facilitat que transmeten els poemes d'aquest recull, no són fruit ni de l'espontaneïtat ni, molt menys, d'una escriptura fàcil.No puc negar el que és evident. Em quedo amb la sensació a més, que d'aquest senyor potser se n'hauria de sentir a parlar més en general.

Ara bé, ara que l'he acabat, miro al meu lector quina novel·la m'espera de la mateixa manera que algú que busseja per sota l'aigua permet que l'aire li entri als pulmons obrint bé la boca quan treu el cap per sobre la superfície.

dimecres, 8 de març de 2017

Cuando llega la luz

Clara Sánchez reprèn de nou la història un any després d'on la deixa a la primera novel·la. La Sandra viu a Madrid, el Julián segueix a Dianium, el passat segueix sent molt pesat de portar a la motxilla i el futur depèn de com sàpiguen viure el present.

Si bé és cert que hi ha història més enllà de "Lo que no està escrito" em quedo amb el dubte de que realment doni per una novel·la sencera Potser retallant una mica de la primera i un molt de la segona, hagués quedat una història molt addictiva i plena de girs, que hagués evitat els moments de baixada espectacular de ritme que té aquesta.

Hi ha característiques de l'estructura i de la trama que no ajuden gaire: el fet que la història la vagin narrant el Julián i la Sandra (i, en aquest cas també la Lucy, un nou personatge) causa que de vegades se t'expliquin els mateixos fets varies vegades i la diferència en el punt de vista no t'aporta gaire res. A més, no sé jo fins a quin punt algú munta un sarau com el que se t'explica al llibre per un dubte, una impressió, tan, tan, tan, tan diluïda en el passat i en el "i si resulta que...". És ficció, ja ho sé. Però si quan llegim ficció cal acceptar les normes de joc que fixa l'autor, crec que com a lectors tenim el dret de demanar que aquestes normes siguin justes i, sovint, les casualitats a la literatura, fan mandra. I aquí crec que se li han escapat massa casualitats, a la Clara Sánchez. Coses que passen de cop i volta quan els personatges més ho necessiten.

La sensació general que em deixa el llibre és que no calia. Hi ha punts molt bons (el Julián i la Sandra, són uns personatges molt grans; la narració del dia a dia de la residència Tres Olivos la trobo molt ben dibuixada) però no prou com per mantenir la novel·la sencera i el fet que deixi entreveure que la història queda prou oberta com fer-ne una altra part, no em motiva gaire.

dimarts, 21 de febrer de 2017

Lo que esconde tu nombre

Treballo en uns edificis on hi ha molta gent i on es comparteixen molts espais comuns: ascensors, cafeteries, zones de pas. Darrerament, vés a saber per què, m'he sorprès pensant en les probabilitats estadístiques que existeixen de que, d'entre els mil i escaig treballadors que corretegem com formigues per entre els passadissos emmoquetats, algú sigui una mala persona. Un Mala Persona, amb majúscules. No estic parlant d'un desgraciat que fa la vida impossible als seus veïns perquè posa la música molt alta. No, parlo d'algú realment dolent, que maltracti la seva família, que hagi robat, que hagi matat algú o que pensi fer-ho. Quan de cop i volta em brota aquest pensament, sempre m'acaba fent l'efecte que l'ascensor puja massa lent i em fa por haver pensat en veu alta, no sé si m'enteneu.

"Lo que esconde tu nombre" indaga en el passat d'un octogenari (pocs llibres he llegit amb protagonistes de la tercera edat) que va passar la seva joventut a un camp de concentració i d'una noia embarassada que es retira a la costa valenciana a decidir què fa amb la seva vida. Ella, la Sandra, ha conegut una parella noruega d' ancians rics que l'acullen com si fos una néta i serà el Julián l'encarregat de destapar-li el secret que carreguen els seus benefactors.

Aquesta és una novel·la que juga amb el terror d'allò que s'amaga en els silencis i en el passat de les persones, en el que es calla i en el que s'intueix. Llegint-la, he tingut la sensació de caminar sobre un terreny insegur, de que a mi potser també se m'ocultaven coses. Clara Sánchez fa un retrat molt acurat del que suposa no tenir present perquè el teu passat té massa coses pendents que necessita tancar. I com un passat amb serrells acaba significant un present inexistent.

dilluns, 13 de febrer de 2017

El festín de Babette

Oh! Oh! I podria seguir, eh? Oh!

