dimarts, 31 de gener de 2017

Una buena chica

Era l'any 1995, segurament, i a la meva escola havien instaurat un sistema d'informes de notes molt modern, que consistia en uns fulls de paper continu, impresos en impressores d'agulles, i unes petites explicacions precuinades que complementaven la qualificació de cada assignatura. Una mena de "progressa adequadament" que podia ser un "ha assolit correctament els continguts de l'assignatura". En l'apartat de Ciències Socials recordo que un dels comentaris preestablerts que em va quedar gravat: "Sovint s'interroga sobre l'univers i la dimensió humana de la societat". I recordo el meu jo de catorze anys pensant "De debò ho faig, això? Dec ser una mica rara".

"Una buena chica" és la història d'una desaparició d'una banda, i una novel·la tipus "La noia del tren" o "Perduda" de l'altra. I és honesta i no t'enganya. El que hi trobaràs és el que esperes trobar quan la tries; és a dir, thriller addictiu passapàgines amb girs argumentals. I tots contents. Personalment crec que no té el millor estil (té puntets innovadors, però poca cosa), ni les millors descripcions (de fet algunes són bastant feixugues), ni els millors personatges (plans, plans, planíssims). És psé. M'ha deixat indiferent, tot i que repeteixo que és una bona novel·la d'autobús, per exemple.

Ara bé, serà que jo estic molt transcendental últimament o vés a saber què, però el cas és té un punt de partida que sí que ha fet que torni a ser aquella adolescent de catorze anys que s'interrogava sobre l'univers i, sobretot, la dimensió humana de la societat. Molts bons arguments han nascut del "Què passaria si..." i crec que el que ha servit de palanca a la Mary Kubica per crear aquesta història és molt potent i colpidor. Això, sincerament, la salva.

El llibre és: Una buena chica. Kubica, Mary.

dimecres, 25 de gener de 2017

Anna

N'havia sentit a parlar molt, d'"Anna". Però, handicaps que té fer lectures en diagonal per no saber massa de les històries, no havia llegit que fos tan summament crua, dura i amarga.

I sí, hi ha gent que us dirà que és un cant a l'esperança. I sí, potser ho han percebut així. Jo els que us puc dir és que m'ha deixat baldada.

Un virus ha envaït Europa i ha arrassat, primer, amb els adults i posteriorment, amb tots aquells adolescents que van arribant a la pubertat. En aquest escenari ens expliquen la història de l'Anna i el seu germà Astor en una Sicília apocalíptica plena de nens que busquen menjar.

"Anna" m'ha plantejat moltes preguntes i la majoria no m'han agradat. Tot i així,no he pogut deixar de llegir però tampoc no he gaudit de la lectura perquè la situació està tan ben explicada, m'he trobat tan desvalguda que en certa manera he patit llegint-lo.

A hores d'ara, encara no sé si "Anna" m'ha agradat. Aquesta barreja de "El mecanoscrit del segon orígen" i "El Senyor de les mosques" m'ha angoixat i, si bé la literatura que em fa sentir coses, normalment m'agrada i em sorprèn gratament, aquesta vegada m'he quedat amb el regust de qui es troba davant d'una possibilitat llunyana que pot agafar el tren qualsevol dia i plantar-se davant la porta de casa teva per donar-te males (molt males) notícies.

PS: Li estic donant 4 estrelles. Potser sí que m'ha agradat...

El llibre és: Anna. Ammaniti, Niccolò.

dilluns, 16 de gener de 2017

Quien pierde paga

Per a no perdre el fil del detectiu Hodges, he decidit seguir amb el segon llibre de la saga. Ara serà inevitable deixar-ho en stand by perquè el tercer llibre encara no ha sortit.

Abans de res, cal dir que si bé tan Mr. Mercedes com aquest es poden llegir de forma independent, si comences per aquest els personatges de Hodges, Jerome i Holly poden arribar-te a semblar plans i sense substància perquè on realment els crea King és a la primera novel·la. Aquí, però, exerceixen un paper més aviat secundari (de fet, no apareixen fins que has avançat un centenar de pàgines), on el que ens proporcionen és la conclusió a la història que se'ns planteja en aquesta novel·la i que té uns personatges principals (Pete i Morris) que són els que porten tot el pes de l'argument.

La primera part de la història està composta de dues trames, una dels anys 70 i una altra de 2010 i tot va avançant de forma àgil saltant endavant i enrere. És innegable, novament, la capacitat de perfilar personatges que té Stephen King i com aconsegueix que entris en el cervell d'un malalt.

Si bé la història m'ha agradat, entretingut i mantingut la meva rutina lectora (i creieu-me que últimament em passejo de forma temerària per l'abisme de la lecturina baixa), el que més m'ha agradat ha estat la manera com King es deixa la tercera novel·la preparada, amb un personatge que manté "a la nevera" des de la primera novel·la i que, al més pur estil terrorífic de l'autor, et deixa amb l'ai al cor quan ja et pensaves que tot estava lligat.

Em quedo amb ganes de més novel·la negra de King, esperant que la tercera part d'aquesta saga arribi aviat.

El llibre és: Quien perde paga. King, Stephen.


dilluns, 9 de gener de 2017

Mr. Mercedes

Estrenem el 2017 amb un gran nom. Ja que ens hi posem, no ens hi posem per poc. Puc dir que Mr. Mercedes m'ha tornat a encendre la lecturina, tan malmesa úĺtimament, i ha aconseguit que aprofités els mínims moments disponibles per anar avançant en aquesta història, amb uns personatges molt ben creats i una trama que t'arrossega sense que ni t'adonis.

King fixa les bases d'una trilogia que ja us dic ara que penso seguir, amb aquest detectiu a mig camí de l'antiheroi i el seu equip.
M'ha sorprès molt positivament que Stephen King hagi entrat en el submón de la novel·la negra; és evident que no li falta habilitat per crear un univers que t'atrapa, amb un ritme perfecte i una tensió descomunal.

Després de tota aquesta sang i fetge i nervis, ja estic preparada per començar el 2017 com cal.