No sé qui deia que les persones que diuen que no els agrada llegir és perquè no han trobat el llibre que els enganxi definitivament i per sempre a la lectura. No ens enganyem: això de la lectura és com la vida, té els seus moments de tot. Hi ha llibres que et toquen tant i tant que et fan entendre el per què te n'has llegit d'altres que no t'han dit res en absolut. Després de llegir els primers, sembla que una llum t'il·lumina i que la lectura és fantàstica i meravellosa i no et cansaries de repetir en veu alta a tothom que cal llegir, que llegir és fantàstic.

"El festín de Babette" és d'aquells llibres. És un com un conte, un conte sobre moltes coses. Ja ho sé que se n'ha fet peli, ja ho sé. Potser la veig. Potser no. No ho he decidit. De moment, em quedo amb la versió il·lustrada de la Noemí Villamuza per a Nordica libros. El tinc en digital i no me'n puc penedir més perquè aquests dibuixos són preciosos.

En un poblet d'un fiord de Noruega, hi viuen dues germanes filles d'un pastor purità mort recentment. Les germanes continuen la tasca del seu pare amb rectitud i austeritat, fent obres de caritat i mantenint unida la seva petita comunitat. Una nit, arriba una estrangera a casa seva, la Babette, fugint de França on ha perdut a la seva família i amb la petició d'un amic de les germanes que demana que acullin aquella noia a casa seva. Aquest fet, canviarà en certa manera la comunitat de les germanes per sempre.

És dolç, és nostàlgic, és tendre, és amable. És preciós. I em passarà com m'està passant amb La La Land, que em va encantar i cada cop que llegeixo o sento que se'n diu que "no és per tant" se m'arruga una miqueta el cor. Així que llegiu "El Festín de Babette" i si no us súperencanta, no m'ho digueu, tingueu pietat.

dissabte, 11 de febrer de 2017

La lladre de llibres

Reticències. Això és el que tenia amb aquest-llibre-super-ventes-fet-peli-d'èxit. Amb tot el que trio per llegir, sovint he de lluitar amb els meus prejudicis, ja ho dic sempre. Que si ha agradat a molta gent. Que si n'han fet una adaptació cinematogràfica. Que si Guerra Civil/Guerra Mundial/Guerra. Que si nena protagonista amb vida difícil. Tot això, acostuma a fer-me mandra i hi ha llibres que acabo llegint perquè penso que cal haver-los llegit, però no perquè em vinguin de gust.

Aquesta novel·la té un narrador molt especial. Que el punt diferencial d'una història, allò que la fa -en teoria-captivadora i sorprenent, no t'entri és mala sort i fa la lectura molt complicada i difícil perquè el narrador, al cap i a la fi, t'acompanya tota la història.

"La lladre de llibres" és una molt bona novel·la d'això que en diuen "jove adult", i em sap greu no haver-lo llegit aleshores, amb catorze o quinze anys. Estic segura que seria un d'aquells títols que d'adulta no em cansaria de recomanar i que et deceben quan els rellegeixes anys després.

Els mesos passen, ja ens hem cruspit gairebé dos mesos d'aquest 2017 i segueixo sense trobar la sintonia amb les lectures. Serà que hauré de tornar al punt del llegir sense esperar res a canvi, a l'electroencefalograma pla fins que les meves neurones es despertin i em demanin contingut, contingut amb missatge potent.

dimarts, 31 de gener de 2017

Una buena chica

Era l'any 1995, segurament, i a la meva escola havien instaurat un sistema d'informes de notes molt modern, que consistia en uns fulls de paper continu, impresos en impressores d'agulles, i unes petites explicacions precuinades que complementaven la qualificació de cada assignatura. Una mena de "progressa adequadament" que podia ser un "ha assolit correctament els continguts de l'assignatura". En l'apartat de Ciències Socials recordo que un dels comentaris preestablerts que em va quedar gravat: "Sovint s'interroga sobre l'univers i la dimensió humana de la societat". I recordo el meu jo de catorze anys pensant "De debò ho faig, això? Dec ser una mica rara".

"Una buena chica" és la història d'una desaparició d'una banda, i una novel·la tipus "La noia del tren" o "Perduda" de l'altra. I és honesta i no t'enganya. El que hi trobaràs és el que esperes trobar quan la tries; és a dir, thriller addictiu passapàgines amb girs argumentals. I tots contents. Personalment crec que no té el millor estil (té puntets innovadors, però poca cosa), ni les millors descripcions (de fet algunes són bastant feixugues), ni els millors personatges (plans, plans, planíssims). És psé. M'ha deixat indiferent, tot i que repeteixo que és una bona novel·la d'autobús, per exemple.

Ara bé, serà que jo estic molt transcendental últimament o vés a saber què, però el cas és té un punt de partida que sí que ha fet que torni a ser aquella adolescent de catorze anys que s'interrogava sobre l'univers i, sobretot, la dimensió humana de la societat. Molts bons arguments han nascut del "Què passaria si..." i crec que el que ha servit de palanca a la Mary Kubica per crear aquesta història és molt potent i colpidor. Això, sincerament, la salva.

El llibre és: Una buena chica. Kubica, Mary.

dimecres, 25 de gener de 2017

Anna

N'havia sentit a parlar molt, d'"Anna". Però, handicaps que té fer lectures en diagonal per no saber massa de les històries, no havia llegit que fos tan summament crua, dura i amarga.

I sí, hi ha gent que us dirà que és un cant a l'esperança. I sí, potser ho han percebut així. Jo els que us puc dir és que m'ha deixat baldada.

Un virus ha envaït Europa i ha arrassat, primer, amb els adults i posteriorment, amb tots aquells adolescents que van arribant a la pubertat. En aquest escenari ens expliquen la història de l'Anna i el seu germà Astor en una Sicília apocalíptica plena de nens que busquen menjar.

"Anna" m'ha plantejat moltes preguntes i la majoria no m'han agradat. Tot i així,no he pogut deixar de llegir però tampoc no he gaudit de la lectura perquè la situació està tan ben explicada, m'he trobat tan desvalguda que en certa manera he patit llegint-lo.

A hores d'ara, encara no sé si "Anna" m'ha agradat. Aquesta barreja de "El mecanoscrit del segon orígen" i "El Senyor de les mosques" m'ha angoixat i, si bé la literatura que em fa sentir coses, normalment m'agrada i em sorprèn gratament, aquesta vegada m'he quedat amb el regust de qui es troba davant d'una possibilitat llunyana que pot agafar el tren qualsevol dia i plantar-se davant la porta de casa teva per donar-te males (molt males) notícies.

PS: Li estic donant 4 estrelles. Potser sí que m'ha agradat...

El llibre és: Anna. Ammaniti, Niccolò.

dilluns, 16 de gener de 2017

Quien pierde paga

Per a no perdre el fil del detectiu Hodges, he decidit seguir amb el segon llibre de la saga. Ara serà inevitable deixar-ho en stand by perquè el tercer llibre encara no ha sortit.

Abans de res, cal dir que si bé tan Mr. Mercedes com aquest es poden llegir de forma independent, si comences per aquest els personatges de Hodges, Jerome i Holly poden arribar-te a semblar plans i sense substància perquè on realment els crea King és a la primera novel·la. Aquí, però, exerceixen un paper més aviat secundari (de fet, no apareixen fins que has avançat un centenar de pàgines), on el que ens proporcionen és la conclusió a la història que se'ns planteja en aquesta novel·la i que té uns personatges principals (Pete i Morris) que són els que porten tot el pes de l'argument.

La primera part de la història està composta de dues trames, una dels anys 70 i una altra de 2010 i tot va avançant de forma àgil saltant endavant i enrere. És innegable, novament, la capacitat de perfilar personatges que té Stephen King i com aconsegueix que entris en el cervell d'un malalt.

Si bé la història m'ha agradat, entretingut i mantingut la meva rutina lectora (i creieu-me que últimament em passejo de forma temerària per l'abisme de la lecturina baixa), el que més m'ha agradat ha estat la manera com King es deixa la tercera novel·la preparada, amb un personatge que manté "a la nevera" des de la primera novel·la i que, al més pur estil terrorífic de l'autor, et deixa amb l'ai al cor quan ja et pensaves que tot estava lligat.

Em quedo amb ganes de més novel·la negra de King, esperant que la tercera part d'aquesta saga arribi aviat.

El llibre és: Quien perde paga. King, Stephen.


dilluns, 9 de gener de 2017

Mr. Mercedes

Estrenem el 2017 amb un gran nom. Ja que ens hi posem, no ens hi posem per poc. Puc dir que Mr. Mercedes m'ha tornat a encendre la lecturina, tan malmesa úĺtimament, i ha aconseguit que aprofités els mínims moments disponibles per anar avançant en aquesta història, amb uns personatges molt ben creats i una trama que t'arrossega sense que ni t'adonis.

King fixa les bases d'una trilogia que ja us dic ara que penso seguir, amb aquest detectiu a mig camí de l'antiheroi i el seu equip.
M'ha sorprès molt positivament que Stephen King hagi entrat en el submón de la novel·la negra; és evident que no li falta habilitat per crear un univers que t'atrapa, amb un ritme perfecte i una tensió descomunal.

Després de tota aquesta sang i fetge i nervis, ja estic preparada per començar el 2017 com cal.